Pau Miserachs.

President del Grup d’Estudis Polítics.

El president del govern en funcions, Sr. Rajoy, es va rentar les mans en el cas de les estelades, quan la delegada del govern del PP a Madrid, senyora Dancausa, va decidir no deixar-les entrar a l’estadi Vicente Calderón. L’argument de relacionar estelades i violència fou bastant estrambòtic per una afició que anava a l’estadi de forma festiva.

Amb arguments coercitius, sense cap decisió escrita, la senyora “Delegada” va provocar una situació conflictiva prevenint la nova xiulada al rei que tothom esperava el dia del partit, en no veure que ordenar la persecució policial del que no es pot prohibir era generar violència d’estat i crear més desafectes a l’Espanya que viu en el passat, que ara trobem a les enquestes.

Després de l’error de prohibir la llibertat d’expressió, la delegada del Govern espanyol a Madrid, antiga diputada del PP, ni fou destituïda ni va dimitir del seu càrrec.

La confiança política i la fidelitat piramidal tenen premi amb càrrecs, com el nou de l’exministra Ana Pastor, ara presidenta del “Congreso de los Diputados”, que ens va deixar penjat el corredor mediterrani primant AVE’s sense passatgers a altres parts d´Espanya.

Voler humiliar els catalans amb la frase “Catalunya mai serà independent” és una de les activitats preferides del president del Govern en funcions Sr. Rajoy. Ho recorda de manera constant. El President vol fer de Catalunya, amb l’ajut del Ministre d’hisenda Sr. Montoro, una societat submisa amb dirigents mediocres disposats a esborrar la historia, fer veure que els radicals no són l’extrema dreta i els nuclis durs del partit conservador al poder d´Espanya.

Saben que som desafectes i que no ens agraden els règims autoritaris. Han fet, però, del català l’home emprenyat que no vol les formacions polítiques que no aporten res a la causa nacional catalana.

Els nous catalans, les noves generacions no volen ser càndids ni ingenus. Han decidit que l’acció democràtica vol dir democràcia participativa, no com és ara democràcia captiva dels interessos dels dirigents dels partits neoconservadors espanyols. Davant aquesta realitat els ciutadans no volen romandre indiferents i no accepten cap mena d’absolutisme.

La democràcia postfranquista s’ha demostrat que encara és captiva de la violència del passat, la corrupció a tort i a dret. La defensa dels valors democràtics passa sens dubte per un dels moments més baixos a la nostra història moderna. Les televisions de parla espanyola es preocupaven a l’estiu de presentar els avantatges de les vacances, el sol i les platges plenes, les festes massives pel jovent, passant per alt commemoracions com la del 125 aniversari de l’encíclica Rerum Novarum, de Lleó XIII, que va crear el pensament social de l’església que ara posa al dia el Papa Jorge.

Poca transcendència mediàtica i social ha tingut que alguns bancs hagin decidit tancar sucursals i acomiadar alguns milers de treballadors. El que no convé en temps de vacances és dir la veritat del que passa. Massa gent junta, massa converses i comentaris que farien pensar massa a la gent.

La societat actual viu sota una democràcia captiva dels enganys, les mentides i les manipulacions. A més amb una falsa cultura del vot, les darreres eleccions generals han reproduït el que ja teníem en política espanyola. Amb un sol esplèndid, molta gent es va abstenir o va arribar tard als col·legis electorals. L’abúlia ha arribat a l’electorat. Un 30% van deixar de votar.

Els ciutadans no són cecs ni sords, però no volen més jocs ni tripijocs irresponsables i confusionaris. Hi ha massa lleis i reglaments, normatives que ja han acabat el seu cicle de vida útil. Canviar de règim, alliberar-se d’una democràcia feble, tornar la dignitat a les lleis i l’honestedat a les institucions, és la noble nostàlgia d’un futur més democràtic.