Una eina telemàtica que permet exercir la sobirania fiscal

Catalunya Diu Prou presenta una eina telemàtica del govern per fer sobirania fiscal i demana la implicació a partits i entitats sobiranistes

Ahir, a l’espai Vilaweb de Barcelona, la plataforma Catalunya Diu Prou va presentar en roda de premsa una pàgina web que ha creat la Generalitat, i que és una eina telemàtica perquè tots els catalans puguin pagar els seus impostos a l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) i no a la Hisenda espanyola.

Aquesta demanda per dur-ho a terme de forma telemàtica, a més de la manual, ja havia estat feta per la plataforma des que va iniciar la campanya de “sobirania fiscal, ara fa més de tres anys. “Avui de forma oficial, qualsevol ciutadà de Catalunya pot pagar els seus impostos estatals telemàticament des d’una eina que és e-tributs, l’oficina de la Generalitat ‘en línia’”, va explicar el coordinador de la plataforma, Josep Maria Bellmunt, que va recordar que més de 80 ajuntaments i consells comarcals així com milers d’empresaris i autònoms ja fan el pagament sistemàticament al compte corrent de l’Agencia Tributària Catalana.

Josep Maria Bellmunt, Carme Texidó i Daniel Laspra durant la roda de premsa

La portaveu de Catalunya Diu Prou, Carme Teixidó va recordar que ara amb aquesta mesura ja no hi ha cap motiu cap motiu per no fer sobirania fiscal i pagar així els impostos a Catalunya”, i a preguntes dels periodistes presents va recordar que aquesta és una mesura legal, va explicar la metodologia i va recordar que aquells que tinguin algun dubte sobre com fer-ho trobaran una explicació detallada al web de la plataforma, amb els passos a seguir-

A l’acte van assistir com a convidats el president i portaveu de CiU al Parlament Català, Jordi Turull, el secretari general adjunt d’ERC, Lluís Salvadó, el vicepresident de l’Assembla Nacional, Jaume Marfany, la coordinadora de Territori Moviment d’Esquerres (MES), Magda Casamitjana, el portaveu de Súmate, Eduardo Reyes, i un representant d’Òmnium Cultural, i també dels partits Solidaritat i Reagrupament.

Teixidó va lliurar a tots ells un document en el que s’emplaça els partits a donar suport a la iniciativa i a incorporar-la en els seus programes, així com a realitzar-la. I a les entitats també a treballar activament en l’extensió de la mateixa, sempre oferint la col·laboració de la plataforma per tot allò que calgui per iniciar la seva implicació activa.

El coordinador jurídic de la plataforma, Daniel Laspra, va posar el punt de mira en les eleccions municipals del 24 de maig, i va demanar el compromís de tots els alcaldables amb la sobirania fiscal.

El mateix dia a la tarda es va realitzar a Manresa un acte organitzat pel grup de treball de la comarca del Bagès, en el que es va concretar el compromís demanat per Laspra, i més de 60 candidatures, van signar un document en el que es comprometen a practicar la sobirania fiscal si arriben al govern dels seus municipis. Al final de l’acte Carme Teixidó va lliurar la mateixa petició de compromís per practicar i estendre la sobirania fiscal, que el matí s’havia lliurat a partits i entitats, a Barcelona, a Laura Vilagrà, alcaldessa de Santpedor i representant de l’Associació de Municipis per la Independència(AMI), que aplega més del 80% dels pobles i ciutats de tot Catalunya.

Teixidó va recordar que allò que va començar fa tres anys com una acció de desobediència civil s’ha aconseguit que sigui una normalitat a Catalunya, i que per acabar de garantir l’èxit d’aquesta acció ens cal aconseguir que tothom porti els diners a la caixa del nostre país”.

El Procés no és un llibre de Kafka (anàlisi dels fulls de ruta de l’ANC)

Daniel Laspra. Advocat i Secretari Institucional del CADCI i Coordinador Jurídic de Catalunya Diu Prou

Fa dies que hi donava voltes, com és possible que cada any l’ANC ens presenti un full de ruta diferent? És normal posar una data cada any per la independència? Com ha canviat el full de ruta de l’any 2012 al 2015? Tots aquests dubtes m’han obligat ha emprendre un viatge submarí entre un mar revoltat de mots i conceptes, però amics, vaig pensar, per Catalunya cal mullar-se.

Per analitzar l’evolució de l’univers assembleari he hagut de fixar-me en aquelles idees, orça que s’han anat reiterant, i les que han desaparegut al llarg de l’itinerari, per això avui faré un anàlisi dels fulls de ruta començant des del 2012 fins la proposta per aquest any, prometo ser lleuger i superficial, només pretenc que vosaltres mateixos, si teniu dubte, feu lectura dels textos i gaudiu com jo d’aquests singulars monuments a l’alliberament nacional.

Per començar cal dir que el mot Independència és repeteix de forma constant, fins a 171 cops, això converteix la lectura “farragosa” dels fulls de ruta en una alegre manifestació lletrada, tot plegat com un Onze de Setembre entre punts i comes, continuem però el nostre estudi no caiguem en la banalitat.

Parlem de la il·lusió dels primers dies, pels volts del 2012:

2012 [39] Per a què la unitat d’acció dels diferents partits polítics catalans sigui possible, primer cal que aquesta unitat d’acció política es doni en el si de la societat catalana… Només llavors es donaran les condicions objectives necessàries per a fer possible la independència i, per tant, l’Estat propi.

