La lògica espanyola i l’atzucac independentista

Josep Maria Bellmunt

L’estat espanyol porta 300 anys ocupant i governant a Catalunya i coneix i controla els mecanismes per seguir fent-ho. Com hem arribat a l’atzucac independentista actual té en gran part a veure amb l’estratègia que ha seguit aquest estat, des de fora i des de dins de Catalunya, per anar tombant una a una totes les peces del tauler independentista, moltes vegades amb l’inestimable ajut que els ha ofert la ingenuïtat i la manca d’estratègia a mig termini dels dirigents dels partits i organitzacions del nostre país, i en d’altres la seva manca de coratge i els seus dubtes constants.

Quan van aparèixer les primeres consultes populars l’estat espanyol les va menystenir, aviat es van donar compte del seu error, però si va aconseguir anul·lar que el seu immens valor tingués una traducció política significativa en vots, en part gràcies a les lluites internes dels propis partits catalans, els nous ( Solidaritat i Reagrupament) i també a l’actitud de sempre (CDC/ ERC i en menor mesura la CUP), i l’estat es va tranquil·litzar temporalment.

De nou l’estat va patir un gran ensurt quanla primera gran manifestació de l’Assemblea i les paraules de Mas reclamant una consulta sota pressió popular. L’estat va entrar en pànic però de nou es van poder reorganitzar quan el procés es va eternitzar amb declaracions d’intencions, anades i tornades a Madrid i converses estèrils, pactes pel dret a decidir sense cap eficàcia i altres eines que no van donar cap resultat pràctic per avançar de forma real, o intentant sumar al procés partits que no eren independentistes ( ICV, Unió), i cedint a les seves pretensions i retardant el procés.

I l’independentisme va deixar perdre de nou la possibilitat de tombar a la lona a Madrid ( noquejar seria dir massa), quan partits i Assemblea i Òmnium van entrar en una dinàmica continuada de performance anual, i van foragitar part de les bases socials reals dels dirigents de l’assemblea per substituir-los per d’altres més afins als partits politics, i es va decidir no fer cap campanya sense el vist i plau dels polítics ( el cas de la sobirania fiscal es paradigmàtic), perdent així l’essència real del moviment social, que va passar a actuar amb connivència amb l’estatus quo català.

Mentre Madrid va argumentar que una cosa és manifestar-se i l’altra votar. Però de nou van quedar fora de joc quan la pressió popular va aconseguir que el President Mas fixes data per un referèndum unilateral per decidir la voluntat dels catalans. Aquest va ser un punt d’inflexió, perquè un referèndum és incontestable internacionalment, però quan els partits, inicialment CiU amb el suport de la CUP, i després també ERC, que es van fer enrere després del seu no inicial, davant la pressió mediàtica i d’ANC i Òmnium, van acceptar fer una nova edició de les consultes populars a l’engròs, sense cap efecte legal ni vinculant ni garanties jurídiques que poguessin ser acceptades internacionalment, llavors Madrid va intuir que ara sí que estava guanyant la partida, però quedava un darrer escull, les eleccions al Parlament.

Madrid sabia que cap partit unionista tenia la més mínima oportunitat de guanyar aquestes eleccions, que es van vendre com plebiscitàries, per això es va centrar de nou en el seu impacte internacional, i va entendre que l’única carta que tenien possibilitats de guanyar era que els partits independentistes no arribessin al 50%. Les múltiples amenaces a tothom, sobretot als més febles, pensionistes, etc.., la presencia de Ribera i en menor mesura d’Iglesias a tots els canals de televisió, les trampes posades pel vot dels catalans de l’exterior….., i mentre els partits catalans més preocupats a decidir qui anava a les llistes no van treballar, en silenci, el tema del 50%, i per poc no s’hi va arribar.

Però l’independentisme va guanyar i per molt, d’una forma aclaparadora, i no era un referèndum, eren unes eleccions, però immediatament i des del primer moment tots els poders de l’estat espanyol van començar a repetir com un mantra, no sou majoria, no sou majoria, i el pitjor va venir després quan de forma inexplicable els partits catalans van comprar el discurs i el van fer seu. Hem d’eixamplar la base, falta gent, etc…

I ara ha arribat l’estratègia final de l’estat, que ja venien preparant fa temps amb l’aparició de Podemos, no podem dir de moment si amb la seva complicitat, i actuar sobre la base més sòlida del procés i que fins ara no havien aconseguit trencar, la transversalitat dreta-esquerra.

Per això han afavorit a Catalunya, el creixement d’un espai d’esquerres és a dir Podemos i confluències municipals, que ocupi bàsicament el lloc de la CUP, per o bé prendre-li l’espai o bé atraure’ls com un iman, i amb això aïllar CDC i ERC d’aquest espai.

Ara el següent pas es trencar l’entesa ERC-CDC, deixant els convergents sense cap tipus d’aliats, el que afavorirà que els sectors de CDC que mai han vist amb bons ulls el viratge independentista, facin retornar el partit a posicions com les de demanar un referèndum pactat o lapetició d’un pacte fiscal, argumentant la pèrdua de suport que ha suposat per CDC el seu pas a l’ independentisme, i pugui retornar a pactes, al menys amb el PSC. I finalment el darrer punt pot ser deixar ERC com guanyadora de les properes eleccions, però per pocs escons, i amb el dilema de pactar amb una CDC afeblida i amb un Mas, ase dels cops i estigmatitzat per l’esquerra, i sense majoria, o virar a l’entesa amb la CUP i l’espai Podemos-Colau, cap a un nou tripartit, i mat final al procés.

I ara hem arribat de nou a una situació límit. Fins ara tota la història dels darrers 6-7 anys ens mostra que hem fallat per dues raons importants. La primera es no aprofitar les oportunitats de feblesa i desconcert de l’estat ( la primera gran manifestació de l’Assemblea, no fer el 9-N vinculant i no aprofitar la victòria electoral del 27-S) i la segona per ser massa previsibles i no sorprendre mai amb un cop amagat. Serà ara en la situació més difícil quan trobarem el moment per fer-ho?

La CUP parla clar: DUI immediata, desobediència, mobilització i no reconeixement de l’estat espanyol

Ahir al teatre Auditori del Mercat Vell de Ripollet, la CUP-Crida Constituent va presentar la “Declaració de Ripollet-Un Camí cap a la ruptura”.

