El Procés no és un llibre de Kafka (anàlisi dels fulls de ruta de l’ANC)

Daniel Laspra. Advocat i Secretari Institucional del CADCI i Coordinador Jurídic de Catalunya Diu Prou

Fa dies que hi donava voltes, com és possible que cada any l’ANC ens presenti un full de ruta diferent? És normal posar una data cada any per la independència? Com ha canviat el full de ruta de l’any 2012 al 2015? Tots aquests dubtes m’han obligat ha emprendre un viatge submarí entre un mar revoltat de mots i conceptes, però amics, vaig pensar, per Catalunya cal mullar-se.

Per analitzar l’evolució de l’univers assembleari he hagut de fixar-me en aquelles idees, orça que s’han anat reiterant, i les que han desaparegut al llarg de l’itinerari, per això avui faré un anàlisi dels fulls de ruta començant des del 2012 fins la proposta per aquest any, prometo ser lleuger i superficial, només pretenc que vosaltres mateixos, si teniu dubte, feu lectura dels textos i gaudiu com jo d’aquests singulars monuments a l’alliberament nacional.

Per començar cal dir que el mot Independència és repeteix de forma constant, fins a 171 cops, això converteix la lectura “farragosa” dels fulls de ruta en una alegre manifestació lletrada, tot plegat com un Onze de Setembre entre punts i comes, continuem però el nostre estudi no caiguem en la banalitat.

Parlem de la il·lusió dels primers dies, pels volts del 2012:

2012 [39] Per a què la unitat d’acció dels diferents partits polítics catalans sigui possible, primer cal que aquesta unitat d’acció política es doni en el si de la societat catalana… Només llavors es donaran les condicions objectives necessàries per a fer possible la independència i, per tant, l’Estat propi.

La realitat però ha estat molt dura i ara mateix encara som aturats en l’etapa del “decidir”, això de quedar-se en Estat (propi) caldrà seguir intentant-ho, com diuen els savis caldrà trobar el moment precís per sembrar una bona transició, ja saben el procés te molt de digestió, i als pessebres que mai falti el caganer.

Però siguem seriosos el primer pas natural de qualsevol país que vol ser independent es reclamar el que universalment es diu Dret d’autodeterminació, bé aquí ens trobarem allò que es diu “perdre gas”, el 2012 és una idea omnipresent, fins a 9 cops es menciona, però que va passar? no ho sabem, al 2013 empata a dos amb el nou concepte de moda a les tertúlies, Dret a decidir, fins desaparèixer l’any següent per sempre més, cal dir, però, que algú de bona fe es va recordaR de la Val d’Aran, que sÍ que tindrà dret a l’autodeterminació, però no Catalunya, que a partir del 2013 sols tindrà “dret a decidir”. Els eufemismes, com tots sabem, és fan per no molestar, sobre tot posem seny, que el procés va per llarg.

Que podem dir del Dret a Decidir?

Neix cap al 2006 entre persones de bona voluntat i evoluciona al llarg de nombroses manifestacions i avorrides conferencies, fins que un cop vist que al 9N del 2014 no es va decidir res, enguany al 2015 ja perd significat i té una citació única i marginal.

Repetim, si hi ha quelcom que defineix a un poble que vol ser independent és l’exercici de l’autodeterminació, i el moment culminant d’aquesta maduresa política és quan es passa de la submissió a la Llei de l’Estat opressor a l’emancipació, per ser clars això succeeix sempre amb la Declaració Unilateral d’Independència, unilateral perquè oi que m’entendran, l’altra part mai vol negociar de bones la pèrdua de part del “seu territori”.

Veiem però com es gestiona aquesta important qüestió als diferents fulls de ruta.

2012 [113] En el cas que l’Estat espanyol no accepti la celebració d’aquest plebiscit o, fins i tot, n’impedeixi la celebració, el Parlament català declararà unilateralment la independència, amb la presència del màxim nombre possible de representants dels governs d’altres Estats.

2013 [Pàgina 6] tenim un redactat similar. Inici de la Campanya “Signa un vot” que preveu la DUI l’11 de setembre del 2014.

2014 La DUI desapareix per passar a dir-se Declaració d’Independència, quelcom que és reserva per la diada de Sant Jordi del 2015, ja saben un dia de bons desitjos, ara bé, la “Declaració” serà sempre i quant sigui “ordenada” i “acordada” amb “el suport internacional suficient”, ja ho veuen reservat solament als professionals del pacte, oi que m’entenen?

Certament tot plegat un gran canvi al respecte les anteriors definicions i sense parangó en els anals de les ex colònies espanyoles, i no cal dir en les independències europees.

Recordin, vivim en el millor dels mons possibles, i a Catalunya mengem flors i n’hi diem carxofes.

Una Declaració No Unilateral?

El 2015 la “Declaració” proposada no solament no és “unilateral” sinó que sobretot el que no és ni serà, si s’aprova, és “ordenada”, perquè es menciona amb diferents i curioses formules, la més divertida a ulls del jurista que us escriu és la pomposa “Declaració d’inici de construcció del nou estat”, una frase que no firmaria un novell estudiant de primer de Dret Constitucional sense haver ingerit abans quantioses dosis de ratafia, es evident que cal pair-ho bé per no tenir mal de ventre patriòtic, però senyors no se’n vagin, que encara n’hi ha més.

Unitat

Un altre mot important per entendre els Fulls de Ruta és Unitat, especialment avui dia molt de moda entre els “experts” del Procés , aquest concepte eteri s’ha anat repetint com una lletania fins a tenir una cristal·lització diferent a la que es presumia en els orígens, el 2012 es parlava d’unitat del països catalans, segur que algun indepe de pedra picada l’hi sonarà, el 2013 ja surt 5 cops, sempre fent èmfasi a la “unitat d’acció”, el 2014 ens oblidem dels Països Catalans i de l’acció per parlar de “candidatura d’unitat”, que exactament vol dir una coalició CiU-ERC, segons les diverses crides dels portantveus de l’ANC. Aquest any la proposta reincideix, es cita fins a 9 cops i es conjuga amb el concepte de Candidatura, candidatures 8 cops:

Veiem que els redactors de la proposta del 2015 han comprovat empíricament que les crides a la candidatura “unitària” ha creat molt consens entre els partits catalans, especialment entre les seves víctimes els partits independentistes, ERC i la CUP, per això ara s’entén que es una solució que val per tot, especialment per dividir…, no riguin que la cosa es seriosa:

[Pàgina 9] consulta interna a tots els seus associats, oberta a tots els simpatitzants que vulguin, per conèixer la seva opinió sobre si l’ANC ha d’impulsar l’esmentada candidatura de país i, si fos així, quin hauria de ser el paper de l’ANC.