La realitat però ha estat molt dura i ara mateix encara som aturats en l’etapa del “decidir”, això de quedar-se en Estat (propi) caldrà seguir intentant-ho, com diuen els savis caldrà trobar el moment precís per sembrar una bona transició, ja saben el procés te molt de digestió, i als pessebres que mai falti el caganer.

Però siguem seriosos el primer pas natural de qualsevol país que vol ser independent es reclamar el que universalment es diu Dret d’autodeterminació, bé aquí ens trobarem allò que es diu “perdre gas”, el 2012 és una idea omnipresent, fins a 9 cops es menciona, però que va passar? no ho sabem, al 2013 empata a dos amb el nou concepte de moda a les tertúlies, Dret a decidir, fins desaparèixer l’any següent per sempre més, cal dir, però, que algú de bona fe es va recordaR de la Val d’Aran, que sÍ que tindrà dret a l’autodeterminació, però no Catalunya, que a partir del 2013 sols tindrà “dret a decidir”. Els eufemismes, com tots sabem, és fan per no molestar, sobre tot posem seny, que el procés va per llarg.

Que podem dir del Dret a Decidir?

Neix cap al 2006 entre persones de bona voluntat i evoluciona al llarg de nombroses manifestacions i avorrides conferencies, fins que un cop vist que al 9N del 2014 no es va decidir res, enguany al 2015 ja perd significat i té una citació única i marginal.

Repetim, si hi ha quelcom que defineix a un poble que vol ser independent és l’exercici de l’autodeterminació, i el moment culminant d’aquesta maduresa política és quan es passa de la submissió a la Llei de l’Estat opressor a l’emancipació, per ser clars això succeeix sempre amb la Declaració Unilateral d’Independència, unilateral perquè oi que m’entendran, l’altra part mai vol negociar de bones la pèrdua de part del “seu territori”.

Veiem però com es gestiona aquesta important qüestió als diferents fulls de ruta.

2012 [113] En el cas que l’Estat espanyol no accepti la celebració d’aquest plebiscit o, fins i tot, n’impedeixi la celebració, el Parlament català declararà unilateralment la independència, amb la presència del màxim nombre possible de representants dels governs d’altres Estats.

2013 [Pàgina 6] tenim un redactat similar. Inici de la Campanya “Signa un vot” que preveu la DUI l’11 de setembre del 2014.

2014 La DUI desapareix per passar a dir-se Declaració d’Independència, quelcom que és reserva per la diada de Sant Jordi del 2015, ja saben un dia de bons desitjos, ara bé, la “Declaració” serà sempre i quant sigui “ordenada” i “acordada” amb “el suport internacional suficient”, ja ho veuen reservat solament als professionals del pacte, oi que m’entenen?

Certament tot plegat un gran canvi al respecte les anteriors definicions i sense parangó en els anals de les ex colònies espanyoles, i no cal dir en les independències europees.

Recordin, vivim en el millor dels mons possibles, i a Catalunya mengem flors i n’hi diem carxofes.

Una Declaració No Unilateral?

El 2015 la “Declaració” proposada no solament no és “unilateral” sinó que sobretot el que no és ni serà, si s’aprova, és “ordenada”, perquè es menciona amb diferents i curioses formules, la més divertida a ulls del jurista que us escriu és la pomposa “Declaració d’inici de construcció del nou estat”, una frase que no firmaria un novell estudiant de primer de Dret Constitucional sense haver ingerit abans quantioses dosis de ratafia, es evident que cal pair-ho bé per no tenir mal de ventre patriòtic, però senyors no se’n vagin, que encara n’hi ha més.

Unitat

Un altre mot important per entendre els Fulls de Ruta és Unitat, especialment avui dia molt de moda entre els “experts” del Procés , aquest concepte eteri s’ha anat repetint com una lletania fins a tenir una cristal·lització diferent a la que es presumia en els orígens, el 2012 es parlava d’unitat del països catalans, segur que algun indepe de pedra picada l’hi sonarà, el 2013 ja surt 5 cops, sempre fent èmfasi a la “unitat d’acció”, el 2014 ens oblidem dels Països Catalans i de l’acció per parlar de “candidatura d’unitat”, que exactament vol dir una coalició CiU-ERC, segons les diverses crides dels portantveus de l’ANC. Aquest any la proposta reincideix, es cita fins a 9 cops i es conjuga amb el concepte de Candidatura, candidatures 8 cops:

Veiem que els redactors de la proposta del 2015 han comprovat empíricament que les crides a la candidatura “unitària” ha creat molt consens entre els partits catalans, especialment entre les seves víctimes els partits independentistes, ERC i la CUP, per això ara s’entén que es una solució que val per tot, especialment per dividir…, no riguin que la cosa es seriosa:

[Pàgina 9] consulta interna a tots els seus associats, oberta a tots els simpatitzants que vulguin, per conèixer la seva opinió sobre si l’ANC ha d’impulsar l’esmentada candidatura de país i, si fos així, quin hauria de ser el paper de l’ANC.

[Pàgina 12] Les eleccions generals espanyoles que, en funció de quin sigui l’escenari polític, es podrà concretar al voltant d’una candidatura unitària, o fins i tot promovent l’opció de no presentar-s’hi.

El cru exemple de que s’han perdut molts llençols en aquestes bugades, es com el mot Desobediència també ha estat eliminat del full de ruta, ha passat de marcar paquet al 2012 o la insubmissió fiscal al 2013, a la desaparició, certament la paraula produeix tremolors i en allò que si som transversals és que ens agraden les costellades, per això una mica més d’aigua al vi que no sigui que la guàrdia civil ens aturi a la primera cantonada.

