Manuel Saez.

Un article enviat per Iniciativa Animalista

Al 1970 es va estrenar la pel·lícula Aeroport, el film culpable d’una sèrie de pel·lícules sobre desastres diversos. Un gran èxit mediàtic.

Poc després, al 1972, es va facturar, pot ser, la millor de totes les del seu gènere, el títol d’aquest article.

L’aventura del Posidó està signada per un dels grans directors de cinema de tots els temps, Ronald Neame. Tan bo com poc conegut. I conté un repartiment estel·lar. Encapçalat per un notable i atractiu Gene Hackman, fent d’un pràctic retor anomenat Scott. La resta de protagonistes són excel·lents, amb Ernest Bornigne, una Shelley Winters ja gran, i dues dones captivadores: Stella Stevens i Carol Lynley. També secundaris de ressò com Red Buttons o l’incombustible Roddy McDowall. I una molt jove Pamela Sue Martin (de la sèrie Dallas).

El còctel és total, i el producte rodó. Neame sap dibuixar a la perfecció una angoixant atmosfera, plena de riscos, incidents, il·lusió i esperança. Perquè la pel·lícula conta el naufragi d’un creuer de luxe anomenat Posidó, membrant el mític Andrea Dòria. De fet algunes seqüències estan filmades a un altre dels mítics creuers civils, el Queen Mary, ja utilitzat com a museu.

Fa poc mesos vaig tornar a visionar la cinta. Espectacular. Gairebé dues hores que es passen volant. I tota la història em va portar cap un altre lloc…

El Posidó es veu envoltat per un maremot mortífer. Tal que el fa donar la volta i queda del revés. A la nit de cap d’any. A partir d’aquí queda submergit dins de l’oceà, amb la sola esperança d’una eixida a popa, l’únic lloc del buc per on es poden salvar els passatgers i les passatgeres.

I és aquí on comença aquest article, perquè és aquí on comença aquest món horrible, asfixiant, sense pietat, tancat, revoltat, i fabricat en certa forma per l’ésser humà.

L’aventura del Posidó dibuixa amb claredat el món on viuen dia darrere dia tots els animals sotmesos per l’humà. Una presó amb una única sortida, anar cap a popa i trobar la salvació. Però, aquest camí es perillós i llarg, molt més llarg de dues hores (o una). On trobarem morts i fracassos. En el cas dels animals, més de 500 milions cada dia.

Tanmateix, hi ha una esperança, el reverend Scott. O el que és el mateix, els milers de persones que, també, dia darrere dia, lluitem per portar aquest ramat de milions de vides sense futur, cap a popa, cap a la salvació, lluitant contra un món hostil i sense pietat. Que no comprèn.

Molta gent em pregunta dia sí i dia també, per què lluitem pels animals, ¿per què? Ho pregunten perquè no entenen el patiment a què estan sotmesos, no entenen el món terrible on viuen. Així que si veieren aquesta pel·lícula, pot ser que sí que entendrien un poc aquesta situació, plena d’horror, de foc (explosions dins del creuer), d’aigua, angoixa, ofegament, tristesa i cuita. També de tortura i mort. Tot i que amb una esperança, la d’un destí digne al final del trajecte. Segurament a desenes d’anys de distància. Fora del Posidó.