Les eleccions del Barça portada i sorpresa a New York Times

Les eleccions del Barça són titular avui a The New York Times. El rotatiu novaiorquès explica amb certa sorpresa que el pròxim president de FC Barcelona no serà un funcionari del govern, o el propietari d’un consell d’administració, sinó que el Barcelona és propietat dels seus prop de 160.000 socis, i que continua apostant per una metodologia antiga: paper, sobres i un munt d’urnes. Recorda que el nou president, serà elegit pels socis, i liderarà una de les marques més reconegudes i valuoses en els esports, i que cal tenir en compte que, el club, i per tant el seu president, de vegades serveixen com la cara pública de la pròpia Catalunya.

Diu que el procés de votació és innegablement pintoresc, i que en uns mesos els votants aniran a les urnes en uns mesos a l’esplanada del famós estadi del Camp Nou, on seran organitzats alfabèticament, i com els socis es senten especialment orgullosos dels seus vots, sovint descrivint-los com una part de la seva identitat.

“El meu vot és com el meu país. És una cosa que em pertany, diu al diari Xavier Sala-i-Martin, que presenten com un soci de tota la vida que anteriorment va exercir com a tresorer del club i ara és professor d’Economia a la Universitat de Columbia.

I és pregunten si és realment intel·ligent per a una organització amb una valoració de bilions de dòlars i un pressupost anual del voltant de 580 milions de dòlars deixar els seus electors, dels que diu que segurament els encantarà el club, però probablement tenen poca idea de com fer-lo funcionar, escollir el president?, encara que també li veu aspectes positius.

Recorda, però, que per esdevenir un candidat cal posar el 15 per cent del pressupost de Barcelona com una garantia, uns 75 milions de dòlars.

Benedito també té veu a l’article de New York Times criticant l’actual directiva per la seva decisió de signar un acord de patrocini amb la samarreta de Qatar Airways, que és propietat de la família reial del petit emirat, que diu està finançant el terrorisme islàmic”. “Ells estan darrere d’ISIS. En un club com aquest, un club especial, no podem estar al mateix costat d’aquesta gent, diu el precandidat blaugrana.

El diari creu que la cursa per elegir el nou president té ingredients dignes de la intriga política amb acusacions de corrupció i promeses difícils de complir. Les eleccions per a la presidència d’aquest club són exactament iguals que unes eleccions polítiques.

Explica com hi ha hagut protestes per part d’altres equips europeus per obligar al Barcelona, així com els altres pocs clubs espanyols que encara són propietat dels seus membres, a alterar aquest estatus, perquè diuen que els permet evitar alguns dels requisits fiscals que els clubs pertanyents a una empresa han de complir, però que sembla poc probable que això canviï a curt termini.

Sala-i-Martin es burla de la idea. “No sé com la gent de Manchester se sent quan té aquesta rica família nord-americana compra el seu club”, dii, referint-se al Manchester United, que va ser comprat per la família Glazer el 2005.

“Sí, és el seu club; però no és el mateix, no? “, va dir. “És teu però no és realment teu. Amb el Barça, cada soci que el club li pertany

Infectats de sífilis pel govern dels EUA

Una història que ens remet als experiments dels camps nazis.

Centenars de guatemalencs van ser utilitzats com “conillets d’índies, entre 1946 i 1948, sense el seu consentiment, pel govern nord-americà per estudiar el desenvolupament de les malaltes de transmissió sexual i alhora avaluar la capacitat de prevenció de la penicil·lina.

Sense que ells ho sabessin els van infectar de sífilis, gonorrea i d’altres malalties de transmissió sexual com a part d’uns experiments mèdics realitzats a Guatemala, i patrocinats pel govern dels Estats Units.

Per aconseguir la infecció s’haurien permès a reclusos tenir relacions amb prostitutes infectades, o s’hauria injectat sèrum infectat a nens d’orfenats, malalts mentals i també militars de baixa graduació que no qüestionaven les ordres que se’ls donaven.

Ara, 60 anys després alguns dels 773 supervivents, han posat una demanda contra la Universitat John Hopkins i la fundació Rockefeller, en la que es diu que científics vinculats a aquestes institucions “van participar aprovar, fomentar, ajudar i van ser còmplices” dels experiments duts a terme a Guatemala, i la seva posterior anàlisi, fins ben entrats els anys 50, finançats amb fons federals, però sense que el govern dels EUA exercís control sobre la investigació deixant la recerca i experimentació en mans del sector privat.

