José Maria Álvarez (UGT) dóna el tret de sortida a una nova proposta unionista: Votar de nou l’Estatut

Després de ser convidat al Pacte Nacional pel Referèndum, el sindicat espanyol UGT no té cap inconvenient a posar-se sense matisos del cantó unionista. No s’entén sinó així que avui dilluns el secretari general de la UGT, José Maria Álvarez, en declaracions a Radio Nacional d’Espanya s’hagi mostrat partidari del dret a decidir, però per votar un referèndum d’independència, sinó perquè els catalans puguin votar de nou l’Estatut d’Autonomia que va ser modificat pel Tribunal Constitucional.

“Jo estic a favor del dret a decidir”, ha afirmat Álvarez perquè “les actuacions que han portat a Catalunya a la situació en que està requereixen que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya tornin a ser convocats (a votar), encara que només sigui perquè el Tribunal Constitucional va canviar un Estatut que havia estat votat”.

Álvarez ha assenyalat que les decisions unilaterals no la portaran enlloc. No ha descartat la vaga general encara que no sigui un “objectiu”, i per mantenir la guardiola de les pensions: la no incentivació de contractes, que l’administració pagui els costos estructurals de la Seguretat Social i la igualació de les cotitzacions socials.

UGT i CCOO contra la sobirania fiscal. Creant confusió en un article de La Vanguardia

Avui La Vanguardia ha publicat un article en el que s’explica que UGT i CCOO han “demanat explicacions”, davant el que ells anomenen “preocupació entre el personal”, per les possibles implicacions i responsabilitats legals i fiscals per la decisió presa per la Diputació de Barcelona d’afegir-se a la campanya de sobirania fiscal, i començar a pagar els seus impostos estatals a través de l’Agència Tributària Catalana

Amb aquesta iniciativa els impostos estatals dels més de 4.000 treballadors de la Diputació de Barcelona, i els d’un altre miler vinculats a organismes autònoms aniran a parar a la caixa de la Generalitat.

La diputació va enviar un correu als treballadors informant d’aquesta decisió després del resultat de la votació d’una moció presentada per la CUP amb el suport de CiU, ERC i l’Entesa.

En el mateix article es diu que fonts (no especificades) del Ministeri d’Hisenda afirmen que si l’Agència Tributària Catalana, que ara exercirà d’intermediari, tingués algun retard en els pagaments, la Hisenda espanyola actuaria contra el treballador

Però aquesta informació no és real, i per dos motius:

El primer perquè una vegada a un treballador se li ha fet correctament la retenció del IRPF, a efectes legals, si aquesta retenció no es paga a l’estat, és un problema exclusiu de l’empresa, però el segon i definitiu és que una vegada l’empresa ha pagat aquesta retenció consignant el dipòsit a l’Agència Tributària Catalana, l’empresa també queda deslliurada de qualsevol problema administratiu.

Aquesta és la situació real que s’ha anat testant amb la campanya de sobirania fiscal liderada per Ara o Mai i la plataforma Catalunya Diu Prou, i que des de fa 4 anys venen portant a terme milers d’autònoms i empreses, i prop de 100 ajuntaments i Consells Comarcals, sense cap dels problemes que aquí s’esmenten

Per això sorprèn que entitats que han de tenir el seu abast un munt d’advocats i experts en fiscalitat desconeguin aquests detalls tant elementals, a no ser que es vulguin donar informacions tendencioses i crear por entre la població. És moment d’enfortir les organitzacions sindicals estrictament catalanes tant per treballadors com per autònoms.

