#25MVotaConsulta: Per què li diem consulta quan són eleccions?

Carme Teixidó

Davant la de les eleccions del 25-M, no vull, ni puc, deixar d’expressar la meva opinió sobre com s’està desenvolupant la campanya des d’una part del moviment social, i la seva relació amb el referèndum per la independència del poble català.

S’està parlant molt aquest dies de la necessitat d’acudir a les urnes de forma massiva aquest 25-M, per expressar el desig dels catalans de votar en referèndum el proper 9 de Novembre. Ho puc acceptar, com a gest simbòlic o com a nou repte de convocatòria del moviment social, que ja ha estat capaç de mobilitzar grans masses. Però més enllà de demostrar una vegada més que els catalans som majoritàriament obedients a les consignes, no veig la necessitat, ni la vinculació entre les eleccions europees i el futur referèndum, però això com he dit ho accepto i no ho trobo perillós, sempre que aquest fet s’hagués plantejat de forma simbòlica.

Ara bé, discrepo profunda i rotundament, i no només això sinó que denuncio, el perill de la manipulació i la confusió dels electors.

Tots nosaltres tenim clar quines sigles polítiques estan a favor del dret a decidir i quines no, sabem quines sigles polítiques son sobiranistes, quines independentistes i quines no, però d’entrada el missatge enviat a la ciutadania comença per demanar el vot per les formacions que estan a favor del dret a decidir, cal? És que potser algun dels possibles votants a qui va dirigida aquesta campanya, majoritàriament socis i simpatitzants de l’ANC, tenen pensat votar alguna de les formacions polítiques que no ho està? Però aquesta és una forma de posar-ho tot al mateix sac, i ens fem la imatge mental del lligam entre les eleccions europees i el referèndum.

I el missatge s’arrodoneix i es torna confús del tot quan des del moviment social se’ns diu d’una forma oficial i oficialista #25MVotaConsulta

No puc entendre el perquè s’ha escollit aquest hashtag com a eslògan, perquè el 25-M no estem votant consulta, estem escollint els diputats que aniran al Parlament Europeu.

D’entrada em preocupa l’ús de la paraula consulta en lloc de referèndum, alguns pensareu que és el mateix, potser ho és de forma col·loquial entre nosaltres, però no si el context està en el marc internacional, on les consultes només es fan quan la gent va al metge, les altres són referèndums, però deixant de banda aquest no menyspreable detall:
Per què ? #25mVotaConsulta?

Si en algun moment es podia haver utilitzat aquest eslògan, hauria estat en les passades eleccions al Parlament català, on els més votats portaven el referèndum al programa, i per això van ser escollits (entre d’altres coses), llavors potser sí que vàrem votar “consulta” però ara no passa el mateix.

Em pregunto a qui i per què algú pot decidir donar aquest missatge?
Que potser es vol que pensem que és condició votar el 25M per a tenir referèndum el 9N?
Que si no demostrem no sé que, quedarem castigats sense votar?
Que potser no és cert que el 9-n ja està convocat?
Per què sembrar aquesta incertesa? Que no ens ho creiem? O potser ja hi ha algú que vol que no ens ho creiem? Que potser així davant d’una excusa d’última hora que ens podria portar a unes eleccions plebiscitàries, o a una tercera via, (que potser estan en el full de ruta d’alguns) serà més senzill que la població ho accepti, ja que ens hauran anat preparant?

Potser pensareu, no dona, no vol dir això, l’eslògan es refereix a … O es diu pensant en…
Doncs si no és això, o comencem a escollir eslògans i missatges que no confonguin o comencem a dir les coses pel seu nom i sabrem on estem cadascun.

Votem, clar que sí, però sense possibles confusions.

La independència d’Escòcia a les eleccions europees

Arnau Padró i Queralt Badia

Podeu trobar més articles d’aquests autors al bloc “Caminant cap a l’autèntica ‘Devolution'”.

El proper dijous, 22 de maig, al Regne Unit se celebren les eleccions europees, és a dir, els habitants d’aquest territori decidiran quins seran els seus representants al Parlament Europeu de Brussel·les. Igual que a Bèlgica, França, Irlanda, Itàlia i Polònia, al Regne Unit el territori està dividit, per a aquestes eleccions, en circumscripcions, a diferència de la resta d’estats, en els quals tot el territori estatal forma una única àrea electoral o circumscripció. En concret, hi ha 12 circumscripcions: la d’Irlanda del Nord, la de Gal·les, la d’Escòcia i les 9 regions en què es divideix administrativament Anglaterra. En el cas d’Escòcia s’escullen 6 eurodiputats.

En general, les eleccions europees desperten poc interès entre els escocesos. En les darreres eleccions, l’any 2009, a Escòcia va haver-hi una participació de tan sols el 28,5%, 6 punts per sota de la mitjana del Regne Unit, i la més baixa de totes les circumscripcions de l’estat.

Aquest cop, però, els comicis tenen un tret distintiu, i és que seran les votacions anteriors a ‘la gran votació’: el referèndum sobre la independència. Per tant, el tema hi és inevitablement present. En aquest article fem un petit repàs de cadascun dels partits amb més implantació a Escòcia que presenta candidats a les eleccions al Parlament Europeu, i com aquests grups polítics aborden el tema del referèndum.

En primer lloc, l’Scottish National Party sembla tenir poc interès en els comicis europeus, si ho jutgem basant-nos en el poc espai que dedica a les eleccions a la seva pàgina web^[1], i en el fet que no hem rebut fulls de propaganda a la bústia (quan falta menys d’una setmana per les votacions). Un dels motius per explicar la poca mobilització de l’SNP podria ser el fet que ja té força garantits 3 diputats dels 6 que s’escullen, i sembla quasi impossible que en pugui aconseguir un quart. D’altra banda, quan falten quatre mesos pel referèndum, el partit està centrant la major part dels seus esforços a impulsar el ‘sí’ a la independència. Pel que fa tant al missatge que transmet com a la campanya del partit, estan clarament vinculats al referèndum: fan un discurs totalment europeista i afirmen que votar l’SNP i, posteriorment, el ‘sí’ a la independència el proper 18 de setembre és la garantia per tal que Escòcia segueixi formant part de la UE. En contraposició, argumenten el fet que el govern de Westminster s’està plantejant de fer un referèndum perquè el Regne Unit decideixi si vol sortir de la UE -en part, a causa de l’ascens del partit euroescèptic i d’extrema dreta UKIP. De fet, aquesta formació podria esdevenir primera força a aquestes eleccions europees, segons algunes enquestes, al conjunt del Regne Unit. La campanya de l’SNP es resumeix en el seu cartell^[2], l’eslògan del qual fa la següent crida: “Make Scotland’s mark on Europe” (“Fes la marca d’Escòcia a Europa”), tot combinant-ho amb una bandera del país que simula ser una creueta a la papereta de votació.

