Per què li diem eleccions quan es diu Independència?

Josep Maria Bellmunt.

Les darreres noticies sobre el procés de negociació per unes eleccions han pres un aire grotesc i surrealista, la pugna constant, la sensació de conflicte abans de començar res és ara el que ens trobem. El darrer punt de disputa és que el President de la Generalitat que demanava una llista unitària per fer eleccions, diu que acceptaria llistes separades, però sempre i quan els independents només vagin a la seva llista i no a la d’ERC, no diu res d’altres partits ( CUP, etc..). Avui mateix el coordinador general de CDC, Josep Rull, ha instat a ERC a deixar clar en la taula de negociació amb Artur Mas que ERC no inclourà independents a la seva llista electoral. Tot plegat decebedor, infantil, barroer.

Hi ha dites que diuen alguna cosa així com que quan has perdut el camí el millor és intentar tornar al punt de partida. Provem-ho. Bé, de fet tornar al punt de partida seria tornar al 2009 a l’esperit d’Arenys i de les consultes populars, és el començament de tot plegat, però per explicar el que ha passat des de llavors fins ara amb un mínim de garanties, l’article es faria molt i molt llarg, hi ha molt per dir, queda pendent, saltem uns anys i anem al 2012.

Després de la manifestació massiva del 11-S 2012, el president Mas pren el compromís de fer eleccions per poder consultar el poble català si vol un estat independent, amb l’argument que el partit que governa no tenia en el seu programa electoral cap altra reclamació que no fos el pacte fiscal. De fet la gent que va sortir al carrer no demanava eleccions, ni tampoc ben bé una consulta, sinó la independència, però a tothom, evidentment, li semblà que la millor forma és aquella en que tots els catalans puguin decidir votant-hi a favor o en contra. Calia fer eleccions per això?, bé, Mas va decidir que sí.

Després de fetes les eleccions, declaracions de sobirania, anades al Congrés, més declaracions, més manifestacions, cadenes, concentracions en forma de V, el país pintat de groc, tot tipus de merchandising “indepe”, i finalment es decideix, davant l’oposició coneguda des de feia anys de l’estat espanyol, de fer fa una consulta que amb el pas del temps es transforma en “un procés participatiu”, no oficial, ni vinculant. El resultat és de tots conegut. I ara resulta que hem de fer novament eleccions, per a poder construir estructures d’estat i per “ fer una consulta oficial”, que l’estat espanyol ens ha negat i ens negarà.

Cap estat que s’ha declarat independent ha construït estructures d’estat paral·leles, ésimpossible, sinó que s’ha fet càrrec de les que hi han en el seu territori (prèvia negociació), però resulta que una que avançava sola, com era la sobirania fiscal, ha estat frenada tot el que s’ha pogut pel mateix govern i els que li donen suport políticament, i en part socialment.

És per això que cal retornar al punt de partida, la demanda una part de la població, que sembla majoritària, segons els resultats electorals i del “procés participatiu”, és la d’un estat independent d’Espanya, no eleccions.

Tenir una majoria al Parlament favorable a la independència es necessari, ara ja li tenim, o potser no? (que dir dels diputats d’Unió federada amb CDC, tornaran a anar junts en les futures eleccions?).

Cal deixar clar que no ens importa massa qui vagi a les llistes, sinó que és el que faran. Per això l’obsessió gairebé malaltissa de construir llistes de “famosos”, no porta enlloc. Pot arribar a passar com en aquelles pel·lícules que ajunten molts actors coneguts, alguns al final de la seva carrera, però que l’argument no es bo, i que el resultat final del film és força dolent.

No ens deixem confondre, tornem al començament, i que tots els partits favorables a que Catalunya sigui un estat independent del regne d’Espanya, deixin clar que si disposen de la majoria parlamentària, ara o en el fútur, declararan la independència, i també quin és el seu full de ruta per arribar-hi. No hi ha més.

Podemos com excusa quan no s’han fet els deures

Josep Maria Bellmunt

Podemos un cavall de Troia pel procés, diu Josep Rull, Podemos ha arribat per fer-li el llit a l’independentisme diuen altres, Pablo Iglesias és un salvapàtries i un messies, apuntava Pilar Rahola a La Vanguardia, centenars d’articles i notícies, milers de comentaris a les xarxes socials, alguns d’una virulència inusual, fent èmfasi en el mal que farà el partit de Pablo Iglesias a la causa independentista.

Però si analitzem fredament la situació, estupefacció seria la paraula més adequada per definir l’estat que provoca aquest allau de declaracions, o com a mínim sorpresa. No cal negar que Podemos no és un partit favorable a la independència de Catalunya, ni que a dins seu sembla que hi ha persones especialment predisposades no només contra l’independentisme, sinó contra el catalanisme més bàsic, inclús elements feixistoides, i nosaltres mateixos hem estat dels primers que ens n’hem fet ressò des d’aquest mitjà, però una vegada constatat tot això, i informat, la pregunta és… i que esperaven els dirigents catalans que passes?

Que sectors populars de l’estat espanyol, amb els suports que es vulguin imaginar a darrera, obscurs o no, s’organitzin-se prometent que acabaran amb la corrupció i que transformaran Espanya, no sembla res estrany veient “la que estava i està caient”, afegit al descrèdit dels dos principals partits al Congrés. Que això doni esperances a milions de persones, i que conseqüentment els votin, no és res que hagi de sorprendre.

I del fet que els nostres dirigents fixin la seva mirada de forma obsessiva i sorpresa en Podemos en podem treure algunes reflexions, i la primera és que és una molt mala noticia, perquè sembla una forma de evitar afrontar la situació real del procés, i potser perquè no hi ha respostes, i és evident que això denota que tenim un problema greu, bé, segurament més d’un.

Ara que ens trobem en un moment clau en que s’han de prendre decisions reals, i no simbòliques, constatem que els dirigents polítics i socials que han capitalitzat l’onada groga del moviment independentista es mostren absolutament desorientats, i que no sembla que hi hagi cap full de ruta real, sòlid i seriós.

Ara que el temps de les grans “performances”(manifestacions, vies, cadenes, etc..) està esgotat, veiem com el moviment sembla absolutament encadenat a dinàmiques partidistes, i que el seu impuls està frenat, amb tics més propis d’altres temps, que de les necessitats actuals.

