L’aventura del Posidó

Manuel Saez.

Un article enviat per Iniciativa Animalista

Al 1970 es va estrenar la pel·lícula Aeroport, el film culpable d’una sèrie de pel·lícules sobre desastres diversos. Un gran èxit mediàtic.

Poc després, al 1972, es va facturar, pot ser, la millor de totes les del seu gènere, el títol d’aquest article.

L’aventura del Posidó està signada per un dels grans directors de cinema de tots els temps, Ronald Neame. Tan bo com poc conegut. I conté un repartiment estel·lar. Encapçalat per un notable i atractiu Gene Hackman, fent d’un pràctic retor anomenat Scott. La resta de protagonistes són excel·lents, amb Ernest Bornigne, una Shelley Winters ja gran, i dues dones captivadores: Stella Stevens i Carol Lynley. També secundaris de ressò com Red Buttons o l’incombustible Roddy McDowall. I una molt jove Pamela Sue Martin (de la sèrie Dallas).

El còctel és total, i el producte rodó. Neame sap dibuixar a la perfecció una angoixant atmosfera, plena de riscos, incidents, il·lusió i esperança. Perquè la pel·lícula conta el naufragi d’un creuer de luxe anomenat Posidó, membrant el mític Andrea Dòria. De fet algunes seqüències estan filmades a un altre dels mítics creuers civils, el Queen Mary, ja utilitzat com a museu.

Fa poc mesos vaig tornar a visionar la cinta. Espectacular. Gairebé dues hores que es passen volant. I tota la història em va portar cap un altre lloc…

El Posidó es veu envoltat per un maremot mortífer. Tal que el fa donar la volta i queda del revés. A la nit de cap d’any. A partir d’aquí queda submergit dins de l’oceà, amb la sola esperança d’una eixida a popa, l’únic lloc del buc per on es poden salvar els passatgers i les passatgeres.

I és aquí on comença aquest article, perquè és aquí on comença aquest món horrible, asfixiant, sense pietat, tancat, revoltat, i fabricat en certa forma per l’ésser humà.

L’aventura del Posidó dibuixa amb claredat el món on viuen dia darrere dia tots els animals sotmesos per l’humà. Una presó amb una única sortida, anar cap a popa i trobar la salvació. Però, aquest camí es perillós i llarg, molt més llarg de dues hores (o una). On trobarem morts i fracassos. En el cas dels animals, més de 500 milions cada dia.

Tanmateix, hi ha una esperança, el reverend Scott. O el que és el mateix, els milers de persones que, també, dia darrere dia, lluitem per portar aquest ramat de milions de vides sense futur, cap a popa, cap a la salvació, lluitant contra un món hostil i sense pietat. Que no comprèn.

Molta gent em pregunta dia sí i dia també, per què lluitem pels animals, ¿per què? Ho pregunten perquè no entenen el patiment a què estan sotmesos, no entenen el món terrible on viuen. Així que si veieren aquesta pel·lícula, pot ser que sí que entendrien un poc aquesta situació, plena d’horror, de foc (explosions dins del creuer), d’aigua, angoixa, ofegament, tristesa i cuita. També de tortura i mort. Tot i que amb una esperança, la d’un destí digne al final del trajecte. Segurament a desenes d’anys de distància. Fora del Posidó.

Voluntat sotmesa

Foto de la concentració convocada a través de les xarxes socials “Sant Jaume plena d’estelades”. 5 de maig del 2012

Lluís Turró (@llturro)

Fa poc, en una entrevista feta per Ara o Mai, Elisenda Paluzie avisava: “En un context com el nostre, que és no acordat amb l’Estat, el problema de fer la declaració és ser capaços de fer-la efectiva, amb decrets o lleis immediats que suposin el control de la hisenda, territori i infraestructures energètiques. Això implica un grau de força política, cohesió, autoritat i determinació del govern enormes. Dubto que hi sigui.”

Poc després, Raül Romeva amenaça l’estat amb una DUI, a l’hora que deixa la porta oberta a:”parlar de federalisme, a condició que el subjecte a federar sigui una Catalunya sobirana.”

Quasi al mateix moment, Jordi Sànchez s’apunta a la festa de la DUI mentre proposa als catalans el dia de la marmota tot dient:

“Un triomf de l’independentisme el 27-S no implica cap declaració unilateral d’independència tot seguit, ni al setembre ni a l’octubre. És més, cal que el govern es torni a dirigir al govern espanyol per pactar el referèndum negat el 9-N, que en un termini raonable permeti discernir de manera inequívoca si Catalunya vol ser independent.”

Un problema de voluntat

Tal i com avisa Elisenda Paluzie, sense determinació no anem enlloc. El comportament d’alguns dels nostres líders és més semblant al del nen que protesta, que al de l’adult un cop presa una decisió. Si ja saps on vas, el missatge és inequívoc. Si anem a per un estat independent, les declaracions de Romeva i Sánchez sobren.

Vull recordar que el punt de negociar un referèndum per la independència amb l’estat espanyol no hi era a l’acord de creació de Junts pel Sí. Anant més enllà, en l’acord es deia:

“Procés cap a la creació d’un estat independent. Si els ciutadans de Catalunya escullen, a través de les eleccions del proper 27 de setembre, una majoria de diputats a favor de la independència, s’iniciarà un procés cap a la creació d’un Estat independent.”