A l’acte hi van intervenir Josep Maria Osuna, el nou alcalde de la CUP a la ciutat vallesana, la candidata Gabriela Serra (número 4 per Barcelona), i el cap de llista per Barcelona, Antonio Baños, que va explicar el programa de la candidatura en 4 punts.

La independència, un programa d’emergència social i ruptura amb la Troica, un procés constituent popular i unilateral, i avançar cap a la construcció nacional dels Països Catalans.

La CUP proposa assolir la independència amb els següents passos

1/ Declaració unilateral d’Independència, acompanyada de la ferma determinació de no reconèixer l’autoritat de l’estat espanyol i de l’organització de la mobilització general

2/ Govern de Concentració Nacional, social i democràtica.

3/ Formular i impulsar majories socials per promoure el procés independentista i el procés de canvi econòmic

4/ Garantir la desconnexió nacional i popular.

5/ Adoptar accions per assolir el reconeixement internacional.

Baños va apostar per una la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), que va dir que ha de ser “immediata” si els partits independentistes aconsegueixen la majoria absoluta en les eleccions del 27 de Setembre. “No estarem 18 mesos de negociacions amb l’Estat, cal guanyar la independència, proclamar-la i obrir un procés constituent i popular”, va advertir, i també es va mostrar en contra de fer qualsevol tipus de consulta per avalar el resultat de les eleccions del 27-S, com alguns ja han suggerit, “en tot cas el referèndum serà per aprovar la nova constitució que surti després del procés constituent”, i es va mostrar contrari a obrir una negociació amb l’estat, com Artur Mas ja ha suggerit.

El programa preveu un procés de desconnexió nacional i popular amb l’Estat espanyol i la Unió Europea amb la suspensió de tota la legislació estatal i de la U Intersindical-CSCnió Europea lesiva per a les classes populars.

En el pla social la DUI ha d’anar acompanyada d’un pla de xoc per fer front a l’empobriment generalitzat de les classes populars, aturant els desnonaments, les retallades i les privatitzacions, impulsant el lloguer social i un pla d’ocupació pública amb contractació directa i mesures per revertir la pobresa energètica i la creació d’un Pla integral de Protecció Social Universal. Aquestes mesures passen per la suspensió del pagament del deute fins resoldre les necessitats populars,

Entre els convidats a l’acte hi havia Jordi Sánchez, president de l‘ANC, Carme Teixidó i Josep Maria Bellmunt de “Catalunya Diu Prou”, Joan Guirao de l’ACAPS, Eugeni Rodríguez del FAGC i Antoni Alarcón de la Intersindical-CSC.

Una eina telemàtica que permet exercir la sobirania fiscal

Catalunya Diu Prou presenta una eina telemàtica del govern per fer sobirania fiscal i demana la implicació a partits i entitats sobiranistes

Ahir, a l’espai Vilaweb de Barcelona, la plataforma Catalunya Diu Prou va presentar en roda de premsa una pàgina web que ha creat la Generalitat, i que és una eina telemàtica perquè tots els catalans puguin pagar els seus impostos a l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) i no a la Hisenda espanyola.

Aquesta demanda per dur-ho a terme de forma telemàtica, a més de la manual, ja havia estat feta per la plataforma des que va iniciar la campanya de “sobirania fiscal, ara fa més de tres anys. “Avui de forma oficial, qualsevol ciutadà de Catalunya pot pagar els seus impostos estatals telemàticament des d’una eina que és e-tributs, l’oficina de la Generalitat ‘en línia’”, va explicar el coordinador de la plataforma, Josep Maria Bellmunt, que va recordar que més de 80 ajuntaments i consells comarcals així com milers d’empresaris i autònoms ja fan el pagament sistemàticament al compte corrent de l’Agencia Tributària Catalana.

Josep Maria Bellmunt, Carme Texidó i Daniel Laspra durant la roda de premsa

La portaveu de Catalunya Diu Prou, Carme Teixidó va recordar que ara amb aquesta mesura ja no hi ha cap motiu cap motiu per no fer sobirania fiscal i pagar així els impostos a Catalunya”, i a preguntes dels periodistes presents va recordar que aquesta és una mesura legal, va explicar la metodologia i va recordar que aquells que tinguin algun dubte sobre com fer-ho trobaran una explicació detallada al web de la plataforma, amb els passos a seguir-

A l’acte van assistir com a convidats el president i portaveu de CiU al Parlament Català, Jordi Turull, el secretari general adjunt d’ERC, Lluís Salvadó, el vicepresident de l’Assembla Nacional, Jaume Marfany, la coordinadora de Territori Moviment d’Esquerres (MES), Magda Casamitjana, el portaveu de Súmate, Eduardo Reyes, i un representant d’Òmnium Cultural, i també dels partits Solidaritat i Reagrupament.

Teixidó va lliurar a tots ells un document en el que s’emplaça els partits a donar suport a la iniciativa i a incorporar-la en els seus programes, així com a realitzar-la. I a les entitats també a treballar activament en l’extensió de la mateixa, sempre oferint la col·laboració de la plataforma per tot allò que calgui per iniciar la seva implicació activa.

El coordinador jurídic de la plataforma, Daniel Laspra, va posar el punt de mira en les eleccions municipals del 24 de maig, i va demanar el compromís de tots els alcaldables amb la sobirania fiscal.

El mateix dia a la tarda es va realitzar a Manresa un acte organitzat pel grup de treball de la comarca del Bagès, en el que es va concretar el compromís demanat per Laspra, i més de 60 candidatures, van signar un document en el que es comprometen a practicar la sobirania fiscal si arriben al govern dels seus municipis. Al final de l’acte Carme Teixidó va lliurar la mateixa petició de compromís per practicar i estendre la sobirania fiscal, que el matí s’havia lliurat a partits i entitats, a Barcelona, a Laura Vilagrà, alcaldessa de Santpedor i representant de l’Associació de Municipis per la Independència(AMI), que aplega més del 80% dels pobles i ciutats de tot Catalunya.