Si aquesta situació no canvia amb rapidesa, i no sembla que hi hagin de senyals al respecte, es permetrà que el procés perdi gas a marxes forçades, i llavors és possible que també a Catalunya, la força del nou partit d’Iglesias acabi arravatant el carrer a l’independentisme, i també s’emporti una part de les persones que havien apostat pel projecte independentista com a solució.

Segurament el fet de que el procés s’hagi allargat més de dos anys, sense cap resultat real, ha donat temps, no només per l’aparició de Podemos, sinó a que l’estat espanyol, i els seus poders fàctics, inicialment desconcertats, sorpresos, i gairebé noquejats, hagin pogut posar-se de nou dempeus i preparar-se per un conflicte de desgast, en la que ells com a més poderosos i sobretot com a dipositaris de la “intendència” ( els recursos econòmics i d’altres) són ara ja molt més difícils d’abatre.

Una conjunció de factors que van des de la mentalitat amateur i autonomista d’una part importants dels nostres dirigents, a la falta de decisió en moments claus, així com al fet de no haver treballat ni haver-se implicat a fons en els problemes reals socials i econòmics des de l’independentisme, deixant el camp lliure a altres moviments, tot plegat ens ha portat fins aquí. No hi ha res finalitzat encara, però si perdem un altre “round”, la recuperació serà ja molt i molt difícil. El temps ara ens va a la contra.

Mentre decideixen si faran “plebiscitàries” l’estat espanyol tanca abans d’hora el cens de residents a l’exterior per poder votar

Josep Maria Bellmunt

Mentre els nostres polítics i les cúpules d’una part de la societat civil estan “desfullant la margarida” de llista unitària o no, l’estat espanyol no perd el temps, i aquí o ni ens n’assabentem o no reaccionem, i la història porta camí de repetir-se. El 31 d’aquest mes de desembre, sí, d’aquí a 3 dies, els residents a l’exterior que no s’hagin inscrit a les ambaixades o consolats abans de finalitzar aquest 2014, no podran votar en el seu país de residència. Gairebé cinc mesos abans de la primera cita electoral fixada, i novament, sense cap avís oficial.

Molt possiblement els residents a l’exterior no han estat informats de cap manera, i així s’aplicarà la reforma de la Llei Orgànica del Règim Electoral General, que es va aprovar el 2011 amb els vots de PP, PSOE i també CiU, que va canviar la modalitat de vot per a ells, i va introduir el vot pregat, que obliga al votant a “pregar”, és a dir a demanar el seu dret a votar en cada procés electoral als consolats.

Però és que ara el govern espanyol , de forma sorprenent, però de ben segur que no casual ( Catalunya o potser Rajoy prepara un avançament de les eleccions generals?), tanca el cens un mes abans del que estipula la LOREG, que hauria de concloure el 31 de gener, com així va ser l’any passat per a les eleccions europees.

I tot això afecta de nou i molt als residents catalans a l’exterior, en el supòsit que es convoquin aquest 2015 les que han de ser les eleccions més importants de la nostra història, les autonòmiques, les famoses “plebiscitàries”. Si finalment és així, tots aquells catalans residents a l’exterior que no s’hagin inscrit abans del 31 de desembre del 2014, senzillament no podran votar a l’estat on resideixen. Així de cru. A banda cal dir que només es poden inscriure com a residents temporals una vegada, sinó has de passar a ser resident permanent, amb la qual cosa es perd el dret a votar en les municipals a Espanya, tret que et tornis a empadronar al teu municipi.

Per això s’han d’inscriure al C.E.R.A. (Censo de los Electores Residentes en el Extranjero), però cal assenyalar que la inscripció en aquest Registre comporta, la baixa automàtica de la Sanitat Pública a l’estat, al perdre la condició de resident a l’estat espanyol” (l’empadronament ). A la pràctica, ja no hi ha temps per fer-ho, perquè a les ambaixades i consolats cal demanar cita prèvia per poder-se apuntar al citat registre..

Aquests compatriotes ja van patir el boicot dels consolats espanyols a les a les eleccions al Parlament del 2012, quan 150.346 electors catalans que residien a l`estranger no van poder votar en les eleccions catalanes del 25N, i només 16.271 ho van poder fer ( un 5% del total). La majoria tampoc haguessin pogut votar si el 9N hagués estat oficial.

Si realment el govern vol convocar aquestes eleccions “plebiscitàries”, sembla de nou un error impressionant oblidar els quasi 250.000 catalans de l’exterior, potser alguns ja estan apuntats al CERA ( de ben segur que una minoria), potser alguns es desplaçaran per votar, però una bona estratègia passa per no perdre cap vot i de moment ni govern, ni Diplocat ni partits, ni grans organitzacions de la societat civil cuiden els detalls, i sembla que no estan per la feina fina, sinó per les grans declaracions i els vots per al partit, i si es vol guanyar la independència ( és vol?) cal fer-ho. L’estat espanyol si que ho fa, encara que no ho sembli.

Què ha passat perquè deixi de creure en Mas?

Lluís Turró (@llturro)

Vagi per davant, en CiU no he cregut mai. Vagi per davant també, tot el que dic és parlant en clau de independència, no de polítiques socials o econòmiques.

Mas com a cap del moviment independentista

El 2012 va ser un punt d’inflexió i no tinc dubtes respecte que Mas va saber llegir-lo perfectament. Calia donar un tomb a tot plegat i calia fer-ho ja. Mas convoca eleccions i en el seu programa hi col·loca punts tant importants com el referèndum per la independència i la creació de les estructures d’estat. Demana una gran majoria per poder assolir aquests grans objectius de la societat catalana. Com a resultat de les eleccions no aconsegueix aquesta gran majoria, però sí un soci en el que són els grans objectius.

La lectura autonomista del fet

Mas recull el desig de la gran majoria de catalans de poder-se expressar en les urnes respecte el seu futur dins l’estat espanyol, sent una de les opcions la creació d’un nou estat català independent.

La lectura independentista del fet

Mas veu el problema que li ve a sobre i intenta aconseguir una gran majoria vers el desig de fer un referèndum, sense posicionar-se mai per l’estat independent.

Mas convoca la consulta referendària

Ja sabeu com va anar tot. Quan ens deien que Espanya enviaria els tancs, dèiem: “Llavors ja haurem guanyat”. Finalment tot va quedar en un “No ens ho han deixat fer, què hauríem d’haver fet, no votar?”. Aquell valor que semblàvem demostrar quan dèiem “Que vinguin, que vinguin”, va quedar en un no res.