Aquest text desapareix en la web de la candidatura i en el seu lloc podem trobar un lacònic:

“Si el 27 de setembre aconseguim una majoria clara i àmplia al Parlament de Catalunya començarem l’última etapa del procés per aconseguir la plena sobirania. La candidatura de Junts pel Sí vol construir un país nou perquè les futures generacions puguin gaudir d’un futur millor i més just.”

Es a dir, canviem “estat independent” per “plena sobirania”. I el que és pitjor, canviem la “majoria de diputats independentistes” per “una majoria clara i àmplia” i, s’entén, sobiranista.

Un malpensat diria que, un cop aconseguit el pacte pel Junts pel Sí, tornem als vells missatges. Retrets al l’estat espanyol, rebequeries i poc més.

Recordeu el “nacionalista és més que independentista”? Doncs sobiranista deu ser encara més. Potser com independentista amb la voluntat sotmesa. Ho haurem de preguntar.

La independència no entén de misèries partidistes

Dr. Oriol Domènec

És possible que més de 300 anys portant la marca de l’esclau ens hagin afectat la genètica en algun cromosoma? Ho dic perquè sembla que ens hàgim tornat mesells o, pitjor encara, masoquistes.

En cap manifestació dels últims Onze de Setembre no ens importava gens si la gent que teníem al costat era de dretes o d’esquerres, àcrata o de la crosta, però els polítics, enfangats en les seves misèries partidistes, sembla que vulguin engegar-ho tot a rodar. És incomprensible; el poble de Catalunya no ho pot entendre.

L’entusiasme de la darrera manifestació i del referèndum del 9 de novembre no es va voler canalitzar en unes eleccions immediates. Pels polítics, el partit, la poltrona, el personalisme, passen davant del país. I així, discutint de llistes i d’eleccions, han ferit l’entusiasme de la gent. I ara, desconcertats, tristos i emprenyats, ens fa por que aquesta oportunitat, que se’ns presenta després de 300 anys, no se’ns escapi de les mans perquè uns polítics que es diuen sobiranistes discuteixen com bugaderes sobre qui és el millor.

Cap país que hagi lluitat per la independència no s’ha demanat pas abans d’aconseguir-la com encararia el futur polític o com organitzaria la sanitat o governaria els bordells. Ni tampoc s’ha barallat per qui hi manaria. Abans de la independència tots aquests països han lluitat per aconseguir-la i res més. Tampoc no s’han entretingut a pesar i sospesar si amb la independència anirien més bé o més malament. L’única cosa que tenien present era el país, el seu país. (De totes maneres, per molt malament que hagin anat les coses després de la independència, no n’hi ha cap ni un que hagi volgut tornar a l’estat que els tenia esclavitzats.)

Les coses difícils no s’obtenen sense sacrificis, i ara Catalunya ens demana un sacrifici molt gran.

On és, doncs, aquest patriotisme que tant pregonem i que ens fa caure llàgrimes d’emoció? La cara de vergonya ens hauria de caure! Amaguem la covardia retardant la lluita, dient que volem fer les coses ben fetes. Demaneu a totes les repúbliques hispanoamericanes si quan lluitaven pensaven a fer les coses ben fetes. Sabeu en què pensaven? A ser lliures!

I acabo amb una anècdota molt significativa de no fa pas tant:

Al meu despatx es preparava una llista independentista per a unes eleccions immediates.

Hi participaven el Dr. Heribert Barrera, el Dr. Moisès Broggi, el Prof. Badia Margarit, en Joan Blanch (ex-batlle de Badalona) i un ex-conseller de la Generalitat.

En un moment determinat l’ex-conseller va interrompre en Joan Blanch:

—Si són comunistes no compteu amb mi ni amb els meus!

Jo, com a amfitrió, vaig replicar:

—Si voten per una Catalunya lliure, tant hi fa la ideologia, tant anarquistes com de la crosta, o socialistes, quan tindrem l’estat propi ja decidirem entre tots.

Aquesta és la idea, la llibertat de Catalunya l’aconseguirem entre tots els que la desitgem, o no la farem.

El relleu a la direcció de l’ANC. Les eleccions d’avui

30 abril 2011. Conferència Nacional per l’Estat Propi, embrió de l’Assemblea, que es constituí el 25 de maig.

Josep Maria Bellmunt.

Membre fundador de l’ANC i ex-membre del Consell Permanent

Aquest dissabte es celebren eleccions a l’ANC, però el procés electoral no ha estat a l’alçada de la situació, ni del moment actual. Molts dels que vam treballar donant suport al seu naixement i vam fundar l’entitat, hem constatat com la dinàmica de partits i el control d’una part de la cúpula ha anat fent perdre protagonisme a la base. Moltes decisions no han estat exactament d’acord amb la opinió d’una part molt important dels socis, la darrera ha estat el tema de la llista única, però abans moltes altres no han reflectit el sentiment de les territorials, i massa sovint la tolerància en vers l’actitud dels partits ha fet perdre força a l’Assemblea, o al menys això opinen una part significativa de les persones que la integren.

Però potser la gota que fa vessar el vas d’alguns ha estat el lamentable espectacle de veure com obviant o interpretant a mida el estatuts i el reglament de règim intern, i d’una forma desacomplexada, s’ha filtrat a la premsa els noms i les maniobres per posar al capdavant de l’Assemblea a un determinat col·lectiu, i com això era presentat com un consens entre les diferents tendències de dins de l’entitat.

