La prestigiosa revista Nature lloa la ciència marca Catalunya. Un reconeixement que marca Espanya no pot aconseguir.

Amb el títol “Mantenir-se ferm en la tempesta“, la prestigiosa revista científica, Nature, publica un article signat per Anna Petherick, on explica com la ciència catalana ha crescut exponencialment amb investigadors d’elit de arreu del món, i bastint estructures d’alt nivell tecnològic. Des de l’any 2000 al 2008, afirma Nature, hi va haver augments sorprenents en el finançament públic de la investigació a Catalunya, al voltant del 10%, i es pregunta com malgrat la crisi ha pogut mantenir les seves línies d’investigació en bona forma, mentre l’estat espanyol aplicava dràstiques retallades, entre elles, un 39% al pressupost en recerca en només cinc anys.

Tot això, assegura l’article, ha portat Catalunya al capdavant de les principals classificacions internacionals de recerca, així com també un augment del rànquing d’universitats i instituts d’investigació, i exposa, mitjançant gràfics com Catalunya se situa en la quarta posició europea per nombre d’habitants i finançament rebut, per davant d’Israel, Suïssa per exemple.

Com a mostra es recorda que entre el 2007 i el 2015, Catalunya ha obtingut més de 180 beques de finançament per a recerca dels fons Europeus, molt més que les altres 16 comunitats autònomes juntes de l’estat espanyol, tot un èxit si es compara amb la mida de la seva població.

Unes 734 empreses i 89 organitzacions de recerca catalanes estan treballant en recerca a nivell internacional i, el 7% del PIB català prové de les seves empreses científiques, sobretot de les de biotecnologia, farmacèutiques i tecnologia mèdica.

La revista també lloa com, en adonar-se Catalunya de les retallades en el pressupost d’investigació que anava a fer el govern espanyol, els 250 professors d’elit de Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA), van iniciar estratègies per dirigir els seus esforços per aconseguir els seus fons de finançament de la Comissió Europea i dels Estats Units.

Tot això, explica Nature, no només va evitar que la investigació catalana, s’estanqués, sinó que la va fer va créixer malgrat la crisi, alhora que augmentava el prestigi internacional d’ICREA, amb molts investigadors d’arreu del món pugnant per venir a treballar a la institució catalana.

La següent etapa de la recerca a Catalunya seria el desenvolupament per part del govern de polítiques per fomentar encara més associacions públic-privades per a la investigació, però ara que els problemes econòmics de e la crisi financera estan minvant a un extrem, l’estat espanyol es troba en una situació d’inestabilitat política, el que fa difícil als investigadors per planificar projectes amb antelació

L’article recull les paraules de Josep Maria Martorell, Director General de Recerca de la Generalitat, que afirma encara que el que passa en termes polítics és important, el més important és que tenim un estat que es sensible a la investigació “i això pot ocórrer dins o fora d’Espanya “.

Per finalitzar l’article recull com Arcadi Navarro, secretari per a les universitats i la investigació en el govern català, explica que acaba d’arribar una delegació de Polònia: “Ens demanen quin és el nostre secret”.

Professor madrileny a revista britànica sobre Universitat: La independència faria florir la ciència catalana

La revista setmanal, Times Higher Education, referent a la Gran Bretanya en notícies i temes relacionats amb l’educació superior, va dedicar ahir un article amb el títol de “What impact would Catalan independence have on universities? ( Quin impacte tindria la independència de Catalunya en les Universitats), en el que recull l’opinió de diferents referents universitaris de l’estat.

Entre ells s’hi troba el professor d’Economia, Antonio Cabrales, antic professor a la Universitat Carlos III de Madrid, que va marxar de l’estat espanyol per l’estancament de la universitat, i que ara és a professor d’economia a la University College London (UCL)

Cabrales opina que la independència permetria a Catalunya “florir”, perquè és un “regió lativament rica”, amb una millor gestió de les universitats i amb una recerca més influent que la resta de l’estat. El professor Cabrales va afegir que les cites científiques d’investigació per càpita a Catalunya han superat a Madrid en els últims 20 anys.

“Això vol dir que si fossin independents, podrien fer les coses encara millor, tindrien més diners i més independència per dissenyar el seu propi sistema”, va dir. “Crec que això és part de la raó per la qual moltes persones a les universitats catalanes senten que estarien millor fora d’Espanya.” Cabrales matisa que la independència hauria de ser pactada.

La revista explica que la frustració del professor Cabrales amb el clima d’educació superior d’Espanya, s’ha convertit en un argument clau per a la independència entre el personal de les universitat catalanes..

Cabrales atribueix a l’ex-conseller Andreu Mas- Colell, la millora de les universitats catalanes. “Certament, si Catalunya tingués les eines legislatives, canviaria immediatament i sense cap dubte que significaria un salt en la qualitat del sistema universitari”, explica que va dir el professor Mas-Colell.