La lectura autonomista del fet

Hem votat, que és el que Espanya no volia. Amb un parell de pebrots.

La lectura independentista del fet

Hem oblidat el que volíem i el que ens havien promès: un mandat popular.

Mas presenta el seu full de ruta

Mas presenta un full de ruta, on apareixen primer unes eleccions plebiscitàries on concorren llistes unitàries de partits independentistes i els partits tradicionals no-independentistes. Aquest punt és condició sense la qual no hi hauran plebiscitàries. Dins el mateix full, a un màxim de 18 mesos després les primeres eleccions, apareixen les segones, eleccions constituents, més un referèndum per la independència.

La lectura autonomista del fet

Ara és moment de mirar pel país. Tots units a les urnes. Ho hem de fer plegats.

La lectura independentista del fet

Junts per fer què? Eines d’estat. Ja som majoria al parlament per això i, suposadament, portem fent-ho des del 2012. Si hi ha plebiscitàries ara, hauria de ser per posicionar-nos vers la declaració d’independència. Perquè no en parlem d’això?

Mas defensa que en les eleccions constituents sabrem millor si volem ser independents

El full de ruta d’en Mas té el punt culminant en les darreres eleccions, les constituents, on també es farà un referèndum vers la independència de Catalunya. S’entén de l’enunciat que aquestes eleccions seran ja normals, amb partits polítics i sota les lleis espanyoles. Perquè sí, el full de ruta culmina amb una proclamació d’independència si s’ha guanyat el referèndum.

La lectura autonomista del fet

Els catalans tindrem tots els ets i uts per poder decidir què votar en referèndum. Ja no caldrà la opció federalista, donat que haurem construït eines d’estat. Ja serem un estat (??!! És això la tercera via?)

La lectura independentista del fet

Estarem 18 mesos fent el que ja podem fer ara amb majoria sobiranista. I el referèndum final té escenaris de bogeria:

– Guanya el sí a la independència, però els partits a favor són minoria. Si els partits no-independentistes fan coalició, era vinculant el referèndum? Tindran voluntat de declarar la independència?

– Guanya el no a la independència, però els partits a favor són majoria. Els partits independentistes són demòcrates, no hi ha dubte, no declararien la independència.

Ambdós escenaris són contraris al nou estat català. L’entrada de Podemos no fa sinó que empitjorar el possible escenari favorable.

La pèrdua de confiança

Entenc que he estat arriscant-me a l’hora de proposar dues lectures dels fets, i que puc haver-me equivocat al titllar-ne una d’autonomista, quan la gent que la defensa ÉS independentista. Però hi ha una cosa que és certa en tot el que he dit. He perdut la confiança en Mas. I la tenia, com molts de vosaltres.

Que estiguem parlant ara de llistes unitàries o punts comuns és una de les meves queixes. Perquè crec que ens és igual als no-afiliats-a-partits-polítics com ho facin. El que volem és que ho facin. Ens han passat el problema a nosaltres, els no-afiliats-a-partits-polítics, perquè ens barallem. I l’ANC s’hi ha ajuntat per veure si també suquen. Ara tothom vol cadira al Parlament, bé, els amb-aspiracions-a-tenir-càrrec. La resta el que volem és la independència.

Pel meu gust, pel que fa a les eines d’estat i el referèndum per la independència, el full de ruta actual d’en Mas i les propostes que portava al programa en les eleccions del 2012 són iguals. Estem repetint, en un bucle.

Hi ha una majoria que votaria no a la independència? Analitzant els resultats de l’enquesta d’opinió del CEO

Avui s’ha rebut amb certa sorpresa el darrer sondeig del CEO que donava per primer cop en molt mesos, encara que per poc, una majoria contraria a la independència de Catalunya ( 45,3% contra 44,5%). Però analitzen amb més cura l’enquesta trobem alguns factors que fan dubtar dels resultats.

El primer que sobta és que el federalisme ha passat d’un 20% a la primera onada d’aquest any a un 28,9 al desembre (gairebé un 9% més de suport), però el partit que defensa aquesta via el PSC, tenia molta més intenció de vot a primers d’any ( 7,2% al Parlament i 12,4% al Congrés) que ara al desembre (4,8% al Parlament i 7,9% al Congrés).

Els partidaris de que Catalunya sigui un estat independent eren un 45,3% a l’octubre ara només el 36,2% ( pèrdua d’un 9%), no impossible, però sorprenent canvi en tant pocs temps.

Comparativa entre la pregunta realitzada a finals del 2013 i l’actual on s’elimina l’abstenció

La pregunta sobre la independència s’ha modificat, i ara no es demana per l’abstenció, sinó que senzillament es pregunta: “Vol que Catalunya esdevingui un estat independent”?, sí o no, quan en la 3a onada del 2013 es preguntava: “Si demà es fes un referèndum per decidir sobre la independència de Catalunya vostè que faria”, i es donaven tres opcions, votaria a favor, votaria en contra o s’abstindria. Al no fer la darrera pregunta ara l’abstenció se suma indirectament al no, tot i així la majoria de mitjans s’han apressat a publicar que el no a la independència guanya al sí (no és cert perquè no es pregunta directament que es votaria).

També a la primera i segona onada, en la que però es demanava que es votaria el 9N, el sí guanyava absolutament (57% sí i 81% sí sí),

Sondeig del ICPS

Però el que acaba de posar seriosos dubtes sobre aquests resultats és, com molt encertadament ha citat per twitter, @Full_de_Ruta, que un altre sondeig realitzat per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que es va iniciar el 12 de novembre, 3 dies després de la celebració del procés participatiu del 9-N, i va finalitzar el 6 de desembre, i amb un marge d’error del 2,9 i un percentatge de confiança del 95%, els mateixos exactament que l’enquesta del CEO, dóna uns resultats absolutament contraris. Al preguntar sobre la intenció de vot en un referèndum per la independència de Catalunya, un 49,9% hi votaria a favor, un 27,4% en contra i un 17,8% s’abstindria.

Tot plegat força curiós, encara que al final com sempre, les enquestes són això, possibilitats, i si es vol saber la realitat, no cal més que fer un referèndum vinculant .

Les persones i entitats catalanes més influents a les xarxes socials.