A la web del Labour Party escocès no hi trobem cap apartat dedicat a les eleccions europees. Tot i així hem rebut a casa la seva propaganda electoral^[3]. Aquesta està clarament vinculada a l’ambient pre-refèrendum. El lema de campanya, “Together we can” (“Junts podem”) és un clar missatge que destaca la seva aposta per la unitat. A l’interior del fulletó és on s’amplia aquest missatge, en diversos apartats, tots sota títols que contenen la paraula ‘together‘. A cadascun d’aquests missatges, el partit intenta ressaltar els beneficis de compartir estat amb la resta de nacions del Regne Unit, així com aquelles iniciatives provinents del partit laborista que han millorat clarament la qualitat de vida dels escocesos. No és fins al darrer apartat que parla de la Unió Europea, també per destacar el beneficis de formar-ne part. Cal dir que els laboristes, segons totes les enquestes, tenen garantits els mateixos dos eurodiputats que tenen ara.

Els conservadors escocesos (tories) -partit que ostenta el govern del Regne Unit- també han escollit un lema de campanya molt centrat en el context polític del referèndum d’independència: “Yes to change in Europe – No to independence” (“Sí a canviar dins d’Europa – No a la independència”). No només això, sinó que fins i tot han optat per anomenar a la candidatura de la següent manera: “Scottish Conservative – No to independence” (“Conservadors Escocesos – No a la independència”) . Si analitzem el contingut de la campanya^[4] que han preparat per a aquestes eleccions, veiem que, d’una banda, se centren bàsicament a vendre’s com a garants per mantenir la unitat del Regne Unit i, de l’altra, a donar suport a un referèndum sobre la Unió Europea que, segons una recent enquesta, té el suport d’una majoria d’escocesos. Segons les enquestes sobre els comicis recents, els conservadors mantindrien l’actual eurodiputat, però hi hauria cert risc de perdre’l en benefici d’UKIP si aquest darrer partit els aconsegueix superar en vots -fet que, en alguna d’aquestes previsions, es tradueix en quedar tan sols a 1 o 2 punts percentuals dels conservadors.

Els liberal-demòcrates escocesos no trenquen la tendència i també han reservat un lloc central en la seva campanya pel referèndum d’Escòcia. En el seu espot electoral^[5]centren el discurs en els beneficis de pertànyer a la UE i al Regne Unit, així com en els perills d’estar fora d’aquests marcs. El candidat es refereix a l’aposta dels conservadors per a un referèndum per sortir de la UE i a la proposta de l’SNP per a la independència d’Escòcia, que, si es produís, no garantiria seguir formant part de la UE. En contraposició als arguments que critica, el partit aposta per mantenir Escòcia tant al Regne Unit com a la UE. El lema de campanya escollit és “In Britain, In Europe, In Work” (“A Gran Bretanya, a Europa, en el treball”). De fet, el tercer eix de la campanya són precisament els llocs de treball. En la propaganda que hem rebut a casa s’exposa que l’actual eurodiputat i candidat a la reelecció, George Lyon, i el lider del partit, Willie Rennie, estan dedicant esforços a la creació de llocs de treball i inversions per Escòcia. Posen de manifest que la pertinença a la UE i al Regne Unit és precisament un factor clau per a garantir la creació de llocs de treball i que cal no posar-ho en risc. Les perspectives electorals d’aquest partit no són gaire bones: en la gran majoria de les enquestes en George Lyon perdria la seva condició d’eurodiputat.

Els Verds són el partit que menys ha centrat la seva campanya^[6] en el referèndum d’independència. El partit aposta sobretot per ressaltar les polítiques proposades per a Escòcia i per a Europa: donar més poder als ens locals, assegurar que els serveis públics no es privatitzen, recuperar la gestió pública dels ferrocarrils i garantir la lliure circulació de persones, que consideren que enriqueix l’economia i la cultura. També es postulen a favor d’una Europa que encari la seva diplomàcia cap a la defensa dels drets humans i cap a l’ajuda a les nacions empobrides en lloc d’estar al servei de les grans corporacions. A través d’aquesta campanya, els verds esbossen implícitament la seva proposta de disseny d’una Escòcia independent: aprofiten per dir ‘no’ a la OTAN, a l’armament nuclear i a les agressions militars. Un dels missatges claus que llança el partit, però, és el d’alertar que són el vot útil per aturar UKIP ja que, segons ells, el darrer escó es juga entre aquests dos partits. Malgrat tot, les enquestes que han sortit fins ara no semblen donar-los gaire opcions a d’obtenir un lloc al parlament Europeu.

Pel qua fa al polèmic partit euro-escèptic, d’extrema dreta i racista, l’UKIP, sembla que augmentaria el seu suport en relació amb les darreres eleccions europees. Cal dir que a Escòcia aquest partit té molt menys suport que a la resta del Regne Unit. Les darreres enquestes mostren una diferència de fins a 20 punts percentuals entre els dos territoris. De fet, sembla que la seva implantació al país és força escassa. Prova d’això és el fet que no hem sabut trobar informació sobre el seu missatge concret per a Escòcia. L’únic fet rellevant en relació amb el país fou l’acte de campanya que van protagonitzar a Edimburg^[7], en el qual tot el protagonisme va recaure en Farage, el lider del partit al Regne Unit, en lloc de recaure en el seu candidat escocès al parlament europeu. Més enllà de refermar la seva posició contrària a la immigració, Farage també va avisar que un bon resultat d’UKIP el 22 de maig seria una bona eina per influir en el debat sobre la independència d’Escòcia. Com hem dit anteriorment, les darreres enquestes acosten el partit a l’objectiu d’obtenir un escó que estaria en joc amb els conservadors, però també podria venir de la pèrdua del tercer eurodiputat de l’SNP. Això ha portat aquest darrer partit, igual que els verds, a presentar-se com el vot útil per aturar UKIP^[8].

En conclusió, doncs, el referèndum d’independència que tindrà lloc el 18 de setembre a Escòcia està marcant molt una campanya que en general desperta poc interès entre els electors d’un dels països amb una participació més baixa en aquestes eleccions. Cal dir, però, que la proposta de referèndum sobre el futur del Regne Unit a la Unió Europea plantejada pel partit conservador, també és un dels principals temes del debat. A més, el fet que els escons per repartir siguin pocs i que aquells que estan realment ballant siguin només un o dos, porta als partits a dedicar-hi molts menys recursos, temps i esforços.

