L’Eurocambra reclama que la indemnització pel Castor no la paguin els ciutadans

És una tímida declaració que no qüestiona directament la indemnització, però un primer pas.

El Ple del Parlament Europeu va votar ahir a favor de que es revisi la indemnització de 1.350 milions d’euros que el govern espanyol va pagar com indemnització a l’empresa Escal UGS per la paralització del projecte Castor, i va reclamar que aquest cost no l’hagin d’assumir els ciutadans.

Com ja vam informar fa uns mesos en un extens informe, el Banc Europeu d’Inversions (BEI) era directament part interessada en la indemnització. Ahir també es va criticar el fet que la Comissió Europea i el BEI haguessin participat en el finançament del projecte del magatzem de gas sense tenir en compte els riscos sísmics associats a la injecció de gas, tot i que es disposaven d’estudis previs que alertaven sobre aquest fet.

Una majoria de l’eurocambra va votar a favor del text, proposat per l’eurodiputat d’ICV, Ernest Urtasun. Socialistes, ecologistes i d’altres grups hi van donar suport. El PP hi va votar en contra.

Amb aquesta votació es podrà demanar a la Comissió Europea que treballi perquè el cost de la indemnització no l’acabin pagant els consumidors de gas, encara que des d’un punt de vista jurídic no és vinculant.

Els “pelotazos” de Florentino i el Real Madrid. Una simbiosi amb el vistiplau del poder polític

Simbiosi: Relació tròfica entre dues espècies, en la que els dos organismes en resulten beneficiats.

D’una forma molt semblant al que ha succeït amb el projecte del magatzem submarí de gas, Castor, Florentino Pérez, o les empreses que ell dirigeix o en forma part, han aconseguit, sempre amb la col·laboració les institucions públiques, negocis que generen alts beneficis. En molts d’aquests casos el Madrid ha estat eina i beneficiari alhora.

La seva tàctica sol ser similar en tots els casos, i es basa en tres aspectes que es repeteixen continuadament: Aconseguir modificacions de lleis o ordenances, nous decrets o contractes en condicions molt avantatjoses. Que totes aquestes modificacions siguin administrativament legals, és a i en tot cas siguin les autoritats polítiques de cada moment les que hagin de rendir comptes quan hi hagin reclamacions. Finalment els seus beneficis o pèrdues comporten sempre un alt cost per a la societat, que ha de pagar una part important dels costos que els seus negocis han generat, ja sigui en diners o en altres aspectes, impacte ambiental, ecològics, etc.

1/ El Castor n’és l’exemple màxim ( però no únic). Podeu veure tota la informació sobre els tripijocs del magatzem de gas que va provocar terratrèmols a les costes de les Terres de l’Ebre i Castelló, en l’ampli dosssier, Desenmascarant Castor, que vam publicar.

Avui centrem l’atenció en les operacions immobiliaries dissenyades per Florentino Pérez associades al Real Madrid.

2/ Les torres de la Castellana

Florentino va arribar al Real Madrid l’any 2.000, i el seu primer “pelotazo” important va ser aconseguir que l’ajuntament de Madrid requalifiqués els terrenys de l’antiga ciutat esportiva del club blanc, d’una superfície de 150.000 metres quadrats, per convertir-la en edificable. I no només això, sinó que es modifiqués l’alçada d’edificabilitat, que al barri era de 0,3 metres de pisos per cada metre quadrat de sòl, i que es va eixamplar fins a 1,7 metres. Segons els propis comptes del club blanc, aquesta operació va generar uns beneficis de 500 milions d’euros. En aquesta zona es van construir Les Quatre Torres de la Castellana (Quatre Torres Business Area) inaugurades entre finals de 2008 i principis de 2009.

I tot plegat per amor al club blanc, bé, potser sí, però de ben segur que no només ni molt menys. Molts noms coneguts de les altes finances madrilenyes i espanyoles surten entre els que s’han beneficiat de la construcció de les torres. La Torre Espacio la va construir l’empresa de Villar-Mir, paradoxes de la vida, antic aspirant a la presidència del Reial Madrid. La Torre Vallhermoso, com el seu nom indica, la va construir Sacyr Valleheremoso.