[Pàgina 12] Les eleccions generals espanyoles que, en funció de quin sigui l’escenari polític, es podrà concretar al voltant d’una candidatura unitària, o fins i tot promovent l’opció de no presentar-s’hi.

El cru exemple de que s’han perdut molts llençols en aquestes bugades, es com el mot Desobediència també ha estat eliminat del full de ruta, ha passat de marcar paquet al 2012 o la insubmissió fiscal al 2013, a la desaparició, certament la paraula produeix tremolors i en allò que si som transversals és que ens agraden les costellades, per això una mica més d’aigua al vi que no sigui que la guàrdia civil ens aturi a la primera cantonada.

Una altra idea interessant: Estructura d’Estat:

El setembre del 2012 el President Mas va “entendre” el missatge de l’11 i va declarar “l’objectiu es dotar Catalunya d’estructures d’Estat”, un bonic succedani d’independència, que l’ANC va decidir incorporar l’any següent, i el 2014 fins a set cops, enguany de nou coincideix exactament amb els desitjos del Molt Honorable:

Conferencia del MHMas del dia 25 de novembre del 2014 “….el nou Govern tindria un horitzó temporal de màxim divuit mesos per desenvolupar la seva tasca i assolir els seus objectius…acabar de preparar les estructures d’Estat….”

FdRuta 2015 [Pàgina 13] Entre dotze i divuit mesos després de la constitució del Parlament sorgit de les eleccions del 27 de setembre de 2015. ……….termini és suficient per acabar de construir i posar en marxa totes les estructures d’Estat.

Això si, la Neutralitat haurà de ser “escrupolosa”, ens diu el FdRuta 2012 i 2013, però sembla que a partir del 2014 tot plegat ja no era necessari, calia prendre partit, i els primers a provar la medicina foren els més petits, el 21 de Gener del 2013 es realitza una campanya pública mitjançant declaracions i l’enviament massiu de correus contra els diputats de la CUP a qui se’ls acusa de “Frau sagnant”, per no votar la Declaració de Sobirania, i ja saben tal dia farà un any.

Les Plebiscitàries

Amb les eleccions “Plebiscitàries”, patim també una evolució sorprenent, són reclamades per primer cop pel Secretari d’Organització de CiU Josep Rull, el 23 d’agost del 2012, i incorporades “de facto”, al Full de Ruta per la Presidenta de l’ANC en una reunió pública amb el President Mas el dia 14 de setembre del 2012, és a dir sense cap referendament pels socis ni debat públic.

Que ningú hi vegi cap relació, com sempre tot son coincidències, per acabar, i com a paradigma de com allò políticament correcte ha vençut a l’èpica assembleària, compararem dos mots amb molt de significat cadascun:

Referèndum i Consulta

Referèndum , 6 cops, Consulta, 2 cops,2012.

Referèndum, 3 cops, Consulta, 7 cops. 2013.

Referèndum. 3 cops, Consulta 31 cops. 2014.

Si ja ho sé, sembla el torneig de tennis que organitza el Conde Godó on sempre guanya el més moderat, bé queda clar als profans que la primera diferencia entre Referèndum i Consulta es que el primer mot refereix a un Plebiscit, on la ciutadania mitjançant el vot exerceix la democràcia directa per ratificar o rebutjar una llei generalment d’especial transcendència, pel que fa Consulta sense cap vinculació jurídica es un mot polisèmic que refereix des del despatx d’un dentista, a una bonica ciutat Argentina. La Consulta o senzillament demanar consell a un amic, al comptable o al taxista.

Conclusions

Que els hi volia dir amb tot això, doncs que l’elecció d’un mot i l’exclusió d’un altre no és un exercici de prosa ni una selecció aleatòria, sinó que sempre hi ha una voluntat del redactor d’orientar el sentit del text, alhora en un Full de Ruta, de transformar la realitat i dirigir l’acció cap uns objectius, i no cap a uns altres, així que els hi prego que es llegeixin dos cops els textos que els hi fan votar en assemblees, perquè ja veuen que a jutjar pels resultats és possible que ens traeixi la lletra abans que els nostres líders, això sí, qualsevol relació causal o inferència de la lectura de l’article es cosa seva, que no voldria ser acusat de ser del CNI, tot ho he fet amb la bona fe de la majoria dels indepes que de veritat ens creiem el “Procés,” i ens agraden les coses clares, amen.

La Sobirania Fiscal, un pas endavant

Lluís Turró

Fent el trapasser a la web de l’ANC trobo la campanya de Sobirania Fiscal. Pagar els impostos a la Hisenda Catalana, que acabarà pagant-los a l’espanyola, sí, però que en serà dipositària durant uns dies. La idea em sembla genial, atrevida i molt coherent. Volem ser independents? Doncs comencem a demostrar-ho.

El meu gestor rep la idea amb escepticisme i em recomana no jugar amb la hisenda ni amb els diners. Li dic que no és un joc, que vull donar el pas. No puc demanar fermesa a d’altres i pagar els impostos a Espanya tenint una alternativa, simplement, no puc. Em veu convençut i deixa d’insistir. A dia d’avui ja no sóc l’únic client que té que paga a la Hisenda Catalana.

Buscant suport i convèncer a tercers

Poc vaig trigar a dir a la meva territorial que estava exercint la Sobirania Fiscal. La sorpresa va ser quan Josep Puigvehí, el gran Josep, em diu que a la comarcal l’Andreu Porta, membre del Secretariat Nacional, va dient que posen multes. Com? L’ANC proposa als seus membres fer una campanya il·legal? En Josep estava tan estranyat com jo.

Amb el temps, l’ANC a retirat la campanya de Sobirania Fiscal. Les demostracions d’independentisme via diners les prefereixen com a donatius o venda de samarretes. La Sobirania Fiscal no els hi aporta res.

El suport arriba d’un lloc inesperat

Faig un tuït dient que acabo de pagar l’IVA a la Hisenda Catalana i que tot va bé. Els més entusiastes immediatament responen preguntant o simplement animant. Conec Míriam Nogueras, Míriam, no canviïs mai, i el grup del Cada Onze De Cada Mes.

Dins el mateix entorn Twitter, Catalunya Diu Prou s’ofereix a donar-me suport pel que fa a la Sobirania Fiscal. Tinc que confessar-ho, no entenia res. No es suposava que era l’ANC la que hauria d’haver fet aquest oferiment?