Una altra idea interessant: Estructura d’Estat:

El setembre del 2012 el President Mas va “entendre” el missatge de l’11 i va declarar “l’objectiu es dotar Catalunya d’estructures d’Estat”, un bonic succedani d’independència, que l’ANC va decidir incorporar l’any següent, i el 2014 fins a set cops, enguany de nou coincideix exactament amb els desitjos del Molt Honorable:

Conferencia del MHMas del dia 25 de novembre del 2014 “….el nou Govern tindria un horitzó temporal de màxim divuit mesos per desenvolupar la seva tasca i assolir els seus objectius…acabar de preparar les estructures d’Estat….”

FdRuta 2015 [Pàgina 13] Entre dotze i divuit mesos després de la constitució del Parlament sorgit de les eleccions del 27 de setembre de 2015. ……….termini és suficient per acabar de construir i posar en marxa totes les estructures d’Estat.

Això si, la Neutralitat haurà de ser “escrupolosa”, ens diu el FdRuta 2012 i 2013, però sembla que a partir del 2014 tot plegat ja no era necessari, calia prendre partit, i els primers a provar la medicina foren els més petits, el 21 de Gener del 2013 es realitza una campanya pública mitjançant declaracions i l’enviament massiu de correus contra els diputats de la CUP a qui se’ls acusa de “Frau sagnant”, per no votar la Declaració de Sobirania, i ja saben tal dia farà un any.

Les Plebiscitàries

Amb les eleccions “Plebiscitàries”, patim també una evolució sorprenent, són reclamades per primer cop pel Secretari d’Organització de CiU Josep Rull, el 23 d’agost del 2012, i incorporades “de facto”, al Full de Ruta per la Presidenta de l’ANC en una reunió pública amb el President Mas el dia 14 de setembre del 2012, és a dir sense cap referendament pels socis ni debat públic.

Que ningú hi vegi cap relació, com sempre tot son coincidències, per acabar, i com a paradigma de com allò políticament correcte ha vençut a l’èpica assembleària, compararem dos mots amb molt de significat cadascun:

Referèndum i Consulta

Referèndum , 6 cops, Consulta, 2 cops,2012.

Referèndum, 3 cops, Consulta, 7 cops. 2013.

Referèndum. 3 cops, Consulta 31 cops. 2014.

Si ja ho sé, sembla el torneig de tennis que organitza el Conde Godó on sempre guanya el més moderat, bé queda clar als profans que la primera diferencia entre Referèndum i Consulta es que el primer mot refereix a un Plebiscit, on la ciutadania mitjançant el vot exerceix la democràcia directa per ratificar o rebutjar una llei generalment d’especial transcendència, pel que fa Consulta sense cap vinculació jurídica es un mot polisèmic que refereix des del despatx d’un dentista, a una bonica ciutat Argentina. La Consulta o senzillament demanar consell a un amic, al comptable o al taxista.

Conclusions

Que els hi volia dir amb tot això, doncs que l’elecció d’un mot i l’exclusió d’un altre no és un exercici de prosa ni una selecció aleatòria, sinó que sempre hi ha una voluntat del redactor d’orientar el sentit del text, alhora en un Full de Ruta, de transformar la realitat i dirigir l’acció cap uns objectius, i no cap a uns altres, així que els hi prego que es llegeixin dos cops els textos que els hi fan votar en assemblees, perquè ja veuen que a jutjar pels resultats és possible que ens traeixi la lletra abans que els nostres líders, això sí, qualsevol relació causal o inferència de la lectura de l’article es cosa seva, que no voldria ser acusat de ser del CNI, tot ho he fet amb la bona fe de la majoria dels indepes que de veritat ens creiem el “Procés,” i ens agraden les coses clares, amen.

La Sobirania Fiscal, un pas endavant

Lluís Turró

Fent el trapasser a la web de l’ANC trobo la campanya de Sobirania Fiscal. Pagar els impostos a la Hisenda Catalana, que acabarà pagant-los a l’espanyola, sí, però que en serà dipositària durant uns dies. La idea em sembla genial, atrevida i molt coherent. Volem ser independents? Doncs comencem a demostrar-ho.

El meu gestor rep la idea amb escepticisme i em recomana no jugar amb la hisenda ni amb els diners. Li dic que no és un joc, que vull donar el pas. No puc demanar fermesa a d’altres i pagar els impostos a Espanya tenint una alternativa, simplement, no puc. Em veu convençut i deixa d’insistir. A dia d’avui ja no sóc l’únic client que té que paga a la Hisenda Catalana.

Buscant suport i convèncer a tercers

Poc vaig trigar a dir a la meva territorial que estava exercint la Sobirania Fiscal. La sorpresa va ser quan Josep Puigvehí, el gran Josep, em diu que a la comarcal l’Andreu Porta, membre del Secretariat Nacional, va dient que posen multes. Com? L’ANC proposa als seus membres fer una campanya il·legal? En Josep estava tan estranyat com jo.

Amb el temps, l’ANC a retirat la campanya de Sobirania Fiscal. Les demostracions d’independentisme via diners les prefereixen com a donatius o venda de samarretes. La Sobirania Fiscal no els hi aporta res.

El suport arriba d’un lloc inesperat

Faig un tuït dient que acabo de pagar l’IVA a la Hisenda Catalana i que tot va bé. Els més entusiastes immediatament responen preguntant o simplement animant. Conec Míriam Nogueras, Míriam, no canviïs mai, i el grup del Cada Onze De Cada Mes.

