Un tauró de l’època de la guerra dels Segadors

Quan Pocahontas és va casar amb el capità anglès John Smith, quan el cardenal Richelieu era secretari d’estat per a Guerra i Afers Exteriors de la Corona francesa, o quan es lliurava la guerra dels Segadors a Catalunya, alguns taurons que avui dia neden a l’oceà Atlàntic ja havien nascut.

Un grup d’investigadors de la Universitat de Copenhaguen han publicat un article a la revista “Science” que mostra que el tauró de Groenlàndia pot viure 400 anys, el que el converteix en l’animal més longeu conegut entre els vertebrats.

No obstant això, als investigadors, dirigits per Julius Nielsen, els preocupa la seva tardana maduresa sexual, que no aconsegueix fins als 150 anys, una cosa que podria posar en perill la supervivència de l’espècie.

El tauró de Groenlàndia o tauró boreal (Somniosus microcephalus) viu a l’Atlàntic Nord i a l’oceà Glacial Àrtic i i aconsegueix una grandària de més de cinc metres.

Com que creix molt lentament, al voltant d’un centímetre per any segons estimacions anteriors, els investigadors ja sabien des de feia temps que podia ser molt longeu, però la falta de teixit calcificat impedia realitzar una estimació convencional de la seva edat, assenyalen Nielsen i els seus col·legues. En lloc d’això, els investigadors van utilitzar la datació per radiocarboni en base a les proteïnes de la lent de l’ull que es formen ja a l’úter matern.

Els científics van estudiar 28 taurons femella caçats en diverses expedicions que mesuraven entre 80 centímetres i cinc metres i van calcular una edat mitjana de 272 anys. L’exemplar més vell estudiat tenia uns 392 anys, amb un marge d’error de 120 anys, el que fa suposar que amb facilitat superen els 400 anys.

Segons les investigacions actuals, el tauró de Groenlàndia és sexualment madur a partir dels quatre metres de longitud, el que, amb la datació de l’edat actual suposaria 150 anys.

L’espècie està “potencialment amenaçada”, segons la llista vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (IUCN). Nielsen i els seus companys creuen per això que s’ha de protegir de la pesca i de la seva explotació comercial.

“Ja es creia que el tauró de Groenlàndia era molt longeu, però que ho sigui tant és sorprenent”, assenyala Jrgen Kriwet, de l’Institut de Paleontologia de la Universitat de Viena, que no va participar en l’estudi. “Ara seria interessant investigar per què”, afegeix.

Normalment la longevitat està relacionada amb la mida corporal. “Però el tauró de Groenlàndia no és el més gran ni tampoc l’únic que viu en aigües tan fredes”, segons Kriwet. Pel que la causa deu ser una altra. També la balena de Groenlàndia pot arribar a una edat avançada entre els vertebrats, i pot superar els 200 anys. El 2007 un arpó arrencat d’una balena boreal, va demostrar que tenia 211 anys, el que el va convertir en el mamífer més longeu de la Terra.

Entre els invertebrats, l’edat del tauró de Groenlàndia es superada per cloïssa d’Islàndia (Arctica islandica), capaç de passar dels 500 anys, segons alguns autors.

Tres animals dels animals més longeus viuen a les fredes aigües del nord. Casualitat? Jon Steffensen un dels autors de l’estudi explica que la cloïssa i el tauró són de sang freda, és a dir, de la mateixa temperatura que l’ambient, i que els taurons es troben en aigües amb temperatures entre -1 i 7 ºC i que la taxa metabòlica en els animals amb sang freda descendeix un 50% amb 10 graus menys de temperatura.

Aquests taurons de Groenlàndia viuen a profunditats de més de 600 metres sota el gel de l’Àrtic, i més al nord que qualsevol altra espècie de tauró i neden en aigües on les temperatures cauen en picat a només un grau centígrad,

Son temibles depredadors que s’alimenten de grans foques, però fins i tot s’ha sabut que també mengen óssos polars i rens (s’han trobat ossos d’ells en els estómacs dels taurons, encara que els investigadors no saben si ja estaven morts quan els van menjar).