La veritat va sortint de l’amagatall

Torno a fer el trapasser, però aquest cop a la web de Catalunya Diu Prou. I què trobo? El mateix procediment anunciat a la web de l’ANC, però amb molta més informació. Entre d’altres coses, un vídeo amb el Delegat Especial de l’Agència Tributària Espanyola, dient que no hi havia cap problema en ingressar els diners a l’Agència Tributària Catalana. Res de multes, res de traves. Tot transparent i ben explicat.

Però el que més em sorprèn és trobar-me amb què els creadors de la idea, els que ho han defensat i tirat endavant, no són l’ANC. Són els de Ara o Mai. Concretament Carme Teixidó, Josep M. Bellmunt i Daniel Laspra de CADCI.

Ara, recordant els missatges sibil·lins llençats a les comarcals respecte les multes, veient la transparència i rigorositat de Catalunya Diu Prou i tenint la pròpia experiència, ja puc comparar i treure’n conclusions. Espero que molts de vosaltres també.

Fem doncs Sobirania Fiscal?

Recentment, fa uns tres mesos, la Generalitat de Catalunya ha posat a disposició dels ciutadans la opció de fer pagament dels impostos via telemàtica. Això només ha estat possible gràcies a la pressió dels que fan Sobirania Fiscal.

Trobaràs l’ANC dient que la Hisenda Catalana no està preparada (Carme Forcadell, Vilassar de Mar). Suposo que en la mateixa línia que quan s’atura manifestacions de pressió a polítics, amb l’excusa de que no estem preparats per ser independents. Però també trobaràs valents que creuen que les coses s’aconsegueixen empenyent i no observant. Pressionant i no seguint. Sent honestos i no venent-se.

Si creus que tenir els diners és important, la Sobirania Fiscal és un pas contundent. Els teus diners passaran pel compte corrent de la ATC. Fer el traspàs a l’espanyola és prémer un botó… i aquest botó és poder.

27-S. El darrer esprint o només una altra cursa?

Carme Teixidó

Presidenta d’Ara o Mai i portaveu de Catalunya Diu Prou

En aquesta cursa, que serà l’assoliment de la independència, se’ns barregen varies modalitats, cursa de fons, obstacles i també l’esprint.

La societat civil ha demostrat estar a l’alçada de la competició, sense defallir, entrenant, competint i guanyant cadascun dels play off jugats fins ara, un esforç titànic, fet no per esportistes d’elit sinó per persones que en alguns casos ni tant sols havien practicat mai esport fins ara.

Molt possiblement en un procés d’independència era necessària aquesta implicació per part de tots, però aquesta causa ja dura massa. En aquest moments ja comencem a tenir als neòfits atletes, cansats, amb rampes, amb sobrecàrregues musculars, i alguns fins hi tot pensem que el premi no és assolible, que ens l’han canviat, que correm darrera d’una pastanaga que alguns condueixen, però que en realitat no ens porta on volem.

En aquest moments d’incertesa que viu una part de la nostra societat, ens posen al davant el que s’anuncia com la cursa definitiva, el 27S.

I mentre alguns continuem dubtant d’altres s’afanyen amb la recuperació, però tots ens preparem per aquest nou esprint final. Serà l’últim? El cor desitja que sí, el cap ens diu que… A no ser que les condicions siguin molt clares, correm el risc de fer un nou esforç titànic per arribar a no res.

Alguns dels corredors necessitem claredat, saber exactament quin és l’objectiu, amb paraules clares, amb paraules que no puguin tenir varies lectures, necessitem per creure, que qui ha de guanyar no és nacionalista, ni sobiranista, sinó independentista. Necessitem saber que farem el dia 28, necessitem escoltar que el nostre full de ruta per fi deixa de passar per negociacions pactades amb l’estat espanyol, no volem un full de ruta, volem un pla d’execució de la independència, sense dubtes, sense peròs, sense variables.

Alguns comencem a pensar que hi ha interessos per fer que els nostres atletes abandonin, i així justificar que no estem preparats per assolir la independència.

Alguns pensem que ja fa massa temps que dura tot plegat i que l’equip mereix la medalla i si cal canviarem l’entrenador, i si convé a tot l’staff.

Una cosa sí, malgrat el cansament i el sobreesforç demanat hem de seguir deixant-nos tots la pell, fins a aconseguir-ho.

L’independentisme no ha davallat, al contrari, és aquí per quedar-se fins a culminar el procés.

Josep Maria Bellmunt

El procés independentista. Com entendre la situació actual

Cues per votar el 9-N a La Salle de Gràcia/ Reuters

Fa dies que diferents mitjans, tertulians, alguns líders d’opinió, parlen d’una davallada de l’independentisme, els unionistes porten 3 anys dient que el suflé baixarà, de fet porten 3 anys posant ciris al patró dels impossibles perquè això esdevingui. I fan bé, perquè només una intervenció miraculosa podria aconseguir-ho. Parlem clar, gairebé dos milions de persones no voten a favor de la independència, en una consulta vinguda a menys, i que no tenia cap valor jurídic, amb un objectiu estigmatitzat per la majoria de mitjans de l’estat on viuen i desafiant les amenaces del govern d’aquest mateix estat, per després en pocs mesos canviar d’opinió.

No, l’independentisme sociològic és aquí per quedar-se, i amb petites oscil·lacions, ja no baixarà fins a la consecució del seu objectiu final, que és la independència, compte, no el dret a decidir, que en tot cas és una eina democràtica, com d’altres, per aconseguir-ho.

Llavors no podem parlar en absolut de davallada, però potser si de confusió. Confusió perquè persones i partits que volen liderar un procés independentista, no són independentistes, confusió perquè partits que es declaren independentistes, a vegades matisen el seu independentisme, confusió perquè pactes on la gran majoria de les entitats adherides son independentistes, fan declaracions no independentistes (sense haver consultat als seus adherits), confusió perquè partits clarament independentistes accepten signar acords que no porten la paraula independència al seu redactat, confusió perquè els líders d’entitats socials fornades al 100% per independentistes també signen aquests acords, confusió perquè partits independentistes es presenten a les eleccions aliats amb partits no independentistes, confusió perquè després de 3 anys de procés independentista, una part de l’independentisme segueix buscant la unitat amb aquells que ja han declarat clarament que no ho són, confusió perquè després de les grans manifestacions independentistes del 2012 i 2013, no es va obrir cap procés constituent immediatament per declarar la independència, donant temps a l’estat per reaccionar, confusió perquè les famoses estructures d’estat ara s’han de fer a tota pressa, després de més de dos anys aturades….

Potser tot això pot crear dubtes a una part de la ciutadania, confondre. Però aquesta confusió prové del món polític, no es troba en el social, al carrer. Tothom sap que votaria si es permetés un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, i pocs dubten del seu resultat final.