El vergonyós espoli del patrimoni del CADCI, i el silenci de partits i sindicats. Una ferida oberta

Josep Maria Bellmunt

El líder del POUM, Andreu Nin, el dirigent comunista i secretari general de l’UGT de Catalunya, Antoni Sesé, el vicepresident del Barça, Nicolau Casaus, el president de la Generalitat, Josep Tarradellas, el famós pedagog, Alexandre Galí, els dirigents d’Estat Català, germans Badia, l’historiador Josep M. Ainaud de Lasarte, el dirigent del BOC i Acció Catalana, Miquel Sanchis, el comissari de propaganda de la Generalitat, Jaume Miravitlles, els activistes del complot del Garraf, Daniel Cardona i Jaume Compte, tots ells, i molts més noms coneguts, i alguns que ara no es poden demostrar documentalment (per l’espoli i la pèrdua de d’una part dels arxius), eren socis del CADCI, que també comptava amb la col·laboració de destacats intel·lectuals, com l‘escriptor i historiador Carles Rahola (assassinat pels franquistes), o el mateix Pompeu Fabra, una entitat amb seu central a la Rambla Santa Mònica de Barcelona, que ha estat la màxima receptora en nombre dels anomenats “papers de Salamanca”, però que inexplicablement, 38 anys després de les primeres eleccions “democràtiques” segueix espoliada.

Seu del CADCI a la Rambla de Santa Mònica a Barcelona. Actualment seu de la UGT

L’any 1986 el Ministeri de Treball, propietari de l’edifici després de l’espoli franquista, va permetre al sindicat UGT instal·lar-se al local a compte de la “devolució del patrimoni sindical”. La UGT n’havia demanat la cessió, i en la resolució del Ministeri que ho aprovà, es pot llegir que se li concedeix “ al no haber terceros interesados con mejor derecho, y haber sido acreditadas las necesidades del solicitante”. Una veritable vergonya, més si és té en compte que dos anys abans, el 1984 el seu legítim propietari, el CADCI, havia posat una demanda per a la seva devolució. Ara, i des del 1996, l’entitat només disposa d’un petit desptax al seu propi edifici.

Però com hem arribat fins aquí?

Creació del CADCI

Després d’algunes reunions als Quatre Gats, el març del 1903, catorze dependents provinents del comerç (els saltataulells) i del món industrial, van fundar El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), amb la voluntat de ”lluitar per les reivindicacions catalanes enfront de l’acció tirànica de l’estat”, alhora que afavorir la instrucció com eina de promoció i el mutualisme. La voluntat era de pluralisme, però inicialment els socis havien de ser assalariats, però després es van crear la secció de botiguers (els autònoms), i també de soci protector (aportacions).

L’entitat es va estructurar en seccions. La secció de Propaganda Autonomista. La d’Educació i Instrucció, que va crear les Escoles Mercantils que impartien classes de tot tipus a tothom que es matriculés. S’impartien matèries com matemàtiques, comerç, química, cal·ligrafia, castellà, anglès, francès, o les primeres classes de màrqueting, també classes de català per immigrants. La secció de Socors Mutus, proveïa subsidis per atur, malaltia, vellesa o defunció i també serveis mèdics.

Casa del Mar del CADCI

Posteriorment s’hi van afegir la secció d’Organització del Treball, una secció clarament reivindicativa, que va començar a dirigir, confluint amb d’altres organitzacions obreres, les demandes dels dependents mercantils de Barcelona, com el descans dominical, la setmana anglesa, campanya pro-tancament a les 8 de la nit, salari mínim, vacances estivals, contra el treball intensiu, o finalitzar amb el règim d’internat que obligava als treballadors a dormir als locals, donant impuls a la creació del gremis professionals. També sota el seu impuls es va celebrar el 1913 la Primera Assemblea de Dependents de Catalunya.

Entre moltes accions es van crear cases per obrers, les famoses cases barates del CADCI a Pedralbes (imatge) que va inaugurar Francesc Macià (1932), i també a Sarrià.

La secció d’Esports i Excursions, amb una activitat excursionista molt intensa des dels primer moment, va potenciar posteriorment la vessant esportiva, adquirint un Camp d’esports al carrer Muntaner. Disposava d’equips de futbol, atletisme , tir, esgrima, esquí i d’altres, així com un club de Mar amb local al Port de Barcelona, i amb seccions de rem i vela.