El misteri de la bèstia de Gavaldà que va fer trontollar la monarquia borbònica

Entre el 1764 i 1767 més de 120 persones, gairebé totes dones i nens, van ser mortes a la regió occitana de Gavaldà, actualment el departament francès de Lozère. Aquests assassinats, atribuïts a una bèstia salvatge, van malmetre la imatge del poder absolut del rei Borbó francès, Lluís XV, que va enviar els seus soldats a caçar el misteriós animal.

Primers atacs

La primera referència de la bestia és un atac no mortal a una pastora, prop del poble de Langònha, però els seus gossos i bous van fer fugir l’animal. La primera víctima mortal de la que és té constància escrita va ser una nena de 14 anys, Jeanne Boulet, devorada parcialment prop de Sant Estève de Ludarès. A partir d’aquest moment les morts se succeiran de forma ràpida en tota una zona que va des de Gavaldà a Langònha a Chaldasaigas, Maruejols i fins a Marvejols i La Chapèla e Vernairòlas.

Els testimonis descriuen “un animal amb un cap gran, cua molt espessa, potes amples amb grans urpes, i amb uns flancs vermellosos al cos i una ratlla negre a la part posterior”, però en cap moment l’identifiquen com un llop, que eren nombrosos a la zona. Molts dels cadàvers són decapitats i mutilats

El rei va enviar a un regiment dels seus soldats, “dragons reials”, a caçar l’animal però sense aconseguir cap resultat.

El febrer 1765, els D’Enneval, pare i fill, experts caçadors llops de la Normandia informen a l’administrador d’Alençon seus plans per matar a la bestia. Però la zona de Gavaldà no és la Normandia i després d’abatre alguns llops, el juny del 1765, el rei decideix substituir els D’Enneval i enviar a François Antoine, un veterà, considerat el millor tirador de França, acompanyat de sis altres tiradors i gossos ensinistrats.

La mort d’un llop

El 18 de setembre, després de llargs mesos d’assetjament i d’anar darrera dels morts que va deixant la bestia, prop de Sant Julian des les-Chazas, a l’Alta Loira, Antoine dispara a l’ull a un enorme llop. El llop cau però s’aixeca immediatament. Antoine, que no ha tingut temps per recarregar, treu el seu ganivet i el colpeja amb la culata. El guarda de caça, Richard, dispara un altre tret i el llop resta mort

La bestia dissecada es presentada al rei

Antoine afirma que aquesta és la bèstia. El cos arriba a Versalles. I el rei intenta tancar la polèmica que està afectant el prestigi de la monarquia i s’apressa a dir que la bèstia és oficialment morta, i l’animal dissecat, es mostrat com un triomf del monarca absolut, que començava a veure com la bestia posava en entredit el seu poder.

Però els atacs continuen a la zona i comencen els dubtes sobre si François Antoine ha enganyat a la Cort. Bes de Bessière, cònsol de Sanch Èli d’Apcher, afirma que l’animal mort per Antoine no era la bèstia. Sembla que Antoine, per por a caure en desgràcia, hauria orquestrat tota una trama per simular que havia caçat a l’animal, i restaurar la imatge del rei que s’havia convertit en la riota d’Europa.

Uns dies abans el 16 d’agost, es produeix un esdeveniment que pot ser clau en la història, i que inicialment va passar desapercebut. Aquest dia, en el decurs d’una cacera que s’organitza en els boscos de Montchauvet, Jean Chastel i els seus dos fils, Pierre i Jean-Antoine, que hi estan participant com a guies, tenen una disputa menor amb els guardaboscos, que els acusen d’haver-los apuntat amb les seves armes i són empresonats.

L’empresonament dels Chastel coincideix amb una pausa en els atacs

Nous atacs. Un assassí en sèrie

Després de la mort del llop d’Antoine, no hi ha atacs durant el mes de novembre, però aviat, els rumors començaven a relatar nous atacs Aquests atacs són esporàdics fins a principis de 1766. Això alerta al rei, però no vol tornar a sentir parlar de la bèstia, oficialment morta. La bèstia continua els seus atacs durant tot l’any 1766, però de forma més prudent i cautelosa

A principis de l’any 1767 torna a haver-hi una lleugera pausa en els atacs, fins que a la primavera d’aquest mateix any, els atacs s’intensifiquen de nou. La gent entre tanta incertesa no fer altra cosa més que resar.