Dins el mateix entorn Twitter, Catalunya Diu Prou s’ofereix a donar-me suport pel que fa a la Sobirania Fiscal. Tinc que confessar-ho, no entenia res. No es suposava que era l’ANC la que hauria d’haver fet aquest oferiment?

La veritat va sortint de l’amagatall

Torno a fer el trapasser, però aquest cop a la web de Catalunya Diu Prou. I què trobo? El mateix procediment anunciat a la web de l’ANC, però amb molta més informació. Entre d’altres coses, un vídeo amb el Delegat Especial de l’Agència Tributària Espanyola, dient que no hi havia cap problema en ingressar els diners a l’Agència Tributària Catalana. Res de multes, res de traves. Tot transparent i ben explicat.

Però el que més em sorprèn és trobar-me amb què els creadors de la idea, els que ho han defensat i tirat endavant, no són l’ANC. Són els de Ara o Mai. Concretament Carme Teixidó, Josep M. Bellmunt i Daniel Laspra de CADCI.

Ara, recordant els missatges sibil·lins llençats a les comarcals respecte les multes, veient la transparència i rigorositat de Catalunya Diu Prou i tenint la pròpia experiència, ja puc comparar i treure’n conclusions. Espero que molts de vosaltres també.

Fem doncs Sobirania Fiscal?

Recentment, fa uns tres mesos, la Generalitat de Catalunya ha posat a disposició dels ciutadans la opció de fer pagament dels impostos via telemàtica. Això només ha estat possible gràcies a la pressió dels que fan Sobirania Fiscal.

Trobaràs l’ANC dient que la Hisenda Catalana no està preparada (Carme Forcadell, Vilassar de Mar). Suposo que en la mateixa línia que quan s’atura manifestacions de pressió a polítics, amb l’excusa de que no estem preparats per ser independents. Però també trobaràs valents que creuen que les coses s’aconsegueixen empenyent i no observant. Pressionant i no seguint. Sent honestos i no venent-se.

Si creus que tenir els diners és important, la Sobirania Fiscal és un pas contundent. Els teus diners passaran pel compte corrent de la ATC. Fer el traspàs a l’espanyola és prémer un botó… i aquest botó és poder.

Bloomberg: La sobirania fiscal una arma decisiva per forçar la independència d’Espanya

Aquesta és una traducció de l’article original que avui publica la influent i prestigiosa pàgina web de notícies financeres, Bloomberg, en relació a la campanya de sobirania fiscal, amb entrevistes a alguns dels integrants de la Plataforma Catalunya Diu Prou (Ara o Mai/CADCI), amb el títol “Catalan Tax Rebels Dig In for Battle to Escape From Spain”, i signat per Esteban Duarte.

Un metge, una dissenyadora gràfica i un advocat catalans, estan impulsant un mecanisme per al pagament d’impostos que podria donar al president, Artur Mas, una arma decisiva en la seva campanya per forçar la independència d’Espanya.

Com una forma de pressió per a un trencament, i abans de les eleccions autonòmiques al setembre, el grup (Catalunya Diu Prou) està animant els catalans a utilitzar una antiga fórmula legal per pagar els seus impostos a un compte de dipòsit controlat pel govern català. Això seria potencialment negar més de 8 bilions d’euros (900000000 de dòlars) a l’estat espanyol, que està legalment autoritzat a cobrar impostos directament a Catalunya, i a la major part de la resta de l’estat.

La tècnica permet als contribuents a complir les seves obligacions legals a l’estat, davant el govern català que transfereix els diners a Madrid. Si la disputa sobre la sobirania català es tornes desagradable, el govern regional podria llavors retenir els ingressos procedents d’Espanya, sense exposar als votants a represàlies legals o financeres del govern central.

“Els estem donant l’oportunitat de convertir dos milions de votants independentistes en dos milions de contribuents,” afirma l’advocat Daniel Laspra, en una entrevista. “Estem posant (metafòricament) una pistola sobre la taula.”

La solució fiscal és l’últim tret a la campanya de Catalunya per crear un nou estat independent a Europa. Després de més de tres anys en que Mas ha evitat utilitzar l’iniciativa del grup (Catalunya Diu Prou) degut a que estava intentant apropar-se a buscar una negociació. Però això està canviant, i Mas comença a abraçar a la seva estratègia, ja que es desplaça a una posició més agressiva.

Desconnexió de Catalunya

Amb el primer ministre Mariano Rajoy contestant amb evasives a les seves peticions de converses, Mas ha cridat a votar el 27 de setembre, quan una aliança de partits independentistes catalans li preguntarà per aprovar un full de ruta cap a la independència, tot just unes setmanes abans que el país s’enfronti a una eleccions general. El Govern Català ja ha començat la creació d’institucions per executar el seu propi estat, perquè els engranatges estiguin a punt per posar-se en marxa els partidaris de la independència guanyen les eleccions.

Els plans de Mas per “desconnectar” Catalunya de l’estat espanyol plantegen el major desafiament a la integritat territorial de l’estat des de la guerra civil a la dècada del 1930 amb potencials ramificacions per als propietaris d ‘1 bilió d’€ del país (1,100,000,000,000$) de deute sobirà.

Els ingressos del govern(espanyol), es fan grans a partir dels 7,5 milions de catalans, que representen al voltant del 20 per cent de l’economia espanyola, i que són fonamentals per a la capacitat de l’Estat per finançar les escoles i hospitals, pagar les pensions i també el seu deute. Catalunya transfereix 8,5 € mil milions a l’any a la resta d’Espanya, segons un estudi fet al juliol pel Ministeri de Pressupost espanyol. Això és l’equivalent al 25 per cent del pressupost estatal per al pagament d’interessos d’aquest any.