Teixidó va recordar que allò que va començar fa tres anys com una acció de desobediència civil s’ha aconseguit que sigui una normalitat a Catalunya, i que per acabar de garantir l’èxit d’aquesta acció ens cal aconseguir que tothom porti els diners a la caixa del nostre país”.

La Sobirania Fiscal, un pas endavant

Lluís Turró

Fent el trapasser a la web de l’ANC trobo la campanya de Sobirania Fiscal. Pagar els impostos a la Hisenda Catalana, que acabarà pagant-los a l’espanyola, sí, però que en serà dipositària durant uns dies. La idea em sembla genial, atrevida i molt coherent. Volem ser independents? Doncs comencem a demostrar-ho.

El meu gestor rep la idea amb escepticisme i em recomana no jugar amb la hisenda ni amb els diners. Li dic que no és un joc, que vull donar el pas. No puc demanar fermesa a d’altres i pagar els impostos a Espanya tenint una alternativa, simplement, no puc. Em veu convençut i deixa d’insistir. A dia d’avui ja no sóc l’únic client que té que paga a la Hisenda Catalana.

Buscant suport i convèncer a tercers

Poc vaig trigar a dir a la meva territorial que estava exercint la Sobirania Fiscal. La sorpresa va ser quan Josep Puigvehí, el gran Josep, em diu que a la comarcal l’Andreu Porta, membre del Secretariat Nacional, va dient que posen multes. Com? L’ANC proposa als seus membres fer una campanya il·legal? En Josep estava tan estranyat com jo.

Amb el temps, l’ANC a retirat la campanya de Sobirania Fiscal. Les demostracions d’independentisme via diners les prefereixen com a donatius o venda de samarretes. La Sobirania Fiscal no els hi aporta res.

El suport arriba d’un lloc inesperat

Faig un tuït dient que acabo de pagar l’IVA a la Hisenda Catalana i que tot va bé. Els més entusiastes immediatament responen preguntant o simplement animant. Conec Míriam Nogueras, Míriam, no canviïs mai, i el grup del Cada Onze De Cada Mes.

Dins el mateix entorn Twitter, Catalunya Diu Prou s’ofereix a donar-me suport pel que fa a la Sobirania Fiscal. Tinc que confessar-ho, no entenia res. No es suposava que era l’ANC la que hauria d’haver fet aquest oferiment?

La veritat va sortint de l’amagatall

Torno a fer el trapasser, però aquest cop a la web de Catalunya Diu Prou. I què trobo? El mateix procediment anunciat a la web de l’ANC, però amb molta més informació. Entre d’altres coses, un vídeo amb el Delegat Especial de l’Agència Tributària Espanyola, dient que no hi havia cap problema en ingressar els diners a l’Agència Tributària Catalana. Res de multes, res de traves. Tot transparent i ben explicat.

Però el que més em sorprèn és trobar-me amb què els creadors de la idea, els que ho han defensat i tirat endavant, no són l’ANC. Són els de Ara o Mai. Concretament Carme Teixidó, Josep M. Bellmunt i Daniel Laspra de CADCI.

Ara, recordant els missatges sibil·lins llençats a les comarcals respecte les multes, veient la transparència i rigorositat de Catalunya Diu Prou i tenint la pròpia experiència, ja puc comparar i treure’n conclusions. Espero que molts de vosaltres també.

Fem doncs Sobirania Fiscal?

Recentment, fa uns tres mesos, la Generalitat de Catalunya ha posat a disposició dels ciutadans la opció de fer pagament dels impostos via telemàtica. Això només ha estat possible gràcies a la pressió dels que fan Sobirania Fiscal.

Trobaràs l’ANC dient que la Hisenda Catalana no està preparada (Carme Forcadell, Vilassar de Mar). Suposo que en la mateixa línia que quan s’atura manifestacions de pressió a polítics, amb l’excusa de que no estem preparats per ser independents. Però també trobaràs valents que creuen que les coses s’aconsegueixen empenyent i no observant. Pressionant i no seguint. Sent honestos i no venent-se.

Si creus que tenir els diners és important, la Sobirania Fiscal és un pas contundent. Els teus diners passaran pel compte corrent de la ATC. Fer el traspàs a l’espanyola és prémer un botó… i aquest botó és poder.

L’independentisme no ha davallat, al contrari, és aquí per quedar-se fins a culminar el procés.

Josep Maria Bellmunt

El procés independentista. Com entendre la situació actual

Cues per votar el 9-N a La Salle de Gràcia/ Reuters

Fa dies que diferents mitjans, tertulians, alguns líders d’opinió, parlen d’una davallada de l’independentisme, els unionistes porten 3 anys dient que el suflé baixarà, de fet porten 3 anys posant ciris al patró dels impossibles perquè això esdevingui. I fan bé, perquè només una intervenció miraculosa podria aconseguir-ho. Parlem clar, gairebé dos milions de persones no voten a favor de la independència, en una consulta vinguda a menys, i que no tenia cap valor jurídic, amb un objectiu estigmatitzat per la majoria de mitjans de l’estat on viuen i desafiant les amenaces del govern d’aquest mateix estat, per després en pocs mesos canviar d’opinió.

No, l’independentisme sociològic és aquí per quedar-se, i amb petites oscil·lacions, ja no baixarà fins a la consecució del seu objectiu final, que és la independència, compte, no el dret a decidir, que en tot cas és una eina democràtica, com d’altres, per aconseguir-ho.

Llavors no podem parlar en absolut de davallada, però potser si de confusió. Confusió perquè persones i partits que volen liderar un procés independentista, no són independentistes, confusió perquè partits que es declaren independentistes, a vegades matisen el seu independentisme, confusió perquè pactes on la gran majoria de les entitats adherides son independentistes, fan declaracions no independentistes (sense haver consultat als seus adherits), confusió perquè partits clarament independentistes accepten signar acords que no porten la paraula independència al seu redactat, confusió perquè els líders d’entitats socials fornades al 100% per independentistes també signen aquests acords, confusió perquè partits independentistes es presenten a les eleccions aliats amb partits no independentistes, confusió perquè després de 3 anys de procés independentista, una part de l’independentisme segueix buscant la unitat amb aquells que ja han declarat clarament que no ho són, confusió perquè després de les grans manifestacions independentistes del 2012 i 2013, no es va obrir cap procés constituent immediatament per declarar la independència, donant temps a l’estat per reaccionar, confusió perquè les famoses estructures d’estat ara s’han de fer a tota pressa, després de més de dos anys aturades….

