El govern espanyol ja coneixia el risc sísmic si s’explotava el magatzem de gas i va seguir endavant

(ACN) La petrolera Shell, que va explotar el pou entre 1973 i 1989 on actualment s’ha injectat el gas del Castor, ja va advertir de la perillositat per moviments sísmics en l’aprofitament de la cavitat submarina. Segons dades de l’Observatori de l’Ebre es van registrar 30 terratrèmols des de l’inici de l’explotació fins a l’any 1998, molt lluny dels més de 400 de l’última setmana.

La Plataforma en Defensa del Sénia va lamentar en l’assemblea d’aquest divendres que Escal UGS, gestora del Castor, i el govern espanyol no tinguessin en compte aquestes advertències. Per diumenge han convocat una gran mobilització a les Cases d’Alcanar (Montsià) per promoure el desmantellament de la planta.

Els informes sobre beneficis i perjudicis que va elaborar la petrolera Shell després d’explotar el pou on actualment s’ha injectat el gas del magatzem Castor, i que està en disposició de l’Institut Geològic i Miner d’Espanya, desmenteixen els arguments d’Escal UGS que negaven qualsevol perill en l’explotació del dipòsit submarí.

Els informes de Shell i les dades recollides per l’Observatori de l’Ebre entre els anys 1973, quan es va començar l’extracció de petroli, fins a l’any 1998, confirmen que hi havia hagut moviments sísmics a la zona i advertien que una explotació futura del dipòsit podria, no només despertar de nou l’activitat sísmica, sinó augmentar-ne la freqüència i la intensitat.

Durant aquests 25 anys es van registrar un total de 30 sismes, la majoria de baixa intensitat i amb alguns episodis, sobretot l’any 1995, amb terratrèmols de magnituds entre 4 i 5 a l’escala de Richter, que també llavors van ser percebuts per la població. Els més de 400 terratrèmols registrats durant l’última setmana confirmarien les advertències que es feien llavors.

Durant la redacció de l’estudi d’impacte ambiental del projecte Castor, a més, el Ministeri de Medi Ambient va consultar a l’Observatori de l’Ebre sobre la necessitat de fer controls sísmics. L’entitat va recomanar la monotorització de l’activitat sísmica durant la injecció “per poder prendre decisions sobre l’activitat en el futur”, demanava “proves” que asseguressin “que les pressions de la injecció no fracturarien les roques” i reconeixia que aquesta activitat industrial era potencialment inductora de terratrèmols.

10 nous sismes de matinada

Durant aquesta matinada s’han registrat al Golf de València un total de deu sismes de baixa intensitat, d’entre 1,5 i 2,2 graus, segons ha informat l’Institut Geogràfic Nacional (IGN) a la seva pàgina web.

Les injeccions de gas al magatzem subterrani del projecte Castor han originat des del passat 8 de setembre uns 400 petits terratrèmols a la zona, dels quals el de major intensitat, d’una magnitud de 4,2 graus en l’escala de Richter, es va produir dimecres.

La Fiscalia de Castelló fa obert una investigació penal per aclarir els sismes a l’entorn del magatzem subterrani Castor, mentre els veïns de les zones afectades comencen a mobilitzar-se per demanar el tancament de la planta.

Madrid maniobra per controlar els bancs catalans i ofegar la independència

Josep M. Bellmunt

La possible independència de Catalunya passa també per no tenir en contra el sector financer català, és a dir els grans bancs catalans, i les grans empreses, tant les multinacionals, com les catalanes. Però Espanya ja està actuant per controlar absolutament el sector bancari català, perquè si Catalunya es separa d’Espanya, aquesta perdria també dues entitats de pes: CaixaBank i Banc Sabadell, i perquè aquestes podrien ajudar al naixement del nou estat català.

