El Govern justifica que al Museu Històric Militar de Melilla s’hi exposin  tres plaques en què s’al·ludeix com a “Guerra de Liberación” y “Cruzada de Liberación” a l’aixecament feixista del 1936, perquè es tracta del ” llenguatge de l’època”. Aquesta és la resposta que l’executiu ha remès al diputat d’Amaiur Jon Iñarritu, que havia denunciat  que s’utilitzessin aquestes paraules en dos “panells ” del citat museu, adscrit al Ministeri de Defensa .

En la contestació que acaba de remetre al Congrés, el Govern aclareix a Iñarritu, que no es tracta de panells, sinó de “tres plaques de bronze” que estaven en altres edificis militars, però que es va procedir al seu trasllat al Museu Històric Militar perquè “es van considerar elements ornamentals que al·ludien a esdeveniments passats amb llenguatge de l’època” .

L’Executiu també respon al diputat abertzale que dues d’aquestes plaques es van incorporar a l’esmentat museu ” el 6 de setembre de 2004″, és a dir, durant el govern del socialista José Luis Rodríguez Zapatero, però que es desconeix la data en la qual va arribar la tercera.

Ahir un grup de d’ultres del Casal Tramuntana, es van presentar amb total impunitat davant la “Delegación del Gobierno”, presumint de ser els autors dels atacs a les estelades, i van presentar com a prova un dels pal arrencats on s’hissava una de les banderes. Tot l’acte es va realitzar sense la intervenció de cap dels membres de la policia espanyola que custodien l’edifici.

En el comunicat que van llegar afirmen que la bandera estelada és una bandera sense legalitat, que promou l’odi i la divisió entre catalans , i que per aquest motiu el govern del estat hauria de prohibir que onegés tant a la via pública i a qualsevol edifici o instal·lació pública, i que retirar qualsevol bandera de la via pública no pot considerar-se ” per se “ni com un atac” , ni com una ” acció violenta”. També demanen a la delegada del govern , que no rebutgi aquestes “accions d’admirables patriotes”, sinó que els encoratgi, recompensi i els doni cobertura legal davant la possible ingerència d’altres administracions.

També fan una crida a organitzar-se i col·laborar amb entitats ja existents per tal de boicotejar el procés separatista, a exercir una resistència activa i una resposta proporcional contra la que qualifiquen d’envestida dels col·lectius separatistes.

Si fa 2 dies el New York TImes denunciava que la dictadura i els seus hereus gaudien d’absoluta impunitat a Espanya, avui una nova noticia rebla aquestes afirmacions. L’equip de govern del PP del petit poble de Reillo (125 habitants), a Cuenca, ha decidit la reposició del nom del “Generalísimo” a un dels carrers de la població.

Les plaques del carrer José Mondéjar ja han estat canviades per tornar a posar-li l’antic nom en memòria del dictador feixista.

Els populars es salten així tant l’acord de canvi de nom adoptat per l’anterior Corporació socialista en sessió plenària en la passada legislatura ( amb data 19 de gener de 2008), com la Llei de Memòria Històrica.

Es dóna la circumstància de que l’antic nom del carrer, Martínez Mondéjar era la d’un alcalde del municipi durant el temps de la dictadura entre els anys 1963 i 1972.

L’Associació Republicana de Cuenca ha tornat a exigir al subdelegat de govern, màxima autoritat politicoadministrativa de la província, que faci complir la Llei 57 /2007 de 26 de desembre, per la qual es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura.

En un extens article titulat  “Facing His Torturer as Spain Confronts Its Past”, el new York Times denuncia la impunitat que els torturadors de la dictadura franquista tenen a Espanya,  i com el feixisme, i els seus continuadors, segueixen presents a tots els àmbits de l’estat espanyol.

L’autor de l’article, Jim Yardley, descriu les tortures infligides al militant d’esquerra. José María Galante, quan era un universitari, per Antonio González Pacheco, conegut com Billy el Niño, un inspector de policia, de qui l’estat espanyol es nega a permetre la seva extradició a l’Argentina per a ser jutjat. Un perdonavides infame de la dictadura, així el qualifica el diari nord-americà.

El diari estableix un paral·lelisme entre la trobada casual de Galante amb el seu torturador i el procés de Transició que va deixar sense justícia als milers de represaliats i assassinats per la dictadura. La política, els negocis i la llei a Espanya estan esquitxats per persones amb vincles directes o indirectes amb dictadura de Franco.”Vells dimonis” els qualifica el diari que es refereix a la Fundació Nacional Francisco Franco com un dels vigilants del llegat del dictador, i diu que la seva oficina és com una càpsula del temps de la dictadura, amb retrats de de Franco penjats de les parets, samarretes i altres records.

També afirma que al Valle de los Caidos, hi poden haver enterrats fins a 30.000 soldats republicans

Recorda que Franco era un contemporani d’Hitler i Mussolini , encara que la seva dictadura va durar fins a la dècada de 1970, i que a “El Valle de los Caidos” hi poden estar enterrats fins a 30.000 soldats republicans, sense el coneixement dels seus familiars.

Segueix dient que els tribunals espanyols solen ser reticents a extradir ciutadans espanyols. Però que sigui quin sigui el resultat,  el cas argentí està reobrint vells dimonis a Espanya i que els crítics diuen que Espanya ha de fer front al seu passat i fins i tot deixar de banda la llei d’Amnistia, però que això podria donar lloc a una sèrie d’accions judicials, arribant fins i tot a l’elit del país.

Cita a Emilio Silva, President de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, que recorda que les branques del règim franquista van des l’Ibex- 35 al poder judicial, amb membres de Tribunal Suprem que van jurar la seva fidelitat al règim, i que el Partit Popular és un partit fundat per un ministre de la dictadura, Manuel Fraga.

Les mateixes elits que han evitat fins ara que els crims franquistes siguin jutjats, els culpables condemnats i els represaliats rescabalats.

També explica que els últims anys s’ha conegut que milers de nens van ser segrestats de famílies republicanes i col·locats en institucions o adoptats per famílies lleials a Franco.