Catalunya i Barcelona en el top europeu de ciutats i regions més atractives per a la inversió

fDi Magazine és una revista britànica que forma part de la cartera de serveis del Financial Times, especialitzada en notícies d’inversió estrangera directa i de l’activitat d’inversió global, auditada per professionals de la inversió de tot el món.

El darrer estudi de la competitivitat d’inversió que abasta 481llocs d’Europa (294 ciutats, 148 regions i 39 associacions empresarials locals del Regne Unit) classifica les ciutats i regions pel seu atractiu per a futures inversions.

Sobre la base d’una metodologia quantitativa, les graduacions biennals es basen en els punts de dades en cinc categories principals: potencial econòmic, ambient de treball, infraestructures i la facilitat per fer negocis (business friendliness), el criteri clau que utilitzen les principals empreses a l’hora de decidir on invertir o expandir-se.

Les classificacions segueixen mostrant una gran diferència entre les economies avançades i les emergents d’Europa en termes de competitivitat en tots els àmbits.

La metodologia usada és el benchmarking, una eina que treballa en la comparació dels millors resultats en diferents àmbits mitjançant variables, indicadors i coeficients. Per aconseguir excel·lir entre els millors cal tenir un resultat molt bo, és a dir sempre entre els millors en tots els àmbits.

Catalunya es troba així entre les 25 regions amb més futur per a inversions de tot Europa, concretament en el lloc 23,el que significa que es troba en la part alta d’execel3lencia de tots els indicadors. És l’única comunitat de l’estat espanyol en aquest rànquing de ciutats més atractives per a la inversió, la única ciutat del sud d’Europa. En total només tretze estats, tots del Nord d’Europa, incloent el nord de França situen regions en aquest rànquing de privilegi

Barcelona lidera el rànquing en l’apartat de ciutats d’Europa més que més aconsegueixen atraure i retenir la inversió, superant Londres ( 2a) i Estocolm (3a)

Concretament l’editorial de la revista diu així: Mentre que el seu equip de futbol regna a Europa, la ciutat de Barcelona és situa en el primer lloc del rànquing TOP de fDi, de les principals ciutats europees, per les seves polítiques d’atracció d’inversors, per davant de Londres i Estocolm, mentre Manchester s’emporta la corona entre les ciutats grans, però no principals.

Però malgrat aquest lideratge en un apartat clau, no es troba en el TOP global 25 de ciutats, com Catalunya en regions, el que significa que en algun indicador no arriba a l’excel·lència, en aquest molt exigent rànquing.

Les falles del Pirineu declarades Patrimoni de la Humanitat

La Unesco ha declarat patrimoni de la humanitat les Falles del Pirineu, en la seva assemblea anual celebrada a Namíbia.

L’organisme internacional ha analitzat els 35 elements culturals d’arreu del món que opten a convertir-se en patrimoni immaterial de la humanitat. Entre les candidatures, sobre la taula hi havia la de “Les festes del foc del solstici d’estiu als Pirineus”, presentada pel govern andorrà, però que era una candidatura transfronterera amb el suport oficial de tres estats. La iniciativa hagi sorgit de les entitats organitzadores de les falles, que des del 2007 s’han implicat i han mobilitzat les institucions aportant tota mena de materials i testimonis.

La candidatura de les Festes del Foc del Solstici d’Estiu dels Pirineus aplega 63 festes del Principat, d’Occitània, d’Andorra i de la Franja de Ponent que tenen com a patró comú el foc i es fan pels volts del solstici d’estiu, encara que amb moltes variants.

Els municipis on actualment es fa la festa de les falles són, a Andorra, Sant Julià de Lòria, Escaldes-Engordany i Andorra la Vella; a la Ribagorça, Graus, Bonansa, les Paüls, Montanui, Saünc, el Pont de Suert i Senet; al Pallars, Barruera, Boí, la Pobla de Segur, Erill la Vall, Taüll, Vilaller, Alins, Isil, Alòs d’Isil i Durro; al Berguedà, Bagà i Sant Julià de Cerdanyola; a la Vall d’Aran, Arties i Les; a la resta d’Occitània, Banhèras de Luishon, Mostajon i Vall de Varossa; i a l’Aragó, Boltanya, San Chuan de Plan.

El misteri del mític llop cerver català. Sobreviu als Pirineus?

Josep Maria Bellmunt

“Un pagès hi ha a l’Empordà – que Llop-cerver s’anomena – té les urpes de voltor – la cara de gos de presa – d’escanyapobres com ell – no n’hi ha un altre a la terra”. I segueix “Com a Llop-cerver que es diu – xucla la sang de les venes – si no els pot xuclar la sang – a bocins la pell los lleva – si no els pot llevar la pell -sense – un fil de roba els deixa”.

Fragment del poema lo Bruel, de Mossèn Cinto Verdaguer, del llibre Caritat, del 1885, una metàfora d’un usurer.

Que Mossen Cinto Verdaguer, en les seves estades als Pirineus, hagués sentit parlar als pagesos de la zona del llop cerver, és gairebé segur, que ell personalment n’hagués vist un, és una possibilitat.