Manifestació organitzada pel CADCI el 1932 en suport a l’Estatut, que reconeixia el dret d’autodeterminació

En pocs anys, passà del catalanisme imperant a l’època, marcat per la Lliga (Cambó i els coneguts emresaris Jorba havien estat socis protector), a convertir-se en la primera gran entitat clarament separatista i bressol de molts dels principals esdeveniments obrers, tendència que ja mai més abandonaria. El creixement del CADCI va ser exponencial. Entre 1920-25 el CADCI tenia al menys uns 10.000 socis, encara que potser molts més, però manca documentació. Cal recordar que per la mateixa època la poderosa CNT tenia uns 110.000 afiliats a tot l’estat. En el període 1931-36 s’apropava als 20.000 socis, 30.000 segons altres fonts, tot un rècord. A més de la seva seu central, a Rambla Santa Mònica, tenia locals a Sabadell, Terrassa, Mataró, i moltes altres poblacions.

Entre molt altres esdeveniments, al CADCI es va fundar Estat Català el 1922, o el 1923 s’hi va signar el primer pacte GALEUSKA entre partits nacionalistes de Galicia, el País Basc i Catalunya. La majoria de dirigents del CADCI també formaven part de la constitució original del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El 1932 el CADCI va organitzar una multitudinària manifestació en suport a l’Estatut del 1932, que reconeixia el dret d’autodeterminació.

La connexió irlandesa.

L’independentisme del CADCI ha esta sempre d’acció i sense concessions, per això ha sigut incòmode per a molts sectors, i es va emmirallar en la lluita per la independència irlandesa, i va mantenir contactes amb les organitzacions independentistes d’aquest país, així com va participar en actes en el seu suport, com quan la mort per vaga de fam, després de quaranta dies, del batlle de Cork.

Repressió

Local del CADCI bombardejat per l’Exèrcit el 1934.

El 1919 el CADCI rep la primera clausura per un enfrontament a la Rambla entre catalanistes i la policia i membres de la Liga Patriòtica Española. El 1923, amb el cop d’Estat de Primo de Rivera, alguns dels seus dirigents són empresonats, i una nova junta titella formada per membres del “Sindicato Libre” (organització integrada per carlistes, i pistolers de la patronal, responsable de l’assassinat del molts sindicalistes, entre ells, Salvador Seguí ) incauta el local de la Rambla i es fa càrrec de l’entitat. El 1925 el CADCI es clausurat degut a la impossibilitat de controlar les seccions comarcals.

El 1931 amb l’arribada de la República el CADCI recupera la legalitat i el local (imatge), i aconsegueix la màxima afiliació. Durant els fets del 6 d’octubre del 1934, un grup d’uns 20 dependents del CADCI es fa fort a l’edifici i s’enfronta a l’exercit que bombardeja el local, on hi moren Jaume Compte, Manuel Gonzalez Alba i Amadeu Bardina. L’edifici es saquejat, el CADCI de nou clausurat, i els seus dirigents empresonats. El seu secretari Institucional, Joan Ferrer Àlvarez, morirà a presó.

Amb el triomf del Front Popular el CADCI torna a ser legalitzat i recupera el local de la Rambla.

Durant la guerra la UGT va voler absorbir el CADCI, que incomodava per la seva ideologia independentista, i va intentar que s’integrés a la seva Federació Mercantil , però no se’n va sortir, i per evitar el traspàs de gent catalanista del sindicat al CADCI, UGT va mantenir el nom de l’Associació de Funcionaris de la Generalitat: AFGC-UGT

Dictadura feixista

La dictadura franquista incauta tot els bens del CADCI. El local de la Rambla Santa Mònica va passar a mans de la Falange i mitjançant un decret del 31 de gener de 1944, es va entregar al Ministeri de l’Exèrcit. La resta d’immobles també van ser espoliats i van seguir camins diferents de la mà dels feixistes.

