La crueltat d’alguns refugiats espanyols contra els refugiats catalans. “No figura la bandera espanyola”

Els atacs contra els catalans d’una part de les elits espanyoles, són una constant, però a vegades són d’una crueltat inqualificable, inclús en condicions extremes, sense ni respectar el dol pels morts. Aquest és el cas que es relata avui a la contra de la Vanguardia, amb el testimoni esgarrifós d’Artur Bladé Font, fill de l’escriptor Artur Bladé i Desumvila (1907-1995), que descobreix uns fets que mostren la infàmia d’alguns refugiats espanyols, que compartien el mateix vaixell que els refugiats catalans,

Bladé explica com quan era un noi, navegant amb els seus pares en el vaixell Nyassa, de bandera portuguesa, fugint de l’Espanya feixista, una nena de vuit mesos, Núria Mora Soler, va emmalaltir de broncopneumònia i va morir. Els seus pares la van vetllar, i en el un petit fèretre blanc, que contenia les seves restes, hi van col·locar una bandera portuguesa al peu, perquè era l’única reglamentària, però també van posar a la capçalera una bandera catalana.

Eduardo Frapolli, que segons hem pogut trobar era un catedràtic de Màlaga, diputat pels lerrouxistes del Partido Radical, i també Bruno Alonso, un càntabre, diputat al Congrés pel PSOE, i dirigent sindical de l’UGT, segons hem esbrinat, es van presentar davant el cadàver de la nena i van recriminar als pares que no hi hagués una bandera espanyola: “Observem que no figura aquí la bandera nacional. És que el pare de la nena no és espanyol?”, van dir, i van portar una bandera republicana. Però una amiga dels pares de la nena, una noia madrilenya, de nom, Josefina Callao, casada amb Antoni Maria Sbert, exconseller de Cultura, els va retreure la seva conducta i els va engegar.

Com a conseqüència d’això, Bladé explica que Frapolli va escalfar a altres espanyols, i un valencià va cridar a llençar a l’aigua els catalans: “A l’aigua, a l’aigua, els catalans ens han fet perdre la guerra!“. Bladé diu que en altres vaixells havien passat coses similars.

Finalment refereix que Palazón, un amic del seu pare va argumentar “No diuen vostès que Catalunya és Espanya? La bandera catalana és una bandera espanyola”. “Però són vostès espanyols o no?”, inquiria altre. I van posar la bandera.

Gestories

Seguidament teniu el llistat de gestories que proporcionen assessorament per l’exercici de la sobirania fiscal.

ARA O MAI Serveis Ubicada a Barcelona però ofereix servei a tot Catalunya.
Gestingral Grup (Vilanova i la Geltrú)
Assessoria Manresa Plujà (Gràcia, Barcelona)
Confis 98 (Girona)
Ilia Consultoria (Barcelona)

Els “pelotazos” de Florentino i el Real Madrid. Una simbiosi amb el vistiplau del poder polític

Simbiosi: Relació tròfica entre dues espècies, en la que els dos organismes en resulten beneficiats.

D’una forma molt semblant al que ha succeït amb el projecte del magatzem submarí de gas, Castor, Florentino Pérez, o les empreses que ell dirigeix o en forma part, han aconseguit, sempre amb la col·laboració les institucions públiques, negocis que generen alts beneficis. En molts d’aquests casos el Madrid ha estat eina i beneficiari alhora.

La seva tàctica sol ser similar en tots els casos, i es basa en tres aspectes que es repeteixen continuadament: Aconseguir modificacions de lleis o ordenances, nous decrets o contractes en condicions molt avantatjoses. Que totes aquestes modificacions siguin administrativament legals, és a i en tot cas siguin les autoritats polítiques de cada moment les que hagin de rendir comptes quan hi hagin reclamacions. Finalment els seus beneficis o pèrdues comporten sempre un alt cost per a la societat, que ha de pagar una part important dels costos que els seus negocis han generat, ja sigui en diners o en altres aspectes, impacte ambiental, ecològics, etc.