Monument a Jean Chastel

El 18 de juny, s’informa que el Marquès de Apcher, havia vist el dia anterior a la bèstia prop de les parròquies de Nozeyrolles i Desges. El marquès decideix dur a terme una batuda per aquesta regió, entre els voluntaris per acompanyar-lo, Jean Chastel.

L’animal va ser vist en una cruïlla de camins, i va rebre un tret a l’espatlla. Ràpidament, els gossos del marquès van arribar per agafar a la bestia.

A partir del tret, la llegenda, amb les paraules de l’abat Pierre Pourcher, que ha conservat la seva família per generacions: “Quan va arribar la bèstia, Chastel va recitar les Lletanies de la Mare de Deu, quan acaba les seves oracions tanca el seu llibre, guarda les seves lents a la butxaca, va prendre l’arma i mata en un instant a la bèstia.

Que va passar un cop la bestia era morta?

L’animal mort pel tret efectuat per Jean Chastel era un mascle de 53,3 kg, però no un llop. El cos es carregà en un cavall i es transportà a Castell de Besque, on en un primer moment un cirurgià, Antoine Boulanger, realitza l’autòpsia, que descriu les diverses cicatrius i ferides de la bèstia.

La bestia sembla un llop per la cua i la part posterior, però l’obertura de la boca és de 7 polzades (19 cm.), la mandíbula és de 6 polzades (16 cm.). El color dels ulls es descriu com cinabri. El seu coll està cobert per un pèl molt gruixut, d’un gris rogenc, creuat amb unes poques bandes negres, al pit té una gran taca blanca en forma de cor. Les seves potes tenen 4 dits amb grans urpes. Les seves cames són molt grans, especialment les davanteres.

El cadàver es manté llavors durant 12 dies al castell Besque on grans multituds van a veure el monstre. Cap el 15 de juliol les restes agafen camí de Versalles on espera el Rei i la Cort. Quan arriben a Versalles a principis d’agost la història diu que el que es presenta a la Cort és una carronya

Segons alguns historiadors, però, l’animal presentat al rei estaria en bon estat de conservació, però el rei no va voler canviar la història del llop que havia caçat Pierre Antoine, i que havia estat considerat la veritable bestia, i no volia recompensar a Chastel, que havia tingut problemes amb la justícia i tenia reputació de bruixot.

L’alcalde de Saugues, el Sr. Estaniol, mort el 1858, va dir que els vells del poble que havien estat testimonis del que va succeir, sempre havien assegurat que era per una intriga de la Cort que Chastel va ser privat de i l’honor de la victòria i de les recompenses promeses al guanyador.

Franz Jullien, Director del Servei de Conservació de Col·leccions del Museu Nacional d’Història Natural de França, opina que és impensable que els naturalistes del gabinet reial no s’haguessin interessat per les restes d’un animal que va sembrar el terror durant 3 anys, i que ja que era, històricament, el primer gran esdeveniment periodístic. Inclús suposant que l’animal estes en descomposició, aquesta seria la primera etapa de la preparació osteològica, opina Jullien.

Jullien va intentar localitzar en els arxius de les col·leccions reials. Malauradament les col·leccions no van ser inventariades, molt pocs exemplars de Gabinet del Rei han sobreviscut, i alguns es van donar a les escoles o museus provincials, altres van ser desmuntats.

Una hiena ratllada

No obstant això segons Jullien, aquest animal està clarament identificat en un petit opuscle que es venia al “Jardin des Plantes”, i es tracta d’una hiena ratllada.

Aquesta és la descripció: Aquest ferotge animal es situa en la classe del llop- linx, viu a Egipte, menja dels cossos de les tombes de nit, i de dia ataca als homes, les dones i els nens i els devora. Porta una cabellera a l’esquena, te ratlles com un tigre, i el que sembla definitiu, l’opuscle diu “és de la mateixa espècie que veiem al Gabinet d’Història Natural, i que va matar un gran nombre de persones a Gévaudan ( Gavaldà en occità). Aquest petit llibre està sempre disponible a la Biblioteca Central del Museu Nacional Història Natural.