Per la tercera torre, la Repsol, l’empresa gasista va abonar l’import del preu dels terrenys a l’arruïnada i ruïnosa, Cajamadrid, que n’era el propietari.

I qui va construir aquesta torre? Resposta : ACS, l’empresa presidida per Florentino Pérez, que també es va adjudicar el contracte de la quarta i darrera Torre, i mitjançant Dragados, va construir l’estructura principal de la torre de Mutua Madrileña Automobilista.

3/ Remodelació de l’estadi Bernabéu:

El juliol de 2012, l’Ajuntament popular de Madrid, amb el suport d’IU i l’abstenció del PSOE va aprovar una modificació del Pla General d’Ordenació Urbana aprovada per l’Ajuntament de Madrid, que va ser ratificada posteriorment per la Comunitat de Madrid, també en mans del PP, que permetia al Madrid remodelar el seu estadi.

La història comença quan el 1998 el club blanc va pactar una permuta de terrenys amb l’Ajuntament. A canvi de cedir-li una parcel·la a l’antiga Ciutat Esportiva, on després es van construir les Torres, valorada en 13,5 milions, va rebre del consistori quatre terrenys al carrer de Julián Camarillo valorats en 13 milions i un altre a Las Tablas, valorat en 488.000euros. Aquest darrer contracte no va arribar a signar-se perquè el seu ús esportiu públic ho impedia. Però el juliol de 2011 l’Ajuntament i el club van signar un nou conveni al respecte, però amb la diferència que aquests terrenys de Las Tablas ja estaven valorats en 22,7 milions d’euros.

Per “compensar-ho” l’Ajuntament va lliurar al club quatre terrenys al carrer de Mercedes Arteaga-valorats en – 4,4 milions-,una finca a Valdebebas -8,7 milions- i una franja de tres metres d’ample al voltant del Santiago Bernabéu, on ja s’aixecaven els pilars i contraforts de l’estadi valorat en 6,9 milions. Els 2,8 milions que faltaven per quadrar, corresponien a un deute de 1991 de club amb l’ajuntament. Fins aquí tot sembla correcte, però és que el truc estava en un altre lloc:

Al novembre de 2011, quatre mesos després de signar-se el conveni, l’Ajuntament va aprovar el nou pla urbanístic, que no només permetia al club blanc remodelar i ampliar l’estadi , sinó construir, un hotel de luxe i un complex comercial i d’oci de gairebé 13.000 metres quadrats a la zona que dóna al Passeig de la Castellana.

El que l’anterior alcalde de Madrid, i posteriorment ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón (PP), va considerar una operació perfectament legal en “benefici de la ciutat”, no ho és tant per la Comissió Europea, que ho investiga al considerar-ho una ajuda il·legal de l’Ajuntament al Reial Madrid, que podria superar els 200 milions. Inclús la premsa estrangera, com The Independent, se’n van fer ressò .

Aquest dimarts, 12 de febrer, una sentència de la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Madrid va anul·lar aquesta modificació de l’ajuntament madrileny per afavorir el projecte de Florentino. La sentencia considera que s’ha produït una vulneració de la llei regional del sòl i en les normes del mateix Pla General d’Ordenació Urbana.

De moment l’equip d’arquitectes GMP/L35/RIBAS va guanyar el concurs de remodelació del Santiago Bernabéu, però quines empreses estarien possiblement al darrera de la construcció…, deixem un interrogant.

Desemmascarant Castor. Els múltiples interessos d’una trama internacional amb la Marca Espanya

Josep Maria Bellmunt (Ara o Mai)

L’any passat el ministre d’Industria, José Manuel Soria, manifestava a la Comissió d’indústria en relació al contracte del magatzem de gas Castor que fixava una indemnització: “No sabem el que dirà el Suprem i estarem al que digui, però ens sembla que aquesta clàusula és clarament lesiva per a l’interès general”.