L’Ajuntament de Molins de Rei ja paga els seus impostos estatals a l’Agència Tributària Catalana

Jordi Romeu Nicolau. Regidor del grup Esquerres x Molins de Rei ( ERC-EMNR-AM)

Després de dos anys, l’Ajuntament de Molins de Rei ja ha pagat, per primer cop, el primer dels impostos estatals a l’Agència Tributària de Catalunya. Es tracta de l’IRPF del mes d’abril. L’IRPF és l’impost estatal que paguen tots i cadascun dels treballadors municipals i els càrrecs electes remunerats sobre els seus ingressos. És un impost que l’Ajuntament reté en cadascuna de les nòmines i, que, posteriorment ingressava a l’Agència Tributària espanyola per compte dels seus treballadors. El segon impost estatal és l’IVA que depèn , en cada liquidació, de si el saldo és a pagar o a retornar, en funció de la situació concreta d’aquell trimestre, com els passa, també, a les empreses. Ingressar aquests impostos a l’Àgència Tributària de Catalunya és un acte de sobirania fiscal.

No ha estat fàcil aconseguir que el govern sociovergent fes el pas de pagar l’IRPF a l’Agència Tributària de Catalunya. Ha calgut molta feina d’Esquerres x Molins de Rei i el suport majoritari del Ple a les nostres propostes. La primera del març de 2012, de suport al moviment “Diem Prou” en favor de la insubmissió fiscal a l’estat espanyol. La segona de març de 2013, és a dir un any després de la primera i per tant d’ara fa un any, en la línia de les recomanacions de l’Associació de Municipis per la Independència d’exercir la sobirania fiscal i de suport a l’Agència Tributària de Catalunya.

L’ immobilisme del govern municipal per l’ incompliment dels acords de Ple, però, va requerir de noves preguntes el passat mes de desembre, de converses amb el propi alcalde i de la celebració d’un acte específic sobre el tema, a Cal Dit, el passat 20 de gener, amb la presència de l’Andreu Francisco, Alcalde d’Alella (un dels municipis pioners en el pagaments de tributs a l’Agència Tributària de Catalunya) i de la Carme Teixidó, Presidenta de l’entitat “Ara o Mai” i coordinadora de la Plataforma “Catalunya Diu Prou”.

I finalment hem assolit l’objectiu. No sense dificultats per la pròpia actitud del govern municipal i la seva evident disparitat de criteris sobre el tema. Però des d’Esquerres x Molins de Rei estem molt contents. D’aquesta manera l’Ajuntament de Molins de Rei, una vegada més, actua en interès del país, dels seu present i, molt especialment, del seu futur. Ara li toca al Govern de la Generalitat impulsar i consolidar, definitivament, l’Agència Tributària de Catalunya per tal que els nostres impostos es quedin aquí. Treballem per la vila i pel país i per dotar-nos de les estructures d’Estat necessàries per quan assolim la independència.

L’Independentisme a la Primera Guerra Mundial. El Cas dels Voluntaris Catalans. Per reflexionar

Josep Maria Bellmunt

Introducció

Aquest any es compliran cent anys de l’inici de la Gran Guerra (també coneguda com la Primera Guerra Mundial), un conflicte que va marcar la fi de la supremacia del vell continent i d’una forma de vida que havia durat segles, i va assenyalar la irrupció dels Estats Units com a primera potència mundial, militar i econòmica.

Milers d’homes i dones van perdre la vida defensant uns estats i uns imperis arnats i despòtics, que marcaven el domini d’una aristocràcia secular lligada al sistema agrari, i a una forma de vida, que no sabia ni podia resistir, l’empenta de la tecnologia moderna ni els canvis socials que això comportava.

Voluntaris Catalans amb la Creu d’Honor

Un decadent estat espanyol, sense cap pes a Europa, i que feia poc havia sofert la derrota de Cuba i Filipines, perdent les seves darreres colònies d’Ultramar, se’n va mantenir al marge, però a Catalunya uns centenars de voluntaris que provenien del majoritàriament del catalanisme i favorable als aliats (França, la Gran Bretanya, Els Estats Units..), es van apuntar a la lluita en aquest bàndol. En el fons de tot plegat sembla que hi havia la voluntat de demostrar el compromís amb els països que lluitaven contra els grans imperis, posicionar-se contra la monarquia espanyola, i esperar que els aliats, una vegada guanyada la guerra reconeguessin el dret d’autodeterminació de Catalunya. Una idea que ara pot semblar innocent, però que llavors semblava possible, atès que moltes nacions van aconseguir la seva llibertat amb la derrota dels Imperis Austro-Hongarès i Turc.

Absolutament espontani?

Però potser no tot és tant senzill. L’escriptor nord-català, Joan Daniel Bezsonoff , va publicar l’any 2004, una novel·la sobre els voluntaris catalans: “La Guerra dels cornuts”, però que sembla inspirar-se en part en fets reals, quan explica que el tinent rossellonès, Alexandre Pagès, va treballar conjuntament amb el Consolat General de França a Barcelona, amb una missió secreta i molt concreta: Crear a Catalunya la sensació de que els aliats estaven a favor del catalanisme, i així reclutar nacionalistes catalans per a la Legió Estrangera, amb la promesa de la recompensa d’una Catalunya independent, un cop conclosa la guerra.

Podríem establir, a molt petita escala, un paral·lelisme amb les promeses dels anglesos als àrabs per lluitar contra els turcs, també a la Gran Guerra (Lawrence d’Aràbia)

La xifra.

El nombre de voluntaris catalans que van anar a lluitar a la Gran Guerra no es coneix del cert, encara que s’ha arribat a parlat de fins a 10.000 voluntaris, aquest sembla un nombre molt elevat, alguns estudiosos francesos el situen en un nombre força inferior, que sembla més d’acord amb la realitat. En realitat una part important d’aquests voluntaris catalans ja residien a França, on havien emigrat per raons econòmiques, i es van allistar per raons també econòmiques o d’integració social.

Al febrer 1916, es va formar “El Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans”, on confluïren tot tipus de sectors nacionalistes, sobretot d’Unió Catalanista, i de la que llavors era l’entitat independentista més present a la societat, catalana, el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industria), possiblement per intentar aprofitar políticament la presència de catalans en el conflicte, i formar un Comitè Nacional Català.

El Comitè de Germanor, va crear la famosa medalla dels voluntaris, que va ser enviada al “Régiment de Marche de la Légion Etrangère (RMLE)”, on estaven ubicats els catalans. Val a dir que el 1er regiment de la legió estrangera va ser l’única unitat francesa amb una medalla commemorativa estrangera no oficial, la dels catalans, encara que aquests no constituïen una unitat separada dins del seu regiment.

També al 1916 es va entregar als voluntaris la senyera on es pot llegir “Catalunya honorà els voluntaris catalans que lluiten per la llibertat” i l’acrònim del seu regiment RMLE, i que anava coronada amb una estelada fora de la bandera, com es pot veure a la foto, i que actualment es troba exposada al Musée de l’Armée a Paris.