Quin impacte tenen els comentaris dels diferents usuaris a les xarxes socials? Aquesta és una pregunta molt difícil de contestar. Des de fa uns anys hi ha una eina, que s’anomena Klout, que intenta mesurar la influència social que té un compte a les xarxes socials amb les que interactua.

Klout fa un munt de llistes. Famosos, partits polítics esports, mitjans de comunicació, esportistes, periodistes, plataformes digitals, etc, les fa a nivell estatal, però també per comunitats.

La majoria de dades que oferim són extretes d’una pàgina web estatal que no està afiliada ni pertany a Klout (algunes sí que ho són directament de Klout oficial). Malgrat tot, la informació que s’ofereix en aquesta pàgina s’obté a partir de les dades públiques que ofereixen Twitter i Klout.

També s’adverteix que és possible que alguna persona o entitat amb una puntuació alta no es trobi a les llistes, perquè segueixen un sistema d’introducció manual, i la recerca per sectors és fa de forma artesanal, porta molt de temps, i no segueixen un patró fix sinó que es va nodrint de diversos estudis que estan realitzant membres de l’equip.

Tenint en compte aquestes premisses, i sense considerar el propi sistema Klout com absolutament fiable ( com expliquem més avall) aquest són els resultats que hi trobem, per tots aquells que en tinguin curiositat

Dades

A nivell del grup de plataformes digitals, de tot l’estat, la més influent és l’Assemblea Nacional, amb una puntuació de 74, seguida de Menéame Noticias amb 71, Sociedad Civil Catalana és la tercera amb 71, Súmate és la quarta amb 68, la Coordinadora 25S és la sisena. Catalunya Diu Prou és la dotzena amb un “score” de 67, Ara o Mai és la 31à de tot l’estat amb un 58 de puntuació.

Si limitem a plataformes digitals de Catalunya, l’Assemblea Nacional segueix en el primer lloc, Sociedad Civil en el segon, el tercer lloc per Súmate, el quart per l’AMI, el 7è per Catalunya Diu Prou, Ara o Mai es troba en el 16è, Som Països Catalans el 20è, o per exemple TV3 en lluita en el 48è.

En el total de Catalunya, el primer és el FC Barcelona amb una puntuació de 94,seguit de Pau Gasol amb 86 i d’Andrés Iniesta amb 84,2. Xavier Trias és el quart amb 83,7 i Gerard Piqué cinquè, amb 83,5, mentre que un altre jugador del Barça, Javier Mascherano és el sisè amb, Carles Puyol el setè, Alicia Sánchez Camacho la vuitena amb 82 de puntuació, Marc Gasol el novè i Risto Mejide el desè. Albert Rivera és el número onze, Ciudadanos el tretzè, ERC el quinzè i CiU el setzè, Junqueras és el divuitè, i La Vanguardia és el primer mitja de comunicació en el dinovè lloc.

També hi ha llistats de polítics

A l’estat l’encapçala de moment Esperanza Aguirre, el segon és Xavier Trias, i Alícia Sánchez Camacho és tercera, Albert Rivera és el quart, Pedro Sánchez és el cinquè i Oriol Junqueras el setè, Mª Dolores Cospedal la onzena, i Mariano Rajoy l’11è, David Fernández és el 26è.

Entre els polítics catalans la classificació és molt menys creible, perque encara que Trias segueix en primer lloc, Sánchez Camacho és segona i Oriol Junqueras només el quart.

Entre els mitjans els més influents a l’estat són per aquest ordre RTVE (amb un score de 94), a continuació CNN en espanyol, l’esportiu AS, Antena 3 i Cadena Ser.

Els mitjans decomunicació catalans més influent és La Vanguardia (score de 80), l’Sport 74 com Vilaweb, l’Ara és el quart, Tv3 el cinquè i NacióDigital el sisè, el món a RAC1 el 48è i el Matí de Catalunya Radio el 48è ( amb un score de 69).

Entre els periodistes catalans més influents a les xarxes el primer és Risto Mejide seguit per Vicent Partal, Saul Gordillo en quart lloc, Germà Capdevila el cinquè, Toni Aira el setè, Quim Monzó el vuitè o Pilar Rahola en el numero nou.

A Nivell Mundial.

Els primers amb una puntuació de 99 són: Barack Obama, New York Times o el Huffington Post. Amb 98,9 de puntuació trobem TIME, CNN , The Guardian, Associated Press (AP)o el Wall Street Journal Wall Street Journal, la NASA, l’equip de beisbol del San Francisco Giants, la Universitat de Harvard, i dos equips de rúgby americà, els Cleveland Browns i els Atlanta Falcons.

Les 50 marques mundials més influents que figuren al Klout 50 per al 2014 estan encapçalades per Amazon, MicrosofT, MTV, Google, FacebooK o Intel.(aquestes són dades de Klout oficial

Altres famosos com Beyoncé o Britney Spears tenen una puntuació de 97,1, Cher un 94,1, Eminem un 93 com Rihanna o Lady Gaga. Bill Gates tenia una puntuació de 92,8.

Per exemple Messi encara que amb milions de seguidors tenia fa uns mesos, una influència social més baixa, amb una puntuació només de 78.

Sobre Klout.

Klout, que té la seu a San Francisco, Californià, va ser fundada el 2008 per Joe Fernández i Binh Tran, utilitza 6 xarxes socials per mesurar la influència de cada compte (persona o entitat): Twitter, Facebook, Google+, Linkedin, Foursquare i Wikipedia, i Instagram. Amb elles crea perfils d’usuari Klout, als que s’assigna a un únic “Klout Score”, o puntuació per usuari.

La puntuació de Klout va de l’1 a 100. A més alta puntuació més impacte de la influència social. Mentre que a tots els usuaris de Twitter se’ls assigna un Klout o puntuació, els usuaris que es registrin especialment a Klout, poden enllaçar i sumar el seu impacte a les múltiples xarxes socials, de les quals es dedueix el Klout Score total de l’usuari.

Klout mesura la influència mitjançant l’ús de dades de Twitter, com recompte de seguidors, retuïts, quin nombre “d’spam”, o comptes mortes sense activitat t’estan seguint , la influència que tenen els comptes que et fan retuïts, quin nombre d’usuaris interactuen amb els missatges que dones, mencions, gustos o comentaris, acaben donant la puntuació final i I’impacte a la xarxa.