El control de les taxes

Quan s’acosta el vot decisiu, Mas està augmentant la plantilla de l’agència tributària catalana en un 50 per cent aquest any, incorporant 170 funcionaris, i el seu pressupost creixerà un 25 per cent fins a 43,9 milions d’euros. Al novembre, l’agència va crear un centre per rebre els pagaments dels catalans a través del seu lloc web.

El Govern regional també està creant el seu propi banc, que podria gestionar els comptes fiscals, i podria ser menys susceptible que un prestador comercial a la pressió del govern central per lliurar els ingressos fiscals, va dir Laspra, l’advocat separatista. Prop de 80 municipis, 1.000 empreses i 2.000 persones utilitzen avui aquesta metodologia pel pagament d’impostos, segons estimacions del grup impulsor.

Com a següent etapa, una associació d’ajuntaments Independentistes, que abasta al voltant del 75 per cent dels municipis de la comunitat, està preparant una campanya per instar més alcaldes a utilitzar el mecanisme, d’acord amb un funcionari de premsa del grup.

L’aliat de Mas, l’independentista Oriol Junqueras, que lidera el segon grup més gran del Parlament, Esquerra Republicana, també està pressionant el president per adoptar oficialment la solució de dipòsit en garantia per compte. Junqueras va dir que vol que Mas munti la seva pròpia campanya per animar els votants a pagar els seus gravàmens al govern català.

Boston Tea Party

“Guanyar el control sobre els impostos és molt important per a la independència”, va dir aquesta setmana en una entrevista a Barcelona, Oriol Junqueras, que ja paga els seus impostos personals al govern català.

Un funcionari de premsa del Ministeri d’Hisenda espanyol va dir que no hi havia motiu de comentari, sempre que les persones estiguin operant dins de la llei. Si el govern català està duplicant estructures d’altres nivells de l’Estat, que doni una explicació dels costos addicionals, va afegir.

Laspra estava en una reunió d’organitzacions independentistes el 2010, amb els seus amics Carme Teixidó, que dirigeix una empresa de disseny gràfic als afores de Barcelona, i Josep Maria Bellmunt, un metge local, quan van tenir la idea.

A mesura que anaven discutint les estratègies de protesta, els amics es van inspirar en els revolucionaris nord-americans, que rebutjaven el dret de Gran Bretanya per gravar en la dècada de 1770, com és sabut el famós “dúmping “ (llençar al mar) d’un carregament de te al port de Boston, en el període previ a la Guerra de la Independència.

“Hem dit que com no ens accepten com a ciutadans catalans i no accepten el nostre estatus, deixarem de pagar”, va declarar Laspra. “Als EUA tot va començar amb els impostos.”

La cuina del PP: SigmaDos o les enquestes fantasmes

Daniel Laspra i Roig

Article inspirat en la informació recollida de les piulades de l’usuari de twitter @IvanLQF

En teoria l’empresa SigmaDos fa les enquestes pel diari El Mundo, però resulta que aquesta empresa esta dissolta i liquidada per un jutjat mercantil amb data del 2012, curiós, les dades son les següents: Procedimiento concursal 57/2011. Fecha de resolución 8/10/2012, i afegim l’enllaç que ho corrobora

El President de l’empresa es un tal Carlos Malo de Molina Martín-Montalvo, aquest senyor ha estudiat juntament amb tota la seva família, i altres privilegiats,54 a l’escola d’elit franquista per antonomàsia: El Colegio del Pilar de Madrid. El seu germà, José Luis, va ser Director del Banc d’Espanya entre 1992 i 2012. Un parent seu, Carlos García Malo de Molina, va aconseguir contractes militars a través del PP amb la seva empresa Santana Militar, i si tornem enrere, resulta que aquest individu és membre de la Fundació ultra FAES.

Però en data d’ahir, 1 de setembre, va desaparèixer el seu nom de la web que el vinculava, sempre segons l’usuari @IvanLQF, aleshores ens preguntem: qui esta fent els sondeigs? Cal revisar la web

Com que l’empresa esta dissolta han creat una altre societat pantalla per seguir operant, IMAGINA T. EUROPA, S.L. L’empresa curiosament pertany a dos coneguts amics del Partit Popular, Gerardo Iracheta Valdés i Luis Miguel Hernández Cardona, ambdós socis de diverses societats i totes amb un denominador comú, son proveïdores de serveis a l’Estat.

Per exemple RTVE, com sabeu, no pot emetre publicitat, una de les formes que té per ingressar són les trucades dels espectadors, i si aquests diners acaben a les concessionàries del servei, doncs sí, són els mateixos qui gestionen aquest “saqueig”

El més estrany ja no és que gestionin el serveis sinó és que són consellers de RTVE! Nomenats per…? Sí, el Partit Popular, fet que no es sigui susceptible d’incompatibilitat, sinó que podria ser directament delictiu.

En resum el control de les enquestes dels diaris no sols es una llegenda periodística sinó un fet real, i que allò que mostren les enquestes no sols estan cuinades, sinó que reflecteixen els desitjos del partit que les encarrega, pel que fa a SigmaDos és ben evident que credibilitat 0, vigilem doncs.