És per això que el problema és d’àmbit polític, el problema es oblidar-se d’una vegada per totes del dret a decidir i encarar un procés netament independentista, amb polítics que tinguin per objectiu la independència, sense matisos, que aquest polítics utilitzin en el seu llenguatge habitual la paraula independència, i que els que ja la utilitzen, no estiguin disposats a fer cap transacció respecte a aquest tema en ares d’una unitat a l’entorn d’altres coses que no sigui la independència,

Quan això succeeixi, el procés arribarà a la seva culminació, i perquè això sigui així l’independentisme social ha de ser conscient de la seva enorme potència i forçar la situació. Ens calen partits independentistes sense complexos i amb idees senzilles i clares (Escòcia és un exemple de com un partit independentista, amb escassa base social, a la inversa que aquí gairebé ho aconsegueix, ho aconseguirà possiblement), i també projectes socials que defensin amb fermesa les seves decisions i no es deixin condicionar. Quan això esdevingui la independència arribarà.

Duran pretén aconseguir centenars de regidors per aigualir una victòria independentista a les municipals

Aquesta és, si més no, la lectura que es pot fer de de les intencions de la direcció d’Unió sobre el full de ruta del partit. CiU va aconseguir a les darreres eleccions municipals 3.860 regidors, més o menys una quarta part d’aquests són d’Unió, és a dir prop de 1.000. Duran vol mantenir aquesta força per seguir pressionant contra la independència des dels consistoris.

La consulta d’Unió per a que els seus militants es pronunciïn sobre el “full de ruta” a seguir en el procés sobiranista, no se celebrarà fins a després de les eleccions municipals del 24 de maig, concretament el dia escollit pot ser el 14 de juny,

Aquesta és, segons diferents fonts, la voluntat de Duran i de la direcció del partit, així mateix la proposta a votar tampoc no es farà publica fins després de les eleccions municipals. Aquesta proposta no serà només sobre la independència amb resposta afirmativa o negativa, sinó que serà una proposta per decidir quins han de ser els passos a seguir després de les eleccions autonòmiques.

El secretari general d’Unió i conseller d’Interior, Ramon Espadaler, ja va assegurar fa uns dies que el “tempo” d’Unió el marcarà el partit, sempre sent curosos amb les cites electorals que tenim per davant”, tota una declaració d’intencions de quina pot ser la tàctica del sector antiindependentista que lidera i controla absolutament el partit, no definir-se contra la independència fins haver aconseguit centenars de regidors de la mà de CDC, per després girar-los contra les propostes netament independentistes que puguin sorgir, o a les que es pugui donar suport des dels ajuntaments, que a ningú se li escapa que poden ser la clau de volta que faci moure el país cap a la independència.

Ara ja només queda una pregunta, davant de fets tan evidents, com reaccionarà CDC, i si permetrà que una minoria segueixi marcant el ritme del procés

Els valors de l’esport

Vicenç Plans

periodistavplans@gmail.com

L’entrada en acció del Sr. Gerard Esteva (1984) com a president de la UFEC o Unió de Federacions Esportives Catalanes està suposant un important revulsiu per l’esport nacional. Aquest esportista provinent de la Federació Catalana de Vela està treballant per reforçar les estructures esportives (clubs, campionats,…) des d’una òptica basada en la iniciativa i la il·lusió. En cert sentit, ha desbordat les aspiracions de la Secretaria General de l’Esport, liderada per Ivan Tubau (1973), de les pròpies federacions i també la dels partits polítics o d’altres òrgans d’intermediació social.

Aquest rol de la UFEC és totalment necessari, i potser encara es queda curt a l’hora de reivindicar una millor coordinació burocràtica per part de l’Administració (permisos, requisits,…), un millor enllaç amb els circuits competitius internacionals, la creació d’economies d’escala en les prestacions als esportistes (assegurances, equipament,….), però sobretot, un rellançament d’un espai mediàtic per a tots tipus d’esports, a fi d’assolir-ne el reconeixement social. Aquest darrer punt té algunes expressions prou dignes mitjançant la premsa comarcal i la Xarxa de Comunicació Local, però en resta pendent la seva difusió més general, en detriment, necessàriament del món del futbol professional.

Aquest canvi de tendència només es pot produir de manera gradual però sense una reivindicació continua no canviarà. Ara mateix cal abordar la problemàtica de la fiscalitat de l’esport (IVA, obligacions tributàries dels clubs com entitats esportives sense afany de lucre,…), però també com tractar l’aparició d’empreses (SL o SCP) o franquícies que exploten la demanda d’esports de moda (triatlons tipus Ironman o semblants), i també les grans dificultats en la presència internacional de l’esport català.

El treball coordinat amb la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes hauria de començar a donar més resultats, però no és així, ja que per raons polítiques l’Estat espanyol no té en compte ni el teixit associatiu català, ni la vocació internacional dels nostres esportistes. Malgrat les dificultats, els esportistes catalans no es desmoralitzen. Són uns grans amants de les seves especialitats, i pel fet de gaudir-ne totes les adversitats són poques. El problema és que això no pot continuar així. Cal una nova empenta, somoure més coses, més gent i més implicació de les institucions. Parlar clar!

L’esport no és per fer negocis però la gent n’ha de poder viure per a que sigui viable i sostenible. L’esport no pot gaudir de facilitats diferents d’altres sectors com la cultura o la cooperació però tampoc pot quedar penalitzat en forma de gravàmens o requisits afegits. En l’esport conflueixen cada dia més obligacions legals, no sols de tipus esportiu sinó també corporatiu.

Sobre aquestes darreres, les altes a la seguretat social dels entrenadors o monitors, cobrament d’IVA per inscripcions o d’altres serveis, obligacions de transparència si reben subvencions, tributació per beneficis,… generen una complexitat afegida que en la majoria dels casos suposarà un cost més, ja que s’haurà de reconduir cap experts o gestories.

L’esport també viu atrapat en l’espiral comercial i material a la qual han sucumbit tantes i tantes activitats. El nostre món, i en consonància les institucions i les legislacions, s’ha convertit en un espai de mercadeig sense precedents. Potser per això, un dels grans reptes dels esportistes és apartar a les categories més infantils o juvenils d’aquesta diabòlica inclinació, consistent en que tothom vol guanyar al cost que sigui, propi dels sistemes deshumanitzats que entre tot estem construint.