Potser tot això pot crear dubtes a una part de la ciutadania, confondre. Però aquesta confusió prové del món polític, no es troba en el social, al carrer. Tothom sap que votaria si es permetés un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, i pocs dubten del seu resultat final.

És per això que el problema és d’àmbit polític, el problema es oblidar-se d’una vegada per totes del dret a decidir i encarar un procés netament independentista, amb polítics que tinguin per objectiu la independència, sense matisos, que aquest polítics utilitzin en el seu llenguatge habitual la paraula independència, i que els que ja la utilitzen, no estiguin disposats a fer cap transacció respecte a aquest tema en ares d’una unitat a l’entorn d’altres coses que no sigui la independència,

Quan això succeeixi, el procés arribarà a la seva culminació, i perquè això sigui així l’independentisme social ha de ser conscient de la seva enorme potència i forçar la situació. Ens calen partits independentistes sense complexos i amb idees senzilles i clares (Escòcia és un exemple de com un partit independentista, amb escassa base social, a la inversa que aquí gairebé ho aconsegueix, ho aconseguirà possiblement), i també projectes socials que defensin amb fermesa les seves decisions i no es deixin condicionar. Quan això esdevingui la independència arribarà.

Bloomberg: La sobirania fiscal una arma decisiva per forçar la independència d’Espanya

Aquesta és una traducció de l’article original que avui publica la influent i prestigiosa pàgina web de notícies financeres, Bloomberg, en relació a la campanya de sobirania fiscal, amb entrevistes a alguns dels integrants de la Plataforma Catalunya Diu Prou (Ara o Mai/CADCI), amb el títol “Catalan Tax Rebels Dig In for Battle to Escape From Spain”, i signat per Esteban Duarte.

Un metge, una dissenyadora gràfica i un advocat catalans, estan impulsant un mecanisme per al pagament d’impostos que podria donar al president, Artur Mas, una arma decisiva en la seva campanya per forçar la independència d’Espanya.

Com una forma de pressió per a un trencament, i abans de les eleccions autonòmiques al setembre, el grup (Catalunya Diu Prou) està animant els catalans a utilitzar una antiga fórmula legal per pagar els seus impostos a un compte de dipòsit controlat pel govern català. Això seria potencialment negar més de 8 bilions d’euros (900000000 de dòlars) a l’estat espanyol, que està legalment autoritzat a cobrar impostos directament a Catalunya, i a la major part de la resta de l’estat.

La tècnica permet als contribuents a complir les seves obligacions legals a l’estat, davant el govern català que transfereix els diners a Madrid. Si la disputa sobre la sobirania català es tornes desagradable, el govern regional podria llavors retenir els ingressos procedents d’Espanya, sense exposar als votants a represàlies legals o financeres del govern central.

“Els estem donant l’oportunitat de convertir dos milions de votants independentistes en dos milions de contribuents,” afirma l’advocat Daniel Laspra, en una entrevista. “Estem posant (metafòricament) una pistola sobre la taula.”

La solució fiscal és l’últim tret a la campanya de Catalunya per crear un nou estat independent a Europa. Després de més de tres anys en que Mas ha evitat utilitzar l’iniciativa del grup (Catalunya Diu Prou) degut a que estava intentant apropar-se a buscar una negociació. Però això està canviant, i Mas comença a abraçar a la seva estratègia, ja que es desplaça a una posició més agressiva.

Desconnexió de Catalunya

Amb el primer ministre Mariano Rajoy contestant amb evasives a les seves peticions de converses, Mas ha cridat a votar el 27 de setembre, quan una aliança de partits independentistes catalans li preguntarà per aprovar un full de ruta cap a la independència, tot just unes setmanes abans que el país s’enfronti a una eleccions general. El Govern Català ja ha començat la creació d’institucions per executar el seu propi estat, perquè els engranatges estiguin a punt per posar-se en marxa els partidaris de la independència guanyen les eleccions.

Els plans de Mas per “desconnectar” Catalunya de l’estat espanyol plantegen el major desafiament a la integritat territorial de l’estat des de la guerra civil a la dècada del 1930 amb potencials ramificacions per als propietaris d ‘1 bilió d’€ del país (1,100,000,000,000$) de deute sobirà.

Els ingressos del govern(espanyol), es fan grans a partir dels 7,5 milions de catalans, que representen al voltant del 20 per cent de l’economia espanyola, i que són fonamentals per a la capacitat de l’Estat per finançar les escoles i hospitals, pagar les pensions i també el seu deute. Catalunya transfereix 8,5 € mil milions a l’any a la resta d’Espanya, segons un estudi fet al juliol pel Ministeri de Pressupost espanyol. Això és l’equivalent al 25 per cent del pressupost estatal per al pagament d’interessos d’aquest any.

El control de les taxes

Quan s’acosta el vot decisiu, Mas està augmentant la plantilla de l’agència tributària catalana en un 50 per cent aquest any, incorporant 170 funcionaris, i el seu pressupost creixerà un 25 per cent fins a 43,9 milions d’euros. Al novembre, l’agència va crear un centre per rebre els pagaments dels catalans a través del seu lloc web.

El Govern regional també està creant el seu propi banc, que podria gestionar els comptes fiscals, i podria ser menys susceptible que un prestador comercial a la pressió del govern central per lliurar els ingressos fiscals, va dir Laspra, l’advocat separatista. Prop de 80 municipis, 1.000 empreses i 2.000 persones utilitzen avui aquesta metodologia pel pagament d’impostos, segons estimacions del grup impulsor.

Com a següent etapa, una associació d’ajuntaments Independentistes, que abasta al voltant del 75 per cent dels municipis de la comunitat, està preparant una campanya per instar més alcaldes a utilitzar el mecanisme, d’acord amb un funcionari de premsa del grup.

L’aliat de Mas, l’independentista Oriol Junqueras, que lidera el segon grup més gran del Parlament, Esquerra Republicana, també està pressionant el president per adoptar oficialment la solució de dipòsit en garantia per compte. Junqueras va dir que vol que Mas munti la seva pròpia campanya per animar els votants a pagar els seus gravàmens al govern català.