La inexplicable negativa del govern a usar el vot electrònic mentre Catalans al Món, Catalunya Diu Prou, ANC i FIEC treballen perquè els catalans de l’exterior puguin votar

Daniel Laspra, advocat del CADCI, i un representant de Catalans al Món, presentant les denúncies que van alertar sobre la dificultat de vot dels catalans a l’exterior.

Els catalans de l’exterior treballen activament en dos fronts, un és fer present el procés català als seus països d’adopció, donar a conèixer la realitat de Catalunya i la seva via pacífica cap a la independència. Però també treballen per evitar que es repeteixin els problemes de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, quan milers de catalans es van veure privats de votar per les traves burocràtiques que els va posar l’estat espanyol. Llavors els serveis jurídics de Catalunya Diu Prou, conjuntament amb la web Catalans al Món, i davant la inacció de govern i partits, van posar a darrera hora, una denúncia a disposició dels catalans que viuen fora de l’estat, per fer palesa la discriminació rebuda a les ambaixades espanyoles. Es van rebre prop d’un miler de queixes, i una cinquantena de denúncies degudament complimentades, que es van portar al jutjat, pendents encara de resolució.Aquella feina no va se debades, i finalment ha estat decisiva per posar a sobre la taula del govern, i també dels partits, un tema cabdal que semblava oblidat, i que pot ser decisiu per al resultat de la consulta del 9-N. La tasca feta va forçar el govern català a mirar en direcció als nostres compatriotes que viuen fora. Així, el passat mes de juny, la Generalitat va obrir el cens per poder tenir un registre de tots els catalans que viuen fora de l’estat. No estem parlant de cap xifra petita, sinó molt important, ja que segons el darrer cens espanyol hi ha 227.000 catalans a l’exterior, i d’aquests uns 180.000 tenen dret a vot.

Però no tot són flors i violes, i Daniel Laspra, el coordinador jurídic de Catalunya Diu Prou, refereix que ha contactat amb els partits independentistes, i que detecta certa apatia en relació a aquest tema, però sobretot el que preocupa més a l’entitat, es l’actitud del govern en relació al vot electrònic. De forma inexplicable, i sense un motiu aparent, la vicepresidenta del govern, Joana Ortega, va dir que no hi hauria vot electrònic per la consulta del 9-N, malgrat que l’esborrany de la llei de consultes ho preveu, i per a més inri, a casa nostra tenim l’empresa catalana Scylt, que gestiona el vot electrònic a les eleccions dels Estats Units. Que ens està passant? Deixarem sense la possibilitat de votar milers de compatriotes.

Però la feina de les associacions, de les que ens enorgullim de formar part, també té continuïtat, i s’ha ampliat, perquè a Catalans al Món i a Catalunya Diu Prou (formada per Ara o Mai i CADCI), s’hi han sumat l’ANC i la Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC). Les quatre entitats col·laboraran a través de la web www.vullvotar.cat, per donar instruccions a tots els catalans sobre com inscriure’s per votar el 9-N.

Potser per aquesta insistència en el vot electrònic i en els dubtes que es plantegen des de Catalunya Diu Prou, ha provocat que hagi estat l’única de les quatre entitats que no ha estat convidada pel govern a integrar-se en el Consell de les Comunitats Catalanes a l’Exterior, malgrat tota la feina feta…

Als antics casals catalans s’hi han afegit les territorials a l’exterior de l’ANC, i sobretot la força de les xarxes socials i de les diferents webs de Catalans al món, que coordina el seu creador, Sergi Marzábal, i el suport que es va rebre, i es rep, del serveis jurídics de Catalunya Diu Prou, amb Laspra al capdavant, i dels voluntaris de l’entitat, que van respondre centenars de correus, en pocs dies, i van coordinar les denuncies, abans de les darrere eleccions al Parlament. Una vegada més una acció que gràcies a l’esforç de les entitats de la societat civil està reeixint.

De moment diferents casals d’Amèrica del Sud ja han demanat per escrit al president Mas de treballar pel procés, i s’han queixat de la manca de coordinació amb el govern, alhora que recordaven que hi ha zones on l’acció exterior del govern català es inexistent, i que només els casals i les entitats socials donen suport als residents catalans en aquests llocs.

Cremar la bandera “espanyola”

Daniel Laspra i Roig. Coordinador jurídic del CADCI i de Catalunya Diu Prou

El foc diuen que purifica, per això l’Església utilitzava aquest mètode per gestionar la dissidència. D’altres com els musulmans i anarquistes l’han utilitzat per destruir la idolatria dels símbols religiosos, perquè de fet, del que parlem es de la destrucció d’un símbol.

La majoria dels països, però, s’identifiquen amb símbols que anomenem banderes, en tots queda clar que aquell tros de tela és un condensat dels valors cívic i morals que representa la nació.

És per això que hi ha estats on la bandera mereix tot tipus de reverencies i sacrificis, especialment en temps de guerra, i per contra n’hi ha d’altres, com els EEUU, on la bandera tot i merèixer el mateix respecte, també pot ser subjecte de la ira del ciutadà, doncs en el fons segueixen reconeixent que darrera la bandera no hi ha res més sagrat que la democràcia que la sacralitza.

Tot això ve a compte perquè entenguem que quan més qüestionada és una bandera en un territori, més protecció estatal rep. El cas particular del Regne d’Espanya és el d’un país on la bandera ha que ser protegida. Al codi penal existeixen els delictes d’ultratge a Espanya, i es posa en el mateix rang de protecció la bandera espanyola i la bandera catalana, es a dir una igualtat legal que ja voldríem en altres àmbits com per exemple la Llengua.