L’any 2010 la llavors secretària d’Estat nord-americana, Hillary Clinton, i la secretària de Salut, Kathleen Sebelius, ja es van disculpar públicament per les accions dels EUA. “L’estudi conduït a Guatemala entre 1946-1948 d’inocular malalties de transmissió sexual clarament no tenia ètica”, van afirmar en un comunicat conjunt, en el que van reconèixer que les pràctiques havien estat afavorides pel sistema públic de salut dels EUA”,

La sífilis és una malaltia bacteriana de transmissió sexual que es pot curar en les seves etapes inicials amb una única injecció de penicil·lina, però que si no es detecta a temps té una evolució progressiva afectant diferents òrgans, i provocant deforma progressiva trastorns articulars, oculars, cardíacs, o neurològics amb afectació de la medul·la espinal. També es pot transmetre de mares a fills ja sigui durant el període fetal o al naixement.

The Economist fa càlculs i conclou que les dues darreres Pilotes d’Or de Ronaldo són injustificades

El prestigiós setmanari anglès d’informació econòmica i política, conclou que les dues últimes Pilotes d’Or que Cristiano Ronaldo ha obtingut, després de quatre anys de domini de Messi, podrien ser poc justificades, i atribueix els premis del portuguès al fet que tant el 2013 com el 2014, va aconseguir més gols.

Però The Economist opina que malgrat això, el valor d’aquests gols depèn totalment del context en què es produeixen. No és el mateix marcar al minut 90 amb un empat 1-1 a l marcador, i assegurar la victòria del teu equip, que marcar quan el teu equip guanya còmodament per 3-1, sentencia.

I seguint aquesta lògica afirma que fent un examen més detallat, resulta que els que van prendre la decisió d’atorgar la Pilota d’Or a Cristiano, sembla que van errar, perquè fins i tots en aquests dos anys del que podríem dir més “baix rendiment “de Messi, tant el Barcelona com la selecció de l’Argentina es van beneficiar més dels comparativament “modests” 86 gols del crac argentí que no el Reial Madrid i Portugal dels 105 gols que va marcar Cristiano Ronaldo en els seus millors anys com a golejador.

Per arribar a aquesta conclusió ha emprat el mètode anomenat Expected Points Added (EPA), una aplicació desenvolupada originalment per al beisbol, que calcula les probabilitats de victòria d’un equip en cada partit, en un moment determinat del partit, d’acord amb el temps restant, i la possibilitat de marcar. Comparant aquestes probabilitats immediatament abans i després d’un gol, mostra com cada anotació, canvia el resultat esperat.

The Economist conclou que d’acord amb aquest procediment, encara que el portuguès va anotar més gols que l’argentí tant el 2013 com el 2014, la transcendència dels gols aconseguits per Messi va ser molt més alta en el resultat final. L’estadística emprada, per exemple, concedeix un valor enorme al gol marcat davant l’Iran al Mundial del Brasil pel crac blaugrana.

Explica alguns casos per mostrar com es fan els calculs, per exemple, quan Messi va fallar un penal en temps de descompte en el Manchester City–Barcelona, del passat 24 de febrer va fer caure molt deixant l’EP del seu equip, i va reduir la seva EPA un 0,08. Per contra el seu gol contra l’Iran a la fase de grups que va classificar l’Argentina té un valor molt alt.

Però quan s’aplica aquesta anàlisi a cada gol anotat pels dos jugadors a la Lliga, la Lliga de Campions i la Copa del Món el 2013 i 2014, afirma que les estadístiques de Ronaldo gairebé s’esvaeixen. Els números diuen que els 105 gols que Ronaldo van aportar un 41,6 d’EP al Reial Madrid i la seva selecció nacional, amb una mitjana de 0,40 EPA per gol. Tot i que es va assegurar una segon Pilota d’Or consecutiva amb tres gols a la semifinal i la final de la Lliga de Campions de l’any passat, tots ells eren amb poc valor ( “mere pile-ons”).

En contrast, la suposada davallada de Messi va donar un 40,3 EPA amb els seus 86 gols, una mitjana de 0,47 per cada gol, i va demostrar una habilitat notable per la puntuació quan en cinc ocasions diferents el 2013 i 2014, ell va anotar en gol de l’empat en els últims 20 minuts d’un partit. En altres paraules, el 20% menys de gols de l’argentí respecte a Ronado, va ser gairebé totalment compensat per un avantatge d’un 20% en la importància de la puntuació obtinguda pels gols que va marcar.