Com va arribar la bestia a Gavaldà

Que fa una hiena ratllada a França a meitat del segle XVIII?. Una de les hipòtesis era que l’animal es va escapar d’una col·lecció d’animals salvatges de Beaucaire portats de l’Àfrica pel fill del comte de Morangiès i per Antoine Chastel. També s’ha afirmat que era un animal ensinistrat pels germans Chastel per atacar i que el cobrien amb un cuir de senglar endurit per evitar les bales, com també s’utilitzava en alguns gossos, el que explicaria que quan van ser detinguts cessessin els atacs.

Altres afirmen que en realitat era un híbrid, una barreja entre un gos mastí i un llop, el que explicaria per què preferia atacar abans a les persones que al bestiar perquè no els tenia cap por.

La terra més verda que fa 30 anys

La Terra té ara més superfície verda que fa tres dècades, segons un estudi internacional amb participació d’investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC).

El treball, publicat a ‘Nature Climate Change’, apunta que la quantitat de biomassa verda ha augmentat de manera significativa al 40% de les regions del planeta des del 1982 fins al 2015, mentre que només en un 4% s’ha apreciat una pèrdua significativa de vegetació.

“Amb aquest estudi, hem pogut atribuir l’enverdiment del planeta a l’augment dels nivells de CO2 atmosfèrics provocat pel consum de combustibles fòssils”, segons ha assegurat l’investigador del CSIC, Josep Peñuelas. Amb més CO2, les plantes han pogut generar més fulles capturant-lo de l’atmosfera, durant la fotosíntesi. Gràcies a això, l’increment de la concentració d’aquest gas d’efecte hivernacle s’ha vist frenat.

Aquest gran augment de verdor “pot tenir la capacitat de canviar els cicles de l’aigua i del carboni a nivell global”, segons ha apuntat Peñuelas. Altres estudis ja havien detectat abans que les plantes eren capaces d’emmagatzemar cada vegada més carboni des del 1980, fet que concorda totalment amb la idea d’enverdiment (‘greening’) planetari que defensa aquest estudi.

Tanmateix, això no significa que l’augment de CO2 atmosfèric sigui positiu per al clima. Tot i aquesta quantitat més alta de fulles, “el canvi climàtic, l’augment de la temperatura global, l’increment del nivell del mar, el desglaç o les tempestes tropicals cada vegada més potents són un fet”, ha asseverat el científic.

A més, ha afegit que “l’efecte fertilitzant del diòxid de carboni cada vegada és més baix a mesura que les plantes s’aclimaten a aquest augment o troben a faltar altres recursos necessaris per créixer, com l’aigua o els nutrients, sobretot el fòsfor”, informa el CSIC en un comunicat.

Aquesta fertilització que exerceix el CO2 és el principal motiu (en un 70%) perquè la Terra s’està ‘enverdint’. L’estudi, a més, identifica altres raons que, segons han indicat els experts, caldrà seguir per veure com evoluciona la vegetació planetària: el canvi climàtic (un 8%), el nitrogen atmosfèric (9%) i els canvis d’usos del terra (4%). (Europa Press)

Els tres arbres més antics del món

Old Tjikko a Suècia ( 9.550 anys)

L’arbre més antic del món fins ara descobert és un Picea abies, també conegut com Picea de Noruega, de 9550 anys d’edat i que només mesura cinc metres d’altura. Aquests arbres s’utilitzen habitualment per decorar les llars durant les festes nadalenques.

Aquest avet conegut per “Old Tjikko”, fou descobert el 2004 a Suècia per Leif Kullman, un professor del departament d’ecologia de la Universitat d’Umea, que ha estat estudiant l’arbre amb el seu equip. Per determinar -ne l’edat es va usar la datació basada en el carboni 14.

Kullman va explicar que “a l’edat del gel el nivell del mar era 120 metres inferior del que és avui, i que gran part del que ara és el Mar del Nord en les aigües que es troben entre Anglaterra i Noruega eren grans boscos .

El Methuselah als EUA (5.000 anys)

Els vents i les baixes temperatures van aconseguir que l’anomenat com “Old Tjikko” es comportes com un arbre bonsai, ja que els arbres de grans dimensions no poden arribar a aquestes edats.