I aquí de moment el govern català sembla està perdent la batalla per manca de fermesa i decisió. La Caixa dirigida per un català, Isidre Fainé, és en gran part la clau de tot plegat. CaixaBank és un imperi que liderà el rànquing a Espanya tant per actius, amb 343.000 milions d`euros, com en dipòsits, amb 179.000 milions (cal recordar que el dèficit català és de d’uns 16.000milions anuals, i que Catalunya ha demanat un rescat per valor de 5.000 milions d’euros, un 1,4 % del total d’actius de Caixabank).

CaixaBank és també molt important per l’estat espanyol, de fet és com hem dit el seu primer banc, i per això Madrid intenta disminuir el pes del capital català, és a dir de La Caixa, que és el seu principal accionista. Rajoy ja va instar Fainé a comprar la Banca Cívica, i l’entitat catalana va passar de tenir més del 70% de Caixa Bank al 61%, i ara li demana que compri Banco Popular, i es quedi per sota del 50%.

De moment Fainé s’ha alineat clarament amb Rajoy i l’estat espanyol. El Govern espanyol vol aprofitar també que la Unió Europea, per augmentar la flexibilitat, demana que les caixes d`estalvis renunciïn a les seves participacions majoritàries en els seus bancs. Les entitats financeres més afectades per aquesta mesura serien La Caixa, que controla el 61% de CaixaBank SA (CAIXY, CABK.MC) i les caixes d`estalvi basques que controlen Kutxabank.

El Banc de Sabadell, el segon gran banc català, es una altra cosa, està molt més localitzat a Catalunya que la Caixa, encara que en els darrers anys també ha avançat en el mercat espanyol, i el seu president Josep Oliu, sembla més receptiu al missatge català, i en ambients espanyols el consideren simpatitzant de CiU, encara que no independentista.

Però Oliu estaria també lligat i pressionat pels espanyols després de les facilitats i ajudes rebudes per la compra de la CAM pel banc català (es va comprar per un preu simbòlic de1 €).

Banc de Sabadell és malgrat tot el cinquè banc de l’estat espanyol, amb uns actius que aquest darrer any han superat els 100.000 milions d’euros.

Per altra part l’accionariat del Banc de Sabadell és molt divers. El principal accionista amb només un 5,71% és Isak Andic, del grup Mango, i una gran part de les accions estan en mans de petits accionistes catalans, i per això és més difícil de controlar.

Cal recordar que tant Fainé com Oliu formen part del lobby “Puente Aereo”, que reuneix empresaris madrilenys com José Manuel Entrecanales (Acciona), Antonio Vázquez (Iberia), Florentino Pérez (ACS), Borja Prado (Endesa), o el mateix Rodrigo Rato, i catalans com José Manuel Lara (Planeta), Joan Rosell (CEOE), Javier Godo ( La Vanguardia), Joan María Nin (La Caixa), Emilio Cuatrecasas (Cuatrecasas Advocats) o Enrique Lacalle (Saló de l Automòbil de Barcelona), la majoria d’ells declarats anticatalans.

És urgent que si realment Artur Mas té un camí traçat més enllà de les eleccions, parli amb les dues entitats, recordi als seus dirigents que són catalans al front d’entitats catalanes, i les posi del bàndol català.

Si no es així la independència pot no ser possible, perquè potser caldrà que les dues entitats financin l’inici del nou estat amb préstecs, que una Catalunya independent no hauria de tenir cap problema en liquidar immediatament que l’estat català estigui constituït i en funcionament.

El New York Times contraposa el pacifisme de la Via Catalana amb la violència ultra a Madrid

El New York Times acaba un extens article sobre la Via Catalana contraposant el pacifisme català amb la violència a Madrid. Concretament escriu: “Mentre que el massiu acte va acabar pacíficament a Catalunya, un grup d’extremistes, utilitzant gasos lacrimògens, va atacar un centre cultural català a Madrid, a la tarda, deixant a cinc persones ferides lleus.

L’article titulat “Linking Hands, Catalans Press Case for Secession”, explica que la cadena de dimecres va recórrer 250 milles a través dels pobles dels Pirineus, prop de la frontera amb França, fins arribar als centres turístics al Mar Mediterrani .