Personalment, i tinc contacte amb molta gent de l’Assemblea, no he conegut ningú que hagi estat consultat sobre aquest tema. Els noms de la candidatura “de consens” que ens han presentat, i que han sortit per activa i per passiva a tots els mitjans, s’ha d’haver “negociat” necessariament entre un grup reduït de socis, sobretot d’una part de la direcció, i per les pistes donades, també amb els partits.

En tot cas, si es volia arribar a algun tipus de consens, s’hauria d’haver plantejat amb el grup de persones que l’any passat van presentar una llista alternativa a l’oficial, amb un programa de renovació que incloïa entre d’altres, un mecanisme perquè tots els associats poguessin decidir de forma ràpida quan calia prendre decisions importants, i que malgrat tots els entrebancs administratius i d’altre tipus, que se’ls hi van posar, acusacions incloses de voler boicotejar el procés o la pròpia entitat, van aconseguir un considerable suport de vots, en alguns casos poc menys d’aquells que van resultar escollits.

Però això no ha estat així, i ara podrem trobar-nos en que persones amb un cert renom mediàtic, alguns amb una trajectòria com polítics “professionals” des de fa molt de temps, i una part d’ells sense haver treballar mai a la base de l’Assemblea, passin a liderar l’entitat, acompanyades d’altres persones que porten molt de temps al capdavant i que repeteixen per tercera vegada. Tot això acompanyat d’un treball important als mitjans per presentar els “candidats”, situació absolutament inversa a la del darrer any, quan els noms de la candidatura alternativa no van sortir ni una sola vegada enlloc.

Tot plegat, no és gens bo per l’entitat que entre tots hem posicionat com a referència per a l’independentisme, que no hi hagi representació dins de la seva direcció una part dels seus components amb una visió diferent de com portar-la endavant, que puguin exercir una oposició constructiva, sobretot de persones de base, no organitzades en plataformes internes (o externes), però de molta vàlua i que han treballat de ferm per l’entitat o en el moviment social independentista, lluny dels despatxos i al peu del carrer, persones que puguin aportar aire fresc i agosarament, sense hipoteques partidistes.

Malauradament moltes d’aquestes persones veient com es platejaven les eleccions han renunciat a presentar-se, i és una veritable pèrdua, perquè en el moment actual necessitem a tothom, i sobretot a una Assemblea que es renovi, democràtica absolutament, àgil, flexible, que representi a totes les sensibilitats de l’independentisme, retorni als orígens i parli clar, sense renuncies ni tics partidistes, i que sigui una veritable eina de pressió a la classe política, que és el motiu de la seva existència.

Una Assemblea que sàpiga conjugar la pressió amb mà de ferro sense renúncies, amb l’estratègia fina diària, amb campanyes que obliguin a la classe política a prendre decisions reals, i no declaracions d’intencions, més enllà d’una demostració de força una vegada a l’any.

Fem-ho possible, la base assembleària ha de decidir, d’altra forma l’entitat no serà gens útil, sinó tot el contrari.

Per fi “nosaltres sols”

Vicenç Plans (periodistavplans@gmail.com)

La memòria sovint juga males passades. Encara més si en el rigorós directe radiofònic queden en evidència determinades associacions. És el cas, per exemple, de les declaracions del titular del Ministeri de l’Interior espanyol, en l’entrevista del dimecres 8 d’abril de 2015, amb la periodista

Mònica Terribas, de *Catalunya Radio*. Entre moltes qüestions polèmiques, cal destacar també la posada en relleu per part de l’alt representant dels cossos i forces de seguretat de l’Estat espanyol de l’organització Nosaltres Sols en relació amb el treball realitzat entre la població immigrant per la Fundació Nous Catalans.

Aquesta referència a una organització patriòtica catalana de principis del segle XX, gens ingènua ni espontània, deixa palès el tipus d’anàlisi que està arribant al màxim responsable del CNP i la GC (Cuerpo Nacional de Policia i Guardia Civil, respectivament). L’organització Nosaltres Sols, rèplica del *moviment polític irlandès* Sinn Feinn (traducció del gaèlic), com organització patriòtica transversal, sense connotacions partidistes, va gaudir des de la seva fundació d’un gran prestigi social tot i la seva desigual implantació territorial.

Aquesta organització dels anys trenta, formada per gent com els senyors Ribes, Cassamitjana, Pineda, Cardona, Formiga, Alemany, Pagès, Fàbregas,… tenia com a prioritat resoldre el plet de les *llibertats nacionals*, seguint el model irlandès. Es van significar, tots ells, per la gran noblesa d’esperit i l’elevat sentit del deure, unes qualitats poc freqüents en uns moments de grans convulsions socials, amb les pressions obreres inspirades en les aspiracions socialistes, comunistes, àdhuc anarquistes, i les tensions patronals, incorporades pels partits conservadors catalans i espanyols.

En qualsevol cas, i d’aquí la sorpresa, la seva influència, tot i el valor testimonial, va tenir una silenciosa profunditat que resulta estrident i provocadora pràcticament cent anys després, tenint en compte que surt de la boca d’un Ministre d’Interior amb funcions executives. Com qualsevol organització patriòtica d’arreu del món, Nosaltres Sols es va constituir, almenys durant els seus 5 anys d’existència organitzada, també com una dotació de militars voluntaris per poder articular mecanismes de defensa o atac adequats, com de fet va passar durant el fets d’octubre de 1934 (moment històric en que el govern autònom català va proclamar un estat català dins una república federal espanyola).