1/ El Castor n’és l’exemple màxim ( però no únic). Podeu veure tota la informació sobre els tripijocs del magatzem de gas que va provocar terratrèmols a les costes de les Terres de l’Ebre i Castelló, en l’ampli dosssier, Desenmascarant Castor, que vam publicar.

Avui centrem l’atenció en les operacions immobiliaries dissenyades per Florentino Pérez associades al Real Madrid.

2/ Les torres de la Castellana

Florentino va arribar al Real Madrid l’any 2.000, i el seu primer “pelotazo” important va ser aconseguir que l’ajuntament de Madrid requalifiqués els terrenys de l’antiga ciutat esportiva del club blanc, d’una superfície de 150.000 metres quadrats, per convertir-la en edificable. I no només això, sinó que es modifiqués l’alçada d’edificabilitat, que al barri era de 0,3 metres de pisos per cada metre quadrat de sòl, i que es va eixamplar fins a 1,7 metres. Segons els propis comptes del club blanc, aquesta operació va generar uns beneficis de 500 milions d’euros. En aquesta zona es van construir Les Quatre Torres de la Castellana (Quatre Torres Business Area) inaugurades entre finals de 2008 i principis de 2009.

I tot plegat per amor al club blanc, bé, potser sí, però de ben segur que no només ni molt menys. Molts noms coneguts de les altes finances madrilenyes i espanyoles surten entre els que s’han beneficiat de la construcció de les torres. La Torre Espacio la va construir l’empresa de Villar-Mir, paradoxes de la vida, antic aspirant a la presidència del Reial Madrid. La Torre Vallhermoso, com el seu nom indica, la va construir Sacyr Valleheremoso.

Per la tercera torre, la Repsol, l’empresa gasista va abonar l’import del preu dels terrenys a l’arruïnada i ruïnosa, Cajamadrid, que n’era el propietari.

I qui va construir aquesta torre? Resposta : ACS, l’empresa presidida per Florentino Pérez, que també es va adjudicar el contracte de la quarta i darrera Torre, i mitjançant Dragados, va construir l’estructura principal de la torre de Mutua Madrileña Automobilista.

3/ Remodelació de l’estadi Bernabéu:

El juliol de 2012, l’Ajuntament popular de Madrid, amb el suport d’IU i l’abstenció del PSOE va aprovar una modificació del Pla General d’Ordenació Urbana aprovada per l’Ajuntament de Madrid, que va ser ratificada posteriorment per la Comunitat de Madrid, també en mans del PP, que permetia al Madrid remodelar el seu estadi.

La història comença quan el 1998 el club blanc va pactar una permuta de terrenys amb l’Ajuntament. A canvi de cedir-li una parcel·la a l’antiga Ciutat Esportiva, on després es van construir les Torres, valorada en 13,5 milions, va rebre del consistori quatre terrenys al carrer de Julián Camarillo valorats en 13 milions i un altre a Las Tablas, valorat en 488.000euros. Aquest darrer contracte no va arribar a signar-se perquè el seu ús esportiu públic ho impedia. Però el juliol de 2011 l’Ajuntament i el club van signar un nou conveni al respecte, però amb la diferència que aquests terrenys de Las Tablas ja estaven valorats en 22,7 milions d’euros.

Per “compensar-ho” l’Ajuntament va lliurar al club quatre terrenys al carrer de Mercedes Arteaga-valorats en – 4,4 milions-,una finca a Valdebebas -8,7 milions- i una franja de tres metres d’ample al voltant del Santiago Bernabéu, on ja s’aixecaven els pilars i contraforts de l’estadi valorat en 6,9 milions. Els 2,8 milions que faltaven per quadrar, corresponien a un deute de 1991 de club amb l’ajuntament. Fins aquí tot sembla correcte, però és que el truc estava en un altre lloc:

Al novembre de 2011, quatre mesos després de signar-se el conveni, l’Ajuntament va aprovar el nou pla urbanístic, que no només permetia al club blanc remodelar i ampliar l’estadi , sinó construir, un hotel de luxe i un complex comercial i d’oci de gairebé 13.000 metres quadrats a la zona que dóna al Passeig de la Castellana.