L’article diu que centenars de milers de persones que onejaven banderes, es van donar la mà a tot Catalunya el dimecres, en una demostració de força popular que els líders catalans esperen donarà força a la regió econòmicament més poderosa d’Espanya, per a la secessió de la resta del l’estat .

També afirma que Artur Mas va dir en una reunió informativa amb corresponsals estrangers, que ” hi ha un full de ruta català que està perfectament establert i que estem seguint pas a pas”, tot el camí cap a la formació d’un nou estat. Aquest full de ruta “passa per les urnes “, va afegir Mas.

Recorda la importància de l’espoli econòmic i les retallades que ha hagut de fer el govern de Mas, que li han fet perdre suport electoral, i cita a Alfred Bosch, que diu que al contrari del que deien a Espanya o al món, en relació a que l’impuls independentista de l’any passat s’apagaria o canviaria, aquesta és una manera molt visual per mostrar que això està lluny de ser així.

Article d’opinió: “Ens cal un full de ruta cap a la independència!”

Arnau Padró

L’entrevista al president Artur Mas, a els Matins de Catalunya Radio, d’aquesta setmana ha causat un rebombori considerable. No només això, sinó també algunes corredisses del partit que dona estabilitat parlamentària al govern i també a les pròpies files de CiU. La causa principal d’aquest fet, és que fins ara, s’havia llançat a l’opinió pública que el referèndum d’independència es faria sí o sí i que seria al 2014. Però ai las, resulta que això que tothom ja havia donat com a vàlid, de sobte canvia i el referèndum esdevé una cosa no tan segura, i l’alternativa és esperar 2 anys fins al 2016 a unes suposades eleccions amb caràcter plebiscitari, que Rull havia fixat ja com a pla B del pacte fiscal i posteriorment Mas -en seu parlamentària- ja havia anunciat que ho serien, de plebiscitàries, les del passat 25-N.

Això ha passat per dos motius. En primer lloc perquè no tenim un full de ruta clar i pautat. Malgrat fou la pròpia societat la que forçar el partit majoritari d’aquest país a fer un tom, un cop finalitzades les darreres eleccions sembla que, el què anomenen procés, va passar totalment a mans dels polítics del Parlament, i de fet, es limitant-ho quasi únicament a aquells que governen o sostenen el govern. Això malgrat hi ha més partits dins i fora del Parlament que són favorables a la independència del nostre país. Per altra banda, un element que fins ara no s’ha tingut massa en compte, és la pressió que fa la casta unionista del nostre país, molt ben retratada per Hèctor López Bofill en el seu darrer llibre. Algú dubta que el partit de govern no és objecte de dures pressions per part d’aquesta casta per dilatar i aturar el procés d’alliberament nacional?

És per això, que considero d’especial importància, l’establiment d’un full de ruta que permeti al poble saber cap on anem i fiscalitzar els polítics per tal que no es desviïn del camí marcat. I el més important, de nou, com en les consultes populars sobre la independència, com en la sobirania fiscal, com en la manifestació del passat 11 de setembre, la iniciativa ha d’anar de baix cap a dalt. Del poble al Parlament, passant pels municipis i acabant finalment al Govern del nostre país. D’aquí sorgeix la proposta d’una campanya per a l’establiment del full de ruta cap a la independència.

Aquesta campanya pretén que els ciutadans, les assembles locals de l’ANC i d’altres partits i entitats, impulsin -igual que s’ha fet en altres ocasions- una moció al seu municipi per tal de donar suport a un full de ruta clar i pautat. Aquesta moció fixa el full de ruta que es basa en 3 grans pilars.

El primer pilar és el de l’establiment de la data i la pregunta del referèndum d’independència. Una data limitada com a molt tard al 14 de setembre de 2014 i una pregunta que ha de ser clara i sobre la independència i amb dues úniques preguntes: sí o no.