El propi Microsoft va anunciar una inversió estratègica en Klout al setembre de 2012 per la qual Bing tindria accés a la tecnologia influència Klout. i Klout tindria accés a les dades de recerca de Bing per al seu algoritme de puntuació.

Klout no està exempt de polèmica i s’ha criticat la seva metodologia perquè no reproduïa prou bé la influència real, però malgrat tot, algunes empreses ja estan prenent decisions en funció del Klout Score, i és que ningú pot obviar que conèixer la influència a les xarxes socials avui en dia és de gran valor.

Darrerament les crítiques a Klout han augmentat, perquè es considera que no han aconseguit assolir els seus objectius originals, en part pels resultats de no plasmar absolutament la influència a les xarxes socials – en algun moment Justin Bieber tenia més influència social que Obama, i Klout va respondre per què no?-. També se li ha criticat barrejar les dades a diferents xarxes, però sobretot de crear pressió per fer créixer no la influència real, sinó la puntuació Klout de les persones a les xarxes, al pensar que els seus incentius depenen d’aquests resultats, que estan sent jutjats, i d’aquesta forma de intentar augmentar de forma artificial aquesta.

Al març del 2014 Lithium Technologies va adquirir Klout per 200 milions de dòlars.

Què passa amb la consulta? Una anàlisi tècnica del Nou 9N

Lluís Turró

Informàtic. President de la Fundació TIC

Hi han hagut tants canvis en els darrers dies i es diuen tantes coses, que ja no sabem que hem de pensar respecte a què passarà el 9 de novembre. Bé, una cosa és segura: el 9 de novembre anirem a votar.

Si féssim cas de l’estat espanyol pararíem boixos. Segons ells, el primer 9N era il·legal i el nou 9N no dóna garanties democràtiques. El fons real el coneixem tots, no volen que ens expressem i que el fet pugui quantificar-se. Perquè sí, això ja no és la Via Catalana cap a la Independència, ni l’Ara és l’hora, units per un país de tots, el 9N es pot comptar i el resultat els hi fa por.

El primer 9N era d’allò més senzill. Tenir el cens disponible permet simplificar el protocol d’admissió del vot. Simplement mostres el DNI al lloc on t’han assignat i els encarregats de la mesa fan una creueta al teu nom. I apa, a votar.

Aquest nou 9N ja no és així. Al no haver-hi cens cal fer primer un registre del votant, just abans d’emetre el vot. Com a resultat, el procés de votació serà més lent.

Entès que el nou 9N és més complicat, un dedueix ràpidament que caldran més meses. Si volem tenir èxit, hem de posar-hi tot, oi? I tot vol dir: tot.

Els responsables del 9N

El primer 9N era convocat pel MHP del Govern. El dispositiu que es posava en marxa era el mateix que en unes votacions normals. Com aquest 9N és il·legal, impugnat per l’estat i suspès cautelarment pel TC, acatem i no es fa.

El nou 9N s’inicia un cop suspès el primer 9N, però la posada en marxa la fa la societat civil. És a dir, el nou 9N el fem nosaltres. En som els responsables.

Els recursos, anem a posar-ho tot

La Generalitat i els ajuntaments cedeixen locals per instal·lar-hi les meses. Milers de voluntaris de tota Catalunya estaran el nou 9N en aquestes meses, fora informant a la gent de com votar i els dies abans fent bustiades, creant comissions i deixant-s’hi hores i salut, si cal.

Donat que el procés de votació és més lent el nou 9N que no ho era el primer 9N, s’entén que tindrem més meses i, en general, més recursos. Doncs, malauradament, no és així. Fins i tot hi han menys punts de recollida que en les anteriors consultes iniciades a Arenys de Munt. Amb els recursos actuals, es podrà recollir un quart dels cens total. La majoria silenciosa tindrà encara llarga vida.

Ah, recordeu qui són els responsables del nou 9N, oi?

Nosaltres.

Per què dic que la recollida de vots serà lenta?

Si comptem que per cada vot calen 2 minuts, tenim un ritme constant d’entrada de vots, hi han 6.000 punts de recollida i serà obert 11 hores, ens dóna un total de 1.980.000 vots. Tenint en compte que el cens és al voltant dels 6 milions, voten els majors de 16 anys, ens dóna una capacitat de recollida de ⅓ del cens. No tindrem un ritme constant, ni totes les hores seran hàbils. En recollirem menys.

Finalment no hi haurà comprovació de duplicitat de DNIs en línia. Aquest sistema hauria estat lent, però un cop validat un DNI, el vot es podria emetre amb total seguretat. Vot a la urna, vot vàlid.

Hi ha un sistema per saber si es vota on toca: introduir les dades de població, carrer i cognom del DNI i veure si es correspon amb el lloc de votació. Això alentirà encara més l’entrada. Sinó es fa així, i només es comprova el cognom, a llocs com Barcelona es podrà votar a tants punts com hi hagi, simplement anant a la mesa que toca per cognom.

Sembla que a llocs com Barcelona els ordinadors estaran connectats per xarxa i es podrà saber si hi ha una duplicitat via consolidacions periòdiques de les bases.

Sigui com sigui que es faci, la duplicitat de DNIs no és sabrà fins que no es consolidin les bases. I el problema no és tant haver descobert una duplicitat, sinó què fas llavors. El vot és secret, no pots extreure el duplicat. Tota l’urna queda fora.

No hi ha temps per la queixa

No hi ha temps per queixar-nos, només hi ha temps per participar. L’èxit d’aquest nou 9N l’han deixat a les nostres mans. Si surt bé, això sí, n’hi haurà uns quants que voldran endur-se el mèrit. Res, no dubteu, el mèrit és nostre. Molt nostre.

Ho és, perquè podríem dir-los que la promesa de fer-ho bé el 9N era seva: Govern, ANC i Òmnium.

Ho és, perquè quan es va començar a saber com seria aquest nou 9N, no va haver-hi cap protesta, tot i que molts catalans volíem la desobediència. Sí, aquella que ara no toca.

Ho és, perquè malgrat el nyap que ens han deixat, acabarem demostrant que volem la independència.

Voldria que els hi quedés clar

M’agradaria no convertir aquest nou 9N en una festa més. Jo no aniré a votar per demostrar res a l’estat, ni a la comunitat internacional. Hauria estat així el primer 9N. Aquest nou 9N vaig a votar perquè els nostres governants entenguin d’una vegada el que esperem d’ells.

