La lamentable desaparició de la Fira d’Entitats de la Diada del 2016

Fira d'Entitats 2Des de fa 15 anys les associacions de tot tipus que treballem per la independència ens apleguem cada 11 de setembre al Passeig Lluís Companys de Barcelona per celebrar la Fira d’Entitats, però per aquesta Diada de 2016 hem de lamentar comunicar que ni nosaltres hi podrem anar com a entitat ni vosaltres com a visitants.

Com a associació que hi ve participant des de fa anys hem rebut un curt comunicat dels organitzadors de la Fira, i val a dir que grans companys, “la Gent de la Terra”.

Comunicat de Gent de la Terra:

“Ens dol comunicar-vos que degut a la decisió de l’ANC d’ocupar, per l’acte Central de la Diada, l’espai en el qual hem desenvolupat tots plegats durant els últims anys la Mostra d’Entitats, enguany ens veiem obligats a suspendre-la, ja que per raons d’organització i seguretat no podem compartir l’espai. Això ens dol especialment pel fet que ens ha arribat aquesta informació el dijous de la setmana passada ―21 de juliol―, i després d’estudiar, sense resultat positiu, alguna ​localització ​alternativa propera al nostre lloc habitual, ens hem vist obligats a prendre ​la decisió de suspendre la Mostra.

Tot i aquest desagradable fet, us animem a participar en els actes de la Diada amb l’ànim de continuar caminant cap a la llibertat del nostre Poble” (fi del comunicat)

Lamentem que una de les riqueses més grans del món independentista i també de la societat catalana, com és el seu teixit associatiu es vegi, al nostre entendre, reduït a escorrialles i maltractat, prenent-li un del pocs moments de contacte entre totes les entitats, i també entre molta gent de l’independentisme, persones que arriben de diferents parts dels Països Catalans, que es troben una vegada a l’any, aquell company de lluita al que fas una abraçada i feia anys que no veies, aquella persona que t’havia contactat, però que no coneixies personalment, etc. Era un punt de trobada indiscutible des del punt de vista humà i també per compartir experiències i a vegades per iniciar projectes.

Fa uns anys aquesta decisió hagués ofegat econòmicament  la majoria d’associacions, perquè moltes d’elles finançaven una part important de les seves activitats amb els ingressos del que venien a les seves parades. Aquest aspecte avui dia ja no afecta a gairebé ningú, des que s’han instaurat els 11 de setembre amb “uniforme oficial”, i la venda de “marxandatge indepe” ha deixat de ser una font d’ingressos per les entitats, i ja fa anys que aquestes es mantenen amb les quotes dels socis i aportacions dels membres de la  junta.

Però a banda d’aquesta qüestió totes continuem fent feina, amb més o menys intensitat, difusió i visibilitat, moltes d’elles poc conegudes a nivell del gran públic, però que de ser-ho despertarien de ben segur la vostra admiració, perquè la feina constant i diversa de moltes entitats pel país és la força del moviment, i aquest any no serà visible, qui sap el proper.

I per això ens preguntem: Per què s’ha perdut el respecte a les entitats que porten treballant per la independència des de fa anys?, Per què s’infravalora el valor importantíssim per a la nostra història i a la nostra lluita de totes i cadascuna d’elles?

Qui es creu en el dret de menystenir-les i esborrar-les de la Diada, de la nostra Diada, de la Diada de tots ?

Mostrem amb aquest escrit el nostre rebuig a la decisió presa, que no als organitzadors de la Fira, i sobretot el nostre rebuig al que volem anomenar destrucció del teixit associatiu independentista plural i lliure.

En la diversitat es troba la força de la nostra societat i no respectar això no ens sembla la millor manera de sumar. Per tant demanem, a qui calgui, que reconsideri de respectar l’espai que han ocupat totes les entitats els darrers 15 anys i que també aquest anys la Fira es celebri com sempre.

Junta Directiva d’Ara o Mai

 

Dia dels treballadors. Els autònoms, “espècie” desprotegida

AutònomsCarme Teixidó

Avui celebrem i celebro el dia internacional dels treballadors, personalment els dies internacionals de qualsevol cosa em semblen una parafernalia, que utilitzem a la societat moderna, per justificar la injustícia. El fet que el conjunt de la societat i els seus mandataris no actuïn en front de les desigualtats, les necessitats o els greuges de forma activa i assertiva, queda sorprenentment cobert amb un dia internacional.