El segon pilar es basa en la unilateralitat del procés d’independència. Sent coneguda per tots la impossibilitat de pactar res amb el govern espanyol, l’únic camí possible és el de la unilateralitat. Tant alhora d’impulsar el referèndum, com en les posteriors accions i iniciatives polítiques i jurídiques que s’hagin d’emprendre per implementar el resultat d’aquest.

Finalment, el tercer pilar, és la sobirania fiscal. Peça clau per garantir i facilitar al màxim el trencament amb Espanya. Disposar d’una caixa plena amb els impostos dels catalans el dia després de declarar la independència és indispensable per poder fer front al pagament de les nomines dels treballadors i les factures als proveïdors de la Generalitat. És per això, que a més de la necessitat que municipis, consells comarcals, diputacions i la pròpia Generalitat facin el gest d’ingressar els impostos que generen a l’Agència Tributària de Catalunya, també es demana al Govern l’establiment de mecanismes que facilitin encara més aquest gest i d’una campanya institucional que informi i animi els empresaris del nostre país a fer-ho.

Aquesta proposta es durà a debat a l’assemblea que es farà a Arenys de Munt, el proper 13 de setembre, oberta a la ciutadania i que té per l’objectiu de fixar les accions necessàries per forçar el referèndum d’independència. Aquest assemblea està convocada pels impulsors de les consultes populars en motiu del 4t aniversari de la primer consulta sobre la independència a Arenys de Munt. Allà podrem debatre a fons la proposta i saber si disposa del suport social necessari. És per això que us animo a participar-hi!

Arnau Padró

Descomptes per socis i adherits d’Ara o Mai al concert Catalunya vol viure en Llibertat a Girona

Els socis i adherits d’Ara o Mai podeu obtenir un 33% de descompte en el preu de l’entrada per la tercera edició del Festival Catalunya vol viure en Llibertat i Dignitat, que es celebrarà dema dissabte, dia 3 d’agost, al Parc de La Devesa a Girona.

Per aconseguir-ho cal anar a la web del concert, i a l’apartat comprar entrades hi ha l’opció de seleccionar una de les entitats col·laborades al Festival. S’ha de clicar el logo d’Ara o Mai i introduir el codi 5aom a la casella corresponent i obtindreu el descompte.

Ara o Mai i la plataforma Catalunya Diu Prou també disposarem d’una parada on informarem sobre sobirania fiscal, i on podreu comprar material independentista. Us recordem que si heu de comprar material i ho feu a les parades de qualsevol de les entitats, col·laboreu amb la nostra feina.

Aquest any El Punt Avui ha decidit repetir el festival que l’any passat ja va aplegar 15.000, amb un marcat to reivindicatiu, però també lúdic. A partir de les 17:00 h estan previstes les actuacions entre d’altres de: La Porta dels Somnis, Le Croupier, Pere Tàpies, Quim Vila, Glaucs, Lax’n’Busto, Deskarats, així com l’arribada del rei Albà.
Trobareu tota la informació del Festival clicant aquí.

Roda de premsa i presentació “Impostos d’una Catalunya independent”

Conferència a càrrec de les doctores Núria Bosch i Marta Espasa de la Universitat de Barcelona, acompanyades per Josep Maria Bellmunt d’Ara o Mai, i Daniel Laspra, secretari del CADCI

Consulteu aquí la presentació de power point.

Espanya té 143 anys i ha tingut només 4 reis. El que no explicaran els llibres del Sr.Wert

Interessant cerca bibliogràfica de Marcel Mañé: Espanya va ser des de temps dels romans la denominació geogràfica dels territoris de la península ibèrica, malgrat això, el primer Rei que es va autoanomenar “Rey de España” va ser l’italià Amadeo I el 1870.Tots els anteriors s’ anomenaven a si mateixos reis de Castella més una llarga llista de territoris que anaven guanyant o perdent.

Fins al rei Fernando VII, les numeracions són les de Castella. La reina Isabel II s’apropià de la numeració del regne de Castella, pretenent que el regne de les Espanyes era l’únic regne continuador del regne de Castella. El rei Alfonso XII i el rei Alfonso XIII s’apropiaren de la numeració del regne de Castella, pretenent que el regne d’Espanya era l’únic regne continuador del regne de Castella.