Com passa habitualment a totes les guerres, els estrangers van anar a les batalles més dures, i van ser carn de canó de primera línia, i així els catalans van lluitar a Verdum, el Somme, Champagne, Flandes, i també als Balcans (Sèrbia, segons es va publicar al diari de la Unió Catalanista de 1916), als Dardanels o a Bulgària, entre molts d’altres escenaris.

Internacionalització de la participació catalana

La Revista La Trinxera, iniciada per Camil Campanyà, un voluntari català membre de la Unió Catalanista, mort a França al 1916 (el seu cos fou embolcallat amb una estelada), i que va néixer amb el propòsit d’informar sobre la situació dels combatents catalans al front, publicà al desembre de 1918, ja acabada la guerra, un escrit explicant que els voluntaris catalans enviarien una carta al President dels Estats Units d’Amèrica, Thomas Woodrow Wilson, demanant el suport dels EUA a l’autogovern de Catalunya. No és té coneixement exacte de cap resposta oficial, però algunes publicacions especulen que els EUA haurien contestat que era un afer intern espanyol i que en cas de conflicte armat podrien rebre suport.

Conclusions

De tot plegat en queda el record del seu valor i lluita per Catalunya en terres estrangeres, una escultura de Josep Clarà, al Parc de la Ciutadella, inaugurat al juliol del 1936,amb una placa on es pot llegir “Als voluntaris catalans que van morir a França i a tot el món per la llibertat”, i alguns paral·lelismes i reflexions sobre els moments actuals, la manipulació de les causes nacionals pels grans estats, i com enfocar així l’acció exterior per aconseguir la nostra llibertat com a poble.

Les conseqüències que poden tenir les declaracions del President Mas a la Repubblica

Josep Maria Bellmunt i Bardas

Les declaracions del President Artur Mas al diari italià, La Repubblica, en el sentit de que en cas d’independència Catalunya no seria un membre automàtic de la UE, i que caldria demanar un règim transitori, sembla que han donat munició als unionistes espanyols. Només cal veure les portades dels principals diaris de l’estat, i també catalans, amb un titular immediat i gairebé idèntic. El País, El Periódico, ABC, La Vanguardia i a molts d’altres es podia llegir: “Mas admet que Catalunya quedarà fora de la UE”.

Aquestes afirmacions, no desmentides, tenen conseqüències en diferents àmbits.

La primera és contradir la posició fins ara oficial del govern i adoptada per tot l’independentisme (partits, entitats, sindicats i empresaris afins al sobiranisme, etc..) en relació a la UE, donant sensació de poca fiabilitat i d’improvisació. Aquest discurs deia fins ara que no hi ha res escrit sobre la UE en aquest tema, i que davant d’una situació nova caldria adoptar estratègies noves. Que en lloc es sentencia que un nou estat format per persones, estructures administratives i econòmiques, que ja formen part de la UE, hagin de sortir-ne, només pel fet de canviar de nom i d’estatus, i aquesta posició està avalada per polítics i analistes del més alt nivell. Ara, Mas ha dit, o ha insinuat el contrari, i deixa tot el discurs a l’aire.

La segona conseqüència és més greu. És fer passar aquells que neguen el més elemental dels drets democràtics, i que utilitzen sovint la mentida, la manipulació i la coacció, com a portadors de la veritat. Perquè el govern espanyol, l’aparell estatal, PP, PSOE, Rajoy, Rubalcaba, una part important del gran empresariat espanyol, i alguns dels molt ben remunerats funcionaris europeus, no s’han cansat de repetir el que ara Mas ha dit al diari italià, i això els presenta davant d’alguns com persones que tenen raó, gent seriosa i potser de fiar. Alguns ja hem escoltat comentaris del tipus: “Ja ens ho havien dit que haurem de sortir de la UE”, però és que ara el President ho ha signat i segellat…

La tercera conseqüència és doble, per una part no aprofitar el discurs del Partit Nacionalista Escocès (SNP), que ja havia treballat molt el tema de l’adhesió a Europa, senzillament només havíem de treure profit de la feina molt ben feta per l’SNP, i el més important, que pocs qüestionaven, i calia reforçar-la des d’aquí. No només es malbarata això amb les declaracions de Mas, sinó que es posa contra les cordes a l’SNP, un aliat natural, que ja està rebent les crítiques de l’unionisme britànic, que també treu profit de les paraules de Mas. Com a resultat de tot això Escòcia marca distàncies amb Catalunya, i representants del partit escocès ja han dit que són processos diferents i situacions diferents, i quedem aïllats en el conflicte dins d’Europa. A nosaltres, més que a Escòcia, ens interessa anar junts en alguns temes.

La quarta conseqüència, i potser la més important de totes, és l’efecte que pugui tenir el resultat de la consulta, o d’unes eleccions. Aquestes paraules poden aturar alguns votants, i donen credibilitat als partits espanyolistes a Catalunya, amb Navarro i Ciudadanos al capdavant. Si bé és cert que al votant netament independentista les declaracions de Mas no l’afectaran en absolut ni li faran canviar el sentit del seu vot, si que pot afectar a un percentatge d’electors, no molt elevat, però si suficient per fer decantar la balança d’una pregunta que ja d’entrada nosaltres mateixos hem posat de nota perquè guanyi el #SíSí (potser no hi havia més opcions), i en menor mesura, però també, el vot a partits sobiranistes en unes possibles eleccions plebiscitàries. Les paraules del President poden fer créixer el #No o el #SíNo, poc, però el suficient perquè l’independentisme perdi.

I no demanem al President que no digui la veritat, es clar que no, si és del tot cert i segur que quedarem fora de la UE, cal dir-ho, i ben alt, perquè tothom actui en conseqüència, però pel que sembla ningú pot saber de cert que farà la UE en cas d’independència de Catalunya, dependrà de molts factors, llavors perquè assumir d’entrada que en quedarem fora, no porta enlloc, perquè es desconeix. Cal replantejar-se molt seriosament les properes entrevistes del President Mas als mitjans, sobretot als internacionals, cal utilitzar la diplomàcia catalana( en tenim?), disposar d’una estratègia de comunicació ben planificada, i no caure en contradiccions. No ens podem permetre que sembli que cometem errors o caiem en contradiccions quan volem ser sincers, cal triar molt acuradament les paraules, perquè podem anorrear el procés i l’esforç de centenars de milers de persones. Si volem ser un estat, i que a l’exterior i també aquí tothom s’ho cregui, hem d’actuar des d’ara com a tal.

Com és el President? Informe Grafològic realitzat a partir de la carta publicada d’Artur Mas.