El que l’anterior alcalde de Madrid, i posteriorment ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón (PP), va considerar una operació perfectament legal en “benefici de la ciutat”, no ho és tant per la Comissió Europea, que ho investiga al considerar-ho una ajuda il·legal de l’Ajuntament al Reial Madrid, que podria superar els 200 milions. Inclús la premsa estrangera, com The Independent, se’n van fer ressò .

Aquest dimarts, 12 de febrer, una sentència de la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Madrid va anul·lar aquesta modificació de l’ajuntament madrileny per afavorir el projecte de Florentino. La sentencia considera que s’ha produït una vulneració de la llei regional del sòl i en les normes del mateix Pla General d’Ordenació Urbana.

De moment l’equip d’arquitectes GMP/L35/RIBAS va guanyar el concurs de remodelació del Santiago Bernabéu, però quines empreses estarien possiblement al darrera de la construcció…, deixem un interrogant.

Un bosc sota l’aigua

VillaTraful, és una petita ciutat de la Patagònia argentina, de prop de 550 habitants, vila que es troba en el departament dels Llacs, a la costa del llac Traful, al sud de la província del Neuquén.

Es coneguda sobretot pel bosc que es troba a dins del seu llac, amb arbres de fins a 30 metres d’altura que romanen submergits, amb alguna de les copes dels arbres apuntant en la seva superfície. Un paisatge fantàstic que porta a molts turistes a bussejar entre els gegantins arbres pràcticament intactes.

Aquest meravellós paisatge té el seu origen en un terratrèmol ocorregut l’any 1960 a la veïna regió d’Osorno a Xile, que va estendre els seus moviments sísmics cap a l’Argentina, provocant produir l’enfonsament d’un vessant boscosa que va acabar submergida en el fons del llac,

Els troncs dels xiprers desproveïts de les seves frondes copes frondoses semblen petrificats, el que li dóna un aspecte únic que varia segons la llum que il·lumina el llac i la transparència de l’aigua.

No és, però, un cas únic. Fa pocs mesos es va descobrir un altre bosc submergit, però aquest d’uns 10.000 anys d’antiguitat, a només 300 metres de la costa de Norfolk, a Anglaterra.

Dawn Watson i Rob Spray, dos biòlegs marins responsables del descobriment, portaven investigant la zona des de desembre de 2013, quan un temporal que va assolar Anglaterra va deixar al descobert unes restes antigues de vegetació.

Tronc d’un roure gegant al fons marí prop de Norfolk ( Anglaterra)

Aquest bosc va romandre ocult sota les aigües durant l’última Edat de Gel i, possiblement, va ser part d’un bosc molt més gran que s’estenia centenars de quilòmetres i que va estar localitzat a la terra coneguda com Doggerland, un espai que unia fa 10.000 anys aproximadament Alemanya amb les Illes Britàniques, abans que la superfície quedés inundada pel mar del Nord, a causa del desglaç que es va produir, que va provocar el va augmentar del nivell del mar de 150 metres.

Inicialment els bussos van pensar que es tractava de les restes d’un antic vaixell de fusta enfonsat, però més tard es van adonar que no era així, que es tractava d’un bosc molt antic, probablement de roures.

Els experts no descarten trobar a la zona restes d’activitat humana d’aquest període, ja que es creu que era una zona de pas de les primeres tribus del Mesolític, en què ja es desenvolupaven tasques de recol·lecció, caça i pesca.

La dura rèplica d’Alex Salmond al Primer Ministre d’Austràlia per qüestionar la independència escocesa, exemple a seguir

La dura rèplica del President escocès, Alex Salmond, al Primer Ministre d’Austràlia per qüestionar la indepedència escocesa, troba suports al país de les antípodes.