Boston Tea Party

“Guanyar el control sobre els impostos és molt important per a la independència”, va dir aquesta setmana en una entrevista a Barcelona, Oriol Junqueras, que ja paga els seus impostos personals al govern català.

Un funcionari de premsa del Ministeri d’Hisenda espanyol va dir que no hi havia motiu de comentari, sempre que les persones estiguin operant dins de la llei. Si el govern català està duplicant estructures d’altres nivells de l’Estat, que doni una explicació dels costos addicionals, va afegir.

Laspra estava en una reunió d’organitzacions independentistes el 2010, amb els seus amics Carme Teixidó, que dirigeix una empresa de disseny gràfic als afores de Barcelona, i Josep Maria Bellmunt, un metge local, quan van tenir la idea.

A mesura que anaven discutint les estratègies de protesta, els amics es van inspirar en els revolucionaris nord-americans, que rebutjaven el dret de Gran Bretanya per gravar en la dècada de 1770, com és sabut el famós “dúmping “ (llençar al mar) d’un carregament de te al port de Boston, en el període previ a la Guerra de la Independència.

“Hem dit que com no ens accepten com a ciutadans catalans i no accepten el nostre estatus, deixarem de pagar”, va declarar Laspra. “Als EUA tot va començar amb els impostos.”

Sant Esteve, una festa independentista? Un dia que explica moltes coses

Josep Maria Bellmunt Bardas

Dedicat al meu amic i historiador Joan V.

A diferència de la resta de l’estat, Sant Esteve és una festivitat que es celebra a Catalunya. I com tot, no és per un caprici, sinó que ve d’una llarga tradició lligada amb la història i els orígens del nostre país.

La festivitat de Sant Esteve es celebra a Catalunya (també posteriorment a les Illes, i al País Valencià, on no és però ara festa oficial), des de fa més de mil anys (a partir del segle IX), concretament des del moment en què el territoris els territoris i comtats conquerits per Carlemany, a l’entorn dels Pirineus, passaran a dependre administrativament de l’Imperi Carolingi, i com a conseqüència els bisbats catalans van passar a dependre de Narbona i van trencar amb Primacia de la Diòcesi de Toledo.

En aquest període Carlemany hauria proclamat un edicte imperial ordenant que l’endemà de cada Pasqua (les originals jueves: Pasqua de Resurrecció, Pasqua de Pentecosta, i la Pasqua de Nativitat, possiblement incorporada posteriorment pels romans), fos dia festiu. Per aquest motiu alguns dels antics pobles que en formaven part mantenen aquesta festivitat, i per això a Catalunya i a molts d’altres països d’Europa- no és el cas d’Espanya, que estava sota control de l’emirat de Còrdova per aquella època-, també és dia festiu el dilluns de Pasqua (la Mona), que és l’endemà de la Pasqua de Resurrecció, així com la segona pasqua, o dilluns de Pasqua Granada (Pentecosta)

El motiu, segons alguns, seria per celebrar la victòria de Poitiers, quan els exèrcits francs en inferioritat van derrotar els àrabs.

De fet Sant Esteve ja era un Sant molt popular des del segle V entre els francs, i moltes catedrals li són dedicades (Saint-Étienne) a l’estat francès: Toulouse, Metz, Agde, Auxerre, Bourges, Cahors, Châlons-en-Champagne, Limoges, Meaux, Sens, però també la de Viena (Stephansdom). Curiosament França és un dels pocs països europeus on no és dia festiu, excepte a Alsàcia.

Mapa de l’àntic Imperi Carolingi

I és que el 26 també es festiu a molts d’altres països europeus com Alemanya, Àustria, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Estònia, Finlàndia, Grècia, Holanda, Hongria, Itàlia, Irlanda, Lituània (compensació Sant Esteve dia 28), Luxemburg, Noruega, Polònia, Regne Unit, República Txeca, Romania, Suïssa i Suècia.

Al Regne Unit i a molts països que formaven part de l’ex imperi britànic (Nova Zelanda, Canadà, Austràlia, Xipre, Bahames, Hong Kong, Jamaica, Sud-àfrica…), celebren el 26 de desembre l’anomenat “boxing day”. El nom sembla que faria referència a capses (box en anglès ) que els servents de cases importants rebien aquest dia de festa amb diners o menjar.

Google News deixa en ridícul Espanya. El cas català a la xarxa

Josep Maria Bellmunt

La nova reforma de la Llei de Propietat Intel·lectual que va impulsar l’Associació d’Editorsde Diaris Espanyols (AEDE), amb la “valuosa” col·laboració del ministre Wert ( aquest home espatlla tot el que toca), i que va propiciar l’anomenada “taxa Google”, que preveu un dret de compensació econòmica als editors de notícies per part dels agregadors que indexin els seus continguts, ha provocat que la matinada d’aquest dimarts, Google News Espanya hagi tancat el seu servei, i les publicacions de l’estat espanyol deixaran d’estar incloses en el cercador.

D’aquesta forma l’estat espanyol torna a liderar un desastre, al convertir-se en el primer què tanca aquest servei. El fet que la taxa sigui irrenunciable impedeix cap futura negociació entre cada editor i Google per separat, si no es cancel·la prèviament la llei. I és que a partir d’ara no només es clausura el servei estatal, sinó que s’eliminen els mitjans de comunicació espanyols(El País, El Mundo…) de la indexació de Google News en tots els altres països on hi hagi l’agregador de notícies.

Una vegada més Espanya tria el tret al peu, i com en el cas de Catalunya en lloc d’afavorir a la mà que li dóna de menjar, la destrueix. Que és sinó Google?, una font voluntària gratuïta i constant de visites( cal recordar que no estan obligats a ser-hi). I que ha fet Google davant les exigències espanyoles. Res més que respondre: Si he de pagar per donar-te un servei que a tu també t’afavoreix, em retiro.