Penseu què hauria passat si, vist que no es podrà recollir ni la meitat del cens, els catalans ens haguéssim plantat. Amb quina cara ens dirien que no ha pogut ser, després de tanta promesa. Estem donant una sortida digna al nostre Govern, estem deixant que puguin dir: el 9N es va poder votar.

Voldria que aquest cop els catalans demanéssim a canvi fermesa en els propers passos. I un debat obert respecte la DUI. Prou eufemismes. I donada la inoperància de l’ANC a l’hora de protestar les decisions del Govern, haurem de trobar la manera de aixecar la veu.

Perquè ARA SÍ TOCA.

Llums i ombres del 9N. Compte amb els paranys

Carme Teixidó. Presidenta d’Ara Mai

Reflexions d’una activista a les portes del 9N. Alerta i esperança.

Catalunya porta patint 300 anys d’ocupació per part de l’Estat Espanyol. En el meu esser n’he patit 45, els últims anys han estat molt intensos pel que fa a la lluita independentista i sobretot ho han estat els últims cinc, han estat una autèntica bogeria, tant els meus companys com jo mateixa, hem estat cinc anys treballant a diari per tal de fer avançar el procés d’independència.

Molts i molts esforços, de temps, econòmics, psicològics, etc. Totes les persones a les que represento hem estat fent aquest esforços de forma voluntària, traient temps a les famílies i diners de les butxaques, i ho hem fet amb la intenció d’alliberar el País, per al que desitgem assolir la independència. Ens ha semblat, i de ben segur que hi ha una part de certesa, que el nostre esforç i treball empenyent la classe política ha obtingut un resultat, i això ens animava a continuar endavant, això ens feia pensar que valia la pena tant d’esforç. Ara avui vull fer-vos arribar algunes conclusions:

Tot el que puguem fer per aconseguir la independència val la pena, i dit això amb la seguretat que tot el fet fins a dia d’avui ha donat fruit i segur que ha servit per avançar, això sí, més en el discurs polític que en els veritables fets. Ara hem d’acceptar que la independència del nostre País, per molt que intentin fer-nos pensar que no és així, és única i exclusivament una qüestió de voluntat política, que la classe política que actualment ens representa s’ha vist obligada, degut a la gran feinada feta per la societat civil, a girar cap a la independència, i que a dia d’avui amb molta habilitat i molts cops a l’esquena d’alguns han reconduït la situació fins on ells volien d’inici. Ens han estat enganyant, des del principi, donant-nos corda i tot seguit recollint-la, han fet veure que no podien fer res més, que no podien anar més enllà, s’han rigut, potser sense voler-ho, de tots nosaltres i del nostres morts.

El que més ens ha d’alarmar és com ha estat possible?

Preguntem-nos com en un País amb una majoria social a favor de la independència, capaç de fer les “performances” més impressionants del món, amb la capacitat d’organització col·lectiva més important fins ara demostrada, amb una majoria parlamentaria en teoria a favor de la independència, amb un mandat democràtic a les últimes eleccions de fer un referèndum, amb una consulta oficial convocada, ara ja desconvocada i tot plegat encara no ha acabat…,com ens poden haver colat aquest gol?

Molt senzill, el govern Català s’ha, com vulgarment diríem, “torejat” al poble”, però no ho ha fet sol, tot això no hagués estat possible sense la connivència d’una part de la societat civil, la dels càrrecs, la mediàtica, els tertulians, els articulistes, els mitjans, dia a dia i a vegades potser sense saber-ho ni ells mateixos, han estat col·laborant i redirigint els missatges cap al full de ruta, que no ha estat altre que l’impartit pel propi Govern.

Com, si no, aquest dos milions de persones, que s’han mobilitzat cada vegada que els hi han suggerit, i que volen la independència de Catalunya de forma indubtable, es queden a casa davant de qüestions com el fet de que el pròxim 9 de Novembre no tinguem, ja no un referèndum com molts volíem sinó ni tan sols una consulta no vinculant, com és possible que en lloc de col·lapsar el carrer la gent es quedi a casa acceptant de bon grat totes les rebaixes que des del Govern ens arriben.

Com és possible que la majoria de la població repeteixin aquest missatges, que no són una altra cosa que l’altaveu del que pensen i del que volen la classe política que ens mana i que no deixa avançar el nostre País?

Com aquest missatges mai parlen del que no s’ha fet per no estar preparats per l’endemà, i en canvi si que ens parlen de la por a no fer cap pas perquè no estem preparats?

Aquest al meu entendre és el punt més trist de la nostra història, no paralitzem el País fins aconseguir el que volem perquè els inputs que rebem ens aturen, hem fet força durant molt temps, i ara cal que les grans entitats que mobilitzen el país, no combreguin amb rodes de molins.

Tenim potser encara a les mans aconseguir allò que volem, i no ho aconseguirem sense deixar d’obeir per un costat a l’Estat Espanyol i per altra als qui des de dins ens volen aturar, alguns per han estat i són contraris a la independència, i d’altres per que s’han deixat convèncer pel bé del procés per els nostres dirigents polítics, a vegades amb bona fe, amb la intenció de no fer malbé el futur. A Catalunya el discurs de la por sempre ha funcionat i pel que sembla encara funciona.

Per tant, davant el seguit d’esdeveniments, el proper 9 N el primer, no podem fer altra cosa que sortir a votar massivament, votem en el nou 9 N i en tot el que calgui, però hem de tenir clar que seguirem d’aquí en endavant. Sabem que ens ho posaran molt difícil, ens ho posaran gairebé impossible, però no defallim, que ningú es pugui aferrar al fet que després de fer una consulta descafeïnada, desmotivadora, de dir-nos que si no arribem a anar a votar una quantitat determinada no podrem continuar endavant, i fem si us plau allò que ens dicti el cor, allò que ens sembli coherent, allò que impliqui lluita, i no allò que ens diguin als diaris o a les notícies, o els qui estem acostumats a escoltar.

Som un poble amb les coses clares, tenim el més important, i és que sabem el que volem, actuem doncs amb criteri propi, o potser no ens sortirem i perdrem l’oportunitat d’assolir allò que més desitgem: La Independència de Catalunya.