Aquestes declaracions no eren el començament, sinó el colofó final d’una trama internacional, amb el vistiplau del govern de Rajoy ( i també del de Zapatero), que portarà els contribuents de l’estat espanyol a pagar més de 4.500 milions d’euros per un magatzem de gas, el Castor, que ha provocat més de 600 terratrèmols, i que no entrarà mai en funcionament.

Introducció

El Projecte del magatzem de gas submarí Castor, situat davant de les costes de Vinaròs (Castelló), s’ha saldat amb una indemnització per a l’empresa propietària, Escal UGS, controlada en un 66,7% per ACS de Florentino Pérez (El 33,3% restant correspon a la canadenca CLP) de 1.350,7 milions d’euros. Aquest pagament va ser aprovat de forma exprés pel Consell de Ministres el passat 3 d’octubre, i els diners ja s’han abonat.

Enagás Transporte, que té com a conseller delegat Marcelino Oreja (fill de l’ex ministre d’UCD, i cosí de Jaime Mayor Oreja, exministre de PP), ha estat l’empresa a la que el govern ha encomanat el pagament de la indemnització, i també que s’encarregui de l’administració i manteniment de la instal·lació.

Però això ho pagarem els contribuents. Enagás que té el dret de cobrament per part del sistema de gas a càrrec de la factura mensual per als propers 30 anys, ja ha signat un acord amb diversos bancs (sembla que Santander, Bankia y La Caixa) per pagar aquesta xifra de diners, i a canvi els hi cedeix els drets de cobrament d’aquests rebuts.

Quan al juny del 2013, la concessionària va començar a injectar gas matalàs al magatzem, com a prova per comprovar-ne el funcionament, va afectar a una falla no cartografiada, el que va provocar centenars de sismes i l’alarma a les costes Castelló i de les Terres de l’Ebre, i va forçar el seu tancament.

Una clàusula del contracte que va ser regulada pel Reial Decret 855/2008, que va signar el llavors ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, establia dos tipus d’indemnitzacions per a l’empresa en cas que el projecte es paralitzes, tant en el cas de que la finalització de l’explotació es produís després d’haver causat danys a tercers o l’interès general.

Llavors l’Estat passava a ser el propietari de la instal·lació i havia de pagar a l’operador l’equivalent al valor net comptable del projecte, que és el que ha passat. El cost estimat anual serà a partir del 2017 d’uns 100 milions d’euros l’any. Total a 30 anys més de 4,500 milions d’euros.

Però…..Com hem arribat fins aquí?

Per entendre el que ha passat cal anar a l’inici.

1/ Història. Finançament del Projecte Castor

El Castor és un projecte que ve de lluny i que ha passat per les mans de diferents governs. L’actual responsable d’Industria, José Manuel Soria, és només l’última baula d’una llarga cadena.

El projecte Castor ha passat per les mans de diferents ministres, la primera autorització la va atorgar Josep Piqué, llavors ministre d’Indústria i Energia del govern d’Aznar (PP), que va demanar una anàlisi de dades sísmiques del Camp d’Amposta, i el permís es va atorgar a “una investigació d’hidrocarburs”, segons consta en els arxius del ministeri.

Imatge del document del març del 2006, quan Montilla era ministre d’Industria, sobre la Revisió del Plan Energético 2005-2011

L’expresident de la Generalitat, José Montilla, ja el contemplava en la revisió del Plan Energético Nacional 2005-2011 (veure imatge), quan era ministre d’Indústria de Zapatero. Montilla ha creuat acusacions amb un altre exministre d’Industria del segon govern Zapatero, Miguel Sebastián, que és qui va signar el contracte definitiu amb el Castor, sobre qui havia fixat la indemnització a ACS per Castor.