El vergonyós espoli del patrimoni del CADCI, i el silenci de partits i sindicats. Una ferida oberta

Josep Maria Bellmunt

El líder del POUM, Andreu Nin, el dirigent comunista i secretari general de l’UGT de Catalunya, Antoni Sesé, el vicepresident del Barça, Nicolau Casaus, el president de la Generalitat, Josep Tarradellas, el famós pedagog, Alexandre Galí, els dirigents d’Estat Català, germans Badia, l’historiador Josep M. Ainaud de Lasarte, el dirigent del BOC i Acció Catalana, Miquel Sanchis, el comissari de propaganda de la Generalitat, Jaume Miravitlles, els activistes del complot del Garraf, Daniel Cardona i Jaume Compte, tots ells, i molts més noms coneguts, i alguns que ara no es poden demostrar documentalment (per l’espoli i la pèrdua de d’una part dels arxius), eren socis del CADCI, que també comptava amb la col·laboració de destacats intel·lectuals, com l‘escriptor i historiador Carles Rahola (assassinat pels franquistes), o el mateix Pompeu Fabra, una entitat amb seu central a la Rambla Santa Mònica de Barcelona, que ha estat la màxima receptora en nombre dels anomenats “papers de Salamanca”, però que inexplicablement, 38 anys després de les primeres eleccions “democràtiques” segueix espoliada.

Seu del CADCI a la Rambla de Santa Mònica a Barcelona. Actualment seu de la UGT

L’any 1986 el Ministeri de Treball, propietari de l’edifici després de l’espoli franquista, va permetre al sindicat UGT instal·lar-se al local a compte de la “devolució del patrimoni sindical”. La UGT n’havia demanat la cessió, i en la resolució del Ministeri que ho aprovà, es pot llegir que se li concedeix “ al no haber terceros interesados con mejor derecho, y haber sido acreditadas las necesidades del solicitante”. Una veritable vergonya, més si és té en compte que dos anys abans, el 1984 el seu legítim propietari, el CADCI, havia posat una demanda per a la seva devolució. Ara, i des del 1996, l’entitat només disposa d’un petit desptax al seu propi edifici.

Però com hem arribat fins aquí?

Creació del CADCI

Després d’algunes reunions als Quatre Gats, el març del 1903, catorze dependents provinents del comerç (els saltataulells) i del món industrial, van fundar El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), amb la voluntat de ”lluitar per les reivindicacions catalanes enfront de l’acció tirànica de l’estat”, alhora que afavorir la instrucció com eina de promoció i el mutualisme. La voluntat era de pluralisme, però inicialment els socis havien de ser assalariats, però després es van crear la secció de botiguers (els autònoms), i també de soci protector (aportacions).

L’entitat es va estructurar en seccions. La secció de Propaganda Autonomista. La d’Educació i Instrucció, que va crear les Escoles Mercantils que impartien classes de tot tipus a tothom que es matriculés. S’impartien matèries com matemàtiques, comerç, química, cal·ligrafia, castellà, anglès, francès, o les primeres classes de màrqueting, també classes de català per immigrants. La secció de Socors Mutus, proveïa subsidis per atur, malaltia, vellesa o defunció i també serveis mèdics.

Casa del Mar del CADCI

Posteriorment s’hi van afegir la secció d’Organització del Treball, una secció clarament reivindicativa, que va començar a dirigir, confluint amb d’altres organitzacions obreres, les demandes dels dependents mercantils de Barcelona, com el descans dominical, la setmana anglesa, campanya pro-tancament a les 8 de la nit, salari mínim, vacances estivals, contra el treball intensiu, o finalitzar amb el règim d’internat que obligava als treballadors a dormir als locals, donant impuls a la creació del gremis professionals. També sota el seu impuls es va celebrar el 1913 la Primera Assemblea de Dependents de Catalunya.

Entre moltes accions es van crear cases per obrers, les famoses cases barates del CADCI a Pedralbes (imatge) que va inaugurar Francesc Macià (1932), i també a Sarrià.

La secció d’Esports i Excursions, amb una activitat excursionista molt intensa des dels primer moment, va potenciar posteriorment la vessant esportiva, adquirint un Camp d’esports al carrer Muntaner. Disposava d’equips de futbol, atletisme , tir, esgrima, esquí i d’altres, així com un club de Mar amb local al Port de Barcelona, i amb seccions de rem i vela.

Manifestació organitzada pel CADCI el 1932 en suport a l’Estatut, que reconeixia el dret d’autodeterminació

En pocs anys, passà del catalanisme imperant a l’època, marcat per la Lliga (Cambó i els coneguts emresaris Jorba havien estat socis protector), a convertir-se en la primera gran entitat clarament separatista i bressol de molts dels principals esdeveniments obrers, tendència que ja mai més abandonaria. El creixement del CADCI va ser exponencial. Entre 1920-25 el CADCI tenia al menys uns 10.000 socis, encara que potser molts més, però manca documentació. Cal recordar que per la mateixa època la poderosa CNT tenia uns 110.000 afiliats a tot l’estat. En el període 1931-36 s’apropava als 20.000 socis, 30.000 segons altres fonts, tot un rècord. A més de la seva seu central, a Rambla Santa Mònica, tenia locals a Sabadell, Terrassa, Mataró, i moltes altres poblacions.

Entre molt altres esdeveniments, al CADCI es va fundar Estat Català el 1922, o el 1923 s’hi va signar el primer pacte GALEUSKA entre partits nacionalistes de Galicia, el País Basc i Catalunya. La majoria de dirigents del CADCI també formaven part de la constitució original del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El 1932 el CADCI va organitzar una multitudinària manifestació en suport a l’Estatut del 1932, que reconeixia el dret d’autodeterminació.

La connexió irlandesa.

L’independentisme del CADCI ha esta sempre d’acció i sense concessions, per això ha sigut incòmode per a molts sectors, i es va emmirallar en la lluita per la independència irlandesa, i va mantenir contactes amb les organitzacions independentistes d’aquest país, així com va participar en actes en el seu suport, com quan la mort per vaga de fam, després de quaranta dies, del batlle de Cork.

Repressió

Local del CADCI bombardejat per l’Exèrcit el 1934.

El 1919 el CADCI rep la primera clausura per un enfrontament a la Rambla entre catalanistes i la policia i membres de la Liga Patriòtica Española. El 1923, amb el cop d’Estat de Primo de Rivera, alguns dels seus dirigents són empresonats, i una nova junta titella formada per membres del “Sindicato Libre” (organització integrada per carlistes, i pistolers de la patronal, responsable de l’assassinat del molts sindicalistes, entre ells, Salvador Seguí ) incauta el local de la Rambla i es fa càrrec de l’entitat. El 1925 el CADCI es clausurat degut a la impossibilitat de controlar les seccions comarcals.