Vot particular a l’acceptació d’una proposta del Secretariat Nacional que no sé ben bé en què consisteix

Francesc Fabre i Fornaguera

ANC de Canet de Mar

Ben conscient que sóc com la veu que crida al desert, vull manifestar de forma que arribi nítidament al Secretariat Nacional de l’ANC la meva disconformitat amb el rumb que han anat prenent les coses des que va girar com una mitja el full de ruta traçat i allà on deia “referèndum vinculant de SÍ o NO sobre la independència amb recolzament internacional” passava a dir “Consulta no referendària ni vinculant, inclusiva de terceres vies tan diluïda que encaixi amb una pretesa legalitat espanyola restrictiva dels drets humans fins i tot en contra de la constitució que els incorpora sense reserves i que aboqui, sigui quin sigui el resultat, a demanar la reforma de la Constitució”.
En aquesta ocasió, per a fer aquest canvi en molt pocs dies, des de la Declaració de novembre al Manifest d’adhesió a la Data i Pregunta, no es va demanar l’opinió de ningú. Per refrescar memòries, extrec aquest punt de la Declaració de novembre 2013:

4. La consulta ha de tenir una sola pregunta, directa i clara, que s’ha de poder respondre de forma afirmativa o negativa, i ha de preguntar explícitament sobre la independència de Catalunya. Qualsevol altra possibilitat seria un frau, ja que el resultat no seria determinant i podria no ser reconegut per la comunitat internacional. En aquest sentit, l’Assemblea Nacional Catalana proposa la següent pregunta: “Vol que Catalunya sigui un Estat independent?”

Paral·lelament s’anava construint i duent a terme la campanya mal anomenada “Signa un vot” que barrejava el dret de petició amb una pretesa decisió de voluntat independentista que inutilitzava cada una de les peticions. Malgrat això, es van arribar a recollir uns quants centenars de milers d’instàncies que, en la primera part, demanaven que es dugués a terme un referèndum amb totes les de la llei.

No hi ha hagut convocatòria de referèndum ni cap petició de vinculació internacional reclamant la vigència dels articles 10.2 i 96.1 de la constitució espanyola que, entre altres, donen absoluta vigència al dret universal d’autodeterminació (self-determination) i a l’obligació de governs i tribunals de respectar-lo, fomentar-lo i permetre’n l’exercici (article 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics).

Malgrat aquesta mostra clamorosa d’incompliment de les exigències de l’ANC (que ni ella mateixa ha fet valdre), més encara quan la poca entitat democràtica que encara quedava a la Consulta ha estat escapçada en sec, ara l’ANC ens demana que ens pronunciem sobre una determinada proposta que deixa com a única alternativa la confecció d’unes llistes electorals, de resultat incert igual com és d’incert el resultat final de les eleccions que alguns pretenen que siguin “plebiscitàries”.

Davant de la situació creada, el meu pronunciament particular, com a membre cotitzant i actiu de l’Assemblea Nacional Catalana, és que NO. Que ara no m’importen per a res unes eleccions anticipades, ni plebiscitàries ni amb el nom que se’ls vulgui atribuir, perquè considero que és un nou intent de barrejar independència amb interessos partidistes i donar una via de sortida als indecisos que en un referèndum de SÍ o NO haurien d’optar pel SÍ o pel NO o perquè el seu parer no importés i, en canvi, en aquesta proposta clarament electoralista en favor d’unes determinades formacions o persones es dóna via lliure a votar qualsevol partit o alternativa electoral que desvirtuï imprevisiblement els resultats. No cal dir que he arribat a la conclusió que és això, exactament, el que es pretén, com a via a la desesperada de trobar l’encaix que alguns sempre han volgut amb Espanya de la mateixa manera que pretenia això la invocació de l’article 166 de la Constitució en el Decret de Convocatòria de la Consulta, que fos quin fos el resultat facultava (millor dit, obligava) el President de la Generalitat a anar a Madrid a pidolar una reforma constitucional.

Anul·lat el Decret —més per part del seu autor que no pas pel Tribunal Constitucional que després del 9N l’avalarà– ara s’obre a l’ANC i a tot els independentistes catalans l’oportunitat d’esborrar de la història aquest darrer “annus horribilis” i tornar al punt on érem quan l’assemblea era assemblea de veritat i exigia allò que havia d’exigir, sense doblegar-se a favoritismes de partit ni deixar-se donar gat per llebre. I és així que:

Demano i al mateix temps proposo.

Dur a terme els passos necessaris per emplaçar tots els partits, persones i institucions implicades en el procés i dur-los a la unitat real que Catalunya necessita: unitat per convocar un referèndum de secessió amb tots els requisits i totes les conseqüències jurídiques que es despleguen en el que s’anomena el “dret internacional”, fent-lo valer davant tantes instàncies o organismes com faci falta, amb el recolzament dels articles 10.2 i 96.1 de la constitució espanyola que hi obliguen i que han estat invocats repetidament en informes i dictàmens sol·licitats per la Generalitat des d’abans del 2010 i, més recentment, pel Manifest dels Jutges i Fiscals a favor de la legalitat constitucional, vigent a Espanya, del dret a l’autodeterminació i les seves formes d’exercici.

No cal dir que, si algú vol invocar aquesta mateixa unitat perquè el Parlament actual declari la independència directament (amb referèndum de ratificació posterior o sense segons la majoria que s’obtingui) no seré jo qui s’hi oposi, però no veig en aquest moment cap possibilitat a aquest recurs ni abans ni després de les preteses plebiscitàries. En canvi, la meva proposta té en el seu haver que la majoria de diputats del Parlament militen en partits que ja es van comprometre electoralment a convocar el referèndum del qual parlo. Per què no ho han fet i han convertit aquella promesa en una fanfàrria indigerible? Sincerament no ho sé. Però ho pateixo des del mateix moment que vaig tenir coneixement de la data i de la diguem-ne pregunta i, sobretot, des del moment que vaig veure que s’hi alineaven sense cap reserva l’ANC i els partits que fins aleshores havien lluitat pel referèndum vinculant.

És per aquella inconscient defecció que hem arribat a la situació actual, manipulats com titelles amb fils que apareixen d’un no-res ben conegut i que té per nom: Pont Aeri.

Ja sé que no és tan fàcil, perquè pel camí s’han anat esclerotitzant situacions i prenent decisions contraproduents que ara caldria anar desfent com una troca embullada si volem que, finalment, el recolzament internacional tingui alguna base on agafar-se.