Que hi fan desenes de vagons del metro de Nova York al fons de l’Oceà?

Ara fa tres anys mentre passejava un matí per una platja de Delaware, el fotògraf nord-americà, Stephen Mallon, va veure una enorme barcassa carregada amb vagons de metro amb l’emblema de Nova York, encaixats uns sobre altres com les peces d’un trencaclosques, que una grua anava llançant al fons del mar.

D’entrada Mallon va quedar sorprès i molest. Com podien llençar tota aquesta ferralla al fons de l’oceà, Què estava passant? Un nou atemptat al medi ambient?

En realitat es tractava d’un programa per ajudar a la recuperació de les especies marines. A les profunditats de l’oceà de les costes de Delaware, Virgínia i Carolina del Sud, a dia d’avui, s’hi estén una llarguíssima filera de vagons per oferir vida i refugi a multitud d’espècies marines. Una situació similar a la dels derelictes o vaixells enfonsats que estan plens de vida marina

Realment pot semblar un contrasentit que per ajudar a la subsistència del fons marí s’hagi de llençar aquestes descomunals tones d’escombraries metàl·liques, però els resultats hi donen suport.

En tot cas Malley ha documentat durant tres anys amb les seves fotografies aquesta iniciativa, que ja ha estat motiu d’una exposició, i han donat la volta al món.

Els esculls artificials són estructures col·locades a sota l’aigua, fetes per l’home per promoure la vida marina a les zones amb un fons generalment sense massa capacitat, per controlar l’erosió o millorar la navegació.

Un equip de bàsquet baixa de categoria per culpa de Windows

Un equip professional de la segona divisió del bàsquet alemany, ha baixat a tercera divisió com a conseqüència d’haver estat penalitzar per iniciar un partit amb 25 minuts de retard, perquè el Windows del portàtil que alimentava el marcador estava fent les actualitzacions del sistema.

El 13 de març el partit entre els Niners Chemnitz i el Paderborn Baskets estava programat per començar normalment. Com de costum el Paderborn, l’equip amfitrió, va connectar el seu ordinador portàtil amb el marcador 90 minuts abans del partit.

En una entrevista amb el diari alemany Die Zeit , Patrick Seidel, el gerent general del Paderborn, va explicar que a les 6 de la tard, una hora i mitja abans de l’hora d’inici programada, l’ordinador portàtil ja estava connectat, com es fa habitualment, mentre els dos equips estaven escalfant. Però “quan el vam engegar de nou a les 19:20 de la tarda, es va iniciar automàticament la descàrrega d’actualitzacions, i fins a les 19:55 no van quedar instal·lades totes”, va explicar Seidel.

Al final del partit, el Paderborn va guanyar 69-62. Però llavors el Chemnitz va realitzar una protesta oficial, dient que el Paderborn havia retardat l’hora d’inici del partit, fins a 25 minuts, en lloc del màxim de 15 minuts que el reglament del bàsquet alemany permet, i que se l’havia de penalitzar.

Com a resultat la Lliga de Bàsquet Alemanya va emetre un comunicat en que donava la raó al Chemnitz i castigava al Paderborn, llevant-li un punt en la classificació, el que el condemna al descens a la Tercera Divisió, la Pro-B. Windows Update va tenir la culpa que el partit s’iniciés amb 25 minuts de retard.

L’equip ja ha fet una apel·lació a la Bundesliga de Bàsquet, al·legant que “aquest assumpte no té res a veure amb l’esport.”

The New Yorker, duríssim: Espanya utilitza a Cervantes, quan era un escriptor antiespanyol que es burlava de Castella

Revisíó: Josep Maria Bellmunt

La que és possiblement la més prestigiosa revista cultural dels Estats Units, The New Yorker, de referència no només a tota Amèrica del Nord, sinó també a molts llocs de tot el món, fa una duríssima i àcida critica de la recerca dels ossos de Cervantes, i de la manipulació de la seva figura, de la seva obra i del seu pensament.

