Josep Maria Bellmunt

Podemos un cavall de Troia pel procés, diu Josep Rull, Podemos ha arribat per fer-li el llit a l’independentisme diuen altres, Pablo  Iglesias és un  salvapàtries i un messies, apuntava Pilar Rahola a La Vanguardia, centenars d’articles i notícies, milers de comentaris a les xarxes socials, alguns d’una virulència inusual, fent èmfasi en el mal que farà el partit de Pablo Iglesias a la causa independentista.

Però si analitzem fredament la situació, estupefacció seria la paraula més adequada per definir l’estat que provoca aquest allau de declaracions, o com a mínim sorpresa. No cal negar que Podemos no és un partit favorable a la independència de Catalunya, ni que a dins seu sembla que hi ha persones especialment predisposades no només contra l’independentisme, sinó contra el catalanisme més bàsic, inclús elements feixistoides, i nosaltres mateixos hem estat dels primers que ens n’hem fet ressò des d’aquest mitjà, però una vegada constatat tot això, i informat, la pregunta és… i que esperaven els dirigents catalans que passes?

Que sectors populars de l’estat espanyol, amb els suports que es vulguin imaginar a darrera, obscurs o no, s’organitzin-se prometent que acabaran amb la corrupció i que transformaran Espanya, no sembla res estrany veient “la que estava i està caient”, afegit al descrèdit dels dos principals partits al Congrés. Que això doni esperances a milions de persones, i que conseqüentment els votin, no és res que hagi de sorprendre.

I del fet que els nostres dirigents fixin la seva mirada de forma obsessiva i sorpresa en Podemos en podem treure algunes reflexions, i la primera és que és una molt mala noticia, perquè sembla una forma de evitar afrontar la situació real del procés, i potser perquè no hi ha respostes, i és evident que això denota que tenim un problema greu, bé, segurament més d’un.

Ara que ens trobem en un moment clau en que s’han de prendre decisions reals, i no simbòliques, constatem que els dirigents polítics i socials que han capitalitzat l’onada groga del moviment independentista es mostren  absolutament desorientats, i que no sembla que hi hagi cap full de ruta real, sòlid i seriós.

Ara que el temps de les grans “performances”(manifestacions, vies, cadenes, etc..) està esgotat, veiem com el moviment sembla absolutament encadenat a dinàmiques partidistes, i que el seu impuls està frenat, amb tics més propis d’altres temps, que de les necessitats actuals.

Si aquesta situació no canvia amb rapidesa, i no sembla que hi hagin de senyals al respecte, es permetrà que el procés perdi gas a marxes forçades, i llavors és possible que també a Catalunya, la força del nou partit d’Iglesias acabi arravatant el carrer a l’independentisme, i també s’emporti una part de les persones que havien apostat pel projecte independentista com a solució.

Segurament el fet de que el procés s’hagi allargat més de dos anys, sense cap resultat real, ha donat temps, no només per l’aparició de Podemos, sinó a que l’estat espanyol, i els seus poders fàctics, inicialment desconcertats, sorpresos, i gairebé noquejats, hagin pogut posar-se de nou dempeus i preparar-se per un conflicte de desgast, en la que ells com a més poderosos i sobretot com a dipositaris de la “intendència” ( els recursos econòmics i d’altres) són ara ja molt més difícils d’abatre.

Una conjunció de factors que van des de la mentalitat amateur i autonomista d’una part importants dels nostres dirigents, a la falta de decisió en moments claus, així com al fet de no haver treballat ni haver-se implicat a fons en els problemes reals socials i econòmics des de l’independentisme, deixant el camp lliure a altres moviments, tot plegat ens ha portat fins aquí. No hi ha res finalitzat encara, però si perdem un altre “round”, la recuperació serà ja molt i molt difícil. El temps ara ens va a la contra.