I ja han arribat els plors, ahir l’AEDE ( que al febrer va qualificar la llei com “la més important que ha donat un Govern d’Espanya per a la protecció de la premsa”) esperava una resposta de les autoritats espanyoles i comunitàries de la competència a una “sol·licitud per protegir de manera eficaç els drets dels ciutadans i de les empreses”, i reconeixia que donada la posició dominant de Google al mercat europeu, el tancament tindria un impacte negatiu en els ciutadans i les empreses espanyoles”. Si l’estat espanyol no tenia prou força per enfrontar-se amb Google hauria d’haver negociat a nivell europeu potser. Ja s’ho faran….

I el català?

I això portarà a molts a pensar: I el mitjans catalans, també queda anul·lats? Maleït Wert. Tranquils, no, en absolut, no ens afecta, i sabeu el per què?

El motiu és que Google News només indexa mitjans de comunicació escrits en espanyol. Els escrits en català no poden desaparèixer, perquè senzillament ja no hi eren. Llavors lamentablement és com si no existíssim.

Tot això ens ha de portar a reflexionar. Com pot ser que en ple segle XXI i essent un dels idiomes més presents a la xarxa, malgrat el nombre de parlants relativament reduït, ens estem quedant fora de tot, sense moltes aplicacions en català, sense estar indexats, sense.…, i la nostra forta i real incidència a la xarxa queda diluïda, i el món digital en català és inexistent a l’exterior.

Podem anomenar-ho discriminació, però segurament el problema real és diu manca de poder de decisió i voluntat política real, senzillament no som un estat, i cap altra estat poderós vetlla per nosaltres.

Aquesta sí que és també una eina d’estat, perquè si t’ignoren, no existeixes, i en el món actual, no podem permetre’ns aquest peatge.

I malauradament els nostres successius governs catalans, com en molts d’altres temes ( Hisenda, referèndum) no han fet res, o molt poc. No s’ha treballat, amb temps, estratègia, insistència, ni amb incentius. I al final la societat civil sense mitjans , ha hagut de fer el que ha pogut, amb campanyes pel Twitter o el Linkedln en català, mentre les administracions s’ho miraven.

O ens posem les piles o quedarem fora definitivament i costarà retrobar el camí.

Desemmascarant Castor. Els múltiples interessos d’una trama internacional amb la Marca Espanya

Josep Maria Bellmunt (Ara o Mai)

L’any passat el ministre d’Industria, José Manuel Soria, manifestava a la Comissió d’indústria en relació al contracte del magatzem de gas Castor que fixava una indemnització: “No sabem el que dirà el Suprem i estarem al que digui, però ens sembla que aquesta clàusula és clarament lesiva per a l’interès general”.

Aquestes declaracions no eren el començament, sinó el colofó final d’una trama internacional, amb el vistiplau del govern de Rajoy ( i també del de Zapatero), que portarà els contribuents de l’estat espanyol a pagar més de 4.500 milions d’euros per un magatzem de gas, el Castor, que ha provocat més de 600 terratrèmols, i que no entrarà mai en funcionament.

Introducció

El Projecte del magatzem de gas submarí Castor, situat davant de les costes de Vinaròs (Castelló), s’ha saldat amb una indemnització per a l’empresa propietària, Escal UGS, controlada en un 66,7% per ACS de Florentino Pérez (El 33,3% restant correspon a la canadenca CLP) de 1.350,7 milions d’euros. Aquest pagament va ser aprovat de forma exprés pel Consell de Ministres el passat 3 d’octubre, i els diners ja s’han abonat.

Enagás Transporte, que té com a conseller delegat Marcelino Oreja (fill de l’ex ministre d’UCD, i cosí de Jaime Mayor Oreja, exministre de PP), ha estat l’empresa a la que el govern ha encomanat el pagament de la indemnització, i també que s’encarregui de l’administració i manteniment de la instal·lació.

Però això ho pagarem els contribuents. Enagás que té el dret de cobrament per part del sistema de gas a càrrec de la factura mensual per als propers 30 anys, ja ha signat un acord amb diversos bancs (sembla que Santander, Bankia y La Caixa) per pagar aquesta xifra de diners, i a canvi els hi cedeix els drets de cobrament d’aquests rebuts.

Quan al juny del 2013, la concessionària va començar a injectar gas matalàs al magatzem, com a prova per comprovar-ne el funcionament, va afectar a una falla no cartografiada, el que va provocar centenars de sismes i l’alarma a les costes Castelló i de les Terres de l’Ebre, i va forçar el seu tancament.

Una clàusula del contracte que va ser regulada pel Reial Decret 855/2008, que va signar el llavors ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, establia dos tipus d’indemnitzacions per a l’empresa en cas que el projecte es paralitzes, tant en el cas de que la finalització de l’explotació es produís després d’haver causat danys a tercers o l’interès general.

Llavors l’Estat passava a ser el propietari de la instal·lació i havia de pagar a l’operador l’equivalent al valor net comptable del projecte, que és el que ha passat. El cost estimat anual serà a partir del 2017 d’uns 100 milions d’euros l’any. Total a 30 anys més de 4,500 milions d’euros.

Però…..Com hem arribat fins aquí?

Per entendre el que ha passat cal anar a l’inici.

1/ Història. Finançament del Projecte Castor

El Castor és un projecte que ve de lluny i que ha passat per les mans de diferents governs. L’actual responsable d’Industria, José Manuel Soria, és només l’última baula d’una llarga cadena.

El projecte Castor ha passat per les mans de diferents ministres, la primera autorització la va atorgar Josep Piqué, llavors ministre d’Indústria i Energia del govern d’Aznar (PP), que va demanar una anàlisi de dades sísmiques del Camp d’Amposta, i el permís es va atorgar a “una investigació d’hidrocarburs”, segons consta en els arxius del ministeri.

Imatge del document del març del 2006, quan Montilla era ministre d’Industria, sobre la Revisió del Plan Energético 2005-2011

L’expresident de la Generalitat, José Montilla, ja el contemplava en la revisió del Plan Energético Nacional 2005-2011 (veure imatge), quan era ministre d’Indústria de Zapatero. Montilla ha creuat acusacions amb un altre exministre d’Industria del segon govern Zapatero, Miguel Sebastián, que és qui va signar el contracte definitiu amb el Castor, sobre qui havia fixat la indemnització a ACS per Castor.