Aquesta diada va dedicada als treballadors assalariats, podríem omplir pàgines sobre aquest tema, però avui vull aprofitar per reivindicar un col·lectiu, que tot i no ser assalariat, val a dir que sovint el seu salari no arriba al mínim interprofessional, vull emmarcar i en majúscules dins del grup “treballadors”.

Parlo dels treballadors autònoms, són aquells que estan malmirats per la resta de treballadors per què els consideren empresaris, són els qui la patronal no vol a la seva taula per què els consideren sense nivell, són els que tampoc volen seure a les taules de la patronal, perquè s’autoconsideren treballadors, i sí, són aquells que no es posen mai malalts.

Els treballadors autònoms, són això, treballadors, amb les obligacions de les empreses i els patiments dels assalariats, amb una gran diferència entre uns i altres, paguen molt per poder tenir dret a treballar i no tenen cap dels drets dels treballadors.

Per complicar encara més la situació, s’ha posat de moda que les empreses “contractin” autònoms per fer una feina que hauria de fer un assalariat, i així estalvien costos. Els autònoms dependents, no són considerats un treballador davant la llei, això és tradueix en què si l’empresa no els paga les factures, no poden reclamar l’import de la mateixa, com un sou, que és la realitat d’aquest impagament.

Aquest col·lectiu que va en augment, resta totalment desprotegit mentre la mirada de la societat cobreix l’expedient amb un 1 de Maig, molt digne, creat per tapar consciències.

La Societat Catalana de Lliure Opinió denúncia l’actuació de la fiscalia al jutjat en el cas de la xiulada

socallLa Fiscalia de l’Audiència Nacional contradiu reiteradament la doctrina del Tribunal Europeu d’Estrasburg sobre la llibertat d’expressió.

Pau Miserachs: “Volen espantar el sobiranisme català davant una nova Final de Copa de Rei amb xiulada a l’himne”.

La comunicació de la Fiscalia de l’Audiència Nacional en què dóna per fet que el Jutjat central número 4 investigarà i enjudiciarà la denúncia de Manos Limpias pels xiulets a l’himne d’Espanya, durant la final de la Copa del Rei a l’estadi del FC Barcelona “desoeix i contradiu la doctrina sobre la llibertat d’expressió recollida a la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, atès que aquesta llibertat figura en els textos jurídics més elevats de la major part dels països democràtics, com també d’Espanya, on el Conveni Europeu de Drets Humans i Llibertats Fonamentals de 1950 i la Declaració Universal de Drets Humans de 1948 formen part del nostre dret intern per disposició expressa del text constitucional de 1978 relatiu als tractats ratificats per Espanya”.

Així s’expressa l’associació Societat Catalana de Lliure Opinió en un escrit presentat ahir al Jutjat d’Instrucció número 2 de Barcelona en el marc de les diligències prèvies 2644/2015.M obertes per aquesta instancia judicial arran d’una denúncia de Manos Limpias contra diverses entitats sobiranistes després de la xiulada massiva a l’himne d’Espanya en presència del rei Felip VI durant la Final de Copa de futbol celebrada a l’estadi del FC Barcelona el 30 de maig de 2015.

 

Petició d’empara davant l’actuació de la fiscalia

“Els de la Fiscalia -denuncia Pau Miserachs, president de l’entitat- han fet un comunicat a través de l’agència EFE en què donen per fet que existeix el delicte d’injúries a la Corona i d’ultratge als símbols constitucionals sense haver fet cap instrucció. Això ho utilitzen per espantar el sobiranisme català, perquè els ve a sobre una altra final de Copa amb el Barça on podrien repetir-se els xiulets a l’himne. És indignant, i per això hem decidit denunciar aquest fet al jutjat de Barcelona que instrueix el cas per demanar empara davant aquesta actuació de la fiscalia”.

L’escrit enumera diverses sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg -Cas Castells contra Espanya (23 d’abril de 1992) i cas Otegui-Mondragón contra Espanya (15 de març de 2011)- on consideren “que la llibertat d’expressió ha de prevaler, excepte quan els articles o les declaracions constitueixin una clara incitació a l’escalada de la violència”, situació que no es dona en aquest cas.