La seva activitat, no obstant això, va tenir un marcat *sentit formatiu* entre la joventut catalana, a més d’ésser un esperó per superar les diatribes en les quals sucumbien les forces polítiques del moment.

Els seus membres i simpatitzants van engruixir, més endavant, una bona part de la resistència catalana, tant durant la guerra com durant la dictadura.

El seu exemple s’honora i s’admira encara en moltes llars catalanes, tot i haver passat a l’anonimat pel que fa a la seva presència pública. Ara, quan el debat obert i planer per les llibertat nacionals, no sols és públic sinó que es basa estrictament en raons democràtiques i en el *dret internacional,* resulta paradoxal que des d’instàncies espanyoles es vulguin equiparar institucions legals com la Fundació Nous Catalans amb les de fa un segle. Tal vegada, també el Sr. Miquel Iceta, del PSC, va pronosticar, seguint possibles consignes d’instàncies espanyoles, que el procés català és dirigia cap a un nou “fets d’octubre”.

Si no fos per la lleialtat i honradesa, molts d’ells cristians practicants, de la gent de Nosaltres Sols, quasi ni caldria recordar-se’n en el moment present, malgrat li pesi al Sr. Ministre d’Interior. En tot cas, és irònic que els seus “serveis de documentació” recuperin per a l’actualitat uns homes i dones amb un sentit patriòtic, a l’antiga, molt semblant a la dels propis espanyols d’ara, sobretot entre el CNP i la GC. Potser és un reflex del que creuen que passa aquí i arreu del Països Catalans.

El “gatopardisme” domina la política catalana. “Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi”

Josep M. Bellmunt

Si volem que tot segueixi com està, necessitem que tot canviï (“Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi”).

La cèlebre frase que el personatge de Tancredi, de la famosa novel·la de Giovanni de Lampedusa, Il Gattopardo, dedica al seu oncle, el príncep Fabrizio di Salina, per fer-li entendre el que cal fer per conservar el poder a les seves terres de Sicília davant la revolta de Garibaldi, resumeix perfectament l’estratègia que molts han triat, des de diferents angles, a dins i a fora de Catalunya, per frenar qualsevol possibilitat de procés democràtic que porti el país a un canvi real i ens alliberi del jou espanyol després de 300 anys.

En els darrers mesos hem assistit primer a l’esclat de Podemos, amb un discurs a favor del dret a decidir sobre tot, però contrari a qualsevol consulta a Catalunya ( fora de la Constitució), amb el suport de cadenes de la televisió estatal, i de mitjans de comunicació, però de cop i volta els llums del teatre s’han apagat per a la formació d’Iglesias, potser massa poc contundent? i el tapat ha sortit a escena. Ens referim, és clar, a Ciudadanos, un partit fins fa poc circumscrit a la política catalana, amb un monodiscurs des de fa 10 anys contra la immersió lingüística i contra el dret d’autodeterminació, però que ara en pocs mesos, resulta que està a punt de convertir-se en el tercer partit de la política estatal i en el tercer a Catalunya.

El suport de l’establishment econòmic al partit de Rivera és evident. Deixant de banda els números mai presentats de la seva fosca fundació, Ciudadanos ha fitxat personatges que tranquil·litzen als poders fàctics, com el seu economista de referència, Luis Garicano, i ha adoptat un discurs que es situa a la dreta del mateix PP

Però res és precipitat, ni tampoc tot ve de Madrid. Ara fa un any, Josep Oliu, el president del Banc de Sabadell, ja va dir que necessitàvem un Podemos de dretes”.

El Sabadell, aquell banc català que molts miren com alternativa en el procés sobiranista a la Caixa que Fainé (“La meva única obligació política és que els catalans no perdin els estalvis”) intenta espanyolitzar més i més dia rere dia.

I potser el think-thank que Oliu presideix, anomenat FEDEA, que es presenta a la seva pàgina web dient : “Els Patrons de Fedea aposten pel futur del nostre país, conscients que la maduresa del nostre sistema de convivència requereix d’aquest tipus d’institucions…..per crear les condicions perquè sorgeixin noves idees que informin el disseny de la política pública espanyola”, té bastant a veure amb el creixement de Ciudadanos.

Luis Garicano era fins fa poc un dels principals economistes de FEDEA, on també col·laborava Diego Comín, un altre dels cervells econòmics del partit de Rivera. Ara qui està al capdavant de l’àrea econòmica de Fedea, és Àngel de La Fuente, assessor de Montoro, l’economista a qui el govern va encarregar un estudi sobre les balances fiscals, l’informe del qual va recomanar que cap govern espanyol aprovi un concert econòmic per a Catalunya perquè seria “un suïcidi polític”.

De fet al Patronat de Fedea hi trobem molts altres “catalans”, com Isidre Fainé, Salvador Alemany, Antoni Brufau, o Josep Vilarasau, que n’és el president d’honor, al costat dels Rodrigo Rato, Cesar Alierta de Telefónica, i representants de les principals empreses de l’IBEX 35.

A Catalunya pròpiament més enllà de promocionar Ciudadanos i Podemos, l’estratègia es basaria possiblement en alentir el moviment independentista, conscients que ara encara és massa poderòs i no es pot destruir, posant pals a les rodes, mantenint a gent com Duran i d’altres a dins del procés, per dificultar els pactes, i fent “creure” als agents socials, entitats i persones mediàtiques, que el procés va bé i que es necessita temps : “No en som prou, ens falta gent”, “falten vots, cal explicar-se més bé”, hem de convèncer els indecisos”, “si el PP ja no mana potser ens deixaran votar”, i eufemismes similars, o aigualint de tant en tant l’eufòria, com les paraules d’ahir de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias dient que “no li “convé que les eleccions del 24-M tinguin un caire independentista”, i que pràcticament no ha rebut el rebuig oficial ni de partits polítics ni d’entitats socials.