El 1931 amb l’arribada de la República el CADCI recupera la legalitat i el local (imatge), i aconsegueix la màxima afiliació. Durant els fets del 6 d’octubre del 1934, un grup d’uns 20 dependents del CADCI es fa fort a l’edifici i s’enfronta a l’exercit que bombardeja el local, on hi moren Jaume Compte, Manuel Gonzalez Alba i Amadeu Bardina. L’edifici es saquejat, el CADCI de nou clausurat, i els seus dirigents empresonats. El seu secretari Institucional, Joan Ferrer Àlvarez, morirà a presó.

Amb el triomf del Front Popular el CADCI torna a ser legalitzat i recupera el local de la Rambla.

Durant la guerra la UGT va voler absorbir el CADCI, que incomodava per la seva ideologia independentista, i va intentar que s’integrés a la seva Federació Mercantil , però no se’n va sortir, i per evitar el traspàs de gent catalanista del sindicat al CADCI, UGT va mantenir el nom de l’Associació de Funcionaris de la Generalitat: AFGC-UGT

Dictadura feixista

La dictadura franquista incauta tot els bens del CADCI. El local de la Rambla Santa Mònica va passar a mans de la Falange i mitjançant un decret del 31 de gener de 1944, es va entregar al Ministeri de l’Exèrcit. La resta d’immobles també van ser espoliats i van seguir camins diferents de la mà dels feixistes.

La Transició i l’actualitat. Continua l’espoli

Quan el 1977 Tarradellas, que havia sigut soci del CADCI, i on hi havia estudiat, va pactar el seu retorn amb el president espanyol, Adolfo Suárez, segons fonts orals va ser contactat pel llavors president de l‘entitat a l’exili, Joaquim Nuñez, sindicalista i home d’acció que acompanyà Francesc Macià en el complot de Prats de Molló, i posteriorment Creu de Sant Jordi, que va entregar al CADCI. Nuñez va demanar a Tarradellas que ajud els ajudés i intercedís per legalitzar el CADCI, però aquest sembla que no se’n va sortir o no va fer la gestió. Cal recordar que així com es va legalitzar tots els partits d’esquerra (PCE, PSUC….) no va passar el mateix amb els partits i entitats independentistes. ERC no va ser legalitzada, el CADCI tampoc, i no es va poder inscriure fins gener del 1979.

Tot el patrimoni del CADCI a comarques havia estat trossejat, venut, enderrocat per construir-hi, etc, però el local de Rambla Santa Mònica no.

L’any 1986 el Ministeri de Treball, tal i com s’ha explicat al començament de l’article, va cedir el local a la UGT, i va ignorar la demanda que havia fet el CADCI. El fet que la llei de devolució sindical de l’espoli franquista nomé afectés inexplicablement a sindicats i partits va evitar que les entitats, com el CADCI, així com molts Ateneus i particulars, poguessin recuperar allò que el feixisme els havia robat.

En una posterior negociació amb intercessió de la Generalitat, que no té cap capacitat real sobre el patrimoni espoliats, UGT es va avenir a deixar un petit despatx a l’immens edifici de la Rambla als seus legítims propietaris, el CADCI, que malgrat tot segueix actiu i treballant pel país, i col·laborant en diferents campanyes com la de sobirania fiscal, i sempre amb l’amenaça latent de ser foragitat de nou de casa seva, la que es va adquirir amb l’esforç del seus associats.

Des de la celebració de Barcelona Decideix, en que el CADCI va col·laborar activament, les relacions amb UGT han empitjorat i l’amenaça de fer fora de casa seva al CADCI es repeteix, segons indiquen fonts de la mateixa entitat, “perquè es compromet les activitats sindicals”.

Potser el futur del CADCI va indestriablement lligat a la llibertat de Catalunya, i quan aquesta sigui lliure el CADCI veurà reconeguts els seus drets, però el CADCI segueix lluitant per aconseguir la independència, com sempre, sense matisos, per dignitat i per la memòria dels milers dels seus socis que van ser assassinats o van patir presó i represàlies per defensar a Catalunya,

Tots aquells que vulgueu col·laborar amb el CADCI podeu contactar al correu cadci@cadci.net

3+2=extorsió

Vicenç Plans

Cartell del Sindicat d’Estudiants

Els sindicats d’estudiants universitaris i d’ensenyaments secundaris (a partir de 3er. d’ESO), han convocat una vaga per avui i demà com a manifestació de la seva disconformitat amb la nova norma estatal que regularà els estudis universitaris amb graus de 3 anys i màsters de 2 anys. Com informa Vilaweb, tot fent una anàlisi comparada amb altres països d’arreu d’Europa, el problema rau en la diferència de preu dels graus respecte dels màsters. Efectivament, quan un jove segueix normalment l’itinerari educatiu es troba que pot haver completat el grau amb 21 anys. I just en aquest punt, quan està en millors condicions de continuar estudiant, s’haurà d’enfrontar a altes despeses si vol completar un màster.

Els costos del màster respecte del grau es poden multiplicar per tres o per quatre en funció de l’especialitat. Atès que els graus tenen més alumnes i són més generalistes, els costos es poden repartir millor, segons manifesta encertadament el Sr. Antoni Castellà i Clavé (1970) des de la Secretaria d’Universitats i Recerca. Tanmateix, no passa el mateix amb els màsters, on hi ha més especialització, menys alumnes i es requereixen més dotacions de materials o d’excel·lència, i en conseqüència els costos es disparen. L’actual model de 4+1 (o fins i tot, de 5+2) homogeneïtza els costos entre els diferents nivells formatius, i per això és més assumible per a les economies domèstiques dels estudiants o de les seves famílies.

Ara per ara, llevat d’una eficient política de beques, la supervivència per a molts estudiants passarà per haver de demanar un crèdit bancari o préstec d’alguna mena. En aquest sentit, el Consell Interuniversitari de Catalunya podria jugar-hi un paper molt actiu, ja que en l’accés a la universitat el component econòmic cada dia tindrà més importància. De fet, indirectament pot acabar millorant el sistema universitari públic, ja que els estudiants que es plantegen l’accés universitari malden per obtenir les millors qualificacions a fi de poder entrar en una universitat pública, sempre més barata.

Les privades, presencials o a distància, es forneixen d’alumnes amb capacitat econòmica però sense les millors qualitats acadèmiques. Si no canvien les coses, i per a la majoria d’estudiants, als 22 anys hauran de signar contractes de crèdit, normalment a retornar a 5 o 10 anys, des de la seva subscripció, fet que a la pràctica es tradueix en un termini de devolució, amb sucosos interessos per a les entitats financeres, de 3 a 8 anys. I tot plegat, suposant que hom tingui feina a l’acabar el màster, i la feina estigui remunerada amb un sou suficient… La realitat és que el recent titulat universitari de màster amb un deute considerable a les espatlles s’haurà d’agafar al que sigui per a poder atendre les seves obligacions. En molts casos, de forma excessivament precària, qui sap si fins a l’extorsió.