Per començar afirma que una broma habitual sobre el Premi Cervantes, el premi literari establert pel Ministeri de Cultura d’Espanya l’any 1976, és que el mateix Cervantes no l’hagués rebut mai. El motiu és que en el seu cor, Cervantes era el més anti-espanyol dels escriptors espanyols, i perquè, com a escriptor, no se’l tenia en gran estima. Recorda que en la seva obra mestra, “Don Quixot”, es burla de gairebé tots els aspectes de la vida a Castella del segle XVII, des de la Inquisició, fins al llenguatge i la literatura mateixa, i que el seu sentit de l’humor va mostrar tot el país com a miserable

Però la famosa revista novaiorquesa diu que tot això no ha dissuadit Espanya, que està disposada a estimar-lo, sense importar el motiu, i que ara un grup d’espanyols format per un historiador, un geofísic, i els experts forenses sembla haver desenterrat els ossos i de Cervantes i els de la seva esposa, Catalina de Salazar, i que encara que la caixa que suposadament conté algunes de les restes, té les inicials MC, és molt dubtosa la seva veracitat, perquè “francament, l’ortografia espanyola no va aconseguir estandarditzar-se fins a molt més tard”.

Ilan Stavans, l’autor de l’article, que porta el títol de “The Downside to Digging Up Cervantes” ( La inconveniència de desenterrar a Cervantes), diu que quan Cervantes va escriure la novel·la estava perdent la paciència, amb ell mateix, i molt probablement, amb Espanya.

Però el més interessant potser arriba quan diu que, en temps de crisis Espanya recorre a Cervantes. Així va ser al 1898 quan les restes de l’imperi espanyol es van ensorrar, amb la pèrdua de les seves colònies d’Ultramar, Cuba, Puerto Rico i Filipines. Llavors l’elit intel·lectual coneguda com la Generació del 98, amb l’ultracatòlic Miguel de Unamuno, al capdavant va intentar trobar sentit religiós i anima espanyola en l’obra de Cervantes, sense importar-li com Cervantes ridiculitzava i era contrari tot això.

El mateix explica que va passar durant la dictadura franquista, quan l’obra mestra de Cervantes era la cola que mantenia enganxats les decadents estructures de l’estat en el seu conjunt, i que ara, amb la crisi actual (abdicació de Juan Carlos, alta taxa atur i col·lapse fiscal) que situen Espanya com el pròxim país a caure després de Grècia, està succeint el mateix.

Conclou que amb un Cervantes que no tenia domicili fix a Espanya, sense llocs amb que es conegués relació directa, com el cas de Shakespeare amb Stratford-upon-Avon i el Globe Theatre de Londres, que atrauen milers de visitants, el circ que envolta el treball forense està posant la primera pedra d’una naixent indústria del turisme Cervantes. Clarament, els ossos de Cervantes són bons per als negocis, sentencia Stavans

“Viatge al Centre de la Terra”. Espectacular

Quan Juli Verne va escriure el seu famós Viatge al Centre de la Terra, potser va imaginar paisatges similars a aquests, que no coneixia.
La cova vietnamita de Hang Son Doong, és la més gran del món. El nom de cova “Son Doong” significa “cova de riu de muntanya”, i es calcula que es va crear fa 2,5 milions anys per l’aigua del riu que va anar erosionant la pedra calcària de sota de la muntanya on era més feble, el sostre també es va ensorrar creant enormes lluernes.

Va ser trobada per un camperol local anomenat Ho Khanh el 1991, que després no va saber tornar a trobar el camí. No va ser fins l’any 2009 que va portar cap a la zona, els espeleòlegs britànics que finalment lavan trobar, i en van fer la primera exploració.

El mateix equip va explorar altres 20 coves a la zona el 2009, i encara que queden moltes per explorar. En total són unes 150 coves.

La seva localització al Parc Nacional, Phong Nha-Ke Bang, a uns 500 quilòmetres de la capital, Hanoi, en un lloc remot, fa difícil el seu accés. El grup de científics de Recerca de Coves del Regne Unit, que es va desplaçar a l’estiu de 2009 al Vietnam, va trigar més de sis hores recorrent la selva, fins que van aconseguir arribar-hi.
La cova de Hang Son Doong en alguns trams pot arribar a més de 150 metres d’ample per 200 d’altura, el que li dóna una imatge a espectacular.

http://www.dailymail.co.uk/embed/video/1166998.html

El misteri del mític llop cerver català. Sobreviu als Pirineus?