A veure si n’aprenem i el nostre govern respon amb més contundència a personatges com Hollande, Barrosso, Van Rompuy i d’altres quan ataquen els nostres drets.

La Independència no sembla haver fet cap mal Austràlia, així que per què el nostre Primer Ministre s’oposa a la independència per a Escòcia? Amb aquestes paraules s’expressa Ben Wellings (1) a The Drum, la pàgina web del programa de debat del mateix nom a la televisió ABC, i que és un dels més seguits al país dels cangurs.

En el seu article diu que troba desconcertant que el Primer Ministre australià sembli rebutjar la possibilitat, o dubti de la conveniència, de la independència d’Escòcia. Si estem discutint des dels mateixos principis, com es pot negar l’autogovern a una nació quan nosaltres mateixos ja l’hem aconseguit? es pregunta Wellings.

Fa 2 dies el primer ministre australià, Tony Abbott, es va oposar a la independència d’Escòcia en unes declaracions al diari britànic The Times. Abbott va dir que els que volen la desintegració del Regne Unit no són amics de la llibertat i la justícia, i que els països que hi donen suport no són millors.

Aquestes paraules del premier australià van rebre una dura resposta de part del President escocès, Alex Salmond, que va dir que els comentaris del primer ministre australià eren una ximpleria, hipòcrites i ofensius, perquè la independència no sembla haver fet cap mal Austràlia.

Per descomptat, que Alex Salmond, té raó, diu Wellings, i recorda que Austràlia no té la classe de nacionalisme subestatal del Regne Unit. Per tant les objeccions d’Austràlia no es poden basar en els temors d’un precedent secessionista com les expressades pel president sortint de la Comissió Europea, José Manuel Barroso, o l’esquerp silenci que emana de Madrid, preocupat pel referèndum sobre la independència de Catalunya que se celebrarà al novembre

Wellings recorda que hi ha altres líders internacionals fent cua per reiterar el suport a un “Regne Unit Unit “, en paraules del primer ministre xinès, Li Keqiang, sentiment que també ha expressat el president nord-americà, Barack Obama, però que es difícil saber quin efecte poden tenir les opinions d’aquests líders en l’electorat escocès.

La votació per mantenir Gran Bretanya unida per tal de servir als interessos estratègics de la Xina pot ser una perspectiva poc edificant, igual que les convocatòries de Gran Bretanya per separar-se de la Unió Europea, més l’opinió internacional que afavoreix l’estatus quo, amb l’esperança que Escòcia es queda al Regne Unit, i el Regne Unit es mantingui a la UE, sentencia l’article.

A part de l’estratègia i la política, aquestes opinions no tenen en compte el caràcter distintiu de la política escocesa, amb un sòlida tercera part de l’electorat a favor de la independència durant aproximadament els darrers 20 anys es pot llegir.

Wellings opina que Escòcia possiblement no votarà ara a favor de la independència, però que això no serà cap derrota, i que comportarà un augment de les competències per a Escòcia ( de fet els dos principals partits de la Gran Bretanya ja ho han anunciat), i que molts escocesos serien feliços amb una trajectòria gradual cap a la independència, com la que va tenir Austràlia durant el segle XX.

(1) Ben Wellings és professor d’Estudis Europeus a la Monash University, de Melbourne (Austràlia), i forma part de l’European Union Centers of Excellence, una xarxa de 37 universitats amb programes dedicats a la promoció de l’estudi de la Unió Europea, així com l’enfortiment dels llaços entre les nacions europees i la resta de països del món

La campanya espanyola per vincular Jordi Pujol amb l’independentisme mereix una resposta immediata i contundent

Josep Maria Bellmunt

Des que s’ha conegut que el l’ex-President Jordi Pujol va confessar públicament que tenia diners sense regularitzar a l’exterior, la maquinaria de l’estat espanyol ha iniciat una campanya de desprestigi contra el procés independentista català, intentant presentar i vincular a Jordi Pujol, pràcticament com el líder del moviment, per atemorir, desmotivar, i mostrar a una part de la societat catalana que dóna suport a la independència i a la consulta del 9-N, que independentisme i corrupció són el mateix.