El fet, però, es que les millors lleis serveixen per perpetrar les pitjors injustícies, veiem per què? El passat dia 22 de Febrer diferents membres de la Plataforma Catalunya Diu Prou denunciaren a la fiscalia la crema d’una bandera catalana davant del Palau de la Generalitat del País Valencià, durant una manifestació que el grup feixista GAV, juntament amb membres del PP i d’altres sospitosos habituals, feren contra la “invasió catalana”. I la millor forma d’expressar el seu odi fou cremar la senyera davant la passivitat dels agents de la policia espanyola que custodiaven l’edifici oficial —no és un fet insòlit, aquest mateix any altres també han cremat banderes espanyoles, com uns republicans a Granada i un “espontani”, suposem ben pagat, a Terrassa–, en tots dos casos el resultat ha estat la detenció i la imputació dels presumptes autors.

Però en el nostre cas la Fiscalia de Valencia ha respost que entén que no hi ha delicte, es a dir que cremar una bandera catalana en una plaça pública no es digne de protecció per part de l’Estat Espanyol. D’aquí s’entén que la Llei, com ens té acostumats el govern del PP, no sols no és igual per tothom, sinó que fins i tot les banderes “espanyoles” no son iguals, i que una mereix la màxima protecció i l’altre mereix l’escarni.

Quin missatge ens volen donar amb això? potser volen que anem com ells regalimant saliva i que cremem “l’estanquera” davant la Delegació del Govern per posar a prova de nou la seva “democràcia”, o potser millor, és una nova invitació a que perseverem, a que tots plegats reflexionem que amb ells no podem conviure, que no ens volen i que cremaran la senyera o l’estelada tants cops com sigui possible fins que ens en convencem, així que compte, qui juga amb foc es crema.

Homenatge als violadors: “Batallón “Arapiles” i Valdedios

Daniel Laspra. Coordinador Jurídic de Catalunya Diu Prou i del CADCI.

Personal de l’Hospital de Valdedios, Gener del 1937. Foto Constantino Suárez

Aquests darrers dies vivim el que es pot dir un viatge al passat. Tots els menors de 40 anys que no hem viscut de cap forma el franquisme, ens llevem amb noticies sobre un candidat popular menysprea les dones, o un altre diu que “ o votais a Cañete o sus pego una paliza”, i sí, podria ser broma, però no ho és. Parlem d’un estat, Espanya, governat per un partit que en qualsevol democràcia occidental podria ser titllat de feixista pels valors que defensa contra els drets de les dones, i de tots els col·lectius socials que no conjuguen amb la seva idea retrograda de la societat, però el pitjor ja no és això, el pitjor és el revisionisme històric i la negació de l’extermini de milers de catalans i espanyols, en el que ells anomenen el “ Glorioso Alzamiento Nacional” i la posterior “cruzada”, que fa de l’Estat Espanyol el país amb més desapareguts del món després de Cambodja (unes 120.000 persones). Dguem-ne que estem vivint damunt d’una gegant fossa comú de desmemoria i mala fe.

Avui però us faré el detall de com l’horror s’ha normalitzat, i com als criminals se’ls ha fet herois, resulta que a Iruña (Pamplona pels integrats) el PP i UPN s’han posat d’acord en ajudar a l’exèrcit espanyol fer un homenatge al “Regimiento de Infantería América nº 23”, amb el títol “Història de 250 de Servicio a España”. Però en que va consistir aquest gran servei a la pàtria?

Ho explico, resulta que aquest regiment, també anomenat “Regimiento IV de Arapiles”, arribaà l’Hospital Psiquiàtric de la Calellada, a Valdedios, segons els testimonis el dia 26 d’octubre de 1937. Els fets succeïts allí ha estat volgudament oblidat pels successius governs i pel “glorioso” exèrcit espanyol.

Resulta que els comandaments van decidir que els soldats tenien que divertir-se, i així van organitzar un “baile” al que van obligar anar a totes les infermeres del centre. Després del sopar els soldats, per torns, van començar a violar indiscriminadament a totes les noies i dones presents, per mes oprobi el capella castrense que acompanyava als soldats al ser cridat per aturar el crim respongué que els beneïa, i “que hagan lo que tienen que hacer”. Quan s’afartaren van fer sortir a tot el personal del centre fins i tot a la cuinera i la seva xiqueta de 15 anys, els obligaren a cavar les pròpies tombes, i els mataren un a un, els cossos van ser exhumats al 2003 per petició dels familiars que els hi volien donar sepultura cristiana, malgrat se’ls hi havia negat durant anys. 33 persones entre infermeres i personal no facultatiu foren assassinats, les dones foren vexades i violades abans de ser mortes com la resta del personal masculí.

Tot plegat seria una pàgina més de l’holocaust franquista sinó fos perquè avui, 23 de maig del 2014, s’inaugura aquesta exposició homenatge als assassins, als violadors d’aquestes pobres noies. I per escarni a la historia, i a les víctimes, dir-vos que aquest batallo “ Arapiles” segueix en actiu. Imagineu que avui dia les Wafen SS formessin part de les forces de l’exèrcit alemany, oi que es inconcebible? Sí, ho és, però per l’exèrcit espanyol no hi ha res de que avergonyir-se. Però el que segur que no endevineu és on son destinats els hereus del batallo amb aquest nom infame, “Arapiles”, el nom dels violadors i assassins de Valdedios, sí a Catalunya, són els soldats que es passegen per Esplugues armats fins a les dents, sí son els soldats que cada estiu es dediquen a disparar morters a la Serra de l’Albera, des de la seva base a Sant Climent. Prenguem nota perquè la historia no es repeteixi.