Josep Maria Bellmunt

“Un pagès hi ha a l’Empordà – que Llop-cerver s’anomena – té les urpes de voltor – la cara de gos de presa – d’escanyapobres com ell – no n’hi ha un altre a la terra”. I segueix “Com a Llop-cerver que es diu – xucla la sang de les venes – si no els pot xuclar la sang – a bocins la pell los lleva – si no els pot llevar la pell -sense – un fil de roba els deixa”.

Fragment del poema lo Bruel, de Mossèn Cinto Verdaguer, del llibre Caritat, del 1885, una metàfora d’un usurer.

Que Mossen Cinto Verdaguer, en les seves estades als Pirineus, hagués sentit parlar als pagesos de la zona del llop cerver, és gairebé segur, que ell personalment n’hagués vist un, és una possibilitat.

Alguns dels grans mamífers que habitaven els Pirineus Catalans, i que estaven gairebé extingits, van retornant, encara que de forma molt lenta, al seu antic hàbitat. És el cas de l’ós bru, amb la reintroducció d’exemplars procedents d’Eslovènia, o del llop, oficialment desaparegut de Catalunya quan el darrer animal va ser abatut el 1929, a Horta de Sant Joan, i reaparegut des del 1995 amb exemplars que venen d’Itàlia. La gran cabra pirenaica, ha tingut menys sort, i el 5 de gener del 2000 en morí el darrer exemplar

Però hi ha un animal mític sobre el que preval encara el misteri. Es tracta del llop cerval o llop cerver, com s’anomenava habitualment arreu de Catalunya, mentre que al territori pirinenc s’usava el terme de gatillop. De fet el nom més tècnic de linx, com se’l coneix ara, no era gens popular al nostre país, i és d’ús recent.

Un animal espectacular

Aquest fèlid és l’espècie més gran del gènere Lynx, anomenat també linx boreal o euroasiàtic, i és diferent del linx ibèric que sobreviu protegit en algunes zones d’Andalusia. El linx boreal és molt més gran que el linx ibèric, amb una mida de cos d’entre 80 i 130 centímetres i una alçada a les espatlles d’uns 70 centímetres. Els mascles poden arribar als 35-40 Kg, dotat de fortes potes i peus palmats i peluts per moure’s per la neu. Carnívor estricte, pot caçar tot tipus de preses, algunes de mida molt gran, com els isards o cabirols, però també es nodreix de ratolins i d’altres carnívors, com guineu o genetes.

Extingit a la major part d’Europa Occidental, excepte al Bàltic, i unes petites poblacions als Alps, a Suïssa i potser Alemanya i a la costa Adriàtica, podria sobreviure a Catalunya.

L’extinció o la reducció dràstica del llop cerver de la mà de l’home

Document de l’Arxiu Municipal de Salt amb la recompensa pagada per la mort d’un llop cerver. Revista Girona, 272

L’acció humana des del segles XVIII-fins a ben entrat el segle XX, on s’intentava eradicar els animals considerats perjudicials, és amb tota seguretat la causa principal de la desaparició de moltes espècies, també del llop cerval. Veiem sinó un acta de l’Ajuntament de Salt, del 1923, que trobem en l’excel·lent revisió feta per Josep M. Massip, a la Revista Girona, i on queda molt clar com es pagava per matar determinats animals: “Conceder al colono del manso “Devesa” de este termino, D. José Palau Pardás, el premio de cinco pesetas por haber dado muerte en dicho manso a un animal dañino denominado Lobo cerval, según indicación del Sr. Inspector Veterinario D. Joaquín Ravetllat y cuya cantidad será satisfecha con cargo al art. 5º del capítulo 3.

Era només un llop potser ? La presència d’un veterinari dóna molta credibilitat a l’acta de l’ajuntament, en el sentit que fos un llop cerval (linx).

Referències i albiraments

Les darreres referències oficials de caça de llops cervers les trobem al, Cadí als anys 30. Inicialment es va donar per extingit però els testimonis que asseguraven haver-lo vist als sobretot als Pirineus orientals no es van aturar, i la troballa de rastres han sigut constant fins a dia d’avui. Fins el 1999 a indrets diversos com els Pallars, l’Alta Ribagorça o el Cadí en troben testimonis del seu albirament.

El darrer lloc on s’hauria vist l’animal seria a l‘Alta Garrotxa, el 2002, pastors, camperols, caçadors i també un guarda forestal, van alertar de la seva trobada, i en diferents ocasions. Podria tractar-se d’algun exemplar dels que l’estat francès va intentar reintroduir al seu Massís Central, o potser exemplars autòctons? Qui ho sap.