L’ex-alcalde de Barcelona, Joan Clos, ha estat un altre dels ministres d’Industria de Zapatero, que ha intervingut en el procés, de fet el projecte el va deixar preparat ell, encara final el va acabar signant Sebastián un mes després d’accedir al càrrec.

Cristina Narbona, ministre de Medi Ambient ( 2004-2008), parella de Josep Borrell, va aprovar la resolució ministerial en la que es diu que de les mesures protectores i correctores indicades pel promotor i les condicions que s’estableixen, “no es dedueix la possible existència d’impactes ambientals significatius que aconsellin sotmetre el projecte al procediment d’avaluació d’impacte ambiental”. Magnífic….

Inicialment, al 2010, Escal UGS va obtenir els recursos necessaris per posar en marxa el Projecte Castor d’una vintena d’entitats financeres estatals i internacionals, entre les que es trobaven Banesto, Caja Madrid, Santander, Credit Agricole o Société Générale.

2/ Una planta innecessària

Al 2012 Escal va presentar un recurs contenciós-administratiu davant el Tribunal Suprem contra una ordre per la qual Indústria adoptava una sèrie de mesures per “garantir l’equilibri financer” del sistema gasista, i comprovar si Castor es va construir amb criteris de “transparència, concurrència i mínim cost”

L’ordre es va publicar tres setmanes després que el ministre d’Indústria, José Manuel Soria, anunciés la decisió de “frenar la posada en marxa del magatzem de gas Castor “fins que no es produís un equilibri entre l’oferta i la demanda de mercat”. L’ordre ministerial que va recórrer Escal, constatava la “certesa” de l’existència d’una dissociació entre interessos i costos, és a dir un dèficit de tarifa, que haurien de pagar els consumidors

A la pràctica però, el departament de Soria va canviar el concepte de “posada en marxa del servei comercial”, que sempre s’havia entès com el moment en què la infraestructura tenia l’acta de posada en servei definitiva (mai la provisional), al moment en que la injecció de gas matalàs certificava que estava disponible.

Al final de tot plegat el preu del projecte ja s’havia pràcticament triplicat fins a gairebé els 1.300 milions d’euros, en front dels 500 milions pressupostats inicialment. La nova ordre també va ampliar de 5 a 25 anys el termini per renunciar a la concessió. La clàusula expirava el 2013 i Escal no hauria pogut deixar la planta i cobrar com ha fet ara.

3/ Emissió de bons: Aparició de Watercraft

Però a l’agost del 2013, just un mes després que s’hagués iniciat l’activitat de Castor, però encara 3 mesos abans que es comences a relacionar els terratrèmols amb el magatzem de gas, de forma sorprenent, els dos socis del projecte Castor, ACS i la canadenca Dundee Energy, van refinançar el deute que la societat concessionària mantenia amb aquesta vintena de bancs, amb una emissió de bons per valor de 1.400 milions d’euros, a 21,5 anys i a un 5,756%.

Per fer aquesta emissió ACS i Dundee, van crear a Luxemburg, Watercraft Capital, una societat que van utilitzar com a vehicle inversió, una societat de les denominades d’estructura òrfena, que alhora estava controlada per una fundació que tenia la seva seu a Holanda, Stichting Watercraft Foundation. Watercraft Capital va emetre bons per valor de 1.400 milions per finançar el projecte d’Escal UGS.

El fideïcomissari era SG Hambros Trust Company, un obscur banc ja desaparegut amb seu a Londres, el nom del qual va ser comprat per Sociéte Generale. De fet trobem un SG Ambros Trust Company (amb l’afegitó de Channel Islands) situat al paradís fiscal de la Illa de Jersey, una de les Illes del Canal de la Manxa, que no formen part del UE, possiblement una delegació independent del mateix banc.

Sociéte Generale és és una banca multinacional francesa i de serveis financers, que curiosament és una de les empreses que va vendre en aquesta operació la seva participació a ACS als nous finançadors que van comprar els bons que va emetre Watercraft.

4/ Quines empreses van comprar aquests bons?

L’emissió va ser subscrita en més d’un 80% per inversors estrangers, entre els que es trobava el Banc Europeu d’Inversions (BEI) amb més de 300 milions, amb la garantia del seu programa, PBCE (Project Bond Credit Enhancement). Però és que el BEI també va aprovar un fons de liquiditat de 200 milions, destinada als inversors institucionals que van confiar en la col·locació dels bons. Total el BEI, és a dir la UE, te col·locats un mínim de 500 milions a Castor. El 80% dels compradors dels títols van ser grups internacionals – fons de pensions, companyies d’assegurances, inversors privats o bancs centrals-.

5/ Els interessos del BEI

El BEI és l’òrgan financer comunitari de la Unió Europea (UE). Els accionistes del BEI són els Estats membres de la Unió Europea i està dirigit pel Consell de Governadors, compost pels ministres d’hisenda d’aquests estats.

Quan va esclatar la crisi dels terratrèmols, la cotització dels bons va baixar espectacularment, per sota del seu preu d’emissió. Si el Govern de l’estat espanyol s’hagués enfrontat a Escal UGS en una batalla judicial al Tribunal Suprem per la indemnització pel tancament de Castor, el litigi hagués durat anys, i el valor dels bons s’hauria enfonsat. Llavors alguns inversors podrien demanar d’activar la línia de liquiditat del BEI, de 200 milions, de manera que el banc s’hauria acabat quedant el 35% del risc de l’emissió ( 500 milions). Per això el BEI, el banc públic del UE, és el primer ( i no l’únic) interessat que el preu del fracàs del magatzem de gas es cobreixi via tarifa gasista dels contribuents de l’estat espanyol.

6/ Com el govern espanyol ha aconseguit que que les seves gestions per evitar la indemnització fracassessin

Que ha passat? El recurs contenciós administratiu de referència interposat per l’Advocat de l’Estat per clàusula abusiva, es dirigia només contra l’incís final de l’últim paràgraf de l’article 14 del Reial decret 855/2008, de 16 de maig, que atorgava a Escal UGS, SL, la concessió d’explotació per a emmagatzematge subterrani de Gas Natural, i va ser tombat

L’últim paràgraf de l’esmentat article 14 diu així: “En cas de caducitat o extinció de la concessió, les instal·lacions revertiran a l’estat. En aquest cas, i per assegurar la recuperació de la inversió realitzada pels titulars, en coherència amb el que estableix el article 92.1.a) de la Llei 34/1998, de 7 d’octubre, del Sector d’Hidrocarburs es compensarà a l’empresa concessionària pel valor net comptable de les instal·lacions afectes a l’emmagatzematge subterrani sempre que aquestes continuïn operatives.