La Transició i l’actualitat. Continua l’espoli

Quan el 1977 Tarradellas, que havia sigut soci del CADCI, i on hi havia estudiat, va pactar el seu retorn amb el president espanyol, Adolfo Suárez, segons fonts orals va ser contactat pel llavors president de l‘entitat a l’exili, Joaquim Nuñez, sindicalista i home d’acció que acompanyà Francesc Macià en el complot de Prats de Molló, i posteriorment Creu de Sant Jordi, que va entregar al CADCI. Nuñez va demanar a Tarradellas que ajud els ajudés i intercedís per legalitzar el CADCI, però aquest sembla que no se’n va sortir o no va fer la gestió. Cal recordar que així com es va legalitzar tots els partits d’esquerra (PCE, PSUC….) no va passar el mateix amb els partits i entitats independentistes. ERC no va ser legalitzada, el CADCI tampoc, i no es va poder inscriure fins gener del 1979.

Tot el patrimoni del CADCI a comarques havia estat trossejat, venut, enderrocat per construir-hi, etc, però el local de Rambla Santa Mònica no.

L’any 1986 el Ministeri de Treball, tal i com s’ha explicat al començament de l’article, va cedir el local a la UGT, i va ignorar la demanda que havia fet el CADCI. El fet que la llei de devolució sindical de l’espoli franquista nomé afectés inexplicablement a sindicats i partits va evitar que les entitats, com el CADCI, així com molts Ateneus i particulars, poguessin recuperar allò que el feixisme els havia robat.

En una posterior negociació amb intercessió de la Generalitat, que no té cap capacitat real sobre el patrimoni espoliats, UGT es va avenir a deixar un petit despatx a l’immens edifici de la Rambla als seus legítims propietaris, el CADCI, que malgrat tot segueix actiu i treballant pel país, i col·laborant en diferents campanyes com la de sobirania fiscal, i sempre amb l’amenaça latent de ser foragitat de nou de casa seva, la que es va adquirir amb l’esforç del seus associats.

Des de la celebració de Barcelona Decideix, en que el CADCI va col·laborar activament, les relacions amb UGT han empitjorat i l’amenaça de fer fora de casa seva al CADCI es repeteix, segons indiquen fonts de la mateixa entitat, “perquè es compromet les activitats sindicals”.

Potser el futur del CADCI va indestriablement lligat a la llibertat de Catalunya, i quan aquesta sigui lliure el CADCI veurà reconeguts els seus drets, però el CADCI segueix lluitant per aconseguir la independència, com sempre, sense matisos, per dignitat i per la memòria dels milers dels seus socis que van ser assassinats o van patir presó i represàlies per defensar a Catalunya,

Tots aquells que vulgueu col·laborar amb el CADCI podeu contactar al correu cadci@cadci.net

La crueltat d’alguns refugiats espanyols contra els refugiats catalans. “No figura la bandera espanyola”

Els atacs contra els catalans d’una part de les elits espanyoles, són una constant, però a vegades són d’una crueltat inqualificable, inclús en condicions extremes, sense ni respectar el dol pels morts. Aquest és el cas que es relata avui a la contra de la Vanguardia, amb el testimoni esgarrifós d’Artur Bladé Font, fill de l’escriptor Artur Bladé i Desumvila (1907-1995), que descobreix uns fets que mostren la infàmia d’alguns refugiats espanyols, que compartien el mateix vaixell que els refugiats catalans,

Bladé explica com quan era un noi, navegant amb els seus pares en el vaixell Nyassa, de bandera portuguesa, fugint de l’Espanya feixista, una nena de vuit mesos, Núria Mora Soler, va emmalaltir de broncopneumònia i va morir. Els seus pares la van vetllar, i en el un petit fèretre blanc, que contenia les seves restes, hi van col·locar una bandera portuguesa al peu, perquè era l’única reglamentària, però també van posar a la capçalera una bandera catalana.