“És d’observar -continua l’escrit- que la xiulada de protesta no es pot assimilar a llenguatge provocatiu ni semànticament”. És més, el document entrat al jutjat recorda que el Tribunal europeu considera no admissible el paper que els tribunals espanyols atorguen al Monarca com a símbol de la unitat de l’Estat perquè “no essent el Rei immune a la crítica en l’exercici de les seves funcions o en la consideració de representat de l’Estat, la crítica d’una institució constitucional no està exclosa de la llibertat d’expressió”.

Aquest escrit complementa un altre presentat divendres passat en què Societat Catalana de Lliure Opinió demanava l’empara judicial davant la utilització per part de la fiscalia de l’Audiència Nacional de procediments judicials amb finalitats polítiques. “Cap jutge -al·legava l’escrit de l’advocat Pau Miserachs- està obligat a admetre com a certes les pretensions del Ministeri Fiscal i menys quan aquest s’aparta de les seves funcions establertes a l’Estatut regulat per la llei 50/81”.

 

Requeriments a la Casa Reial i al FC Barcelona

Entre altres diligències de comprovació sol·licitades al jutjat figura un requeriment a la Casa Reial perquè informi de si el Rei va ordenar formalitzar accions contra les xiulades i si es va mostrar ofesa per aquest fet. Igualment demana que el FC Barcelona expressi si en algun moment el cap d’Estat va formular alguna manifestació de desgrat o de sentir-se ofès, tant a la llotja com a l’avantllotja, o si el Rei va guardar silenci i va assumir amb estoïcisme la xiulada tot sabent que no era el primer cop que es produïa aquest fet tant en un camp de futbol com en altres llocs en presència de representats de la Corona”.

Aquesta entitat recorda que la imputació d’haver participat en els referits fets es basa únicament en un informe de la Guardia Civil sobre “separatistes intransigents” per al Consejo Superior de Deportes i remès a la Fiscalia General de l’Estat.

Un 57,2% dels catalans estan totalment o bastant a favor de la independència

CEO febrer 2016

Segons la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) publicada avui divendres un 57,2% dels catalans afirmen estar “totalment a favor o bastant a favor de la independència, mentre que un 32% dels ciutadans estan bastant o totalment en contra.

A la pregunta: “Pensant sobre la independència de Catalunya, vostè està totalment a favor, bastant a favor, bastant en contra o totalment en contra?, els que estan totalment a favor representen un 33,1% dels enquestats i els bastant a favor un 24,1%. Els totalment contraris són un 21,9% i els que estan bastant en contra són el 10,1%. Un 6,6% no ho sap i un 4,4% no contesta.

El sondatge s’ha realitzat amb 1050 enquestes telefòniques, distribuïdes proporcionalment en funció de la població de les diferents demarcacions:  783 a Barcelona,98  Girona 98, 60 a Lleida i 109 a Tarragona. L’enquesta es va realitzar entre el 20 d’octubre i el 5 de novembre de 2015.

Destaca que un 75,4% està molt o bastant interessat en relació al debat sobre la independència de Catalunya, i un 79,4% diu estar molt o bastant informat sobre el debat al voltant de la independència.

L’aventura del Posidó

PosidóManuel Saez.

Un article enviat per Iniciativa Animalista

Al 1970 es va estrenar la pel·lícula Aeroport, el film culpable d’una sèrie de pel·lícules sobre desastres diversos. Un gran èxit mediàtic.

Poc després, al 1972, es va facturar, pot ser, la millor de totes les del seu gènere, el títol d’aquest article.

L’aventura del Posidó està signada per un dels grans directors de cinema de tots els temps, Ronald Neame. Tan bo com poc conegut. I conté un repartiment estel·lar. Encapçalat per un notable i atractiu Gene Hackman, fent d’un pràctic retor anomenat Scott. La resta de protagonistes són excel·lents, amb Ernest Bornigne, una Shelley Winters ja gran, i dues dones captivadores: Stella Stevens i Carol Lynley. També secundaris de ressò com Red Buttons o l’incombustible Roddy McDowall. I una molt jove Pamela Sue Martin (de la sèrie Dallas).

El còctel és total, i el producte rodó. Neame sap dibuixar a la perfecció una angoixant atmosfera, plena de riscos, incidents, il·lusió i esperança. Perquè la pel·lícula conta el naufragi d’un creuer de luxe anomenat Posidó, membrant el mític Andrea Dòria. De fet algunes seqüències estan filmades a un altre dels mítics creuers civils, el Queen Mary, ja utilitzat com a museu.