D’entrada alguns podríem riure per l’acudit, però aquesta sistemàtica campanya espanyola, sembla que ha calat parcialment, només cal veure les declaracions de la Presidenta d’Òmnium, i s’han assumit amb pena i resignació, i a vegades amb autoinculpació col·lectiva, les mot hàbils tesis de la propaganda espanyola.

En lloc de reaccionar de forma desacomplexada, i recordar que Jordi Pujol, com ell mateix ha reconegut, era el principal defensor de no trencar amb Espanya i un declarat enemic de l’independentisme, fins que fa poc va virar, de forma molt moderada, i sempre amb “un però”, cap al camp “sobiranista i de l’estat propi”, costa dir independència, (perquè ara no veig altra opció, perquè moralment no m’hi puc oposar, etc..), les persones que tenen la responsabilitat de dirigir el procés a Catalunya, no han contestat de forma prou contundent, i han deixat tota la iniciativa a l’estat, en que està sent el millor atac frontal a l’independentisme des d’Espanya.

Que des de CDC hi hagin problemes per desmarcar-se de Pujol, és molt entenedor, era el seu President i es precisa un procés de transició, però que des de la resta de partits i des del moviment social la resposta sigui callar, no sembla en absolut una bona tàctica. S’ha de reaccionar amb més habilitat, primer per reduir l’afer Pujol al que és, un tema judicial personal o familiar, i sense fer llenya de l’arbre caigut, però i el que més important, per recordar que, de forma continuada, Jordi Pujol no ha estat, ni abans ni ara, una persona lligada al moviment per la independència de Catalunya, sinó tot el contrari, i per fer això l’hemeroteca, molt recent en ocasions, ens assorteix de sobrats arguments.

Però Espanya, reaccionant amb rapidesa, està sabent capgirar una situació que li podria anar a la contra, i ha trobat una eina eficaç contra l’independentisme, que sembla que ha decidit parlar poc, quan el que hauria de fer davant la reacció de l’estat, és usar-ho al seu favor per treure’n un profit enorme, presentant el procés d’independència com de renovació de estructures i formes de fer caducades lligades al funcionament de l’estat espanyol, sense deixar, com està passant, la iniciativa a l’estat i/o als nous moviments alternatius d’arrel espanyola, que estan capitalitzant tots els rèdits que dóna el cas. Reaccionem.

Des d’Ara o Mai, l’entitat de la que formo part, entenem que la tasca de tots plegats es desvincular l’independentisme de qualsevol personalisme, i recordar que és en la voluntat popular on resideix el veritable lideratge del procés.

Aquí us deixo alguns enllaços per reflexionar. N’hi ha molts més.

6 d’octubre del2002 Jordi Pujol a ABC: “El sueño de un nacionalista no es necesariamente la independencia“.

5 de maig del 2004. Centre d’Estudis Jordi Pujol: És un país quasi sobirà. Escòcia no sabem fins on anirà. En aquests moments no acaba d’anar bé, perquè així com nosaltres, malgrat que estem descontents amb algunes coses i demanem un nou Estatut, de fet creiem que amb l’Estatut d’Autonomia actual hem progressat, però els escocesos estan decepcionats amb la seva autonomia.

22 de novembre del 1986: ABC: En 1984, mientras algunos medios le presentaban como un delincuente, ABC le eligió “El español del año”. El señor Pujol mantuvo serenamente su postura en favor de Cataluña dentro de España.

19 de maig del 2009. Al 324.cat: L’expresident Pujol es desmarca de l’associació independentista Sobirania i Justícia.

10 de juny del 1979: Frase de Jordi Pujol en un Ple al Parlament de Catalunya: “Cal canviar no ja quaranta anys, sinó cinc-cents anys de la història d’Espanya”

9 de novembre del 1992 Jordi Pujol al VII Congrés de les Joventuts Nacionalistes de Convergència: Europa Occidental no veurà més independències. El meu objectiu no és la independència sinó aconseguir més autonomia per Catalunya, més prestigi i més poder i consciència nacional.