Signa un estirabot

Daniel Laspra Roig, advocat, responsable jurídic del CADCI i de Catalunya Diu Prou

Llegia aquesta tarda sabàtica una piulada de @Pergarriga que m’ha fet reflexionar: “Donc per fet el que ha decidit avui l’@assemblea, treu veracitat a @Signaunvot #Estempreparats l’enhorabona”.

Bé, sembla que en la Segona Assemblea General Ordinària de l’ANC a Tarragona, s’ha votat un full de ruta que contempla fer campanya perquè es faci una DUI el 23 d’abril, després d’una sèrie de processos electorals als que pensa donar suport l’entitat. Quines conseqüències té això en relació a la campanya iniciada prèviament per l’entitat que s’anomena “Signa un Vot”?, estudiem-ho:

El dret a petició dins l’ordenament jurídic espanyol es un dret fonamental reconegut per la Constitució espanyola (art. 29) i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (art. 29.5è), i està regulat per la Llei Orgànica 4/2001. D’acord amb el Reglament del Parlament de Catalunya es pot exercir aquest dret davant el Parlament (art.60). De la lectura de la informació de la web de la campanya entenem precisament que es pretén exercir-lo davant del Parlament, però allò important es quin contingut donem al dret a petició, quin és el “Petitum”, és a dir el sentit d’allò que demanem a l’administració a la que ens dirigim. A la web de la campanya també ho deixa clar:

” Per demanar al Parlament de Catalunya que dugui a terme totes les iniciatives polítiques perquè es pugui celebrar, no més tard del 31 de maig del 2014, una consulta democràticament i políticament vinculant en la qual es pregunti as ciutadans de Catalunya si volen o no que Catalunya esdevingui un estat independent. En cas que això no sigui possible perquè l’Estat espanyol no ho permeti, impedeixi, o dilati la celebració d’una consulta democràtica o unes eleccions plebiscitàries, o no en reconegui els resultats, es demana que aquesta PETICIÓ sigui entesa com una manifestació lliure d’una voluntat favorable (“VOT”) perquè els representants electes del poble de Catalunya DECLARIN LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA, d’acord amb el dret internacional, com a molt tard l’11 de setembre de 2014″.

De nou en la lectura del “Petitum” s’infereixen diferents qüestions, la primera que cal recollir i entregar totes les signatures abans del 31 de maig del 2014, si es vol que la Comissió de Peticions del Parlament doni tràmit a les peticions que es presentin, pensem que aquesta comissió té fins a tres mesos per respondre, sembla una mica just no?. Segona qüestió, si el que es pretén és demanar que es celebri una consulta abans del 31 de maig, com és que encara es recullen signatures, com és que no es van entregar les signatures com a mínim amb prou temps perquè la comissió pogués resoldre a temps per convocar i celebrar la consulta referida expressament a la petició, tot plegat comença a semblar un embolic de difícil solució, és a dir una data límit que invalida la primera pretensió deduïda de la petició principal, però desgraciadament les incongruències no acaben aquí.

Com encertadament assenyala el tuitaire @Pergarriga, ell i la resta de signants que de bona fe han signat, no sols resten vinculats per la data del 31 de maig del 2014, sinó també per la data de la segona pretensió deduïda del “Petitum”, és a dir que es declari unilateralment la independència el dia 11 de setembre del 2014, aleshores més enllà de l’il·lusori desig que l’univers giri entorn de la terra, la realitat és més dura, i el dret a petició resta sotmès a l’ordenament jurídic vigent, l’espanyol, per si algú s’havia confós, un mur infranquejable, però no contents amb això resulta que l’entitat que ha creat la campanya Signa un vot, de forma, aquest cop sí, “unilateral”, trenca els compromisos amb els signants i posterga la data de la suposada declaració d’independència fins el 23 d’abril del 2015. No entraré a debatre l’oportunitat de les dates ni la legitimitat de que un 1% dels signants esmenin el dret a petició de la resta, dic això perquè sembla que avui a l’assemblea de l’ANC hi havien uns 3.000 votants ( els assistents amb dret a vot, segons han informat), i sembla que els signants ja superen els 300.000, no, el despropòsit és que si es confirma aquest canvi de dates, jurídicament es deixa sense efecte el contracte de dipòsit i el mandat implícit entre el signant i l’entitat responsable de gestionar aquestes signatures, tot plegat un bunyol en un parlar col·loquial.

És a dir que per la Comissió del Parlament que té que gestionar el dret a petició hi hauran dues causes per la no admissió a tràmit de les peticions. Una causa material: si no s’entra les butlletes abans del dia 31 de maig aquestes ja quedarien nul·les de ple dret al fer-se una petició extemporània davant la impossibilitat de complir les dates per de l’administració habilitada per gestionar la petició i una causa formal: la no habilitació de l’ANC per gestionar aquestes signatures al no correspondre el contingut del “Petitum” dels signants amb la nova data aprovada per l’Assemblea, en el suposat cas que aquesta fes la petició formal en aquest sentit.

La unanimitat a la “búlgara”, la democràcia a braç alçat a cops no deixa a veure que quan no hi han bons gestors no hi han bons resultats, i això tant val pels clubs esportius com per tot tipus d’entitats, i que com deia el refrany “de bon propòsits està empedrat l’infern”, doncs jo espero i desitjo que tot sigui fet de bona fe, vull creure amb les persones “indepes” i que ho són de tot cor.