Fa poc mesos vaig tornar a visionar la cinta. Espectacular. Gairebé dues hores que es passen volant. I tota la història em va portar cap un altre lloc…

El Posidó es veu envoltat per un maremot mortífer. Tal que el fa donar la volta i queda del revés. A la nit de cap d’any. A partir d’aquí queda submergit dins de l’oceà, amb la sola esperança d’una eixida a popa, l’únic lloc del buc per on es poden salvar els passatgers i les passatgeres.

I és aquí on comença aquest article, perquè és aquí on comença aquest món horrible, asfixiant, sense pietat, tancat, revoltat, i fabricat en certa forma per l’ésser humà.

L’aventura del Posidó dibuixa amb claredat el món on viuen dia darrere dia tots els animals sotmesos per l’humà. Una presó amb una única sortida, anar cap a popa i trobar la salvació. Però, aquest camí es perillós i llarg, molt més llarg de dues hores (o una). On trobarem morts i fracassos. En el cas dels animals, més de 500 milions cada dia.

Tanmateix, hi ha una esperança, el reverend Scott. O el que és el mateix, els milers de persones que, també, dia darrere dia, lluitem per portar aquest ramat de milions de vides sense futur, cap a popa, cap a la salvació, lluitant contra un món hostil i sense pietat. Que no comprèn.

Molta gent em pregunta dia sí i dia també, per què lluitem pels animals, ¿per què? Ho pregunten perquè no entenen el patiment a què estan sotmesos, no entenen el món terrible on viuen. Així que si veieren aquesta pel·lícula, pot ser que sí que entendrien un poc aquesta situació, plena d’horror, de foc (explosions dins del creuer), d’aigua, angoixa, ofegament, tristesa i cuita. També de tortura i mort. Tot i que amb una esperança, la d’un destí digne al final del trajecte. Segurament a desenes d’anys de distància. Fora del Posidó.

 

Voluntat sotmesa

Barcelona. ConvocatòFoto de la concentració convocada a través de les xarxes socials “Sant Jaume plena d’estelades”. 5 de maig del 2012

 

Lluís Turró (@llturro)

Fa poc, en una entrevista feta per Ara o Mai, Elisenda Paluzie avisava: “En un context com el nostre, que és no acordat amb l’Estat, el problema de fer la declaració és ser capaços de fer-la efectiva, amb decrets o lleis immediats que suposin el control de la hisenda, territori i infraestructures energètiques. Això implica un grau de força política, cohesió, autoritat i determinació del govern enormes. Dubto que hi sigui.”

Poc després, Raül Romeva amenaça l’estat amb una DUI, a l’hora que deixa la porta oberta a:”parlar de federalisme, a condició que el subjecte a federar sigui una Catalunya sobirana.”

Quasi al mateix moment, Jordi Sànchez s’apunta a la festa de la DUI mentre proposa als catalans el dia de la marmota tot dient:

“Un triomf de l’independentisme el 27-S no implica cap declaració unilateral d’independència tot seguit, ni al setembre ni a l’octubre. És més, cal que el govern es torni a dirigir al govern espanyol per pactar el referèndum negat el 9-N, que en un termini raonable permeti discernir de manera inequívoca si Catalunya vol ser independent.”

Un problema de voluntat

Tal i com avisa Elisenda Paluzie, sense determinació no anem enlloc. El comportament d’alguns dels nostres líders és més semblant al del nen que protesta, que al de l’adult un cop presa una decisió. Si ja saps on vas, el missatge és inequívoc. Si anem a per un estat independent, les declaracions de Romeva i Sánchez sobren.

Vull recordar que el punt de negociar un referèndum per la independència amb l’estat espanyol no hi era a l’acord de creació de Junts pel Sí. Anant més enllà, en l’acord es deia:

“Procés cap a la creació d’un estat independent. Si els ciutadans de Catalunya escullen, a través de les eleccions del proper 27 de setembre, una majoria de diputats a favor de la independència, s’iniciarà un procés cap a la creació d’un Estat independent.”