El llop cerver és un animal de costums solitàries i de vida nocturna, de dia sol restar amagat al bosc i als llocs de vegetació densa o en zones rocalloses de difícil accés per als humans D’aquesta manera, la presència del llop cerver pot passar desapercebuda. Encara que fins que no es trobi un exemplar viu o mort, o una fotografia fiable, no serà possible afirmar que l’animal segueixi present a a al nostre país en l’actualitat, les possibilitats són reals, perquè els grans boscos del Pirineu i el Prepirineu reuneixen totes les condicions que precisa. Tot plegat augmenta el mite d’aquest llegendari felí, propi de Catalunya.

L’espoli de l’art català. Meravelles que haurien de retornar a Catalunya i que l’estat espanyol mai ha reclamat

Josep Maria Bellmunt Bardas

L’espoli de peces d’art durant conflictes bèl·lics, la venda de patrimoni artístic de forma il·legal per condicionants econòmics, o simplement el robatori en períodes d’inestabilitat política, és un tema recurrent en la història de l’art, però la majoria de països lluiten pel retorn de les peces d’art espoliades.

Els Marbres d’Elgin, procedents del Partenó d’Atenes, la pedra de Rosetta egípcia o la màscara de la reina Idia de Nigèria, que es troben al Museu Britànic de Londres, el bust de Nefertiti al Museu de Berlín, la col·lecció de Machu Picchu emmagatzemada al Museu Peabody de la Universitat de Yale, als Estats Units, o l’anomenat zodíac de Dendera egipci, són algunes de les moltíssimes meravelles en litigi. Però a Catalunya també en tenim de peces espoliades, algunes gairebé del nivell de les citades, i que van sosrtir del nostre país davant de la desídia (a vegades la impotència) de les autoritats de l’època. Repassem quatre casos.

Les Bíblies de Rodes i Ripoll (segle XI)s

Són dues de les grans peces que haurien de retornar a Catalunya i que el govern mai ha reclamat oficialment, sí que ho ha fet l’Ajuntament de Ripoll. Considerades entre els còdex més rics produïts a l’Edat Mitjana, en total eren 3 exemplars creats al Monestir de Ripoll. En queden 2.

Escenes de la vida de Salomó de la Biblia de Rodes ( Biblioteca Nacional de França, a París)

La Bíblia de Rodes, va ser un regal de l’abat Oliba a la comunitat benedictina del monestir de Sant Pere de Rodes al segle XI, quan es va consagrar la seva església. És bessona de la de Ripoll, i ambdues són volums de gran format que a més de les Escriptures, pròpies de totes les bíblies, també contenen comentaris, pròlegs, sumaris, el que segons els experts augmenten el seu valor, a part de l’artístic, per contenir informació de l’època medieval, i també per considerar-se escriptura carolíngia pura.

La Bíblia va ser espoliada per les tropes franceses , a finals del segle XVII, concretament pel duc Anne-Jules de Noailles, mariscal de l’exèrcit de Lluís XIV, o potser el seu fill. El cas és que es van vendre al rei Lluís XV amb molts d’altres documents catalans (uns 200). Actualment es troba a la seu Richelieu de la Biblioteca Nacional de França, a París.

La Bíblia de Ripoll, era una còpia de la primera original, que va desaparèixer a l’incendi del 1835. Feta pels monjos del Monestir de Sant Víctor quan les dues abadies es van unir l’any 1070. Al segle XVII, el manuscrit va anar a parar al Vaticà a través d’un nebot del papa Pau V. Ara és troba a la Biblioteca Apostòlica Vaticana, on només pot ser consultada per investigadors o estudiants de doctorat.

Pintures DE l’absis de Santa Maria del Mur (Museu de Boston)

Santa Maria del Mur i el romànic català.

Una de les moltes obres d’art romàniques espoliades.

L’any 1919, les pintures murals de Santa Maria de Mur (Pallars Jussà), van ser adquirides als capellans i alcaldes dels pobles a preu de saldo per uns col·leccionistes nord-americans, sense el coneixement de les llavors migrades institucions catalanes. Aquests, amb l’ajut de l’antiquari Ignasi Pollak, i de l’industrial i traficant d’art català, Lluís Plandiura, posteriorment influent en el regim franquista, les van fer arrencar immediatament per tècnic italians, i van acabar al Museum of Fines Arts de Boston.

