L’aventura del Posidó

PosidóManuel Saez.

Un article enviat per Iniciativa Animalista

Al 1970 es va estrenar la pel·lícula Aeroport, el film culpable d’una sèrie de pel·lícules sobre desastres diversos. Un gran èxit mediàtic.

Poc després, al 1972, es va facturar, pot ser, la millor de totes les del seu gènere, el títol d’aquest article.

L’aventura del Posidó està signada per un dels grans directors de cinema de tots els temps, Ronald Neame. Tan bo com poc conegut. I conté un repartiment estel·lar. Encapçalat per un notable i atractiu Gene Hackman, fent d’un pràctic retor anomenat Scott. La resta de protagonistes són excel·lents, amb Ernest Bornigne, una Shelley Winters ja gran, i dues dones captivadores: Stella Stevens i Carol Lynley. També secundaris de ressò com Red Buttons o l’incombustible Roddy McDowall. I una molt jove Pamela Sue Martin (de la sèrie Dallas).

El còctel és total, i el producte rodó. Neame sap dibuixar a la perfecció una angoixant atmosfera, plena de riscos, incidents, il·lusió i esperança. Perquè la pel·lícula conta el naufragi d’un creuer de luxe anomenat Posidó, membrant el mític Andrea Dòria. De fet algunes seqüències estan filmades a un altre dels mítics creuers civils, el Queen Mary, ja utilitzat com a museu.

Fa poc mesos vaig tornar a visionar la cinta. Espectacular. Gairebé dues hores que es passen volant. I tota la història em va portar cap un altre lloc…

El Posidó es veu envoltat per un maremot mortífer. Tal que el fa donar la volta i queda del revés. A la nit de cap d’any. A partir d’aquí queda submergit dins de l’oceà, amb la sola esperança d’una eixida a popa, l’únic lloc del buc per on es poden salvar els passatgers i les passatgeres.

I és aquí on comença aquest article, perquè és aquí on comença aquest món horrible, asfixiant, sense pietat, tancat, revoltat, i fabricat en certa forma per l’ésser humà.

L’aventura del Posidó dibuixa amb claredat el món on viuen dia darrere dia tots els animals sotmesos per l’humà. Una presó amb una única sortida, anar cap a popa i trobar la salvació. Però, aquest camí es perillós i llarg, molt més llarg de dues hores (o una). On trobarem morts i fracassos. En el cas dels animals, més de 500 milions cada dia.

Tanmateix, hi ha una esperança, el reverend Scott. O el que és el mateix, els milers de persones que, també, dia darrere dia, lluitem per portar aquest ramat de milions de vides sense futur, cap a popa, cap a la salvació, lluitant contra un món hostil i sense pietat. Que no comprèn.

Molta gent em pregunta dia sí i dia també, per què lluitem pels animals, ¿per què? Ho pregunten perquè no entenen el patiment a què estan sotmesos, no entenen el món terrible on viuen. Així que si veieren aquesta pel·lícula, pot ser que sí que entendrien un poc aquesta situació, plena d’horror, de foc (explosions dins del creuer), d’aigua, angoixa, ofegament, tristesa i cuita. També de tortura i mort. Tot i que amb una esperança, la d’un destí digne al final del trajecte. Segurament a desenes d’anys de distància. Fora del Posidó.

 

Segueix viu el Tigre de Tasmània?

Aquesta filmació pel programa Mundos Perdidos de TVE, feta a Austràlia el 2012, va posar de nou sobre la taula la possible supervivència d’una espècie que és donava per extingida: El Tigre de Tasmània.

Tigre de TasmàniaEl llop marsupial (Thylacinus cynocephalus), era el més gran marsupial carnívor conegut dels temps moderns. Era nadiu d’Austràlia i Nova Guinea. Al continent australià sembla que s’extingí molt abans ( potser milers d’anys) de l’arribada dels europeus, però sobrevisqué a la veïna illa de Tasmània, on era conegut pel anglesos com “tigre de Tasmània”.

L’últim exemplar viu del que es té coneixement cert, va ser capturat el 1933, i enviat al zoològic de Hobart, on va sobreviure tres anys, fins que morí el 7 de setembre del 1936, quan al quedar tancat a fora del seu refugi, fou exposat a un rar fenòmen meteorològic, poc freqüent a Tasmània, calor extrema de dia i  temperatures glacials a la nit.

Aquest exemplar protagonitzà la seva darrera i breu  pel·lícula, de prop d’’un minut, filmada pel naturalista David Fleay, l’any 1933 al zoo de Beaumaris, a la ciutat de Hobart, capital de Tasmània. Hi ha filmacions prèvies.

Fins aquí la història oficial, però fins els anys 60, a zones remotes del nord-oest de Tasmània es van trobar petjades i excrements suggestius de pertànyer a l’animal, i persones de la zona relataren udols que podrien correspondre a llops marsupials, així com albiraments  puntuals, encara que mai es van aportar proves contundents que poguessin confirmar amb rotunditat la seva supervivència. A altres zones com Austràlia o Papua Occidental, a la frontera amb Papua Nova Guinea, s’han relatat situacions similars.

Bulletin Tasmanian TigerEls investigadors Buck i Joan Emburg, de Tasmània, han recollit fins a  360 vistes a Tasmània i 269 al continent des del 1936, xifra calculada a partir de diferents fonts. Un altre investigador de Tasmania, Hans Naarding, que pertany al Parks and Wildlife Service,  va relatar al 1982 que una nit, i  durant tres minuts, observà un llop marsupial. A prop del Mount Carstensz, a Papua Occidental, s’han relatat múltiples i repetides observacions durant anys.

La revista, The Bulletin, que va tancar el 2008, va arribar a oferir una recompensa per aquelles persones que aportessin proves definitives sobre l’existència d’un llop marsupial en l’actualitat.

L’Australian Museum de Sydney començà un projecte de clonació el 1999, i per l’any 2002 havia aconseguit extreure ADN d’espècimens naturalitzats, encara que el febrer del 2005 es va aturar el projecte, degut a la poca qualitat d l’ADN obtingut.

En relació a la filmació de TVE, en que d’una forma incidental, es pot veure un animal en bastant mal estat, que s’està menjant un walabi (un petit cangur), la visualització no és prou clara i tampoc es pot confirmar. També cal considerar que, segons d’altres experts, els dingos (cànid australià emparentat amb el llop), quan estan molt prims, es poden confondre amb el llop marsupial. Una gravació, bastant dolenta, del 1973, mostra un animal similar, però impossible de demostrar que és un llop marsupial.

Malgrat tot plegat, de moment, ni una fotografia o filmació clara, ni restes d’un animal mort, ni un os o un pèl, han pogut confirmar que el llop marsupial segueixi viu. Però no es pot descartar en absolut que sigui així, i molt menys a Austràlia.