No hi ha cap dubte de que la mentalitat política actual no ha canviat i segueix essent castellana. En un Estat de nova constitució, segons els entesos en el tema, l’hipotètic futur Rei Felipe s’ hauria d’ anomenar Felipe I de España i no Felipe VI, o sigui el sisè Rei Felipe de Castella i tristament successor de Felipe V.

En el seu estudi Mañé conclou que s’anomenen reis (o reines) de Castella fins a 14 monarques ( des d’Isabel la Catòlica fins a Fernado Vll). Ells mateixos trien el seus propis títols lliurament en documents oficials que mostra.

S’anomena rei de les Espanyes i de les Índies només José I ( el germà de Napoleó). S’anomena reina de les Espanyes Isabel II.

I finalment només 4 s’anomenen reis d’Espanya (Amadeo I, Alfonso XII, Alfonso XIII i Juan Carlos I)

Espanya com entitat política només té 143 anys ( molt menys que els Estats Units de Nord-America o la majoria de països sud-americans com Argentina, Xile, Perú…)

Sobirania fiscal. L’opinió dels experts

Jordi Capelleras

Advocat Fiscalista

Tot i que les comunitats autònomes són responsables de més d’una tercera part de les despeses públiques, els tributs que recapten –el principal, l’impost sobre transmissions– són residuals. La major part del pressupost procedeix de tributs gestionats per l’Estat. Per exemple, en el període 2004-2011, la recaptació dels impostos cedits a la Generalitat de Catalunya no arriba mai al 13% del pressupost, amb tendència fortament decreixent (6% al 2011). En aquest context, parlar de control del dèficit és un eufemisme, ja que el govern autonòmic té molt poc marge d’actuació en el cantó dels ingressos i, per tant, el que es pretén és, simplement, la reducció de la despesa que es decideix des de Catalunya, amb objectius polítics i no pas econòmics.

Que els perjudicats per aquesta actuació –els ciutadans de Catalunya– deixin de pagar els impostos promovent campanyes com el tancament de caixes de 1899, pot ser comprensible i fins i tot legítim, però les conseqüències que cal preveure són francament adverses: tot i que el doctor Robert té carrers i places dedicats a la seva memòria a la majoria dels municipis de Catalunya, alguns dels protagonistes van arribar a ser detinguts.

El moviment a favor de la insubmissió fiscal endegat a Catalunya per plataformes com Catalunya Diu Prou té un caire molt diferent al tancament de caixes. No es tracta de deixar de pagar els impostos, sinó de pagar-los a qui –a parer de l’insubmís– ho necessita, en aquest cas la Generalitat de Catalunya. És legal aquesta opció?

Si se segueixen els procediments que l’esmentada plataforma recomana, la resposta és contundent: es tracta d’una acció perfectament legal, que no pot comportar per part de l’Estat ni l’exigència del deute tributari ingressat a la Generalitat de Catalunya, ni la imposició de sancions. El procediment es basa en la figura de la consignació, que ja es preveia a la llei general tributària de 1963. Aquest procediment permet l’ingrés del deute tributari als organismes públics amb servei de caixa, amb els efectes alliberadors del pagament. D’altra banda, el procediment es completa emplenant l’imprès i un escrit explicatiu, que permeten que l’obligació d’informació –que forma part, igual que el pagament, de les obligacions tributàries– quedi acomplert.

En realitat, l’expressió insubmissió fiscal és imprecisa –els mateixos membres de la plataforma no parlen d’insubmissió, sinó d’exercici de la sobirania fiscal–, perquè qui la practica compleix la llei escrupolosament, per molt que faci servir un procediment atípic.