Sembla que el desencadenant va ser la divulgació internacional del romànic català, quan al 1911 Josep Pijoan va publicar el tercer fascicle de “Les pintures murals catalanes”, el que va atraure l’avidesa de col·leccionistes internacionals.

La Junta de Museus de Catalunya, llavors en mans de la Mancomunitat, va iniciar una lluita legal per tal de recuperar aquesta i d’altres col·leccions, sense practicament cap suport estatal, i va haver d’acabar negociant amb els mateixos traficants, però no es va poder evitar la marxa de les pintures de Santa Maria del Mur.

A partir d’aquets fets es va accelerar la decisió d’arrencar i traslladar a Barcelona tot el que es va poder, per salvar el patrimoni romànic català (Taüll, etc), que sinó hagués desaparegut absolutament del nostre país.

Els sepulcres dels Comtes d’Urgell (1303)

Sepulcre Ermengol IX, Comte d’Urgell (Closter Museum, New York)

El Monestir de Santa Maria de BellPuig de les Avellanes (terme d’Os de Balaguer a La Noguera), fou fundat pels Comtes d’Urgell, Ermengol VII i la seua muller Dolça de Foix l’any 1166. Contenia els seus sepulcres i els de molts dels comtes i familars.

L’any 1906 el banquer lleidatà Agustí Santesmasses i Pujol, que havia adquirit l’edifici, que fins llavors havia estat un convent de la Trapa, va vendre el sepulcres dels Comtes d’Urgell a un antiquari de Vitòria, pel preu de quinze mil pessetes, i aquests van acabar al Cloisters Museum, la part de Museu Metropolità d’Art de Nova York, dedicat a l’època medieval.

Sepulcre d’Àlvar Rodrigo i Cecilia de Foix, Comtes d’Urgell (Closter Museum, New York)

El ressò va ser important, i el bisbe d’Urgell que n’era el propietari legítim en va reclamar el retorn, i fins i tot Francesc Macià que llavors era diputat a Corts, va maniobrar per poder recuperar els sepulcres, però no es va aconseguir.

Les restes dels comtes van ser retornats l’any 1967 en unes petites urnes de pedra

L’any 2010 hi va haver una iniciativa del diputat de Convergència i Unió (CiU) i alcalde de Sort, Agustí López, i es va presentar al Parlament de Catalunya una proposta de resolució en què s’instava a la Generalitat a negociar el retorn dels sepulcres, però sembla que no ha reeixit.

El retaule de Sant Jordi de la Generalitat pintat per Bernat Martorell ( 1435)

Reconstrucció del Retaule a partir de les taules conservades als diferents museus; falta el Calvari que hi hauria a la part superior, sobre la taula central, i la predel·la, tots dos desapareguts

El retaule de 7 peces de Sant Jordi va ser pintat per Bernat Martorell, el gran mestre del gòtic català, per encàrrec de la Generalitat de Catalunya per a la capella dedicada al sant a Palau. Esta datada cap al 1435 (1434-1437).

El 1499 l’obra encara era a la capella, perquè consta en un inventari, però posteriorment (no es coneix quan) va desaparèixer de la Generalitat, per reaparèixer uns 350 anys després, el 1867, com a part de la col·lecció de Francesc de Rocabruna, baró de l’Albi.

L’antiquari francès Dupont va adquirir-ne les quatre peces laterals, que tres anys més tard hauria venut a Théophile Beline, per passar després a mans de la Societé des Amis du Louvre, que al seu torn les va donar al museu parisenc l’any 1905. La peça central va ser adquirida per a la col·lecció del Marquesat de Ferrer-Vidal, el 1906, i posteriorment va acabar venuda al filantrop nord-americà Charles Deering, que va residir un temps a Catalunya, i va acabar al Museu de Chicago el 1917. La peça superior del retaule formà part de la col·lecció de John G. Johnson i va ser cedida l’any 1917 al Museu d’Art de Filadèlfia.

Sembla ser que les peces va ser venudes com a pintura francesa, fins que es va demostrar que eren catalanes i que formava part del retaule de la Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat.

