30 abril 2011. Conferència Nacional per l’Estat Propi, embrió de l’Assemblea, que es constituí el 25 de maig.

Josep Maria Bellmunt. 

Membre fundador de l’ANC i ex-membre del Consell Permanent

Aquest dissabte es celebren eleccions a l’ANC, però el procés electoral no ha estat a l’alçada de la situació, ni del moment actual. Molts dels que vam treballar donant suport al seu naixement i vam fundar l’entitat, hem constatat com la dinàmica de partits i el control d’una part de la cúpula ha anat fent perdre protagonisme a la base. Moltes decisions no han estat exactament d’acord amb la opinió d’una part molt important dels socis, la darrera ha estat el tema de la llista única, però abans moltes altres no han reflectit el sentiment de les territorials, i massa sovint la tolerància en vers l’actitud dels partits ha fet perdre força a l’Assemblea, o al menys això opinen una part significativa de les persones que la integren.

Però potser la gota que fa vessar el vas d’alguns ha estat el lamentable espectacle de veure com obviant o interpretant a mida el estatuts i el reglament de règim intern, i d’una forma desacomplexada, s’ha filtrat a la premsa els noms i les maniobres per posar al capdavant de l’Assemblea a un determinat col·lectiu, i com això era presentat com un consens entre les diferents tendències de dins de l’entitat.

Personalment, i tinc contacte amb molta gent de l’Assemblea, no he conegut ningú que hagi estat consultat sobre aquest tema. Els noms de la candidatura “de consens” que ens han presentat, i que han sortit per activa i per passiva a tots els mitjans, s’ha d’haver “negociat” necessariament entre un grup reduït de socis, sobretot d’una part de la direcció, i per les pistes donades, també amb els partits.

En tot cas, si es volia arribar a algun tipus de consens, s’hauria d’haver plantejat amb el grup de persones que l’any passat van presentar una llista alternativa a l’oficial, amb un programa de renovació que incloïa entre d’altres, un mecanisme perquè tots els associats poguessin decidir de forma ràpida quan calia prendre decisions importants, i que malgrat tots els entrebancs administratius i d’altre tipus, que se’ls hi van posar, acusacions incloses de voler boicotejar el procés o la pròpia entitat, van aconseguir un considerable suport de vots, en alguns casos poc menys d’aquells que van resultar escollits.

Però això no ha estat així, i ara podrem trobar-nos en que persones amb un cert renom mediàtic, alguns amb una trajectòria com polítics “professionals” des de fa molt de temps, i una part d’ells sense haver treballar mai a la base de l’Assemblea, passin a liderar l’entitat, acompanyades d’altres persones que porten molt de temps al capdavant i que repeteixen per tercera vegada. Tot això acompanyat d’un treball important als mitjans per presentar els “candidats”, situació absolutament inversa a la del darrer any, quan els noms de la candidatura alternativa no van sortir ni una sola vegada enlloc.

Tot plegat, no és gens bo per l’entitat que entre tots hem posicionat com a referència per a l’independentisme, que no hi hagi representació dins de la seva direcció una part dels seus components amb una visió diferent de com portar-la endavant, que puguin exercir una oposició constructiva, sobretot de persones de base, no organitzades en plataformes internes (o externes), però de molta vàlua i que han treballat de ferm per l’entitat o en el moviment social independentista, lluny dels despatxos i al peu del carrer, persones que puguin aportar aire fresc i agosarament, sense hipoteques partidistes.

Malauradament moltes d’aquestes persones veient com es platejaven les eleccions han renunciat a presentar-se, i és una veritable pèrdua, perquè en el moment actual necessitem a tothom, i sobretot a una Assemblea que es renovi, democràtica absolutament, àgil, flexible, que representi a totes les sensibilitats de l’independentisme, retorni als orígens i parli clar, sense renuncies ni tics partidistes, i que sigui una veritable eina de pressió a la classe política, que és el motiu de la seva existència.

Una Assemblea que sàpiga conjugar la pressió amb mà de ferro sense renúncies, amb l’estratègia fina diària, amb campanyes que obliguin a la classe política a prendre decisions reals, i no declaracions d’intencions, més enllà d’una demostració de força una vegada a l’any.

Fem-ho possible, la base assembleària ha de decidir, d’altra forma l’entitat no serà gens útil, sinó tot el contrari.