Mentre molts catalans segueixen donant temps als nostres polítics, encara tres anys després de l’esclat de l’independentisme ( sis si considerem la consulta d’Arenys de Munt), els ous del lerrouxisme es coven a l’estat espanyol, però també a Catalunya, esperant acabar definitivament amb el procés, sense que gairebé ningú critiqui ni qüestioni els que els hi estan donant escalfor a casa nostra, o als que poden fer-ho callen.

El Procés no és un llibre de Kafka (anàlisi dels fulls de ruta de l’ANC)

Daniel Laspra. Advocat i Secretari Institucional del CADCI i Coordinador Jurídic de Catalunya Diu Prou

Fa dies que hi donava voltes, com és possible que cada any l’ANC ens presenti un full de ruta diferent? És normal posar una data cada any per la independència? Com ha canviat el full de ruta de l’any 2012 al 2015? Tots aquests dubtes m’han obligat ha emprendre un viatge submarí entre un mar revoltat de mots i conceptes, però amics, vaig pensar, per Catalunya cal mullar-se.

Per analitzar l’evolució de l’univers assembleari he hagut de fixar-me en aquelles idees, orça que s’han anat reiterant, i les que han desaparegut al llarg de l’itinerari, per això avui faré un anàlisi dels fulls de ruta començant des del 2012 fins la proposta per aquest any, prometo ser lleuger i superficial, només pretenc que vosaltres mateixos, si teniu dubte, feu lectura dels textos i gaudiu com jo d’aquests singulars monuments a l’alliberament nacional.

Per començar cal dir que el mot Independència és repeteix de forma constant, fins a 171 cops, això converteix la lectura “farragosa” dels fulls de ruta en una alegre manifestació lletrada, tot plegat com un Onze de Setembre entre punts i comes, continuem però el nostre estudi no caiguem en la banalitat.

Parlem de la il·lusió dels primers dies, pels volts del 2012:

2012 [39] Per a què la unitat d’acció dels diferents partits polítics catalans sigui possible, primer cal que aquesta unitat d’acció política es doni en el si de la societat catalana… Només llavors es donaran les condicions objectives necessàries per a fer possible la independència i, per tant, l’Estat propi.

La realitat però ha estat molt dura i ara mateix encara som aturats en l’etapa del “decidir”, això de quedar-se en Estat (propi) caldrà seguir intentant-ho, com diuen els savis caldrà trobar el moment precís per sembrar una bona transició, ja saben el procés te molt de digestió, i als pessebres que mai falti el caganer.

Però siguem seriosos el primer pas natural de qualsevol país que vol ser independent es reclamar el que universalment es diu Dret d’autodeterminació, bé aquí ens trobarem allò que es diu “perdre gas”, el 2012 és una idea omnipresent, fins a 9 cops es menciona, però que va passar? no ho sabem, al 2013 empata a dos amb el nou concepte de moda a les tertúlies, Dret a decidir, fins desaparèixer l’any següent per sempre més, cal dir, però, que algú de bona fe es va recordaR de la Val d’Aran, que sÍ que tindrà dret a l’autodeterminació, però no Catalunya, que a partir del 2013 sols tindrà “dret a decidir”. Els eufemismes, com tots sabem, és fan per no molestar, sobre tot posem seny, que el procés va per llarg.

Que podem dir del Dret a Decidir?

Neix cap al 2006 entre persones de bona voluntat i evoluciona al llarg de nombroses manifestacions i avorrides conferencies, fins que un cop vist que al 9N del 2014 no es va decidir res, enguany al 2015 ja perd significat i té una citació única i marginal.

Repetim, si hi ha quelcom que defineix a un poble que vol ser independent és l’exercici de l’autodeterminació, i el moment culminant d’aquesta maduresa política és quan es passa de la submissió a la Llei de l’Estat opressor a l’emancipació, per ser clars això succeeix sempre amb la Declaració Unilateral d’Independència, unilateral perquè oi que m’entendran, l’altra part mai vol negociar de bones la pèrdua de part del “seu territori”.

Veiem però com es gestiona aquesta important qüestió als diferents fulls de ruta.

2012 [113] En el cas que l’Estat espanyol no accepti la celebració d’aquest plebiscit o, fins i tot, n’impedeixi la celebració, el Parlament català declararà unilateralment la independència, amb la presència del màxim nombre possible de representants dels governs d’altres Estats.

2013 [Pàgina 6] tenim un redactat similar. Inici de la Campanya “Signa un vot” que preveu la DUI l’11 de setembre del 2014.

2014 La DUI desapareix per passar a dir-se Declaració d’Independència, quelcom que és reserva per la diada de Sant Jordi del 2015, ja saben un dia de bons desitjos, ara bé, la “Declaració” serà sempre i quant sigui “ordenada” i “acordada” amb “el suport internacional suficient”, ja ho veuen reservat solament als professionals del pacte, oi que m’entenen?

Certament tot plegat un gran canvi al respecte les anteriors definicions i sense parangó en els anals de les ex colònies espanyoles, i no cal dir en les independències europees.