Aquest text desapareix en la web de la candidatura i en el seu lloc podem trobar un lacònic:

“Si el 27 de setembre aconseguim una majoria clara i àmplia al Parlament de Catalunya començarem l’última etapa del procés per aconseguir la plena sobirania. La candidatura de Junts pel Sí vol construir un país nou perquè les futures generacions puguin gaudir d’un futur millor i més just.”

Es a dir, canviem “estat independent” per “plena sobirania”. I el que és pitjor, canviem la “majoria de diputats independentistes” per “una majoria clara i àmplia” i, s’entén, sobiranista.

Un malpensat diria que, un cop aconseguit el pacte pel Junts pel Sí, tornem als vells missatges. Retrets al l’estat espanyol, rebequeries i poc més.

Recordeu el “nacionalista és més que independentista”? Doncs sobiranista deu ser encara més. Potser com independentista amb la voluntat sotmesa. Ho haurem de preguntar.

La independència no entén de misèries partidistes

via catalanaDr. Oriol Domènec

És possible que més de 300 anys portant la marca de l’esclau ens hagin afectat la genètica en algun cromosoma? Ho dic perquè sembla que ens hàgim tornat mesells o, pitjor encara, masoquistes.

En cap manifestació dels últims Onze de Setembre no ens importava gens si la gent que teníem al costat era de dretes o d’esquerres, àcrata o de la crosta, però els polítics, enfangats en les seves misèries partidistes, sembla que vulguin engegar-ho tot a rodar. És incomprensible; el poble de Catalunya no ho pot entendre.

L’entusiasme de la darrera manifestació i del referèndum del 9 de novembre no es va voler canalitzar en unes eleccions immediates. Pels polítics, el partit, la poltrona, el personalisme, passen davant del país. I així, discutint de llistes i d’eleccions, han ferit l’entusiasme de la gent. I ara, desconcertats, tristos i emprenyats, ens fa por que aquesta oportunitat, que se’ns presenta després de 300 anys, no se’ns escapi de les mans perquè uns polítics que es diuen sobiranistes discuteixen com bugaderes sobre qui és el millor.

Cap país que hagi lluitat per la independència no s’ha demanat pas abans d’aconseguir-la com encararia el futur polític o com organitzaria la sanitat o governaria els bordells. Ni tampoc s’ha barallat per qui hi manaria. Abans de la independència tots aquests països han lluitat per aconseguir-la i res més. Tampoc no s’han entretingut a pesar i sospesar si amb la independència anirien més bé o més malament. L’única cosa que tenien present era el país, el seu país. (De totes maneres, per molt malament que hagin anat les coses després de la independència, no n’hi ha cap ni un que hagi volgut tornar a l’estat que els tenia esclavitzats.)

Les coses difícils no s’obtenen sense sacrificis, i ara Catalunya ens demana un sacrifici molt gran.

On és, doncs, aquest patriotisme que tant pregonem i que ens fa caure llàgrimes d’emoció? La cara de vergonya ens hauria de caure! Amaguem la covardia retardant la lluita, dient que volem fer les coses ben fetes. Demaneu a totes les repúbliques hispanoamericanes si quan lluitaven pensaven a fer les coses ben fetes. Sabeu en què pensaven? A ser lliures!

I acabo amb una anècdota molt significativa de no fa pas tant:

Al meu despatx es preparava una llista independentista per a unes eleccions immediates.

Hi participaven el Dr. Heribert Barrera, el Dr. Moisès Broggi, el Prof. Badia Margarit, en Joan Blanch (ex-batlle de Badalona) i un ex-conseller de la Generalitat.

En un moment determinat l’ex-conseller va interrompre en Joan Blanch:

—Si són comunistes no compteu amb mi ni amb els meus!

Jo, com a amfitrió, vaig replicar:

—Si voten per una Catalunya lliure, tant hi fa la ideologia, tant anarquistes com de la crosta, o socialistes, quan tindrem l’estat propi ja decidirem entre tots.

Aquesta és la idea, la llibertat de Catalunya l’aconseguirem entre tots els que la desitgem, o no la farem.

El relleu a la direcció de l’ANC. Les eleccions d’avui

Conferència 30 abril

30 abril 2011. Conferència Nacional per l’Estat Propi, embrió de l’Assemblea, que es constituí el 25 de maig.

Josep Maria Bellmunt. 