A Catalunya, mitjançant l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris només es donen ajuts parcials de postgrau dins del programa de cooperació amb el Québec. Certament, costa d’entendre que es doti tota una agència per tant poca cosa. Algú diria, potser encertadament, que és una “menjadora” més, a la mida d’algú, quan tant estudiants brillants, que tots coneixem, abandonaran una prometedora carrera per fer de taxista o de caixer, ja que necessiten tenir ingressos. Per més sorpresa, cal tenir present, d’acord amb la lletra petita dels préstecs vinculats a taxes universitàries, que la seva manca de devolució bloquejarà per sempre més, “in etérnum”, la possibilitat de tornar al sistema públic universitari. Aquesta situació no admet cap excepció, fins i tot en el cas dels préstecs vinculats a ajuts públics.

vplansperiodista.webnode.cat

L’espoli de l’art català. Meravelles que haurien de retornar a Catalunya i que l’estat espanyol mai ha reclamat

Josep Maria Bellmunt Bardas

L’espoli de peces d’art durant conflictes bèl·lics, la venda de patrimoni artístic de forma il·legal per condicionants econòmics, o simplement el robatori en períodes d’inestabilitat política, és un tema recurrent en la història de l’art, però la majoria de països lluiten pel retorn de les peces d’art espoliades.

Els Marbres d’Elgin, procedents del Partenó d’Atenes, la pedra de Rosetta egípcia o la màscara de la reina Idia de Nigèria, que es troben al Museu Britànic de Londres, el bust de Nefertiti al Museu de Berlín, la col·lecció de Machu Picchu emmagatzemada al Museu Peabody de la Universitat de Yale, als Estats Units, o l’anomenat zodíac de Dendera egipci, són algunes de les moltíssimes meravelles en litigi. Però a Catalunya també en tenim de peces espoliades, algunes gairebé del nivell de les citades, i que van sosrtir del nostre país davant de la desídia (a vegades la impotència) de les autoritats de l’època. Repassem quatre casos.

Les Bíblies de Rodes i Ripoll (segle XI)s

Són dues de les grans peces que haurien de retornar a Catalunya i que el govern mai ha reclamat oficialment, sí que ho ha fet l’Ajuntament de Ripoll. Considerades entre els còdex més rics produïts a l’Edat Mitjana, en total eren 3 exemplars creats al Monestir de Ripoll. En queden 2.

Escenes de la vida de Salomó de la Biblia de Rodes ( Biblioteca Nacional de França, a París)

La Bíblia de Rodes, va ser un regal de l’abat Oliba a la comunitat benedictina del monestir de Sant Pere de Rodes al segle XI, quan es va consagrar la seva església. És bessona de la de Ripoll, i ambdues són volums de gran format que a més de les Escriptures, pròpies de totes les bíblies, també contenen comentaris, pròlegs, sumaris, el que segons els experts augmenten el seu valor, a part de l’artístic, per contenir informació de l’època medieval, i també per considerar-se escriptura carolíngia pura.

La Bíblia va ser espoliada per les tropes franceses , a finals del segle XVII, concretament pel duc Anne-Jules de Noailles, mariscal de l’exèrcit de Lluís XIV, o potser el seu fill. El cas és que es van vendre al rei Lluís XV amb molts d’altres documents catalans (uns 200). Actualment es troba a la seu Richelieu de la Biblioteca Nacional de França, a París.

La Bíblia de Ripoll, era una còpia de la primera original, que va desaparèixer a l’incendi del 1835. Feta pels monjos del Monestir de Sant Víctor quan les dues abadies es van unir l’any 1070. Al segle XVII, el manuscrit va anar a parar al Vaticà a través d’un nebot del papa Pau V. Ara és troba a la Biblioteca Apostòlica Vaticana, on només pot ser consultada per investigadors o estudiants de doctorat.

Pintures DE l’absis de Santa Maria del Mur (Museu de Boston)

Santa Maria del Mur i el romànic català.

Una de les moltes obres d’art romàniques espoliades.

L’any 1919, les pintures murals de Santa Maria de Mur (Pallars Jussà), van ser adquirides als capellans i alcaldes dels pobles a preu de saldo per uns col·leccionistes nord-americans, sense el coneixement de les llavors migrades institucions catalanes. Aquests, amb l’ajut de l’antiquari Ignasi Pollak, i de l’industrial i traficant d’art català, Lluís Plandiura, posteriorment influent en el regim franquista, les van fer arrencar immediatament per tècnic italians, i van acabar al Museum of Fines Arts de Boston.

Sembla que el desencadenant va ser la divulgació internacional del romànic català, quan al 1911 Josep Pijoan va publicar el tercer fascicle de “Les pintures murals catalanes”, el que va atraure l’avidesa de col·leccionistes internacionals.

La Junta de Museus de Catalunya, llavors en mans de la Mancomunitat, va iniciar una lluita legal per tal de recuperar aquesta i d’altres col·leccions, sense practicament cap suport estatal, i va haver d’acabar negociant amb els mateixos traficants, però no es va poder evitar la marxa de les pintures de Santa Maria del Mur.

A partir d’aquets fets es va accelerar la decisió d’arrencar i traslladar a Barcelona tot el que es va poder, per salvar el patrimoni romànic català (Taüll, etc), que sinó hagués desaparegut absolutament del nostre país.

Els sepulcres dels Comtes d’Urgell (1303)

Sepulcre Ermengol IX, Comte d’Urgell (Closter Museum, New York)

El Monestir de Santa Maria de BellPuig de les Avellanes (terme d’Os de Balaguer a La Noguera), fou fundat pels Comtes d’Urgell, Ermengol VII i la seua muller Dolça de Foix l’any 1166. Contenia els seus sepulcres i els de molts dels comtes i familars.

L’any 1906 el banquer lleidatà Agustí Santesmasses i Pujol, que havia adquirit l’edifici, que fins llavors havia estat un convent de la Trapa, va vendre el sepulcres dels Comtes d’Urgell a un antiquari de Vitòria, pel preu de quinze mil pessetes, i aquests van acabar al Cloisters Museum, la part de Museu Metropolità d’Art de Nova York, dedicat a l’època medieval.

Sepulcre d’Àlvar Rodrigo i Cecilia de Foix, Comtes d’Urgell (Closter Museum, New York)

El ressò va ser important, i el bisbe d’Urgell que n’era el propietari legítim en va reclamar el retorn, i fins i tot Francesc Macià que llavors era diputat a Corts, va maniobrar per poder recuperar els sepulcres, però no es va aconseguir.