Tenir més poders a Catalunya també es traduiria en més recursos invertits en els centres d’investigació del govern i “algun tipus d’acord” amb Espanya pel que fa al futur funcionament del Consell Superior d’Investigacions Científiques espanyol, tot i que no va revelar el que aquest acord pugui implicar.

Mas Colell va afegir que Catalunya “mai faria cap moviment que la poses fora de la UE”, el que vol dir que encara seria fàcil que pugues sol·licitar subvencions del Consell Europeu de Recerca (ERC)

L’article també dóna veu a Jordi Casanova, professor d’investigació de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona, diu que “la independència és l’única manera sortida ara per a molts”, encara que la seva raó principal és una “cultural”, o a Pere Puigdomenech, professor d’investigació del CSIC al Centre amb seu a Barcelona de Recerca en Agrigenòmica, que coincideix en la davallada de “l’estructura de les universitats i la ciència a l’estat, però no està convençut que la independència sigui la resposta.

3+2=extorsió

Vicenç Plans

Cartell del Sindicat d’Estudiants

Els sindicats d’estudiants universitaris i d’ensenyaments secundaris (a partir de 3er. d’ESO), han convocat una vaga per avui i demà com a manifestació de la seva disconformitat amb la nova norma estatal que regularà els estudis universitaris amb graus de 3 anys i màsters de 2 anys. Com informa Vilaweb, tot fent una anàlisi comparada amb altres països d’arreu d’Europa, el problema rau en la diferència de preu dels graus respecte dels màsters. Efectivament, quan un jove segueix normalment l’itinerari educatiu es troba que pot haver completat el grau amb 21 anys. I just en aquest punt, quan està en millors condicions de continuar estudiant, s’haurà d’enfrontar a altes despeses si vol completar un màster.

Els costos del màster respecte del grau es poden multiplicar per tres o per quatre en funció de l’especialitat. Atès que els graus tenen més alumnes i són més generalistes, els costos es poden repartir millor, segons manifesta encertadament el Sr. Antoni Castellà i Clavé (1970) des de la Secretaria d’Universitats i Recerca. Tanmateix, no passa el mateix amb els màsters, on hi ha més especialització, menys alumnes i es requereixen més dotacions de materials o d’excel·lència, i en conseqüència els costos es disparen. L’actual model de 4+1 (o fins i tot, de 5+2) homogeneïtza els costos entre els diferents nivells formatius, i per això és més assumible per a les economies domèstiques dels estudiants o de les seves famílies.

Ara per ara, llevat d’una eficient política de beques, la supervivència per a molts estudiants passarà per haver de demanar un crèdit bancari o préstec d’alguna mena. En aquest sentit, el Consell Interuniversitari de Catalunya podria jugar-hi un paper molt actiu, ja que en l’accés a la universitat el component econòmic cada dia tindrà més importància. De fet, indirectament pot acabar millorant el sistema universitari públic, ja que els estudiants que es plantegen l’accés universitari malden per obtenir les millors qualificacions a fi de poder entrar en una universitat pública, sempre més barata.

Les privades, presencials o a distància, es forneixen d’alumnes amb capacitat econòmica però sense les millors qualitats acadèmiques. Si no canvien les coses, i per a la majoria d’estudiants, als 22 anys hauran de signar contractes de crèdit, normalment a retornar a 5 o 10 anys, des de la seva subscripció, fet que a la pràctica es tradueix en un termini de devolució, amb sucosos interessos per a les entitats financeres, de 3 a 8 anys. I tot plegat, suposant que hom tingui feina a l’acabar el màster, i la feina estigui remunerada amb un sou suficient… La realitat és que el recent titulat universitari de màster amb un deute considerable a les espatlles s’haurà d’agafar al que sigui per a poder atendre les seves obligacions. En molts casos, de forma excessivament precària, qui sap si fins a l’extorsió.

A Catalunya, mitjançant l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris només es donen ajuts parcials de postgrau dins del programa de cooperació amb el Québec. Certament, costa d’entendre que es doti tota una agència per tant poca cosa. Algú diria, potser encertadament, que és una “menjadora” més, a la mida d’algú, quan tant estudiants brillants, que tots coneixem, abandonaran una prometedora carrera per fer de taxista o de caixer, ja que necessiten tenir ingressos. Per més sorpresa, cal tenir present, d’acord amb la lletra petita dels préstecs vinculats a taxes universitàries, que la seva manca de devolució bloquejarà per sempre més, “in etérnum”, la possibilitat de tornar al sistema públic universitari. Aquesta situació no admet cap excepció, fins i tot en el cas dels préstecs vinculats a ajuts públics.

vplansperiodista.webnode.cat