17 de juny del 2010. Entrevista de Miquel Calçada a Jordi Pujol a TV3 : Aquest procés es extremadament difícil. Jo li veig grans inconvenients i li veig difícil viabilitat física, i de molts tipus. Quan Calçada li va preguntar si seria indelicat preguntar-li que votaria en un suposat referèndum per la independència, Pujol li contesta: Sí, seria indelicat, no me la faci.

La Catalunya independent superarà clarament Espanya en la taula de Desenvolupament Humà segons conclou un informe internacional

En un informe elaborat per l’Institut d’Investigació de Credit Suisse, titulat “The succes of small countries” (L’èxit dels països petits), en el que es compara l’Índex de les Nacions Unides de Desenvolupament Humà (IDH) de 109 països amb una població inferior als 10 milions de persones, amb el d’altres 85 països que superen els 10 milions, es conclou, que els primers superen clarament els més grans quan s’aplica l’Índex de les Nacions Unides- IDH.

Aquest extens informe de 38 pàgines s’obre amb un capítol amb el títol “The Debate”, on es pot llegir que el debat del que passaria si Catalunya i Escòcia fossin independents porta a interessants arguments, i afirma que catalans i escocesos superarien àmpliament a espanyols i anglesos en la taula de Desenvolupament Humà.

Concretament, i només amb les dades actuals, Catalunya es situaria en el lloc més destacat dels quatre, en el número 22 del rànquing, mentre que Escòcia seria el número 26. Espanya sense Catalunya seria el numero 30 (ara és el 27) i la Gran Bretanya es situa en el lloc 34.

L’informe explica que els països petits són més homogenis, i que això és part del seu èxit en el IDH, perquè tenen més estabilitat política, institucions més fortes, un estat de dret, polítiques fiscals estables, i més inversió en investigació, desenvolupament, i educació. “Sembla que “l’excel·lència en infraestructura intangible és una especialitat del país petit” sentencia CreditSuisse.

L’Índex de Desenvolupament Humà (IDH), que s’elabora anualment a les Nacions Unides, i que es realitza des del 1990, s’obté a partir del càlcul ponderat dels indicadors de tres tipus de variables: Econòmiques, valorant el nivell el nivell de vida de la població, d’acord amb les dades de Renda per càpita o el PIB, de tipus educatiu, com el nivell d’estudis o l’alfabetització, i finalment de salut, com l’esperança de vida al néixer, la mortalitat o la natalitat entre d’altres.

L’Estat reconeix 8.500 milions de dèficit fiscal per Catalunya. No ho poden camuflar més

(ACN) Les balances fiscals que el govern espanyol ha donat a conèixer aquest dimecres recullen que el dèficit de Catalunya el 2011 va ser de 8.455 milions d’euros, un 4,35% del PIB català. És la diferència entre els 9.365 milions que l’Estat va recaptar a Catalunya i els 910 que s’hi va gastar aquest any.

Per càpita, la diferència entre els ingressos i les despeses de l’Estat a Catalunya dóna com a resultat un saldo negatiu de 1.119 euros per persona, la diferència entre els 1.239 que paga en impostos i els 120 que recupera. Catalunya se situa d’aquesta manera com la segona comunitat en dèficit fiscal, per darrere de Madrid, amb un saldo negatiu de 16.723 milions d’euros i 2.575 euros per persona.

Les altres comunitats amb dèficit fiscal són el País Valencià (2.018 milions i el 2,03% del seu PIB), i les Illes Balears (1.483 milions i el 5,71% del PIB). La resta reben més del que aporten. Andalusia té un superàvit de 7.421 milions d’euros, el 5,24% del seu PIB.

La xifra de dèficit fiscal de Catalunya és gairebé la meitat dels càlculs del govern de la Generalitat. Les balances que va presentar el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell al mes de juny respecte el mateix any 2011 apunten que el dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat va arribar als 15.006 milions d’euros, el que equival al 7,7% del producte interior brut català.