Membre fundador de l’ANC i ex-membre del Consell Permanent

Aquest dissabte es celebren eleccions a l’ANC, però el procés electoral no ha estat a l’alçada de la situació, ni del moment actual. Molts dels que vam treballar donant suport al seu naixement i vam fundar l’entitat, hem constatat com la dinàmica de partits i el control d’una part de la cúpula ha anat fent perdre protagonisme a la base. Moltes decisions no han estat exactament d’acord amb la opinió d’una part molt important dels socis, la darrera ha estat el tema de la llista única, però abans moltes altres no han reflectit el sentiment de les territorials, i massa sovint la tolerància en vers l’actitud dels partits ha fet perdre força a l’Assemblea, o al menys això opinen una part significativa de les persones que la integren.

Però potser la gota que fa vessar el vas d’alguns ha estat el lamentable espectacle de veure com obviant o interpretant a mida el estatuts i el reglament de règim intern, i d’una forma desacomplexada, s’ha filtrat a la premsa els noms i les maniobres per posar al capdavant de l’Assemblea a un determinat col·lectiu, i com això era presentat com un consens entre les diferents tendències de dins de l’entitat.

Personalment, i tinc contacte amb molta gent de l’Assemblea, no he conegut ningú que hagi estat consultat sobre aquest tema. Els noms de la candidatura “de consens” que ens han presentat, i que han sortit per activa i per passiva a tots els mitjans, s’ha d’haver “negociat” necessariament entre un grup reduït de socis, sobretot d’una part de la direcció, i per les pistes donades, també amb els partits.

En tot cas, si es volia arribar a algun tipus de consens, s’hauria d’haver plantejat amb el grup de persones que l’any passat van presentar una llista alternativa a l’oficial, amb un programa de renovació que incloïa entre d’altres, un mecanisme perquè tots els associats poguessin decidir de forma ràpida quan calia prendre decisions importants, i que malgrat tots els entrebancs administratius i d’altre tipus, que se’ls hi van posar, acusacions incloses de voler boicotejar el procés o la pròpia entitat, van aconseguir un considerable suport de vots, en alguns casos poc menys d’aquells que van resultar escollits.

Però això no ha estat així, i ara podrem trobar-nos en que persones amb un cert renom mediàtic, alguns amb una trajectòria com polítics “professionals” des de fa molt de temps, i una part d’ells sense haver treballar mai a la base de l’Assemblea, passin a liderar l’entitat, acompanyades d’altres persones que porten molt de temps al capdavant i que repeteixen per tercera vegada. Tot això acompanyat d’un treball important als mitjans per presentar els “candidats”, situació absolutament inversa a la del darrer any, quan els noms de la candidatura alternativa no van sortir ni una sola vegada enlloc.

Tot plegat, no és gens bo per l’entitat que entre tots hem posicionat com a referència per a l’independentisme, que no hi hagi representació dins de la seva direcció una part dels seus components amb una visió diferent de com portar-la endavant, que puguin exercir una oposició constructiva, sobretot de persones de base, no organitzades en plataformes internes (o externes), però de molta vàlua i que han treballat de ferm per l’entitat o en el moviment social independentista, lluny dels despatxos i al peu del carrer, persones que puguin aportar aire fresc i agosarament, sense hipoteques partidistes.

Malauradament moltes d’aquestes persones veient com es platejaven les eleccions han renunciat a presentar-se, i és una veritable pèrdua, perquè en el moment actual necessitem a tothom, i sobretot a una Assemblea que es renovi, democràtica absolutament, àgil, flexible, que representi a totes les sensibilitats de l’independentisme, retorni als orígens i parli clar, sense renuncies ni tics partidistes, i que sigui una veritable eina de pressió a la classe política, que és el motiu de la seva existència.

Una Assemblea que sàpiga conjugar la pressió amb mà de ferro sense renúncies, amb l’estratègia fina diària, amb campanyes que obliguin a la classe política a prendre decisions reals, i no declaracions d’intencions, més enllà d’una demostració de força una vegada a l’any.

Fem-ho possible, la base assembleària ha de decidir, d’altra forma l’entitat no serà gens útil, sinó tot el contrari.