Es podria al·legar que la finalitat de la figura de la consignació no era donar ocasió a una reivindicació política, i que l’insubmís força la seva utilització. Aquest argument, a banda de ser insuficient per predicar la il·legalitat de la conducta, oblidaria que hi ha una llei orgànica teòricament en vigor (la llei 6/2006) que preveu la gestió dels tributs recaptats a Catalunya per part de l’Agència Tributària de Catalunya, amb la finalitat de facilitar el compliment de les obligacions tributàries. En l’ordenament jurídic espanyol hi ha moltes normes que no es compleixen i, el que és més greu, que el seu incompliment no implica cap conseqüència per a ningú, i aquest n’és un cas evident. La llei orgànica 6/2006 és l’Estatut de Catalunya, i encara que ningú no sembli cridat a complir el seu article 204.3, el cert és que la conducta de l’insubmís, ingressant el seu deute a la Generalitat de Catalunya, no pot considerar-se contrària a l’esperit de l’ordenament jurídic que ja havia previst aquesta actuació.

Passant de la teoria a la pràctica, els primers a practicar la insubmissió fiscal, ara fa més d’un any, temien que la màquina burocràtica de l’Agència Tributària, amb procediments tributaris fortament automatitzats, pogués implicar conseqüències adverses sense necessitat d’una actuació voluntària per part dels seus responsables. Passat un any, es pot afirmar que aquest temor era infundat perquè, pel que s’ha sabut, cap insubmís no ha estat notificat.

A més, el delegat de l’Agència Estatal a Barcelona, preguntat sobre la qüestió –les seves declaracions poden trobar-se fàcilment a la xarxa–, en cap moment no va manifestar que l’actuació fos il·legal, i es va limitar a afirmar que l’acció endegada era inútil perquè la Generalitat de Catalunya acabava transferint els fons obtinguts a l’Estat.

Font: El Punt Avui

La Coronela a l’Hospitalet

Nota de premsa de La Coronela

El proper 19 de Juny, a les 20:00 h. la Coronela de Barcelona assistirà a la commemoració del 300 aniversari del Conveni de l’Hospitalet, que deixava a la nostra Nació en mans del Duc d’Anjou, el qual va ocupar el nostre país i va anorrear totes les nostres llibertats, constitucions, prerrogatives etc, i que va sotmetre a Catalunya a l’estat d’ocupació que encara avui en dia patim.

Com bé sabeu, l’Ajuntament de l’Hospitalet, esta governat pel PSC, i aquest ajuntament, s’ha posicionat en contra que el nostre poble pugui decidir lliurement el seu destí, amb l’afegit que també farà campanya pel No.

Es per això que la Coronela demana la col·laboració de tothom , per intentar combregar el màxim de patriotes possibles per aquesta data i lloc, amb Estelades i creus de Sant Jordi perquè vegin que l’Hospitalet també pertany a Catalunya.

Ens agradaria moltíssim que es veies la determinació del poble de Catalunya, en un territori governat per persones hostils al nostre procés d’alliberament nacional, i que la Coronela de Barcelona està totalment recolzant, el procés de llibertat de la nostre Nació.

Que primer quedi la noticia i després la crida !!!

El Conveni signat a l’Hospitalet de Llobregat el 22 juny 1713 entre el comte de Königsegg, representant del mariscal Starhemberg, cap de l’exèrcit de l’arxiduc Carles d’Àustria, i el marquès de Ceva Grimaldi, representant del duc de Pòpuli, cap de l’exèrcit de Felip V, acordava finalitzar les hostilitats de la Guerra de Successió. L’acord estipulava l’evacuació de les tropes aliades de Catalunya, Mallorca i Eivissa, així com el lliurament de Barcelona, o de Tarragona a les tropes de Felip V com a garantia.

Les autoritats austriacistes de Barcelona ocultaren els acords d’evacuació del Principat (conveni de l’Hospitalet) coneguts aviat per la població catalana, i que feren que la junta general de braços de Catalunya decidís seguir la resistència a Felip V, mentre s’intentava, per la via diplomàtica, la intervenció de l’emperador i de la reina d’Anglaterra en la defensa de les constitucions catalanes. Però la Gran Bretanya deixà d’interessar-se pel problema i l’emperador acabà signant també la pau a Rastatt.