Eduardo Frapolli, que segons hem pogut trobar era un catedràtic de Màlaga, diputat pels lerrouxistes del Partido Radical, i també Bruno Alonso, un càntabre, diputat al Congrés pel PSOE, i dirigent sindical de l’UGT, segons hem esbrinat, es van presentar davant el cadàver de la nena i van recriminar als pares que no hi hagués una bandera espanyola: “Observem que no figura aquí la bandera nacional. És que el pare de la nena no és espanyol?”, van dir, i van portar una bandera republicana. Però una amiga dels pares de la nena, una noia madrilenya, de nom, Josefina Callao, casada amb Antoni Maria Sbert, exconseller de Cultura, els va retreure la seva conducta i els va engegar.

Com a conseqüència d’això, Bladé explica que Frapolli va escalfar a altres espanyols, i un valencià va cridar a llençar a l’aigua els catalans: “A l’aigua, a l’aigua, els catalans ens han fet perdre la guerra!“. Bladé diu que en altres vaixells havien passat coses similars.

Finalment refereix que Palazón, un amic del seu pare va argumentar “No diuen vostès que Catalunya és Espanya? La bandera catalana és una bandera espanyola”. “Però són vostès espanyols o no?”, inquiria altre. I van posar la bandera.

New Tork Times situa el suposat desviament de fons públics a UGT com un capítol més de la corrupció generalitzada a Espanya

Un article al New York Times, titulat “Big Spanish Labor Union Facing an Investigation on Misuse of Funding (El gran sindicat espanyol s’enfronta a una investigació pel mal ús del seu finançament”), signat pel corresponsal del diari a Madrid, Raphael Minder, es fa ressò del presumpte desviament de fons públics a l’UGT. L’article recorda que la Junta d’Andalusia està comprovant alguns fons per un import de fins a 7,5 milions d’euros en diners públics, i que la UGT ja està sent investigada per aquest motiu.

L’article, amb una foto del secretari general d’UGT, Candido Méndez, al costat de Rajoy, situa el cas de la Unió General de Treballadors d’Andalusia, com un dels molts casos d’institucions espanyoles que s’han vist vinculades a investigació per casos de corrupció, des de la monarquia fins al Partit Popular, del president Mariano Rajoy. L’advocat, Roberto Miño, comenta que el cas d’UGT és amb tota seguretat el cas de corrupció més important en la història dels sindicats.

The New York Times afirma que els diners públics que estaven destinats als treballadors desocupats, es van suposadament utilitzar per a “esdeveniments i regals “dels dirigents sindicals. També diu que UGT ja ha rebutjat aquestes acusacions, però recorda que tot i que els sindicats espanyols no fan pública la seva comptabilitat, han patit retallades en els subsidis del govern com part de les mesures d’austeritat recents, i això els ha obligat a buscar fonts cada vegada més tèrboles de finançament, segons comenta José Ramón Pin, professor de l’escola de negocis IESE a Madrid.

La veritat de Madrid 2020. Des de l’enquesta increïble de Botella al suport de la UGT, CCOO o Sabina, a la implicació d’Urdangarín.

( Actualitzat el 08.09.13 )

Ja estava tot preparat per a la celebració de l’elecció de Madrid 2020. Dotze músics van“col·laborar” (el que cobraran no s’ha donat a conèixer) amb la propaganda oficial, entre ells Joaquín Sabina, Miguel Ríos, Víctor y Ana, La Unión, La Orquesta Mondragón, Auryn, La Oreja de Van Gogh, Juan Magán, Melendi, Los Secretos, Cómplices i Nacha Pop.

L’actuació musical a la Puerta de Alcalá va ser retransmesa per TVE, i es va garantir un ampli desplegament per tapar les protestes ciutadanes contra la candidatura.