Hem demanat a la Mari Llum Ibarz, una experta grafòloga, que ens analitzi la lletra del president Mas a partir de la carta escrita a mà, felicitant les Festes, que avui s’ha publicat al compte de Twitter del Govern de la Generalitat.

Aquest n’és el resultat. El publiquem textualment.

Informe

Cal considerar la impossibilitat d’una perfecta anàlisi, a causa de que l’estudi grafològic s’ha realitzat sobre la imatge d’una fotocopia, i sense tenir referència d’altres escrits anteriors, tot i així després d’analitzar la carta, i segons el meu lleial saber i entendre puc fer un petit resum.

El primer que destaca és una gran intuïció, frenada però per la por de deixar-se portar per ell mateix, ja que segons el seu esperit analític i la seva ment desperta, hi ha un progrés molt difícil, que el porta a centrar-se en si mateix, buscant la manera de sortir d’aquesta lluita que es forja en la seva ment, i que no li deixa veure clar. Tot i que té metes clares, no coneix el camí per dur-les endavant amb total seguretat.

És de naturalesa moderada i bastant convencional, i es veu obligat a obrir la seva ment cap a uns camins que no entren en els seus càlculs en moments no difícils ( Ara en canvi es troba en nombroses ocasions totalment desorientat ).

Tal cosa fa que el seu interior pateixi xocs abruptes, i tingui un gran esgotament mental, i més encara emocional, perquè pel seu tarannà és una persona que necessita moltíssim la comprensió i el suport, tant en el pla familiar com en el seu entorn social, i a vegades aquests dos estan contraposats, produint-se t un estat emocional comprimit i alterat, fins a esgotar-lo malaltissament, de vegades abandonaria, cosa que el seu amor propi no li permet.

No obstant això té molt sentit de la responsabilitat, i aconsegueix imposar-se a aquestes caigudes d’ànim ( cal matisar que encara que necessiti suport, ell és suficient fort per decidir després de sotmetre’s a si mateix a diversos anàlisis ). Encara que no és de naturalesa opressora, si sent orgullós de si mateix. Podríem concloure que no li agrada en absolut manar d’una forma en que imposi el seu criteri, sinó que li agrada parlar-ne i trobar consens.

Ell tirarà endavant i no té por, només li preocupen les conseqüències de les seves accions per a la resta, no és una persona que es vulgui sobreposar al altres.

De la seva signatura també destaca que està disposat a seguir endavant cap a les seves metes, passi el que passi, però sense fer públiques les seves decisions.

Llum Ibarz Cirujeda

Pèrita Cal·lígrafa dels Tribunals

Ex-Presidenta de l’Associació de Grafòlegs

Sobirania Fiscal: El Consell Assessor per a la Transició Nacional assumeix les tesis de la campanya de Catalunya Diu Prou

Josep M.Bellmunt i Bardas

El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) ja ha plantejat en el darrer informe sobre la Hisenda Pròpia, presentat amb data 20 de desembre, l’escenari que s’obrirà, si com es de preveure, no hi ha un acord amb l’estat espanyol ( el document contempla les dues possibilitats), sobre el traspàs de la gestió dels tributs a Catalunya, i que porta a conclusions i raonaments pràcticament similars als de la campanya de sobirania fiscal que des de fa 20 mesos va iniciar la plataforma Catalunya Diu Prou.

És a dir que el CATN assumeix gairebé en la seva totalitat les tesis de la campanya de sobirania fiscal, que ha portat a milers de persones físiques, empreses, autònoms, desenes d’ajuntaments i Consells Comarcals, així com a diputats al Parlament i al Congrés, a pagar voluntàriament els seus impostos estatals a l’Agència Tributària Catalana, desafiant al govern espanyol, davant la tebiesa inicial del Govern Català, que ha tolerat, però no estimulat, aquest gest de coratge.

El CATN, entre d’altres, diu en el seu informe: “Molts catalans es pregunten què passaria si, desprès de tres-cents anys de submissió fiscal a l’Estat espanyol, els catalans paguéssim els nostres impostos a l’Administració Tributària de Catalunya…., i segueix dient que el Govern de la Generalitat ha de comptar amb la col·laboració de la societat catalana, i guanyar-se la confiança dels contribuents perquè es simplificaria moltíssim la construcció de l’estructura administrativa responsable de l’aplicació del sistema tributari, en un entorn de confiança i cooperació amb la societat civil…, i “que aquesta consciència fiscal dels catalans constitueix l’actiu principal per l’èxit, perquè la Generalitat de Catalunya difícilment disposarà de tots els recursos humans, materials, jurídics i tecnològics necessaris per a exercir una força institucional suficient per fer front a l’incompliment de les obligacions tributàries que les lleis del Parlament de Catalunya puguin establir”.

De fet l’informe dedica tot l’apartat 3, del capítol IV, titulat: “Mesures per donar servei als contribuents catalans que volen complir les seves obligacions tributàries amb l’Estat espanyol per mitjà de l’Agència Tributària de Catalunya” a “analitzar les estratègies que el Govern de la Generalitat ha d’adoptar davant la realitat actual en que molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i moltes Corporacions Locals ja fan efectiu el compliment de les seves obligacions tributàries amb l’Estat espanyol per mitjà de l’Agència Tributària de Catalunya”, i s’afirma que “la Generalitat hauria de prestar el servei de gestió que li demana una part de la ciutadania i de les entitats públiques i privades de Catalunya, facilitant-los-hi la possibilitat de decidir lliurement davant de quina Administració prefereixen fer els tràmits per a la liquidació i pagament dels impostos de titularitat estatal.”

I demana que la Generalitat garanteixi als contribuents que hagin escollit aquesta via de pagament directe a Catalunya, que no rebran cap tipus de sanció o conseqüència per part de l’Estat espanyol, i per això li requereix que posi en marxa amb celeritat l’aparell logístic que permeti gestionar un important volum de pagaments, que serà creixent, amb destinació a l’AEAT. També per això l’informe demana automatitzar el procediment de recaptació per reduir el mínim el temps de transferència de les dades entre ambdues Administracions.

També es demana, de la mateixa forma que ho ha fet Catalunya Diu Prou, de separar els pagaments que es reben amb destinació a l’estat espanyol, de la resta de pagaments a la Generalitat de Catalunya, per poder conèixer la realitat de contribuents catalans que ja paguen a Espanya utilitzant l’ATC.

Els arguments legals que esgrimeix l’informe també coincideixen, l’article 204.2 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, que diu que la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció dels impostos de titularitat estatal es poden delegar a la Generalitat. Però aquí caldria afegir també la Llei General Tributària que permet fer consignacions de dipòsits, i el concepte de finestreta única, que validen absolutament el pagament d’impostos estatals a l’ATC.