L’ex-alcalde de Barcelona, Joan Clos, ha estat un altre dels ministres d’Industria de Zapatero, que ha intervingut en el procés, de fet el projecte el va deixar preparat ell, encara final el va acabar signant Sebastián un mes després d’accedir al càrrec.

Cristina Narbona, ministre de Medi Ambient ( 2004-2008), parella de Josep Borrell, va aprovar la resolució ministerial en la que es diu que de les mesures protectores i correctores indicades pel promotor i les condicions que s’estableixen, “no es dedueix la possible existència d’impactes ambientals significatius que aconsellin sotmetre el projecte al procediment d’avaluació d’impacte ambiental”. Magnífic….

Inicialment, al 2010, Escal UGS va obtenir els recursos necessaris per posar en marxa el Projecte Castor d’una vintena d’entitats financeres estatals i internacionals, entre les que es trobaven Banesto, Caja Madrid, Santander, Credit Agricole o Société Générale.

2/ Una planta innecessària

Al 2012 Escal va presentar un recurs contenciós-administratiu davant el Tribunal Suprem contra una ordre per la qual Indústria adoptava una sèrie de mesures per “garantir l’equilibri financer” del sistema gasista, i comprovar si Castor es va construir amb criteris de “transparència, concurrència i mínim cost”

L’ordre es va publicar tres setmanes després que el ministre d’Indústria, José Manuel Soria, anunciés la decisió de “frenar la posada en marxa del magatzem de gas Castor “fins que no es produís un equilibri entre l’oferta i la demanda de mercat”. L’ordre ministerial que va recórrer Escal, constatava la “certesa” de l’existència d’una dissociació entre interessos i costos, és a dir un dèficit de tarifa, que haurien de pagar els consumidors

A la pràctica però, el departament de Soria va canviar el concepte de “posada en marxa del servei comercial”, que sempre s’havia entès com el moment en què la infraestructura tenia l’acta de posada en servei definitiva (mai la provisional), al moment en que la injecció de gas matalàs certificava que estava disponible.

Al final de tot plegat el preu del projecte ja s’havia pràcticament triplicat fins a gairebé els 1.300 milions d’euros, en front dels 500 milions pressupostats inicialment. La nova ordre també va ampliar de 5 a 25 anys el termini per renunciar a la concessió. La clàusula expirava el 2013 i Escal no hauria pogut deixar la planta i cobrar com ha fet ara.

3/ Emissió de bons: Aparició de Watercraft

Però a l’agost del 2013, just un mes després que s’hagués iniciat l’activitat de Castor, però encara 3 mesos abans que es comences a relacionar els terratrèmols amb el magatzem de gas, de forma sorprenent, els dos socis del projecte Castor, ACS i la canadenca Dundee Energy, van refinançar el deute que la societat concessionària mantenia amb aquesta vintena de bancs, amb una emissió de bons per valor de 1.400 milions d’euros, a 21,5 anys i a un 5,756%.

Per fer aquesta emissió ACS i Dundee, van crear a Luxemburg, Watercraft Capital, una societat que van utilitzar com a vehicle inversió, una societat de les denominades d’estructura òrfena, que alhora estava controlada per una fundació que tenia la seva seu a Holanda, Stichting Watercraft Foundation. Watercraft Capital va emetre bons per valor de 1.400 milions per finançar el projecte d’Escal UGS.

El fideïcomissari era SG Hambros Trust Company, un obscur banc ja desaparegut amb seu a Londres, el nom del qual va ser comprat per Sociéte Generale. De fet trobem un SG Ambros Trust Company (amb l’afegitó de Channel Islands) situat al paradís fiscal de la Illa de Jersey, una de les Illes del Canal de la Manxa, que no formen part del UE, possiblement una delegació independent del mateix banc.

Sociéte Generale és és una banca multinacional francesa i de serveis financers, que curiosament és una de les empreses que va vendre en aquesta operació la seva participació a ACS als nous finançadors que van comprar els bons que va emetre Watercraft.