Botella també va aconseguir el suport dels secretaris generals d’UGT, Cándido Méndez, i de CCOO, Fernández Toxo, encara que les federacions madrilenyes s’hi oposen. Per això els líders del sindicats a Madrid, José Ricardo Martínez d’UGT i, Jaime Cedrún, de CC.OO s’han negat a viatjar a Buenos Aires amb fons públics per donar suport a la candidatura, per por a la reacció dels seus afiliats.

Possiblement una candidatura olímpica mai ha tingut tanta oposició ciutadana com Madrid 2020, que preveia gastar 1516 milions d’euros en un esdeveniment que la majoria de la població madrilenya vincula al malbaratament i a la corrupció política. De moment els uniformes ja han costat 50.000 euros i els ha fabricat “El Corte Inglés”.

Tampoc hi falta el cas “cas Urdangarin”, relacionat amb Madrid 2020. El jutjat està intentant aclarir perquè Ruiz Gallardón, actual ministre de Justícia, li va pagar un sou milionari al gendre del rei per informes falsos sobre les Olimpíades, o el fet que el president del Comitè Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco, hagi plagiat la seva tesi doctoral, recentment recordat per la premsa alemanya.

Per això Ana Botella ha encarregat a Mediapost, una enquesta, una empresa de màrqueting i publicitat sense cap experiència en realització de grans enquestes, un sondeig que ha causat hilaritat i vergonya entre les empreses de sondejos que van quedar excloses de l’encàrrec

L’enquesta no només ha evitat preguntar per la corrupció política entre les causes d’oposició a les Olimpíades, quan segons el CIS és el segon problema de l’estat per darrere de l’atur, sinó que dóna una adhesió tan alta a la candidatura que la desacrediten totalment i li treuen tota credibilitat. Segons l’enquesta un 85 % dels madrilenys i un 77 % dels “espanyols”( no especifica si han preguntat a Catalunya), donen suport a les Olimpíades a Madrid, impossible d’entendre amb 6 milions d’ aturats a l’estat.

Recordem que a Viena es va fer un referèndum popular que va dir no a la ha a possible candidatura, i que evidentment l’alcalde va respectar.

UGT Catalunya va perdre milers d’afiliats l’any 2012

El secretari general del sindicat, Jose Maria Álvarez, ho ha atribuït a la retallada de les aportacions públiques i a l’impagament de la Generalitat i els ajuntaments en concepte de subvencions , per la qual cosa el sindicat augmentarà esforç ” per augmentar l’afiliació .

En una entrevista d’Europa Press , el secretari general d’UGT Catalunya , Josep Maria Álvarez , ha explicat que encara compten amb 147.000 membres “No hem treballat a fons la demanda d ‘afiliació dels treballadors” , ha afirmat el líder ugetista , que ha admès que sovint s’han centrat més en obtenir subvencions que en explicar als assalariats la importància d’integrar en el sindicat per estar protegits en cas de necessitar assessorament jurídic o econòmic .

Álvarez , que porta 23 anys com a secretari general del sindicat, i que l’abril d’aquets any va ser reelegit, diu confiar que en els seus propers quatre anys al capdavant del sindicat aconseguiran “adequar el pressupost del sindicat estrictament a les quotes” dels seus membres per garantir la seva independència dels fons públics. Els impagaments suposen ara renegociar un crèdit de cinc milions d’euros .

Cal recordar que el gener d’aquest any El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va anul·lar dues subvencions extres que la Generalitat havia lliurat a UGT i CCOO el 2 de juny del 2010 per un valor 3,2 milions d’euros, concurs(1.579.201,48 euros per UGT i 1.657.697,12 euros per CCOO) en una subvenció “exclosa de concurs públic” a petició de la Conselleria de Treball en base a la seva ·participació institucional’.

El procés va ser recorregut per la Confederació Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), que havia quedat exclosa.

Els dos sindicats van percebre 10,4 milions d’euros de subvencions de la Generalitat l’any 2012. L’UGT va rebre 4.570.696,6 euros i CCOO 5.850.491,05 euros.