A diferència del grup d’experts contractats pel Ministeri d’Economia, la Generalitat va utilitzar el mètode del flux monetari, i no el de càrrega benefici -que és la base del càlcul del Ministeri d’Economia i que imputa a tots els ciutadans de l’Estat les inversions que es fan, per exemple, al Museu del Prado o a l’Aeroport de Barajas.

El Sí-Sí a la independència guanyaria la consulta segons El País

Una enquesta de l’empresa Metroscopia a 1.000 persones, que publica avui El País, afirma que el 45% dels enquestats votaria Sí-Sí en la consulta, el 35% votaria No, i un 8%, Sí-No.

Segons Metroscopia l’independentisme aconseguiria la meitat més un dels vots si la participació fos superior al 70%. Tot amb tot, el titular que ha triat El País per a encapçalar la notícia és ‘La tercera via es consolida entre els catalans’.

El País titula l’article com “La tercera via es consolida entre els catalans” perquè diu que un pacte és l’opció preferida.

En una de les opcions es pregunta que votaria si en el referèndum s’optés per una tercera via, en la que Catalunya seguís formant part d’Espanya, però amb noves i blindades competències en exclusiva. En aquest cas, segons l’enquesta, un 31% estarien a favor de la independència, un 19% que tot segueixi igual i un 38% a favor de la nova proposta amb competències blindades

També demana els enquestats que responguin, que farien en cas que Catalunya esdevingui independent: Si deixarà automàticament de ser membre de la UE: Sí, 40%; No, 49%. Si quedarà fora de l’euro: Sí, 30%; No, 55%. Si deixarà automàticament de ser membre de l’OTAN: Sí, un 35%; No, 38%. Si quedarà fora del Banc Central Europeu: Sí, 35%; No, 47%. Si els catalans es continuaran movent igual que ara pels països de la Unió Europea: Sí, 70%; No, 19%.

En relació a la intenció de vot, ERC guanyaria les eleccions a Catalunya amb un 15,2% del vots, seguida de prop per Podemos (13,45%) i CiU (10,4%). Per darrere quedarien el PSC i PP (8,7% i 6,6%), ICV (5,6%) i Ciutadans (3%).

Montoro despatxa el pacte fiscal i la tercera via amb un comentari masclista a Wall Street Journal

Per federalistes i defensors de la tercera via.

El Ministre espanyol d’Economia, Cristobal Montoro, va rebutjar ahir en declaracions a Wall Street Journal, qualsevol possibilitat de que s’arribi a una entesa amb Catalunya, perquè la Generalitat recapti els impostos dels catalans.

El ministre espanyol va dir que Espanya no s’embarcarà en el que va anomenar una “reinvenció” de l’Estat per apaivagar el moviment independentista català, perquè podria dificultar la recuperació econòmica d’Espanya.

Montoro ho ha amanit amb un comentari masclista: Això és una mica com la teràpia de parella”, va dir. “Podem viure cadascun la nostra pròpia vida, però no és convenient que ens separarem… ens portem més o menys bé, ha estat així durant segles, i encara que ja no tenim prou amor, entenem que el millor per ambdós es romandre junts.

Per Montoro, també va dir que el sistema fiscal d’Espanya és ja prou complex, sense els canvis que serien necessaris per un pacte fiscal. El diari financer nord-americà diu que Montoro es va negar a donar estimacions precises sobre l’impacte d’un possible acord fiscal amb Catalunya, però que en tot cas significaria, probablement, disminuir molt els recursos disponibles per al govern espanyol.

El ministre de Rajoy va dir que Catalunya ha de disposar dels serveis públics, i que no hi ha cap diferència si es cobren impostos ell mateixos o no, perquè ja estan rebent aquests serveis, des del govern central, i va afegir que El País Basc no presenta un grau superior de desenvolupament que Catalunya per recaptar els seus impostos.