Recordin, vivim en el millor dels mons possibles, i a Catalunya mengem flors i n’hi diem carxofes.

Una Declaració No Unilateral?

El 2015 la “Declaració” proposada no solament no és “unilateral” sinó que sobretot el que no és ni serà, si s’aprova, és “ordenada”, perquè es menciona amb diferents i curioses formules, la més divertida a ulls del jurista que us escriu és la pomposa “Declaració d’inici de construcció del nou estat”, una frase que no firmaria un novell estudiant de primer de Dret Constitucional sense haver ingerit abans quantioses dosis de ratafia, es evident que cal pair-ho bé per no tenir mal de ventre patriòtic, però senyors no se’n vagin, que encara n’hi ha més.

Unitat

Un altre mot important per entendre els Fulls de Ruta és Unitat, especialment avui dia molt de moda entre els “experts” del Procés , aquest concepte eteri s’ha anat repetint com una lletania fins a tenir una cristal·lització diferent a la que es presumia en els orígens, el 2012 es parlava d’unitat del països catalans, segur que algun indepe de pedra picada l’hi sonarà, el 2013 ja surt 5 cops, sempre fent èmfasi a la “unitat d’acció”, el 2014 ens oblidem dels Països Catalans i de l’acció per parlar de “candidatura d’unitat”, que exactament vol dir una coalició CiU-ERC, segons les diverses crides dels portantveus de l’ANC. Aquest any la proposta reincideix, es cita fins a 9 cops i es conjuga amb el concepte de Candidatura, candidatures 8 cops:

Veiem que els redactors de la proposta del 2015 han comprovat empíricament que les crides a la candidatura “unitària” ha creat molt consens entre els partits catalans, especialment entre les seves víctimes els partits independentistes, ERC i la CUP, per això ara s’entén que es una solució que val per tot, especialment per dividir…, no riguin que la cosa es seriosa:

[Pàgina 9] consulta interna a tots els seus associats, oberta a tots els simpatitzants que vulguin, per conèixer la seva opinió sobre si l’ANC ha d’impulsar l’esmentada candidatura de país i, si fos així, quin hauria de ser el paper de l’ANC.

[Pàgina 12] Les eleccions generals espanyoles que, en funció de quin sigui l’escenari polític, es podrà concretar al voltant d’una candidatura unitària, o fins i tot promovent l’opció de no presentar-s’hi.

El cru exemple de que s’han perdut molts llençols en aquestes bugades, es com el mot Desobediència també ha estat eliminat del full de ruta, ha passat de marcar paquet al 2012 o la insubmissió fiscal al 2013, a la desaparició, certament la paraula produeix tremolors i en allò que si som transversals és que ens agraden les costellades, per això una mica més d’aigua al vi que no sigui que la guàrdia civil ens aturi a la primera cantonada.

Una altra idea interessant: Estructura d’Estat:

El setembre del 2012 el President Mas va “entendre” el missatge de l’11 i va declarar “l’objectiu es dotar Catalunya d’estructures d’Estat”, un bonic succedani d’independència, que l’ANC va decidir incorporar l’any següent, i el 2014 fins a set cops, enguany de nou coincideix exactament amb els desitjos del Molt Honorable:

Conferencia del MHMas del dia 25 de novembre del 2014 “….el nou Govern tindria un horitzó temporal de màxim divuit mesos per desenvolupar la seva tasca i assolir els seus objectius…acabar de preparar les estructures d’Estat….”

FdRuta 2015 [Pàgina 13] Entre dotze i divuit mesos després de la constitució del Parlament sorgit de les eleccions del 27 de setembre de 2015. ……….termini és suficient per acabar de construir i posar en marxa totes les estructures d’Estat.

Això si, la Neutralitat haurà de ser “escrupolosa”, ens diu el FdRuta 2012 i 2013, però sembla que a partir del 2014 tot plegat ja no era necessari, calia prendre partit, i els primers a provar la medicina foren els més petits, el 21 de Gener del 2013 es realitza una campanya pública mitjançant declaracions i l’enviament massiu de correus contra els diputats de la CUP a qui se’ls acusa de “Frau sagnant”, per no votar la Declaració de Sobirania, i ja saben tal dia farà un any.

Les Plebiscitàries

Amb les eleccions “Plebiscitàries”, patim també una evolució sorprenent, són reclamades per primer cop pel Secretari d’Organització de CiU Josep Rull, el 23 d’agost del 2012, i incorporades “de facto”, al Full de Ruta per la Presidenta de l’ANC en una reunió pública amb el President Mas el dia 14 de setembre del 2012, és a dir sense cap referendament pels socis ni debat públic.

Que ningú hi vegi cap relació, com sempre tot son coincidències, per acabar, i com a paradigma de com allò políticament correcte ha vençut a l’èpica assembleària, compararem dos mots amb molt de significat cadascun:

Referèndum i Consulta

Referèndum , 6 cops, Consulta, 2 cops,2012.

Referèndum, 3 cops, Consulta, 7 cops. 2013.

Referèndum. 3 cops, Consulta 31 cops. 2014.

Si ja ho sé, sembla el torneig de tennis que organitza el Conde Godó on sempre guanya el més moderat, bé queda clar als profans que la primera diferencia entre Referèndum i Consulta es que el primer mot refereix a un Plebiscit, on la ciutadania mitjançant el vot exerceix la democràcia directa per ratificar o rebutjar una llei generalment d’especial transcendència, pel que fa Consulta sense cap vinculació jurídica es un mot polisèmic que refereix des del despatx d’un dentista, a una bonica ciutat Argentina. La Consulta o senzillament demanar consell a un amic, al comptable o al taxista.