Independència i entitats veïnals

Josep Arranz i Romeu

Coordinador de Veïns per la Independència

El debat sobre la sobirania, el seu exercici, la construcció d’un estat propi, no és ni abstracte ni allunyat de la realitat quotidiana. Tenir o no tenir sobirania, exercir-la o no exercir-la i, sobretot, qui l’exerceix i com. Aquest és el debat que cal afrontar amb determinació i valentia. Sense eufemismes. Ens hi va en gran part la solució a molts dels problemes (no tots) que tenim com a veïns i veïns de les nostres viles i ciutats.

Perquè exercir la sobirania, poder esdevenir col·lectivament iguals entre els iguals i poder triar si volem constituir-nos en un nou estat independent és la base que pot fer que puguem disposar dels nostres recursos, de poder decidir les nostres prioritats. De poder projectar-nos al món, però també de solucionar els problemes que dia a dia ens trobem en la gestió del nostre entorn més immediat.

Les entitats veïnals, els veïns i veïnes dels barris de la plana i de la muntanya, del litoral o de l’interior, de la capital, tots, estem patint de manera cada cop més crua la manca de sobirania de les nostres institucions i la seva a voltes manca de valentia per plantar-hi cara. No hi ha recursos, tot i que els generem. No tenim poder, tot i que és nostre. Som ciutadans subordinats a les arbitrarietats d’un estat que ens és hostil i al qual ja hem suportat molt, massa i tot. És l’hora de trobar camins propis que sens dubte, seran millors.

L’ANC està fent una tasca important de dinamització i pressió als nostres representants polítics que cal mantenir i augmentar. Veïns per la Independència, amb la voluntat d’agrupar el màxim nombre d’entitats veïnals i de veïns i veïnes a títol personal serà una de les peces determinants que culminaran en l’èxit d’esdevenir un nou estat d’Europa.

Perquè és precisament a les entitats veïnals on ens trobem els ciutadans més sensibilitzats per la realitat més propera, que volem solucions, que exigim respostes, que reclamem millores, que oferim alternatives. És on ens trobem els veïns i veïnes amb tota la nostra diversitat, cultural, lingüística, nacional, social… de tota mena, però també és on el debat de la manca d’eines per fer front als problemes és més fàcil d’argumentar. Al costat de la lluita contra l’especulació urbanística, també ens trobem la lluita contra l’especulació política. Al costat de la pobresa, també ens trobem l’espoli dels recursos que podríem dedicar a polítiques socials… si poguéssim decidir i en poguéssim disposar. On podríem desenvolupar polítiques d’acollida… si ho poguéssim decidir. Als barris i als pobles on podríem fer i decidir sobre tot allò que ens afectés sense haver de tenir l’encotillament forçat que provoca el robatori dels nostres recursos i l’assetjament d’una legalitat estatal hostil.

Al si de les entitats veïnals, en tota la seva enorme pluralitat i diversitat, també és on podem explicar i contrastar tant els posicionaments favorables com els contraris a la independència, tots serem cridats a dir la nostra i és essencial que tothom pugui sentir-se respectat sigui quina sigui la seva opinió.

L’entorn veïnal pot ser un dels dics de contenció contra les pors i això vol dir tornar a explicar les vegades que calgui els avantatges que suposa l’estat propi en camps com les pensions, la sanitat, l’educació, la cultura, el benestar social, l’urbanisme, la cohesió social, la sortida de la crisi… Als nostres veïns i veïnes, de mil-i-una procedències, llengües i cultures cal explicar-los i compartir entre tots el procés cap a l’estat propi, cap a la independència. També hem de reclamar, tornar-hi, reconquerir, el protagonisme veïnal.

El nostre futur col·lectiu ha de ser, i serà, aquell que els ciutadans, els veïns i les veïnes, decidim que sigui.

correu: veins@assemblea.cat

web: http://veinsperlaindependencia.wordpress.com/

facebook: https://www.facebook.com/pages/Veins-per-la-independència/526498164056933