4/ Quines empreses van comprar aquests bons?

L’emissió va ser subscrita en més d’un 80% per inversors estrangers, entre els que es trobava el Banc Europeu d’Inversions (BEI) amb més de 300 milions, amb la garantia del seu programa, PBCE (Project Bond Credit Enhancement). Però és que el BEI també va aprovar un fons de liquiditat de 200 milions, destinada als inversors institucionals que van confiar en la col·locació dels bons. Total el BEI, és a dir la UE, te col·locats un mínim de 500 milions a Castor. El 80% dels compradors dels títols van ser grups internacionals – fons de pensions, companyies d’assegurances, inversors privats o bancs centrals-.

5/ Els interessos del BEI

El BEI és l’òrgan financer comunitari de la Unió Europea (UE). Els accionistes del BEI són els Estats membres de la Unió Europea i està dirigit pel Consell de Governadors, compost pels ministres d’hisenda d’aquests estats.

Quan va esclatar la crisi dels terratrèmols, la cotització dels bons va baixar espectacularment, per sota del seu preu d’emissió. Si el Govern de l’estat espanyol s’hagués enfrontat a Escal UGS en una batalla judicial al Tribunal Suprem per la indemnització pel tancament de Castor, el litigi hagués durat anys, i el valor dels bons s’hauria enfonsat. Llavors alguns inversors podrien demanar d’activar la línia de liquiditat del BEI, de 200 milions, de manera que el banc s’hauria acabat quedant el 35% del risc de l’emissió ( 500 milions). Per això el BEI, el banc públic del UE, és el primer ( i no l’únic) interessat que el preu del fracàs del magatzem de gas es cobreixi via tarifa gasista dels contribuents de l’estat espanyol.

6/ Com el govern espanyol ha aconseguit que que les seves gestions per evitar la indemnització fracassessin

Que ha passat? El recurs contenciós administratiu de referència interposat per l’Advocat de l’Estat per clàusula abusiva, es dirigia només contra l’incís final de l’últim paràgraf de l’article 14 del Reial decret 855/2008, de 16 de maig, que atorgava a Escal UGS, SL, la concessió d’explotació per a emmagatzematge subterrani de Gas Natural, i va ser tombat

L’últim paràgraf de l’esmentat article 14 diu així: “En cas de caducitat o extinció de la concessió, les instal·lacions revertiran a l’estat. En aquest cas, i per assegurar la recuperació de la inversió realitzada pels titulars, en coherència amb el que estableix el article 92.1.a) de la Llei 34/1998, de 7 d’octubre, del Sector d’Hidrocarburs es compensarà a l’empresa concessionària pel valor net comptable de les instal·lacions afectes a l’emmagatzematge subterrani sempre que aquestes continuïn operatives.

D’entrada el mateix ex-ministre socialista Sebastián, que va concedir l’autorització a Castor, ja va declarar que el govern podria haver al·legat altres causes, perquè el magatzem no està operatiu“, en contra del que preveu aquell decret, i que al no haver entrat en funcionament, el Govern “podia haver tingut un marge de negociació o de maniobra (enfront de la concessionària) que ha decidit no utilitzar”, segons la seva opinió. Però això només és part de la realitat.

7/ El truc final. Recurs fora de termini

A l’octubre del 2013, el ministre Soria, i després de mesos de terratrèmols, informa que han presentat un recurs de lesivitat davant el Tribunal Suprem per “una clàusula abusiva en la concessió del magatzem subterrani de gas Castor. El que no diu és que aquest recurs es va presentar en realitat el 10 de juliol del 2012, després que ho acordés el Consell de Ministres de l’11 de maig de 2012.