Conclusions

Que els hi volia dir amb tot això, doncs que l’elecció d’un mot i l’exclusió d’un altre no és un exercici de prosa ni una selecció aleatòria, sinó que sempre hi ha una voluntat del redactor d’orientar el sentit del text, alhora en un Full de Ruta, de transformar la realitat i dirigir l’acció cap uns objectius, i no cap a uns altres, així que els hi prego que es llegeixin dos cops els textos que els hi fan votar en assemblees, perquè ja veuen que a jutjar pels resultats és possible que ens traeixi la lletra abans que els nostres líders, això sí, qualsevol relació causal o inferència de la lectura de l’article es cosa seva, que no voldria ser acusat de ser del CNI, tot ho he fet amb la bona fe de la majoria dels indepes que de veritat ens creiem el “Procés,” i ens agraden les coses clares, amen.

La Sobirania Fiscal, un pas endavant

Lluís Turró

Fent el trapasser a la web de l’ANC trobo la campanya de Sobirania Fiscal. Pagar els impostos a la Hisenda Catalana, que acabarà pagant-los a l’espanyola, sí, però que en serà dipositària durant uns dies. La idea em sembla genial, atrevida i molt coherent. Volem ser independents? Doncs comencem a demostrar-ho.

El meu gestor rep la idea amb escepticisme i em recomana no jugar amb la hisenda ni amb els diners. Li dic que no és un joc, que vull donar el pas. No puc demanar fermesa a d’altres i pagar els impostos a Espanya tenint una alternativa, simplement, no puc. Em veu convençut i deixa d’insistir. A dia d’avui ja no sóc l’únic client que té que paga a la Hisenda Catalana.

Buscant suport i convèncer a tercers

Poc vaig trigar a dir a la meva territorial que estava exercint la Sobirania Fiscal. La sorpresa va ser quan Josep Puigvehí, el gran Josep, em diu que a la comarcal l’Andreu Porta, membre del Secretariat Nacional, va dient que posen multes. Com? L’ANC proposa als seus membres fer una campanya il·legal? En Josep estava tan estranyat com jo.

Amb el temps, l’ANC a retirat la campanya de Sobirania Fiscal. Les demostracions d’independentisme via diners les prefereixen com a donatius o venda de samarretes. La Sobirania Fiscal no els hi aporta res.

El suport arriba d’un lloc inesperat

Faig un tuït dient que acabo de pagar l’IVA a la Hisenda Catalana i que tot va bé. Els més entusiastes immediatament responen preguntant o simplement animant. Conec Míriam Nogueras, Míriam, no canviïs mai, i el grup del Cada Onze De Cada Mes.

Dins el mateix entorn Twitter, Catalunya Diu Prou s’ofereix a donar-me suport pel que fa a la Sobirania Fiscal. Tinc que confessar-ho, no entenia res. No es suposava que era l’ANC la que hauria d’haver fet aquest oferiment?

La veritat va sortint de l’amagatall

Torno a fer el trapasser, però aquest cop a la web de Catalunya Diu Prou. I què trobo? El mateix procediment anunciat a la web de l’ANC, però amb molta més informació. Entre d’altres coses, un vídeo amb el Delegat Especial de l’Agència Tributària Espanyola, dient que no hi havia cap problema en ingressar els diners a l’Agència Tributària Catalana. Res de multes, res de traves. Tot transparent i ben explicat.

Però el que més em sorprèn és trobar-me amb què els creadors de la idea, els que ho han defensat i tirat endavant, no són l’ANC. Són els de Ara o Mai. Concretament Carme Teixidó, Josep M. Bellmunt i Daniel Laspra de CADCI.

Ara, recordant els missatges sibil·lins llençats a les comarcals respecte les multes, veient la transparència i rigorositat de Catalunya Diu Prou i tenint la pròpia experiència, ja puc comparar i treure’n conclusions. Espero que molts de vosaltres també.

Fem doncs Sobirania Fiscal?

Recentment, fa uns tres mesos, la Generalitat de Catalunya ha posat a disposició dels ciutadans la opció de fer pagament dels impostos via telemàtica. Això només ha estat possible gràcies a la pressió dels que fan Sobirania Fiscal.

Trobaràs l’ANC dient que la Hisenda Catalana no està preparada (Carme Forcadell, Vilassar de Mar). Suposo que en la mateixa línia que quan s’atura manifestacions de pressió a polítics, amb l’excusa de que no estem preparats per ser independents. Però també trobaràs valents que creuen que les coses s’aconsegueixen empenyent i no observant. Pressionant i no seguint. Sent honestos i no venent-se.

Si creus que tenir els diners és important, la Sobirania Fiscal és un pas contundent. Els teus diners passaran pel compte corrent de la ATC. Fer el traspàs a l’espanyola és prémer un botó… i aquest botó és poder.

27-S. El darrer esprint o només una altra cursa?

Carme Teixidó

Presidenta d’Ara o Mai i portaveu de Catalunya Diu Prou

En aquesta cursa, que serà l’assoliment de la independència, se’ns barregen varies modalitats, cursa de fons, obstacles i també l’esprint.

La societat civil ha demostrat estar a l’alçada de la competició, sense defallir, entrenant, competint i guanyant cadascun dels play off jugats fins ara, un esforç titànic, fet no per esportistes d’elit sinó per persones que en alguns casos ni tant sols havien practicat mai esport fins ara.