Per no perdre’m en explicacions, hi donaré format de nou full de ruta, en el benentès que només és important en el nucli. Els detalls poden ser els que dic o qualsevol altre, però tal com els dic ajuden a precisar la situació i el missatge que vull transmetre.

1.- Derogació immediata de la Llei de Consultes via Referèndum que ens autoimposa l’obligació de demanar permís a Espanya. No tindrem reconeixement internacional al nostre dret universal a convocar un referèndum de secessió mentre el Parlament català mantingui en vigor una llei que l’obliga a demanar permís per exercir-lo (el dret internacional sempre considera efectiva l’autolimitació de l’exercici d’un dret fonamental sempre que no impliqui perjudicis a tercers o a la societat).

2. Una declaració de sobirania plena, amb tots els efectes jurídics que corresponen a una comunitat que es declara Nació i que vol pronunciar-se sobre la seva secessió i sobre la forma de decidir-la i d’assolir-la.

3.- Retirada de la “cretinada” de la Llei de Consultes no Referendàries (molt vàlida per a qualsevol altra situació, però no per a aquesta) que només ha portat al ridícul més ignominiós i a un Decret (sortosament no vigent) que no solament no es recolza en els articles 10.2 i 96.1 de la CE o directament en el dret internacional sinó que invoca el 166 per deixar com a ÚNICA OPCIÓ la petició de reforma constitucional.

4.- Superats aquests obstacles, petició formal del Parlament actual a les instàncies internacionals (Comissió de Drets Humans de l’ONU, Tribunal de Drets Humans a Estrasburg, Tribunal Internacional a l’Haia, Parlament europeu…) perquè intervinguin i se sobreposin al Govern espanyol i al Tribunal constitucional i els impedeixin prendre qualsevol decisió que pretengui obstaculitzar el dret dels catalans a decidir lliurement la secessió mitjançant qualsevol procediment democràtic homologat. La constitució d’Etiòpia és un recull molt bo i relativament actual (1995) d’aquests procediments homologats.

5.- D’acord amb les decisions dels organismes internacionals, el Parlament català optarà per: a) convocar el referèndum pactat o unilateral si no hi ha voluntat immediata de pacte (majoria simple o absoluta de votants, amb o sense requisit de participació). O bé b) declarar la independència per majoria qualificada (sense eleccions prèvies) o majoria absoluta a partir d’unes eleccions “ad hoc”, o majoria simple si s’ha previst un referèndum de ratificació.

Tot allò que no passi pel dret internacional i pel Parlament, a la meva manera de veure-ho, és via morta.

Aquest és el vot particular que formula en Francesc Fabre i Fornaguera, de l’Assemblea territorial de Canet de Mar, el 16 d’octubre de 2014

Unes eleccions plebiscitàries precisen una proposta clara. Llums i ombres

Josep M. Bellmunt (Ara o Mai)

Les eleccions plebiscitàries, terme màgic que darrerament venim escoltant en boca de molts polítics i a totes les tertúlies. Però no tot són flors i violes. En aquest article us fem una pinzellada de les seves llums i també ombres, del que signifiquen, com es duen a terme i quines conseqüències se’n poden derivar.

Que són?

Un plebiscit (del llatí plebiscitum) seria una consulta que el poder públic fa a la població amb una proposta concreta, i que demana que mitjançant un vot directe sigui aprovada o rebutjada per la ciutadania. Habitualment s’utilitza per fer un gran canvi en les estructures d’estat, o per dotar als governants d’uns poders excepcionals en períodes de crisi.

Des d’un punt de vista estrictament administratiu les eleccions plebiscitàries no existeixen en l’ordenament jurídic de l’estat espanyol. Les eleccions anomenades “plebiscitàries” serien unes eleccions habituals, que s’utilitzarien per decidir sobre un tema concret d’importància excepcional. En aquest sentit no serien unes eleccions com les entenem normalment, amb un programa electoral, sinó que o bé portarien un únic punt, o bé farien d’aquest punt que es vol sotmetre a l’aprovació dels votants, el tema central de tota la campanya, encara que se’n portessin d’altres al programa.

El Cas Català

En el cas de Catalunya, les eleccions plebiscitàries serien la substitució de la consulta o referèndum d’autodeterminació legal i vinculant, que l’estat espanyol no permet realitzar, i no s’utilitzarien només per quantificar si una majoria del poble català desitja o no la independència, i reflectir-ho així oficialment al nou Parlament, substituint en aquest cas la consulta prohibida, sinó també i sobretot per portar-la a terme.

La idea que es vol transmetre és que els votants no estan escollint els membres d’un Parlament, sinó que els han triat perquè aquest Parlament prengui una decisió única i molt important, i donar a nivell intern i internacional la màxima pàtina de legitimitat a aquesta decisió.

La proposta que cal sotmetre a votació.

Per a que això sigui així, el tema central que es vol sotmetre a l’aprovació popular hauria de ser molt i molt concret, del tipus de: “Farem immediatament una Declaració Unilateral d’Independència si tenim la majoria al Parlament”, donant a entendre clarament que si es desitja això, la independència, cal votar aquesta o aquestes opcions electorals, que implementaran la decisió de la majoria. Si la pregunta no és clara o va acompanyada de matisos, de l’estil de “iniciarem negociacions per explorar la possibilitat de.., o si es lliga a la DUI a determinades polítiques econòmiques o socials, o a d’altres condicionants, les eleccions perdrien tot el seu valor com a plebiscit.

Com es realitzarien les eleccions?

Una vegada feta la convocatòria electoral d’eleccions al Parlament, les municipals no serien útils si es vol fer una DUI, els partits manifestarien si estan a favor o en contra de la DUI, i s’obligarien com a primer punt a fer la declaració si sumen majoria al Parlament sense mes matisos, i pràcticament a la primera sessió de la cambra.

I després que?

Com que l’estat espanyol no reconeixeria aquestes eleccions en el sentit plebiscitari, no tindrien cap valor jurídic, i inclús les conseqüències legals serien de més abast que el no acatament d’una resolució del Tribunal Constitucional. Per tot això el govern i els partits catalans haurien de tenir preparats tots els mecanismes per aconseguir que, tant a nivell intern com a l’exterior, es legitimi el significat de la Declaració i s’actuï en conseqüència reconeixent el nou estat i el seu Parlament i govern.