La clau per aquesta longevitat és la capacitat que té per clonar-se. Així quan alguna des les branques o troncs mor, un de nou emergeix de la mateixa tija. El sistema de branques d’aquest arbre tenen una vida de 600 anys, pel que té una gran expectativa de vida gràcies a aquesta regeneració pròpia que li ha permès arribar als nostres dies.

El Llangernyw Yew a Gal·les ( 4.000 anys)

En el podi del tres arbres més antic del món hi trobem en segon lloc el “Methuselah”( un nom per fer honor a Matusalem, el personatge bíblic que va viure més de 300 anys). Es localitza als Estats Units, i és un Pinus longaeva d’uns 5000 anys d’edat, que es troba a les White Mountains de Califòrnia. La seva situació exacte es manté en secret per evitar que el danyin.

Cal recordar que el 6 d’agost de 1964, el llavors estudiant Donald Currey (1934-2004) que treballava pes Servei Forestal dels EUA, va tallar el pí Prometheus a l’estat de Nevada, de 4.860 anys d’edat per a “propòsits d’investigació”.

El tercer arbre més vell del món es troba a Gal·les, i s’anomena Llangernyw Yew , de l’especie Taxus baccata, i és la principal atracció turística d’un petit poble al nord de Gal·les, amb una edat de 4000 anys, mesura 11 metres de diàmetre, i és el més gran dels tres.

L’olivera més vella de la península es troba a Ulldecona

Un estudi realitzat per la Universitat Politècnica de Madrid (UPM) ha determinat que l’olivera coneguda com “La Farga d’Arion”, a Ulldecona, té una edat estimada de 1.701 anys i per tant s’hauria plantat l’any 314 dC, durant el regnat de l’emperador Constantí I (306-337 dC.), el que situa l’arbre d’aquest municipi del Montsià com el més antic de la Península i d’entre els més vells de tot el món.

L’estudi ha estat dirigit per Antonio Prieto, catedràtic de Dasometria de l’Escola tècnica superior d’enginyers forestals i de medi natural de la UPM.

Els resultats de l’estudi revelen que l’olivera monumental d’Ulldecona és l’arbre datat més antic de la Península i està així mateix entre els més vells de tot el món.

També s’ha datat una altra olivera “La Farga del Pou del Mas”, que es troba al municipi de La Jana (Baix Maestrat), i en aquest cas l’edat estimada ha estat de 1.182, plantada al 833.

Els treballs de datació s’han centrat en l’estudi del perímetre del tronc dels arbres a 50 centímetres del sòl i, amb telemetria làser, s’ha aixecat la secció que ha permès efectuar els càlculs específics per conèixer l’edat de l’arbre.

Un procediment que s’ha utilitzat com a alternativa a altres mètodes, com el carboni 14 o el mesurament dels anells de creixement, que no s’han pogut aplicar en aquest projecte.

“Viatge al Centre de la Terra”. Espectacular

Quan Juli Verne va escriure el seu famós Viatge al Centre de la Terra, potser va imaginar paisatges similars a aquests, que no coneixia.
La cova vietnamita de Hang Son Doong, és la més gran del món. El nom de cova “Son Doong” significa “cova de riu de muntanya”, i es calcula que es va crear fa 2,5 milions anys per l’aigua del riu que va anar erosionant la pedra calcària de sota de la muntanya on era més feble, el sostre també es va ensorrar creant enormes lluernes.

Va ser trobada per un camperol local anomenat Ho Khanh el 1991, que després no va saber tornar a trobar el camí. No va ser fins l’any 2009 que va portar cap a la zona, els espeleòlegs britànics que finalment lavan trobar, i en van fer la primera exploració.

El mateix equip va explorar altres 20 coves a la zona el 2009, i encara que queden moltes per explorar. En total són unes 150 coves.