Bibliografia:

Ainaud de Lasarte, J. 1973. Guia del Museu D’Art Romànic. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

Borràs, Mª L. 1985a. “Lluís Plandiura”. Coleccionistas de arte en Catalunya. Barcelona: Biblioteca de La Vanguardia. 21-40. (Col·leccionable)

Campillo Quintana, Jordi. 2006. L’Espoli del patrimoni arqueològic i històric-artístic. L’Alt Pirineu català al segle XX: Universitat de Barcelona. Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia.

https://www.vatlib.it/home.php?pag=cataloghi_online

http://www.bcn.cat/publicacions/bmm/pdf_historic/28_BCN_Metropolis_Mediterrania/absis_viatgers.pdf

http://www.abc.es/20100806/comunidad-catalunya/generalitat-tantea-compra-sepulcros-20100806.html

http://ca.wikipedia.org/wiki/Junta_de_Museus_de_Catalunya

http://ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_de_Santa_Maria_de_Bellpuig_de_les_Avellanes

https://monestiravellanes.wordpress.com/

http://www.metmuseum.org/visit/visit-the-cloisters

http://www.ccma.cat/324/titol/noticia/806286/

http://www.bnf.fr/fr/collections_et_services/dpt_cpl.html

http://www.georgeglazer.com/archives/maps/archive-world/catalan.html

http://www.world-mysteries.com/sar_10.htm

http://www.ara.cat/cultura/Retaule_de_Sant_Jordi-MNAC_0_671333011.html

http://www.ccma.cat/324/El-retaule-de-sant-Jordi-torna-a-Catalunya-a-traves-duna-mostra-de-gotic-al-MNAC/noticia/1667572/

http://metode.cat/Noticies/Sant-Jordi-i-el-drac

La importància dels mapes cartogràfics catalans en la navegació del període final de l’època medieval

L’adquisició pel Museu d’Història de Barcelona d’un fragment de carta portolana del jueu mallorquí, Guillem Soler, del 1375, l’únic testimoni d’aquest segle que es pot trobar a la Península Ibèrica, torna a posar sobre la taula la gran importància que va tenir la cartografia catalana per a tot el món occidental en el període final epoca medieval.

Les cartes portolanes, que aparegueren al segle XIII, són les primeres cartes nàutiques medievals fetes a escala que permeten veure, encara que de forma molt primària, la costa mediterrània. Malgrat l’alta producció que van tenir, al ser d’us comú i no quedar protegides en palaus com objectes de luxe, gairebé no s’han conservat, per això la seva importància.

La carta ara adquirida pel museu barceloní mostra la part meridional de la península ibèrica i el Nord d’Àfrica, amb els topònims de la zona, que relacionats amb la forma geogràfica eren la base de la navegació de l’època, magnificant els elements importants (ports de refugi, etc.) més necessaris per als navegants. Sempre pintaven sobre la capseta la rosa dels vents que indicava la direcció d’acord amb el nord que marcava la brúixola, i així es solien comprar ambdues al mateix obrador.

Aquesta cartografia artesanal va néixer al nord d’Itàlia, i es va difondre entre els mariners de de la Mediterrània, però al ser transmesa de mestre a deixeble, les cartes eren costoses de produir. A l’arribar un d’aquests mestres a Mallorca, Angelino Ducceti, es va adaptar la tècnica, i els autòctons que es van adonar que podia ser una font de negoci, les van traduir al català, afegir més detalls, van reinterpretar el model cartogràfic, i amb mestres com Abraham Cresques al capdavant, s’introduïren molts elements d’exotisme, que aportaven els mercaders que navegaven per tot el món. La cultura catalana en va produir i exportar milers, amb la llengua i la cultura catalanes.

Una de les peces estrella de la Biblioteca Nacional de França (París), és l’anomenat Àtles Català, un mapa cartogràfic, considerat el més important de l’edat mitjana, i atribuït al jueu mallorquí Abraham Cresques. Encara que no està datat, és considera del 1375 pel registre que figura al calendari que l’acompanya.

És també el primer atles conegut que incorpora una rosa dels vents. El príncep En Joan, futur rei d’Aragó Joan I, desitjava una carta nàutica i la va encarregar a Abraham i Jafuda Cresques, de Palma de Mallorca, que va cobrar 150 florins d’or d’Aragó i 60 lliures mallorquines, respectivament. El príncep va regalar el mapa al seu cosí Carles VI, Rei de França.En aquest cas el seu grau de conservació es degut a que havia estat restringit al Palau Reial francès.