De fet, la mateixa delegada del Govern espanyol a Catalunya, Llanos de Luna, només ha recorregut els acords dels plens dels ajuntaments que demanen de fer sobirania fiscal, perquè entén que no és de la seva competència, però no ha recorregut, en cap cas conegut, el pagament a l’ATC quan s’ha fet per decret d’alcaldia ( cas d’Alella i d’altres municipis) sense passar pel ple, perquè sap que és una acció absolutament legal dins l’ordenament jurídic espanyol.

La situació actual de la Hisenda Pròpia Catalana. La peça clau

Josep Maria Bellmunt i Bardas (Ara o Mai)

El ple del Parlament va aprovar el passat 27 de setembre una proposta de CiU i ERC en la qual s’instava a que l’Agència Tributària Catalana assumeixi la gestió plena, inclosa la recaptació, de “tots els tributs suportats a Catalunya ” abans que finalitzi el primer semestre de 2014. La proposta de resolució va comptar amb els vots favorables de CiU i ERC, i amb les abstencions d’ICV-EUiA i la CUP.

Tot plegat com a peça necessària per a poder disposar d’unes estructures inicials bàsiques quan s’aconsegueixi la independència, i també per respondre a la demanda i a l’esforç que ja es fa des de la societat civil, on el col·lectiu Catalunya Diu Prou ja fa més d’un any i mig que liquida directament a Agencia Tributària Catalana (ATC), en lloc de fer-ho a l’espanyola, els impostos de milers de catalans ( empresaris durant tot l’any i persones físiques per a la declaració de la renda), i també de més de cinquanta ajuntaments i Consells Comarcals, així com els diputats d’ERC i la CUP al Parlament, i els d’ERC al Congrès de Madrid, que s’han afegit a la campanya de sobirania fiscal. La mateixa Associació de Municipis per la Independència (AMI) s’ha compromès a que tots el 700 ajuntaments que en formen part liquidin les taxes també a l’ATC aquest proper any.

De moment, aquest diners són traspassats per l’Agència Catalana a l’Espanyola, en una acció plenament legal dins l’ordenament administratiu de ‘estat espanyol, però va preparant, musculant, informant (dades fiscals) i incentivant el creixement de l’Agència Tributària, per quan arribi el moment d’assumir el 100% de les funcions que se li han encomanat.

Per dotar l’Agència dels mitjans necessaris per complir amb la seves funcions es va aprovar que seria creat el cos tècnic de gestors tributaris de la Generalitat. També dins les propostes conjuntes CiU- ERC que figuren sota l’epígraf “estructures d’estat”, se’n va aprovar una en què s’insta a la conversió de l’Institut Català de Finances ( ICF ) en un banc públic .

També està previst el disseny de ”l’Administració de la Tresoreria de la Seguretat Social catalana”, per garantir en el futur el pagament de les pensions i prestacions d’atur dels catalans, i s’ha prorrogat el conveni signat per l’Agència Tributària amb les Diputacions de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona per poder aprofitar l’estructura recaptatòria de què disposen les diputacions, que recapten i gestionen alguns impostos cedits per municipis petits i mitjans (els grans municipis liquiden directament a l’estat).

De moment el govern ha incrementat un 29% el pressupost de la secretaria d’Hisenda, que té l’encàrrec de “desenvolupar” l’Agència Tributària. Actualment l’Agència Tributària Catalana hi treballen directament unes 470 persones, repartides en 4 oficines a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, però a la resta del territori disposa d’unes 55 oficines liquidadores, i té delegades les funcions en el cos de Registradors de la Propietat, que depenen directament de l’estat espanyol, que cobren en funció dels actes que fan, i als que se’ls hi va renovar el contracte ara fa just un any, en una decisió força criticada perquè era una bona oportunitat per disposar al territori d’agents propis de la Generalitat.

L’Agencia Catalana actualment recapta directament només un 6% del total d’impostos dels catalans (impost sobre successions i donacions, impost sobre el patrimoni, impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, tributs sobre el joc, gravamen de protecció civil, etc..). Els tres grans impostos estatals, IRPR, IVA i impost de societats són recaptats única i exclusivament per l’estat espanyol.

La secretària d’Hisenda te ara assignat un pressupost de 35 milions d’euros, d’aquests 5,5 milions estan destinats a la implementació de nous sistemes tecnològics per gestionar i recaptar els tributs dels catalans. Però per entendre la magnitud de tot plegat, cal dir que l’Agencia Tributària Espanyola disposa d’uns 27.000 treballadors, i d’un pressupost de 1.314 milions d’euros.

Està prevista la creació de nous llocs de treball a l’Agència Tributària Catalana, i també es preveu que funcionaris d’altres cossos de l’Administració Catalana hi puguin exercir funcions. Un altre dels cossos imprescindibles a crear és la dels tècnics gestors tributaris, que vetllaran per evitar el frau fiscal i detectar l’incompliment de les obligacions tributàries.

Pel primer semestre del 2014, el govern s’ha compromès a crear un nou projecte de llei, que regularà els cossos i les escales d’adscripció a la Hisenda, per poder assumir totes les competències de gestió i recaptació d’impostos.

Tots aquells interessats en fer sobirania fiscal i pagar directament a Catalunya us podeu informar a la pàgina de Catalunya Diu Prou , o al correu comunicacio@catalunyadiuprou.cat

Creixement de la ultradreta

Luis Carlos Gomez Pintado

Militant de Lluita Internacionalista

L’extrema dreta torna a primer plànol a Europa sumant populisme i crisi, però amb diferents variants. D’una banda els partits d’ultradreta populistes i racistes que apareixen com a opcions de poder, amb parlamentaris en la meitat dels països de la UE i cogovernant a Bulgària i Letònia: és el cas del Front Nacional francès renascut amb Marine Le Pen, Interès Flamenc de Bèlgica, el Partit Popular danès, el Partit de la Llibertat holandès o l’austríac que, amb el mateix nom acaba de quedar en segon lloc en les eleccions recents. També del Partit del Progrés noruec -en el qual havia militat Anders Breivik, autor de la massacre de la illa d’Utoia- que acaba d’entrar al govern. De l’altre, els partits neo-nazis, amb grups de xoc, com a Alba Daurada que en aquests dies omplien els periòdics per l’assassinat d’un militant d’esquerres, o els paramilitars de la Guàrdia Hongaresa.

A l’Estat Espanyol, a les argumentacions estàndard del feixisme se’ls hi suma el tema de la unitat de la pàtria, però també les característiques de l’Estat de la Transició i les del PP: cap a on anem i què fer?