Per fi “nosaltres sols”

Nosaltres solsVicenç Plans (periodistavplans@gmail.com)

La memòria sovint juga males passades. Encara més si en el rigorós directe radiofònic queden en evidència determinades associacions. És el cas, per exemple, de les declaracions del titular del Ministeri de l’Interior espanyol, en l’entrevista del dimecres 8 d’abril de 2015, amb la periodista

Mònica Terribas, de *Catalunya Radio*. Entre moltes qüestions polèmiques, cal destacar també la posada en relleu per part de l’alt representant dels cossos i forces de seguretat de l’Estat espanyol de l’organització Nosaltres Sols en relació amb el treball realitzat entre la població immigrant per la Fundació Nous Catalans.

Aquesta referència a una organització patriòtica catalana de principis del segle XX, gens ingènua ni espontània, deixa palès el tipus d’anàlisi que està arribant al màxim responsable del CNP i la GC (Cuerpo Nacional de Policia i Guardia Civil, respectivament). L’organització Nosaltres Sols, rèplica del *moviment polític irlandès* Sinn Feinn (traducció del gaèlic), com organització patriòtica transversal, sense connotacions partidistes, va gaudir des de la seva fundació d’un gran prestigi social  tot i la seva desigual implantació territorial.

Aquesta organització dels anys trenta, formada per gent com els senyors Ribes, Cassamitjana, Pineda, Cardona, Formiga, Alemany, Pagès, Fàbregas,… tenia com a prioritat resoldre el plet de les *llibertats nacionals*, seguint el model irlandès. Es van significar, tots ells, per la gran noblesa d’esperit i l’elevat sentit del deure, unes qualitats poc freqüents en uns moments de grans convulsions socials, amb les pressions obreres inspirades en les aspiracions socialistes, comunistes, àdhuc anarquistes, i les tensions patronals, incorporades pels partits conservadors catalans i espanyols.

En qualsevol cas, i d’aquí la sorpresa, la seva influència, tot i el valor testimonial, va tenir una silenciosa profunditat  que resulta estrident i provocadora pràcticament cent anys després, tenint en compte que surt de la boca d’un Ministre d’Interior amb funcions executives. Com qualsevol organització patriòtica d’arreu del món, Nosaltres Sols es va constituir, almenys durant els seus 5 anys d’existència organitzada, també com una dotació de militars voluntaris per poder articular mecanismes de defensa o atac adequats, com de fet va passar durant el fets d’octubre de 1934 (moment històric en que el govern autònom català va proclamar un estat català dins una república federal espanyola).

La seva activitat, no obstant això, va tenir un marcat *sentit formatiu* entre la joventut catalana, a més d’ésser un esperó per superar les diatribes en les quals sucumbien les forces polítiques del moment.

Els seus membres i simpatitzants van engruixir, més endavant, una bona part de la resistència catalana, tant durant la guerra com durant la dictadura.

El seu exemple s’honora i s’admira encara en moltes llars catalanes, tot i haver passat a l’anonimat pel que fa a la seva presència pública. Ara, quan el debat obert i planer per les llibertat nacionals, no sols és públic sinó que es basa estrictament en raons democràtiques i en el *dret internacional,* resulta paradoxal que des d’instàncies espanyoles es vulguin equiparar institucions legals com la Fundació Nous Catalans amb les de fa un segle. Tal vegada, també el Sr. Miquel Iceta, del PSC, va pronosticar, seguint possibles consignes d’instàncies espanyoles, que el procés català és dirigia cap a un nou “fets d’octubre”.

Si no fos per la lleialtat i honradesa, molts d’ells cristians practicants, de la gent de Nosaltres Sols, quasi ni caldria recordar-se’n en el moment present, malgrat li pesi al Sr. Ministre d’Interior. En tot cas, és irònic que els seus  “serveis de documentació” recuperin per a l’actualitat uns homes i dones amb un sentit patriòtic, a l’antiga, molt semblant a la dels propis espanyols d’ara, sobretot entre el CNP i la GC. Potser és un reflex del que creuen que passa aquí i arreu del Països Catalans.

El “gatopardisme” domina la política catalana. “Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi”

Il gattopardoJosep M. Bellmunt

Si volem que tot segueixi com està, necessitem que tot canviï (“Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi”).

La cèlebre frase que el personatge de Tancredi, de la famosa novel·la de Giovanni de Lampedusa, Il Gattopardo, dedica al seu oncle, el príncep Fabrizio di Salina, per fer-li entendre el que cal fer per conservar el poder a les seves terres de Sicília davant la revolta de Garibaldi, resumeix perfectament l’estratègia que molts han triat, des de diferents angles, a dins i a fora de Catalunya, per frenar qualsevol possibilitat de procés democràtic que porti el país a un canvi real i ens alliberi del jou espanyol després de 300 anys.

