Josep M. Bellmunt

Si volem que tot segueixi com està, necessitem que tot canviï (“Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi”).

La cèlebre frase que el personatge de Tancredi, de la famosa novel·la de Giovanni de Lampedusa, Il Gattopardo, dedica al seu oncle, el príncep Fabrizio di Salina, per fer-li entendre el que cal fer per conservar el poder a les seves terres de Sicília davant la revolta de Garibaldi, resumeix perfectament l’estratègia que molts han triat, des de diferents angles, a dins i a fora de Catalunya, per frenar qualsevol possibilitat de procés democràtic que porti el país a un canvi real i ens alliberi del jou espanyol després de 300 anys.

En els darrers mesos hem assistit primer a l’esclat de Podemos, amb un discurs a favor del dret a decidir sobre tot, però contrari a qualsevol consulta a Catalunya ( fora de la Constitució), amb el suport de cadenes de la televisió estatal, i de mitjans de comunicació, però de cop i volta els llums del teatre s’han apagat per a la formació d’Iglesias, potser massa poc contundent? i el tapat ha sortit a escena. Ens referim, és clar, a Ciudadanos, un partit fins fa poc circumscrit a la política catalana, amb un monodiscurs des de fa 10 anys contra la immersió lingüística i contra el dret d’autodeterminació, però que ara en pocs mesos, resulta que està a punt de convertir-se en el tercer partit de la política estatal i en el tercer a Catalunya.

El suport de l’establishment econòmic al partit de Rivera és evident. Deixant de banda els números mai presentats de la seva fosca fundació, Ciudadanos ha fitxat personatges que tranquil·litzen als poders fàctics, com el seu economista de referència, Luis Garicano, i ha adoptat un discurs que es situa a la dreta del mateix PP

Però res és precipitat, ni tampoc tot ve de Madrid. Ara fa un any, Josep Oliu, el president del Banc de Sabadell, ja va dir que necessitàvem un Podemos de dretes”.

El Sabadell, aquell banc català que molts miren com alternativa en el procés sobiranista a la Caixa que Fainé (“La meva única obligació política és que els catalans no perdin els estalvis”) intenta espanyolitzar més i més dia rere dia.

I potser el think-thank que Oliu presideix, anomenat FEDEA, que es presenta a la seva pàgina web dient : “Els Patrons de Fedea aposten pel futur del nostre país, conscients que la maduresa del nostre sistema de convivència requereix d’aquest tipus d’institucions…..per crear les condicions perquè sorgeixin noves idees que informin el disseny de la política pública espanyola”, té bastant a veure amb el creixement de Ciudadanos.

Luis Garicano era fins fa poc un dels principals economistes de FEDEA, on també col·laborava Diego Comín, un altre dels cervells  econòmics del partit de Rivera. Ara qui està al capdavant de l’àrea econòmica de Fedea, és Àngel de La Fuente, assessor de Montoro, l’economista a qui el govern va encarregar un estudi sobre les balances fiscals, l’informe del qual va recomanar que cap govern espanyol aprovi un concert econòmic per a Catalunya perquè seria “un suïcidi polític”.

De fet al Patronat de Fedea hi trobem molts altres “catalans”, com Isidre Fainé, Salvador Alemany, Antoni Brufau, o Josep Vilarasau, que n’és el president d’honor, al costat dels Rodrigo Rato, Cesar Alierta de Telefónica, i representants de les principals empreses de l’IBEX 35.

A Catalunya pròpiament més enllà de promocionar Ciudadanos i Podemos, l’estratègia es basaria possiblement en alentir el moviment independentista, conscients que ara encara és massa poderòs i no es pot destruir, posant pals a les rodes, mantenint a gent com Duran i d’altres a dins del procés, per dificultar els pactes, i fent “creure” als agents socials, entitats i persones mediàtiques, que el procés va bé i que es necessita temps : “No en som prou, ens falta gent”, “falten vots, cal explicar-se més bé”, hem de convèncer els indecisos”, “si el PP ja no mana potser ens deixaran votar”, i eufemismes similars, o aigualint de tant en tant l’eufòria, com les paraules d’ahir de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias dient que “no li “convé que les eleccions del 24-M tinguin un caire independentista”, i que pràcticament no ha rebut el rebuig oficial ni de partits polítics ni d’entitats socials.

Mentre molts catalans segueixen donant temps als nostres polítics, encara tres anys després de l’esclat de l’independentisme ( sis si considerem la consulta d’Arenys de Munt), els ous del lerrouxisme es coven a l’estat espanyol, però també a Catalunya, esperant acabar definitivament amb el procés, sense que gairebé ningú critiqui ni qüestioni  els que els hi estan donant escalfor a casa nostra, o als que poden fer-ho callen.