Les restes dels comtes van ser retornats l’any 1967 en unes petites urnes de pedra

L’any 2010 hi va haver una iniciativa del diputat de Convergència i Unió (CiU) i alcalde de Sort, Agustí López, i es va presentar al Parlament de Catalunya una proposta de resolució en què s’instava a la Generalitat a negociar el retorn dels sepulcres, però sembla que no ha reeixit.

El retaule de Sant Jordi de la Generalitat pintat per Bernat Martorell ( 1435)

Reconstrucció del Retaule a partir de les taules conservades als diferents museus; falta el Calvari que hi hauria a la part superior, sobre la taula central, i la predel·la, tots dos desapareguts

El retaule de 7 peces de Sant Jordi va ser pintat per Bernat Martorell, el gran mestre del gòtic català, per encàrrec de la Generalitat de Catalunya per a la capella dedicada al sant a Palau. Esta datada cap al 1435 (1434-1437).

El 1499 l’obra encara era a la capella, perquè consta en un inventari, però posteriorment (no es coneix quan) va desaparèixer de la Generalitat, per reaparèixer uns 350 anys després, el 1867, com a part de la col·lecció de Francesc de Rocabruna, baró de l’Albi.

L’antiquari francès Dupont va adquirir-ne les quatre peces laterals, que tres anys més tard hauria venut a Théophile Beline, per passar després a mans de la Societé des Amis du Louvre, que al seu torn les va donar al museu parisenc l’any 1905. La peça central va ser adquirida per a la col·lecció del Marquesat de Ferrer-Vidal, el 1906, i posteriorment va acabar venuda al filantrop nord-americà Charles Deering, que va residir un temps a Catalunya, i va acabar al Museu de Chicago el 1917. La peça superior del retaule formà part de la col·lecció de John G. Johnson i va ser cedida l’any 1917 al Museu d’Art de Filadèlfia.

Sembla ser que les peces va ser venudes com a pintura francesa, fins que es va demostrar que eren catalanes i que formava part del retaule de la Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat.

Bibliografia:

Ainaud de Lasarte, J. 1973. Guia del Museu D’Art Romànic. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

Borràs, Mª L. 1985a. “Lluís Plandiura”. Coleccionistas de arte en Catalunya. Barcelona: Biblioteca de La Vanguardia. 21-40. (Col·leccionable)

Campillo Quintana, Jordi. 2006. L’Espoli del patrimoni arqueològic i històric-artístic. L’Alt Pirineu català al segle XX: Universitat de Barcelona. Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia.

https://www.vatlib.it/home.php?pag=cataloghi_online

http://www.bcn.cat/publicacions/bmm/pdf_historic/28_BCN_Metropolis_Mediterrania/absis_viatgers.pdf

http://www.abc.es/20100806/comunidad-catalunya/generalitat-tantea-compra-sepulcros-20100806.html

http://ca.wikipedia.org/wiki/Junta_de_Museus_de_Catalunya

http://ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_de_Santa_Maria_de_Bellpuig_de_les_Avellanes

https://monestiravellanes.wordpress.com/

http://www.metmuseum.org/visit/visit-the-cloisters

http://www.ccma.cat/324/titol/noticia/806286/

http://www.bnf.fr/fr/collections_et_services/dpt_cpl.html

http://www.georgeglazer.com/archives/maps/archive-world/catalan.html

http://www.world-mysteries.com/sar_10.htm

http://www.ara.cat/cultura/Retaule_de_Sant_Jordi-MNAC_0_671333011.html

http://www.ccma.cat/324/El-retaule-de-sant-Jordi-torna-a-Catalunya-a-traves-duna-mostra-de-gotic-al-MNAC/noticia/1667572/

http://metode.cat/Noticies/Sant-Jordi-i-el-drac

La independència: Percepcions que enganyen els sentits

Lluís Turró

Per molt que corris, mai enxamparàs l’arc de Sant Martí. Les gotes de pluja, travessades pels raigs solars, formen un espectre de colors visible des d’una distància i angle determinats. Quan t’apropes, són noves gotes les que et mostren l’espectre, perdent el reflex de les anteriors. En la mesura que la densitat de les gotes disminueix, l’arc de Sant Martí es torna més feble i desapareix.

La lluna sembla acompanyar-nos mentre passegem per la nit. La velocitat amb que desapareixen els objectes més propers comparada amb la permanència dels més llunyans provoca aquest efecte. Per comprovar-ho, i posant una mica d’imaginació, posem una fulla de paper a 10 metres i mirem-la fixament. Ara, posem-nos una fulla de paper a 10 centímetres de la cara, però deixant espai per veure l’altre fulla. Costa poc d’imaginar que si ens moguéssim lateralment mig metre, la fulla més propera hauria desaparegut, mentre que la fulla a 10 metres continuaria sent perfectament visible, “acompanyant-nos”. La lluna és a una distància mitjana de 384.399 kilòmetres. L’efecte es magnifica.

El Govern ha creat la percepció que la independència de Catalunya és a tocar. Encara que per molt que ens hi acostem continuï estant a la mateixa distància: un referèndum per la independència i una declaració o proclamació de la mateixa. Mentre, per estar entretinguts, unes bones estructures d’estat. Aquesta va ser promesa electoral del 2012, les famoses eleccions sobiranistes. Aquesta és la promesa electoral del 2014. Els petits canvis aplicats són, que en cas de no ser negociable el referèndum per la independència el 2016, llavors es faria una proclamació ja anunciada. Obliguem i donem temps perquè l’estat espanyol ens faci una oferta. Mentre, perdem la il·lusió guanyadora del 2012. Una crisi ben passada pot amb tot.

A tot això, tenim els representants de la societat civil “acompanyant-nos”, negociant per nosaltres. Algú recorda alguna assemblea on s’hagin presentat els projectes per votar-los? Algú va votar la “V”? “El país que volem”? La “Gigaenquesta”? Hem dit en algun moment dit que acceptaríem tornar a fer un referèndum el 2016? Els nostres representants creen la percepció d’estar negociant per nosaltres, però sense haver-nos preguntat mai.

La font d’informació respecte el que tenen preparat és el full de ruta en procés a la taula de partits. Culmina amb un “En qualsevol cas, restaria oberta la possibilitat de negociar, des de la sobirania pròpia, noves formes de relació amb l’Estat espanyol”. Van fent la incerta tercera via.

Caldrà anar preparant movilitzacions i tenir clar que poc podem comptar amb la Lluna