En els darrers mesos hem assistit primer a l’esclat de Podemos, amb un discurs a favor del dret a decidir sobre tot, però contrari a qualsevol consulta a Catalunya ( fora de la Constitució), amb el suport de cadenes de la televisió estatal, i de mitjans de comunicació, però de cop i volta els llums del teatre s’han apagat per a la formació d’Iglesias, potser massa poc contundent? i el tapat ha sortit a escena. Ens referim, és clar, a Ciudadanos, un partit fins fa poc circumscrit a la política catalana, amb un monodiscurs des de fa 10 anys contra la immersió lingüística i contra el dret d’autodeterminació, però que ara en pocs mesos, resulta que està a punt de convertir-se en el tercer partit de la política estatal i en el tercer a Catalunya.

El suport de l’establishment econòmic al partit de Rivera és evident. Deixant de banda els números mai presentats de la seva fosca fundació, Ciudadanos ha fitxat personatges que tranquil·litzen als poders fàctics, com el seu economista de referència, Luis Garicano, i ha adoptat un discurs que es situa a la dreta del mateix PP

Però res és precipitat, ni tampoc tot ve de Madrid. Ara fa un any, Josep Oliu, el president del Banc de Sabadell, ja va dir que necessitàvem un Podemos de dretes”.

El Sabadell, aquell banc català que molts miren com alternativa en el procés sobiranista a la Caixa que Fainé (“La meva única obligació política és que els catalans no perdin els estalvis”) intenta espanyolitzar més i més dia rere dia.

I potser el think-thank que Oliu presideix, anomenat FEDEA, que es presenta a la seva pàgina web dient : “Els Patrons de Fedea aposten pel futur del nostre país, conscients que la maduresa del nostre sistema de convivència requereix d’aquest tipus d’institucions…..per crear les condicions perquè sorgeixin noves idees que informin el disseny de la política pública espanyola”, té bastant a veure amb el creixement de Ciudadanos.

Luis Garicano era fins fa poc un dels principals economistes de FEDEA, on també col·laborava Diego Comín, un altre dels cervells  econòmics del partit de Rivera. Ara qui està al capdavant de l’àrea econòmica de Fedea, és Àngel de La Fuente, assessor de Montoro, l’economista a qui el govern va encarregar un estudi sobre les balances fiscals, l’informe del qual va recomanar que cap govern espanyol aprovi un concert econòmic per a Catalunya perquè seria “un suïcidi polític”.

De fet al Patronat de Fedea hi trobem molts altres “catalans”, com Isidre Fainé, Salvador Alemany, Antoni Brufau, o Josep Vilarasau, que n’és el president d’honor, al costat dels Rodrigo Rato, Cesar Alierta de Telefónica, i representants de les principals empreses de l’IBEX 35.

A Catalunya pròpiament més enllà de promocionar Ciudadanos i Podemos, l’estratègia es basaria possiblement en alentir el moviment independentista, conscients que ara encara és massa poderòs i no es pot destruir, posant pals a les rodes, mantenint a gent com Duran i d’altres a dins del procés, per dificultar els pactes, i fent “creure” als agents socials, entitats i persones mediàtiques, que el procés va bé i que es necessita temps : “No en som prou, ens falta gent”, “falten vots, cal explicar-se més bé”, hem de convèncer els indecisos”, “si el PP ja no mana potser ens deixaran votar”, i eufemismes similars, o aigualint de tant en tant l’eufòria, com les paraules d’ahir de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias dient que “no li “convé que les eleccions del 24-M tinguin un caire independentista”, i que pràcticament no ha rebut el rebuig oficial ni de partits polítics ni d’entitats socials.

Mentre molts catalans segueixen donant temps als nostres polítics, encara tres anys després de l’esclat de l’independentisme ( sis si considerem la consulta d’Arenys de Munt), els ous del lerrouxisme es coven a l’estat espanyol, però també a Catalunya, esperant acabar definitivament amb el procés, sense que gairebé ningú critiqui ni qüestioni  els que els hi estan donant escalfor a casa nostra, o als que poden fer-ho callen.