La seva localització al Parc Nacional, Phong Nha-Ke Bang, a uns 500 quilòmetres de la capital, Hanoi, en un lloc remot, fa difícil el seu accés. El grup de científics de Recerca de Coves del Regne Unit, que es va desplaçar a l’estiu de 2009 al Vietnam, va trigar més de sis hores recorrent la selva, fins que van aconseguir arribar-hi.
La cova de Hang Son Doong en alguns trams pot arribar a més de 150 metres d’ample per 200 d’altura, el que li dóna una imatge a espectacular.

http://www.dailymail.co.uk/embed/video/1166998.html

Trobada a Aiguablava una àmfora romana única al món

Una tinta que resisteix 2.000 anys sota l’aigua

La cala d’Aiguablava, a Begur, un dels paratges preferits per Josep Pla per a molts dels seus relats, ha donat un regal excepcional al món. Els arqueòlegs han trobat una àmfora única al Mediterrani, que data de finals del segle II dC. Però el que té d’excepcional és que és la primera del seu tipus que conserva la inscripció sobre el producte què s’hi guardava al seu interior.

Una tinta que ha resistit el pas de gairebé 2.000 anys, i a sota l’aigua, ha conservat les paraules “Oleum dulce” (un determinat tipus d’oli que servia per cuinar), escrita a la part alta del recipient. La troballa té molta importància a nivell científic internacional, perquè fins ara s’havien trobat moltes àmfores d’aquesta mena, però no se sabia amb quin producte s’omplien, perquè no s’hi havia trobat cap inscripció.

La campanya a la cala de Begur, l’última que s’hi ha fet, també ha tret a la llum una copa de vidre decorada de finals del segle II, la primera que es troba submergida a Catalunya.

Vuit anys després de començar-hi a excavar, els arqueòlegs han tancat aquest 2014 les campanyes al fondejador d’Aiguablava. Aquesta cala de Begur (Baix Empordà) s’ha revelat com un jaciment prolífic: s’hi han arribat a trobar les restes de tres vaixells romans (d’entre els segles II aC i IIdC), un de medieval i un cinquè de modern (dels segles XVIII-XIX).

La darrera de les campanyes, la que ha tancat el cercle, s’ha centrat en el darrer derelicte romà que es va descobrir. Batejat com a “Aiguablava VI”, es va enfonsar durant un temporal a finals del segle II dC, a tan sols 3 metres de fondària. La violència de l’onatge va fer que s’enfonsés cap per avall, i que el seu carregament quedés a redós dels segles.

Carregament heterogeni

A diferència dels altres dos derelictes romans trobats a Aiguablava, que només transportaven vi, aquest vaixell duia un carregament del tot heterogeni. Portava àmfores de vi (africanes, gregues i del sud de França), àmfores d’oli i salaons i també teules de construcció.

L’excavació feta durant el 2014 ha permès fer una troballa excepcional. Els arqueòlegs han tret del fons del mar una àmfora única al Mediterrani. És la primera del seu tipus, coneguda amb el nom científic de ‘Dressel 20 parva’, que conserva la inscripció sobre què contenia.

Escrit en tinta a la part superior, s’hi poden llegir les paraules en llatí “Oleum dulce”. “Sabíem pels textos sobre receptes que aquest era un oli que servia per cuinar, però desconeixíem quin tipus d’àmfora el transportava”, explica l’arqueòleg i director del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), Gustau Vivar.

Ara, gràcies a la troballa feta a Aiguablava, s’ha pogut resoldre aquest misteri de l’antiguitat. De fet, des del CASC ja s’ha posat la descoberta en coneixement de la comunitat científica internacional. I és que a Roma s’han trobat nombroses àmfores d’aquest tipus, però com que cap conservava la inscripció, no se sabia què contenien. “Ara podem dir que, per entendre Roma, haurem de passar per Aiguablava”, bromeja Vivar.

Vidre del segle II dC

L’última campanya al fondejador també ha permès extreure més peces excepcionals del vaixell ‘Aiguablava VI’. Els arqueòlegs hi han trobat una copa de vidre, de finals del segle II dC, que és la primera d’època romana que s’ha conservat enfonsada arreu de Catalunya. “És de vidre bufat, conserva la part de dalt i fins i tot el peu, i té filigranes incloses”, explica Vivar. El director del CASC explica que, precisament, el fet que el vaixell donés la volta en enfonsar-se és el que ha permès preservar-la durant segles. “La mateixa càrrega va fer espais buits, la copa va quedar en un d’ells i això és el que ha fet que la peça no patís les inclemències del mar durant 2.000 anys”, diu.