D’entrada el mateix ex-ministre socialista Sebastián, que va concedir l’autorització a Castor, ja va declarar que el govern podria haver al·legat altres causes, perquè el magatzem no està operatiu“, en contra del que preveu aquell decret, i que al no haver entrat en funcionament, el Govern “podia haver tingut un marge de negociació o de maniobra (enfront de la concessionària) que ha decidit no utilitzar”, segons la seva opinió. Però això només és part de la realitat.

7/ El truc final. Recurs fora de termini

A l’octubre del 2013, el ministre Soria, i després de mesos de terratrèmols, informa que han presentat un recurs de lesivitat davant el Tribunal Suprem per “una clàusula abusiva en la concessió del magatzem subterrani de gas Castor. El que no diu és que aquest recurs es va presentar en realitat el 10 de juliol del 2012, després que ho acordés el Consell de Ministres de l’11 de maig de 2012.

Però el que tampoc no va dir Soria és que aquest tipus de recursos de lesivitat, que l’Estat pot presentar contra ell mateix en cas de decisions que consideri lesives per a l’interès general, s’han de presentar abans dels quatre anys d’aprovada la norma en qüestió, perquè en cas contrari, el Tribunal Suprem no els pot admetre a tràmit, per estar fora de termini, i en la data que Soria va presentar el recurs, ja s’havien sobrepassat el 4 anys després de l’aprovació del reial decret 855/2008 de 16 de maig de 2008, de l’anterior titular d’Indústria, Miguel Sebastián , en el que s’acordava la concessió de la planta de gas a Escal UGS. Per aquest motiu al Tribunal no li quedava cap més opció que desestimar-lo. Si el recurs s’hagués presentat en els cinc dies posteriors a l’aprovació pel Consell de Ministres, possiblement s’hagués evitat el pagament de la indemnització, però inexplicablement no es va fer.

Escac i mat pels contribuents de l’estat i victòria total dels grans poders financers internacionals.

Ara és l’hora de parlar clar

Josep Maria Bellmunt

El coordinador del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, Joan Rigol, la vicepresidenta del govern català, Joana Ortega, el conseller Santi Vila i alguns altres càrrecs del la federació que governa a Catalunya, ja han expressat clarament que si el Tribunal Constitucional espanyol no dóna el seu aval, la consulta de 9-N no es durà a terme, mentre d’altres dirigents de partits compromesos amb la consulta estan callats, de forma poc entenedora.

Molts pensaran que per arribar a aquesta conclusió no calien dos anys llargs, es preguntava directament a Madrid i llestos. Però ja sabem que els camins i la voluntat dels polítics són inescrutables, però el que ens ocupa avui és la societat civil.

S’està preparant la tercera gran demostració de força per aplegar centenars de milers de persones que volen …votar?, no ben bé, la immensa majoria dels assistents a les concentracions d’ANC i Òmnium volen la independència del seu país (encara que cal recordar que cap dels lemes de seves manifestacions ha usat aquesta paraula), però com a bons demòcrates creuen que això ha de passar per les urnes, per a que la majoria, que sembla que són, validi el seu posicionament.

Les associacions de la societat civil independentista han aparegut i s’han acreditat com entitats que fan difusió del missatge independentista, i n’expliquen les raons i els guanys, però sobretot com una forma d’expressió d’una voluntat popular a favor de la independència de Catalunya, molt estesa, però que alguns partits polítics majoritaris, no gosaven o no gosen, reflectir totalment, ja sigui per interessos personals o electorals, per por a l’estat repressor espanyol o als seus poders fàctics, o per uns atavismes adquirits des de de fa molt de temps, i molt possiblement per una barreja de tot plegat en diferents dosis depenent de cada formació. I això, més o menys, ha anat funcionant i els partits han adoptat, amb cautela i de forma lenta, però progressiva, una part important de la voluntat del col·lectiu independentista

Bé, ara sembla que ens tornem a trobar en una situació excepcional, estem a tres mesos d’una fita que tots els independentistes valorem com molt important, encara que compte, no es una possible declaració d’independència, sinó només una consulta que el govern català ja ha dit que no és vinculant. Però per a molts de nosaltres el sol fet que se’ns consulti institucionalment ja és una gran avenç en el nostre viatge cap a la llibertat.

I ara resulta que una part d’aquells que s’han compromès a fer aquesta consulta, ens diuen que sense el permís espanyol, no la faran. Doncs bé, ara és l’hora, sí, però de que aquesta societat civil organitzada torni a expressar de forma nítida quina és la seva voluntat, i cridi ben fort que ”exigim” que el govern i els partits que van donar suport a la Declaració de Sobirania del Parlament, els Pactes Nacionals i Locals pel dret a Decidir, i la resta d’organitzacions i entitats que van dir que la consulta es faria sense cap mena de dubte, que no es tolerarà que no compleixin amb els seus compromisos, i que finalment el govern posi les urnes al carrer, complint la legalitat del mandat democràtic.

Ara és quan les persones que estan actualment al capdavant d’aquestes entitats, han de consultar i escoltar la veu dels seus militants i adherits, i si aquesta, com tot sembla indicar, és majoritàriament favorable a que es faci la consulta encara que l’estat no ho permeti, s’ha utilitzar la força que els ciutadans de Catalunya que formen part d’aquestes entitats, sembla que tenim, i cal fer-ho de forma serena, progressiva, diplomàtica i sense estridències, però rapida i contundent i sense deixar lloc a dubtes, perquè aquests comentaris que posen en dubte la consulta s’aturin de cop, demanant les dimissions corresponents si cal.

Mirar cap a una altra banda, dir que no passa res, i fiar-ho tot a una nova mobilització, sense missatge afegit dirigit als polítics, seria trair l’esperit amb el que les vam fundar, i una greu irresponsabilitat que podria destrossar anys de feina i il·lusió. Ara o Mai