El feixisme aquí: nia a l’Estat, es desenvolupa en les seves polítiques i s’organitza sobre tot en el PP

Sempre hem denunciant el règim actual, com a continuador del franquisme, amb el qual mai va trencar. Ha estat aquest règim qui, amb la cobertura «democràtica» de la Constitució del 78, ha mantingut l’aparell d’estat del franquisme, i especialment exèrcit i policia, per reafirmar la «unitat d’Espanya», negant el dret a l’autodeterminació dels pobles i mantenint la dependència de la Santa Seu al voltant del Concordat signat per Franco.

La violència institucional durant la Transició es va cobrar 188 víctimes: unes durant la repressió en el 76% de les manifestacions, unes altres en assassinats a comissaria, o a mans de grups antiterroristes, o de grups d’ultradreta «fora de control».

Entre aquests últims, uns actuaven directament al costat de la policia en la repressió –com els Guerrilleros de Cristo Rey en diverses ocasions-; d’altres, com la nostra companya Yolanda, o els advocats d’Atocha, a mans de Fuerza Nueva, que, en convivència amb les forces de l’estat i la justícia, o no van complir condemna o aquesta va ser simbòlica, quan no segueixen treballant per a l’Estat, com és el cas de l’assassí de la Yolanda, l’Hellín. Però no van acabar els assassinats impunes de la ultradreta en la Transició, sinó que encara al 1993, queia Guillem Agulló a mans d’un militant d’Alianza Nacional.

Han estat les lleis propugnades per aquest estat, que més enllà de la Llei de Memòria Històrica feta per sortir del pas i que ha mort d’inanició, han permès deixar intactes símbols franquistes com el monòlit del Valle de los Caidos, símbol que fins i tot el Consell d’Europa aconsella eliminar. És a dir, el mateix Estat que ha impulsat el rebuig a les menors iniciatives nacionalistes, siguin pla Ibarretxe o Estatut de Catalunya, o impulsat lleis com la d’estrangeria que han copejat sistemàticament als i les treballadores immigrants, generant xenofòbia a l’hora que anava fragmentant la classe obrera.

Ha estat el PP que, continuador d’Alianza Popular, va recompondre políticament el franquisme a partir dels 7 partits organitzats per 7 exministres (els set magnífics) i encapçalats pel vicepresident de Franco, Fraga. La qual cosa, encara preval avui, com demostren fets recents. Així a l’agost, càrrecs i membres de Nuevas Generaciones (Joventuts del PP) valencians i de Castella-la Manxa, posaven en públic amb banderes de l’aguiló, símbols nazis i salutacions feixistes: una actitud «juvenil» va afirmar el PP. Més granadeta és l’alcaldessa popular de Quijorna (Madrid), Mercedes García, qui va autoritzar una fira en la qual es venien banderes nazis i franquistes en una escola pública i l’endemà presidia un homenatge als caiguts «Per Déu i per Espanya»: no ha dimitit i no se sap que hagi estat sancionada pel PP. Tampoc ho ha fet Senén Pousa, alcalde popular de Beade (Ourense), que es declara «franquista » i té un altar dedicat al dictador en el seu despatx… O la presència de membres del govern en la macrobeatificació massiva a Tarragona el 12/10/13, de 522 religiosos profranquistes morts durant la guerra.

De tot això podem deduir l’existència d’unes arrels feixistes encara actives com afirma Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem, que considera que existeix una massa sociològica franquista, que situa en «més d’un 10%» dels votants del PP (El País, 5/10/13).

Es desprenen i radicalitzen ales del PP

Aquest estat i aquestes polítiques, faciliten que en una situació de crisi, i amb una majoria absoluta, el PP empitjori els seus trets més feixistes, com amb la LOMCE, la llei de l’avortament, la reforma del codi penal… Però aquestes accions, que tiben la situació social, faciliten l’expressió o la ruptura d’ales d’aquests votants del PP.

I es reprodueix el procés europeu. L’equivalent als d’ultradreta populistes, serien aquí partits que poden posar distància de les retallades dels governs de torn, i que prenen com a bandera la unitat nacional –un dels leiv motiv del franquisme-: són els lerrouxistes de UPyD o de Ciutadans. I això encara quan el PP els hi deixa poc espai i poden coincidir, com en no votar la condemna del franquisme fa uns dies en el Parlament de Catalunya, o en la convocatòria de «Som Catalunya, som Espanya» de Barcelona del 12 O. Abans d’ells una altra organització, recolzant-se en el racisme, havia pujat a moltes regidories catalanes, es tractava de Plataforma per Catalunya, que ja es troba a mig camí dels grups nazi-feixistes, doncs han protagonitzat algunes agressions, donant així els salt a la violència explícita.

També s’enforteixen ales encara més radicalitzades i de xoc, nazi feixistes, com la Falange Española, Alianza Nacional, Democracia Nacional o España 2000. No és que abans no existissin, com demostren immigrants i joves assassinats – com Carlos a les mans d’un soldat de l’Exèrcit de Terra membre de Democracia Nacional-, o ho demostrava l’existència de la llibreria nazi-feixista Europa a Barcelona.

Però l’assalt a la llibreria Blanquerna a Madrid, el passat dia 11, o l’organització d’autocars amb militants feixistes de tot l’estat, per la concentració del 12 O a Barcelona –que només va reunir uns 300- , els hi dona protagonisme. I marquen l’aprofundiment del gir que també s’aguditza en aquests grups, de posar en primer plànol la defensa a ultrança del tema nacional.

La seva millor expressió, va ser la participació en la convocatòria del PP i C’s, de Plataforma per Catalunya, del neonazi Casal Tramuntana, la Falange Espanyola i de les JONS i d’Espanya 2000, conjuminats tots en la defensa de la unitat d’Espanya.

Una política enfront del feixisme

Però el feixisme és quelcom més que racisme i centralisme: és essencialment l’opció del capital financer quan precisa aixafar a la classe obrera i a les seves organitzacions amb mètodes de guerra civil. Per això, a més segueix la situació de crisi, i menys alternatives sòlides apareixen d’esquerra que ofereixin sortides a la misèria, més perill hi ha de que creixin les opcions desesperades que giren a la dreta, o que sectors de petita burgesia demanin sortides d’ordre. Aquesta és la base social del feixisme i encara no s’ha desenvolupat en l’estat espanyol.

Però, com marca l’avanç d’Alba Daurada a Grècia, aquí estan donades totes les condicions, amb la diferència que aquí, com històricament, la bandera inicial del seu ressorgiment és la unitat d’Espanya.