Molt possiblement en un procés d’independència era necessària aquesta implicació per part de tots, però aquesta causa ja dura massa. En aquest moments ja comencem a tenir als neòfits atletes, cansats, amb rampes, amb sobrecàrregues musculars, i alguns fins hi tot pensem que el premi no és assolible, que ens l’han canviat, que correm darrera d’una pastanaga que alguns condueixen, però que en realitat no ens porta on volem.

En aquest moments d’incertesa que viu una part de la nostra societat, ens posen al davant el que s’anuncia com la cursa definitiva, el 27S.

I mentre alguns continuem dubtant d’altres s’afanyen amb la recuperació, però tots ens preparem per aquest nou esprint final. Serà l’últim? El cor desitja que sí, el cap ens diu que… A no ser que les condicions siguin molt clares, correm el risc de fer un nou esforç titànic per arribar a no res.

Alguns dels corredors necessitem claredat, saber exactament quin és l’objectiu, amb paraules clares, amb paraules que no puguin tenir varies lectures, necessitem per creure, que qui ha de guanyar no és nacionalista, ni sobiranista, sinó independentista. Necessitem saber que farem el dia 28, necessitem escoltar que el nostre full de ruta per fi deixa de passar per negociacions pactades amb l’estat espanyol, no volem un full de ruta, volem un pla d’execució de la independència, sense dubtes, sense peròs, sense variables.

Alguns comencem a pensar que hi ha interessos per fer que els nostres atletes abandonin, i així justificar que no estem preparats per assolir la independència.

Alguns pensem que ja fa massa temps que dura tot plegat i que l’equip mereix la medalla i si cal canviarem l’entrenador, i si convé a tot l’staff.

Una cosa sí, malgrat el cansament i el sobreesforç demanat hem de seguir deixant-nos tots la pell, fins a aconseguir-ho.

L’independentisme no ha davallat, al contrari, és aquí per quedar-se fins a culminar el procés.

Josep Maria Bellmunt

El procés independentista. Com entendre la situació actual

Cues per votar el 9-N a La Salle de Gràcia/ Reuters

Fa dies que diferents mitjans, tertulians, alguns líders d’opinió, parlen d’una davallada de l’independentisme, els unionistes porten 3 anys dient que el suflé baixarà, de fet porten 3 anys posant ciris al patró dels impossibles perquè això esdevingui. I fan bé, perquè només una intervenció miraculosa podria aconseguir-ho. Parlem clar, gairebé dos milions de persones no voten a favor de la independència, en una consulta vinguda a menys, i que no tenia cap valor jurídic, amb un objectiu estigmatitzat per la majoria de mitjans de l’estat on viuen i desafiant les amenaces del govern d’aquest mateix estat, per després en pocs mesos canviar d’opinió.

No, l’independentisme sociològic és aquí per quedar-se, i amb petites oscil·lacions, ja no baixarà fins a la consecució del seu objectiu final, que és la independència, compte, no el dret a decidir, que en tot cas és una eina democràtica, com d’altres, per aconseguir-ho.

Llavors no podem parlar en absolut de davallada, però potser si de confusió. Confusió perquè persones i partits que volen liderar un procés independentista, no són independentistes, confusió perquè partits que es declaren independentistes, a vegades matisen el seu independentisme, confusió perquè pactes on la gran majoria de les entitats adherides son independentistes, fan declaracions no independentistes (sense haver consultat als seus adherits), confusió perquè partits clarament independentistes accepten signar acords que no porten la paraula independència al seu redactat, confusió perquè els líders d’entitats socials fornades al 100% per independentistes també signen aquests acords, confusió perquè partits independentistes es presenten a les eleccions aliats amb partits no independentistes, confusió perquè després de 3 anys de procés independentista, una part de l’independentisme segueix buscant la unitat amb aquells que ja han declarat clarament que no ho són, confusió perquè després de les grans manifestacions independentistes del 2012 i 2013, no es va obrir cap procés constituent immediatament per declarar la independència, donant temps a l’estat per reaccionar, confusió perquè les famoses estructures d’estat ara s’han de fer a tota pressa, després de més de dos anys aturades….

Potser tot això pot crear dubtes a una part de la ciutadania, confondre. Però aquesta confusió prové del món polític, no es troba en el social, al carrer. Tothom sap que votaria si es permetés un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, i pocs dubten del seu resultat final.

És per això que el problema és d’àmbit polític, el problema es oblidar-se d’una vegada per totes del dret a decidir i encarar un procés netament independentista, amb polítics que tinguin per objectiu la independència, sense matisos, que aquest polítics utilitzin en el seu llenguatge habitual la paraula independència, i que els que ja la utilitzen, no estiguin disposats a fer cap transacció respecte a aquest tema en ares d’una unitat a l’entorn d’altres coses que no sigui la independència,

Quan això succeeixi, el procés arribarà a la seva culminació, i perquè això sigui així l’independentisme social ha de ser conscient de la seva enorme potència i forçar la situació. Ens calen partits independentistes sense complexos i amb idees senzilles i clares (Escòcia és un exemple de com un partit independentista, amb escassa base social, a la inversa que aquí gairebé ho aconsegueix, ho aconseguirà possiblement), i també projectes socials que defensin amb fermesa les seves decisions i no es deixin condicionar. Quan això esdevingui la independència arribarà.