A més, durant l’excavació també s’ha trobat un cistell romà de la mateixa època en excepcional estat de conservació. Conserva el mànec de fusta i, segurament, serviria per treure l’aigua que pogués entrar a l’embarcació. És un dels pocs que s’ha localitzat arreu del Mediterrani d’aquesta cronologia.

Per últim, al derelicte s’hi ha trobat una moneda (un dupondi del 166 dC) amb el cap llorejat de l’emperador Marc Aureli. I un anell decorat amb pasta de vidre que conté la silueta d’una figura humana. És de dimensions reduïdes i, segons precisa Vivar, “segurament es faria servir com un segell de lacre per tancar contractes o estampar altres documents”.

Vaixell ibèric

Al voltant de l’última dècada del segle I aC, durant el regnat d’August, una embarcació construïda probablement amb la tècnica dels ibers va rebre una càrrega d’unes 200 àmfores a Baetulo, l’actual Badalona. Les àmfores havien estat produïdes en una terrisseria de la mateixa Baetulo i contenien milers de litres de vi de la zona. Probablement va posar rumb a Narbona, al sud-est de França però un temporal va impedir l’avanç de la nau . Els mariners van llençar l’àncora per no estavellar-se contra les roques, però l’aigua va penetrar a l’interior del vaixell i es va enfonsar lentament. Durant més de 2.000 anys ha estat encallat en el fons sorrenc, a uns 25 metres de profunditat i prop del Port de la Selva, a la província de Girona.

Els arqueòlegs també han acabat d’estudiar el vaixell, el primer que s’ha trobat d’aquestes característiques. S’ha acabat de fer la planimetria del jaciment, se n’ha documentat una part del timó i s’han tret de l’aigua elements com ara àmfores, ceràmica de cuina o les correderes de les veles.

Un bosc sota l’aigua

VillaTraful, és una petita ciutat de la Patagònia argentina, de prop de 550 habitants, vila que es troba en el departament dels Llacs, a la costa del llac Traful, al sud de la província del Neuquén.

Es coneguda sobretot pel bosc que es troba a dins del seu llac, amb arbres de fins a 30 metres d’altura que romanen submergits, amb alguna de les copes dels arbres apuntant en la seva superfície. Un paisatge fantàstic que porta a molts turistes a bussejar entre els gegantins arbres pràcticament intactes.

Aquest meravellós paisatge té el seu origen en un terratrèmol ocorregut l’any 1960 a la veïna regió d’Osorno a Xile, que va estendre els seus moviments sísmics cap a l’Argentina, provocant produir l’enfonsament d’un vessant boscosa que va acabar submergida en el fons del llac,

Els troncs dels xiprers desproveïts de les seves frondes copes frondoses semblen petrificats, el que li dóna un aspecte únic que varia segons la llum que il·lumina el llac i la transparència de l’aigua.

No és, però, un cas únic. Fa pocs mesos es va descobrir un altre bosc submergit, però aquest d’uns 10.000 anys d’antiguitat, a només 300 metres de la costa de Norfolk, a Anglaterra.

Dawn Watson i Rob Spray, dos biòlegs marins responsables del descobriment, portaven investigant la zona des de desembre de 2013, quan un temporal que va assolar Anglaterra va deixar al descobert unes restes antigues de vegetació.

Tronc d’un roure gegant al fons marí prop de Norfolk ( Anglaterra)

Aquest bosc va romandre ocult sota les aigües durant l’última Edat de Gel i, possiblement, va ser part d’un bosc molt més gran que s’estenia centenars de quilòmetres i que va estar localitzat a la terra coneguda com Doggerland, un espai que unia fa 10.000 anys aproximadament Alemanya amb les Illes Britàniques, abans que la superfície quedés inundada pel mar del Nord, a causa del desglaç que es va produir, que va provocar el va augmentar del nivell del mar de 150 metres.

Inicialment els bussos van pensar que es tractava de les restes d’un antic vaixell de fusta enfonsat, però més tard es van adonar que no era així, que es tractava d’un bosc molt antic, probablement de roures.

Els experts no descarten trobar a la zona restes d’activitat humana d’aquest període, ja que es creu que era una zona de pas de les primeres tribus del Mesolític, en què ja es desenvolupaven tasques de recol·lecció, caça i pesca.