Això ens obliga a tenir una política en front del seu ascens. No es tracta de centrar-nos a aconseguir que es prohibeixin o il•legalitzin les bandes feixistes, per més que podem denunciar la doble vara de mesurar quan es prohibeixen partits de l’esquerra abertzale i no es fa res amb les bandes feixistes. Però posar l’eix aquí és encoratjar la falsa expectativa que serà l’Estat qui ens defensarà del feixisme -la qual cosa és impossible per les seves pròpies característiques- i anestèsia els i les treballadores per enfrontar-lo directament. Tampoc es tracta d’unir als demòcrates» contra el feixisme, esborrant la frontera de classe: la burgesia, encara la més aparentment demòcrata, ha demostrat des del mateix aparell d’Estat de quin costat està. I no només recentment –Llei de Partits per exemple-, sinó en la seva història posicionats al costat de Primo de Rivera o de Franco. Que els hi ha d’honests, sí, però no és el front amb les seves organitzacions –que són de classe el que enfrontarà al feixisme, sinó que fer-lo precisament afeblirà el front obrer que sí hauria d’existir per enfrontar-lo. Perquè en primer lloc es tracta d’impulsar una política amb sortides realistes a la crisi i especialment pels i les treballadores que sofreixen la misèria del sistema, alhora que es defensa el dret democràtic de l’autodeterminació dels pobles; i per fer això, difícilment oferirem sortides convincents de la mà d’ells qui, amb millors o pitjors paraules, tenen els interessos oposats.

Per tant, es tracta encara avui i aquí –a Grècia ja es va passar a una altra fase- d’enfortir els debats i les resolucions en les organitzacions del moviment obrer, juvenil i popular, perquè haurem de preparar-nos per resistir els atacs feixistes que seran violents i hauran de trobar-nos preparats per defensar-nos. Perquè al feixisme no se’l discuteix, se’l destrueix i això passa, en primer lloc per arrabassar-li avui, la seva possible base social.

Rajoy passa a l’ofensiva en tots els terrenys: També en el del “problema català”

Josep Lluís del Alcázar

Militant de Lluita Internacionalista

La defensa del dret l’autodeterminació de Catalunya interessa i molt a la classe obrera de la resta de l’estat que també pateixen la Monarquia.

Les pensions, la reforma de la llei de l’avortament, la del Codi Penal… són algunes de les puntes de llança de l’actual ofensiva del govern de Rajoy. Aquí anem a analitzar una altra: la de la unitat de l’estat al voltant de la campanya contra “el problema català”.

Del silenci com si no passés res a Catalunya, Rajoy ha decidit passar a l’ofensiva: no només no hi haurà consulta –afirma-, si no ni tan sols un acord de finançament millorat com li demanava el PP català, anticipant la revisió del sistema. Rajoy vol resoldre el partit per golejada, sense cedir ni tan sols un nou acord que freni el procés obert de recentralització de l’estat. O ara aprofitant la pressió de la crisi o mai! Sembla la seva divisa. Aquesta posició deixa en evidència al propi PP de Catalunya, però Rajoy espera que aquest sacrifici sigui compensat en vots en altres llocs de l’estat i per a això converteix la seva política en una nova croada, sembrant més anticatalanisme.

La patronal catalana és la fidel aliada de l’estat. Sempre ha estat així. La burgesia catalana primer és burgesia i després –si queda espai i li pot treure algun rendiment- és catalana. Una vegada més la patronal de Foment del Treball, encapçala el front contra el dret a decidir, encara que de moment la seva expressió és contra la independència i per arribar a un acord negociat (és a dir, impossible) sobre la consulta. La seva expressió política és Durán i Lleida. També aquesta política té un elevat cost polític: la divisió cada vegada més profunda en CiU, que al preu d’una greu crisi interna, molt probablement precipiti la crisi del govern català abans de final d’any.

La realitat al carrer deixa poc marge de maniobra a Mas, després de tres anys consecutius en què més d’un milió de catalans sortissin a exigir autodeterminació i independència. El sentiment no només no passa sinó que s’alimenta de les decisions del Govern central. Mas ha de triar entre trair el compromís sobre la consulta i el dret a decidir i liquidar electoralment CiU o seguir amb el compromís desestabilitzant el Govern i les relacions estatals. Poc ens equivocarem en dir que la burgesia catalana té la síndrome de Cambó i la Lliga Regionalista que van acabar recolzant el cop de Primo de Rivera i van ser electoralment liquidats després. Les enquestes ja donen a ERC com a primera força política mentre que CiU segueix caient.

D’altre banda, el 12 d’octubre es va reunir a Barcelona una concentració amb milers de manifestants en defensa de la unitat d’Espanya. El fracàs de la manifestació directament feixista (uns 300) demostra que el referent pels autocars –també d’extrema dreta era la manifestació del PP i Ciutadans. Aquest, com un nou lerrouxisme, comença a vertebrar aquesta reacció. Però com el seu homòleg dels anys trenta va començar el seu espanyolisme amb un discurs radical i esquerrà per acabar formant part de l’Espanya clerical i reaccionària en el bienni negre.

No obstant això aquest procés de construcció és encara molt incipient, és cert que un sector de la classe obrera catalana, que va ser immigrant en els 50 i 60, no veu la independència, però també desconfia amb raó dels qui el 12 d’octubre es van manifestar a la Plaça Catalunya de Barcelona. La responsabilitat de l’esquerra catalana és establir un diàleg amb aquests sectors al voltant de la defensa del dret d’autodeterminació, al voltant de la lluita per a la millora de les condicions laborals i socials.

Per la política del PSOE i també d’IU un sector dels treballadors de l’estat és empès directament a la defensa de l’estat i la seva constitució monàrquica contra el dret d’autodeterminació català, però un altre sector ho mira des de lluny com si es tractés d’una disputa entre dos sectors burgesos. Però hi ha més que això. Marx i Engels cridaven als treballadors anglesos a fer seva la lluita d’Irlanda perquè el manteniment de l’opressió britànica reforçava l’explotació de la classe obrera. Per això la defensa del dret l’autodeterminació de Catalunya interessa i molt a la classe obrera de la resta de l’estat que també pateixen la Monarquia. Una victòria del centralisme de l’estat serà immediatament utilitzada per combatre la resistència obrera o jove a Madrid o Extremadura.

Per això és imprescindible que aquesta batalla en defensa del dret dels pobles a l’autodeterminació negada per l’estat sigui presa per un front d’organitzacions de l’esquerra, un front que hauria de tenir la seva expressió en les properes eleccions al parlament europeu. Un front que unís aquest problema democràtic amb el de la resposta a la crisi en ruptura amb els mercats i el marc europeu. Hem vingut insistint que aquest front té un antecedent que reivindiquem, el d’Iniciativa Internacionalista, que avui hauria d’actualitzar-se al voltant de la CUT-BAI, l’esquerra abertzale, la CUP-AE i sumar a organitzacions anticapitalistes. No és fàcil, però a més segueix l’ofensiva més necessari és construir-la pels i les treballadores i els pobles.