Però el que tampoc no va dir Soria és que aquest tipus de recursos de lesivitat, que l’Estat pot presentar contra ell mateix en cas de decisions que consideri lesives per a l’interès general, s’han de presentar abans dels quatre anys d’aprovada la norma en qüestió, perquè en cas contrari, el Tribunal Suprem no els pot admetre a tràmit, per estar fora de termini, i en la data que Soria va presentar el recurs, ja s’havien sobrepassat el 4 anys després de l’aprovació del reial decret 855/2008 de 16 de maig de 2008, de l’anterior titular d’Indústria, Miguel Sebastián , en el que s’acordava la concessió de la planta de gas a Escal UGS. Per aquest motiu al Tribunal no li quedava cap més opció que desestimar-lo. Si el recurs s’hagués presentat en els cinc dies posteriors a l’aprovació pel Consell de Ministres, possiblement s’hagués evitat el pagament de la indemnització, però inexplicablement no es va fer.

Escac i mat pels contribuents de l’estat i victòria total dels grans poders financers internacionals.

El govern espanyol ja coneixia el risc sísmic si s’explotava el magatzem de gas i va seguir endavant

(ACN) La petrolera Shell, que va explotar el pou entre 1973 i 1989 on actualment s’ha injectat el gas del Castor, ja va advertir de la perillositat per moviments sísmics en l’aprofitament de la cavitat submarina. Segons dades de l’Observatori de l’Ebre es van registrar 30 terratrèmols des de l’inici de l’explotació fins a l’any 1998, molt lluny dels més de 400 de l’última setmana.

La Plataforma en Defensa del Sénia va lamentar en l’assemblea d’aquest divendres que Escal UGS, gestora del Castor, i el govern espanyol no tinguessin en compte aquestes advertències. Per diumenge han convocat una gran mobilització a les Cases d’Alcanar (Montsià) per promoure el desmantellament de la planta.

Els informes sobre beneficis i perjudicis que va elaborar la petrolera Shell després d’explotar el pou on actualment s’ha injectat el gas del magatzem Castor, i que està en disposició de l’Institut Geològic i Miner d’Espanya, desmenteixen els arguments d’Escal UGS que negaven qualsevol perill en l’explotació del dipòsit submarí.

Els informes de Shell i les dades recollides per l’Observatori de l’Ebre entre els anys 1973, quan es va començar l’extracció de petroli, fins a l’any 1998, confirmen que hi havia hagut moviments sísmics a la zona i advertien que una explotació futura del dipòsit podria, no només despertar de nou l’activitat sísmica, sinó augmentar-ne la freqüència i la intensitat.

Durant aquests 25 anys es van registrar un total de 30 sismes, la majoria de baixa intensitat i amb alguns episodis, sobretot l’any 1995, amb terratrèmols de magnituds entre 4 i 5 a l’escala de Richter, que també llavors van ser percebuts per la població. Els més de 400 terratrèmols registrats durant l’última setmana confirmarien les advertències que es feien llavors.

Durant la redacció de l’estudi d’impacte ambiental del projecte Castor, a més, el Ministeri de Medi Ambient va consultar a l’Observatori de l’Ebre sobre la necessitat de fer controls sísmics. L’entitat va recomanar la monotorització de l’activitat sísmica durant la injecció “per poder prendre decisions sobre l’activitat en el futur”, demanava “proves” que asseguressin “que les pressions de la injecció no fracturarien les roques” i reconeixia que aquesta activitat industrial era potencialment inductora de terratrèmols.

10 nous sismes de matinada

Durant aquesta matinada s’han registrat al Golf de València un total de deu sismes de baixa intensitat, d’entre 1,5 i 2,2 graus, segons ha informat l’Institut Geogràfic Nacional (IGN) a la seva pàgina web.

Les injeccions de gas al magatzem subterrani del projecte Castor han originat des del passat 8 de setembre uns 400 petits terratrèmols a la zona, dels quals el de major intensitat, d’una magnitud de 4,2 graus en l’escala de Richter, es va produir dimecres.

La Fiscalia de Castelló fa obert una investigació penal per aclarir els sismes a l’entorn del magatzem subterrani Castor, mentre els veïns de les zones afectades comencen a mobilitzar-se per demanar el tancament de la planta.