Iceta i Montilla sense dignitat al costat dels ultres de Sociedad Civil celebrant la Constitució que no ens permet votar

MontillaUna de les coses positives que té el procés és que tothom s’acaba posicionant, i Iceta Montilla i el que queda del PSC, no dubten en fer  costat al PP i als ultres de Sociedad Civil Catalana. I és que ja no es poden jugar amb dos jocs de cartes a la vegada. Això no és la Transició

Sociedad Civil Catalana ha tornat a demostrar que té molts  recursos econòmics, però molt pocs seguidors, i avui amb la plana major dels populars, socialistes i Ciudadanos ha aplegat només unes 500 persones per celebrar la Constitució.

Mentre Iceta xerrava animadament amb Alberto Fernández Diaz i altres dirigents populars, José Montilla, tot un expresident de la Generalitat, s’ha assegut al costat del dirigent ultra, José Ramón Bosch, ara reconvertit en fervent demòcrata defensor de la Constitució. També hi havia Lucena, que el dimarts estava a l’acte d’ERC,

Però Montilla tampoc ha estat ben rebut a l’acte ultra, i quan s’ha anunciat el seu nom, ha estat escridassat fortament.

Un altres dels moments frikis de la nit ha estat quan la catedràtica d’Ètica de la UAB, Victòria Camps, ha demanat que a Madrid aprenguin a dir Fortuny i Artur Mas en lloc de “Fortuni”, i “Àrtur Mas”, demanant als espanyols que respectin la llengua catalana.

Aquestes afirmacions han provocat la ira de l’auditori, que també ha escridassat fortament a la catedràtica. Tot plegat ridícul i esperpèntic, i  és que si no vols pols no vagis a l’era.

 

Algunes de les “perles” de “Recuperar España”. Un estudi que vol reformar la Constitució negant el genocidi català

hable bienAmb el significatiu títol de “Recuperar España” un grup d’advocats de l’estat, magistrats del Suprem i juristes propers al PP, amb algun ex-ministre de l’UCD d’Adolfo Suárez, han elaborat un estudi de 163 pàgines, que proposa de reformar la Constitució per acabar amb els problemes “separatistes”.

L’estudi  que ve patrocinat per “l’Aula Política del Instituto de Estudios de la Democracia, Universidad CEU San Pablo, està dividit en tres parts. Una introducció on expliquen l’evolució d’una Espanya on Catalunya s’hi ha integrat voluntàriament. Una segona part titulada: “Gravedad  y previsible evolución del problema” on constaten que l’exemple català es contagia i que ara els catalans ens volem separar per aprofitar-nos dels beneficis  que hem rebut d’Espanya,  i una tercera: “Lo que pretendemos por que y como” on proposen reformar la Constitució article per article per evitar qualsevol vel·leïtat sobiranista, i on si cal legitimen l’ús de la força per portar a terme la reforma.

Crida l’atenció que entre els que diu que han col·laborat i que han anat a exposar els seus punts de vista, hi trobem Jose M. Aznar, Esperanza Aguirre,  Mario Conde o José Bono, però també el portaveu del Govern català Francesc Homs.

Aquestes són alguns dels comentaris que es poden llegir en aquest estudi.

 

Catalunya i la Corona d’Aragó en general, van acceptar pacíficament l’establiment a Espanya de Felip V de Borbó, que va començar el seu regnat convocant Corts d’Aragó, de Catalunya i de València, jurant en elles els seus Furs i institucions, atorgant avantatges nous, i rebent dels representants autòctons l’acceptació del seu regnat, tot això a través de juraments de lleialtat recíproca (pàg. 29)

 

Quan al començament del segle XVIII els Borbons van privar a Catalunya de les seves institucions i fonts normatives pròpies, amb això els hi van  suprimir alguns arcaismes feudals dels que no havien aconseguit  lliurar-se encara com les duanes interiors amb la resta d’Espanya (pàg. 33)

 

Quan es produeix la Guerra de Successió, la Generalitat era una comissió permanent de les Corts catalanes, sense que pogués considerar-se com a òrgan representatiu de la nació, ni entendre com a institució democràtica (pàg. 33) – Estan parlant del segle XVIII, la Generalitat era molt més representativa que el poder absolut dels borbons.

 

Sense discutir la seva justificació, la veritat és que el 1975, el centralisme franquista havia deixat més obres i avenços a Catalunya que a la resta d’Espanya, per exemple en autopistes, molt per sobre de Madrid (pàg.35)

 

Però també s’ha de recalcar que hi ha moltes senyals acreditatives que no va existir, o almenys amb estabilitat o generalitat, una política franquista de prohibició de la llengua catalana. Perquè recorrent Barcelona es poden veure en edificis públics, plaques commemoratives en català instal·lades als anys 50, i és impensable que fos sense coneixement i consentiment de les autoritats (pàg. 40)

 

I en els últims trenta anys, la llengua que a Catalunya oficialment es margina, es desaconsella utilitzar, se sanciona o s’impedeix utilitzar, és la castellana.(pàg. 40)

 

La reivindicació sobre els Països Catalans des de València, Balears i Aragó, Catalunya ja la va practicar militarment durant la Guerra Civil i ara està cada dia en els mitjans de comunicació, acompanyada de manifestacions internes en aquestes regions volent unir-se a la independència catalana.(pàg. 51)

 

Darrere de la petició del Concert econòmic es troben dues idees. La primera la manifestada per Duran Lleida: la sobirania fiscal. La segona trencar el llaços econòmics amb Espanya, almenys en l’apartat d’ingressos. Això explica la insubmissió d’entitats locals que deixen d’ingressar l’impost a l’Estat i els paguen a l’Agència Tributària Catalana (ATC) (pàg 55)

 

El Sr Mas, líder del primer partit de Catalunya, ve al Parlament espanyol al novembre 2005 i proclama molt seriós que Espanya no és la seva Pàtria, encara que la Constitució digui el contrari,sense que ningú li reclami retirar aquestes paraules.(pàg.22)

 

Cal sumar a aquest repertori de causes bèl·liques el no menyspreable factor del contagi, que primer es va estendre a l’Espanya autonòmica, i que ara van augmentant les ànsies independentistes. Ja han començat les canàries i les gallegues.(pàg.51)

 

És immoral que territoris que s’han aprofitat dels sacrificis aranzelaris de tots per situar al capdavant d’Espanya, diguin, ara que ja no hi ha aranzels, que volen gaudir aïlladament la prosperitat assolida. (pàg 49)