Alguns dels grans mamífers que habitaven els Pirineus Catalans, i que estaven gairebé extingits, van retornant, encara que de forma molt lenta, al seu antic hàbitat. És el cas de l’ós bru, amb la reintroducció d’exemplars procedents d’Eslovènia, o del llop, oficialment desaparegut de Catalunya quan el darrer animal va ser abatut el 1929, a Horta de Sant Joan, i reaparegut des del 1995 amb exemplars que venen d’Itàlia. La gran cabra pirenaica, ha tingut menys sort, i el 5 de gener del 2000 en morí el darrer exemplar

Però hi ha un animal mític sobre el que preval encara el misteri. Es tracta del llop cerval o llop cerver, com s’anomenava habitualment arreu de Catalunya, mentre que al territori pirinenc s’usava el terme de gatillop. De fet el nom més tècnic de linx, com se’l coneix ara, no era gens popular al nostre país, i és d’ús recent.

Un animal espectacular

Aquest fèlid és l’espècie més gran del gènere Lynx, anomenat també linx boreal o euroasiàtic, i és diferent del linx ibèric que sobreviu protegit en algunes zones d’Andalusia. El linx boreal és molt més gran que el linx ibèric, amb una mida de cos d’entre 80 i 130 centímetres i una alçada a les espatlles d’uns 70 centímetres. Els mascles poden arribar als 35-40 Kg, dotat de fortes potes i peus palmats i peluts per moure’s per la neu. Carnívor estricte, pot caçar tot tipus de preses, algunes de mida molt gran, com els isards o cabirols, però també es nodreix de ratolins i d’altres carnívors, com guineu o genetes.

Extingit a la major part d’Europa Occidental, excepte al Bàltic, i unes petites poblacions als Alps, a Suïssa i potser Alemanya i a la costa Adriàtica, podria sobreviure a Catalunya.

L’extinció o la reducció dràstica del llop cerver de la mà de l’home

Document de l’Arxiu Municipal de Salt amb la recompensa pagada per la mort d’un llop cerver. Revista Girona, 272

L’acció humana des del segles XVIII-fins a ben entrat el segle XX, on s’intentava eradicar els animals considerats perjudicials, és amb tota seguretat la causa principal de la desaparició de moltes espècies, també del llop cerval. Veiem sinó un acta de l’Ajuntament de Salt, del 1923, que trobem en l’excel·lent revisió feta per Josep M. Massip, a la Revista Girona, i on queda molt clar com es pagava per matar determinats animals: “Conceder al colono del manso “Devesa” de este termino, D. José Palau Pardás, el premio de cinco pesetas por haber dado muerte en dicho manso a un animal dañino denominado Lobo cerval, según indicación del Sr. Inspector Veterinario D. Joaquín Ravetllat y cuya cantidad será satisfecha con cargo al art. 5º del capítulo 3.

Era només un llop potser ? La presència d’un veterinari dóna molta credibilitat a l’acta de l’ajuntament, en el sentit que fos un llop cerval (linx).

Referències i albiraments

Les darreres referències oficials de caça de llops cervers les trobem al, Cadí als anys 30. Inicialment es va donar per extingit però els testimonis que asseguraven haver-lo vist als sobretot als Pirineus orientals no es van aturar, i la troballa de rastres han sigut constant fins a dia d’avui. Fins el 1999 a indrets diversos com els Pallars, l’Alta Ribagorça o el Cadí en troben testimonis del seu albirament.

El darrer lloc on s’hauria vist l’animal seria a l‘Alta Garrotxa, el 2002, pastors, camperols, caçadors i també un guarda forestal, van alertar de la seva trobada, i en diferents ocasions. Podria tractar-se d’algun exemplar dels que l’estat francès va intentar reintroduir al seu Massís Central, o potser exemplars autòctons? Qui ho sap.

El llop cerver és un animal de costums solitàries i de vida nocturna, de dia sol restar amagat al bosc i als llocs de vegetació densa o en zones rocalloses de difícil accés per als humans D’aquesta manera, la presència del llop cerver pot passar desapercebuda. Encara que fins que no es trobi un exemplar viu o mort, o una fotografia fiable, no serà possible afirmar que l’animal segueixi present a a al nostre país en l’actualitat, les possibilitats són reals, perquè els grans boscos del Pirineu i el Prepirineu reuneixen totes les condicions que precisa. Tot plegat augmenta el mite d’aquest llegendari felí, propi de Catalunya.

3+2=extorsió

Vicenç Plans

Cartell del Sindicat d’Estudiants

Els sindicats d’estudiants universitaris i d’ensenyaments secundaris (a partir de 3er. d’ESO), han convocat una vaga per avui i demà com a manifestació de la seva disconformitat amb la nova norma estatal que regularà els estudis universitaris amb graus de 3 anys i màsters de 2 anys. Com informa Vilaweb, tot fent una anàlisi comparada amb altres països d’arreu d’Europa, el problema rau en la diferència de preu dels graus respecte dels màsters. Efectivament, quan un jove segueix normalment l’itinerari educatiu es troba que pot haver completat el grau amb 21 anys. I just en aquest punt, quan està en millors condicions de continuar estudiant, s’haurà d’enfrontar a altes despeses si vol completar un màster.

Els costos del màster respecte del grau es poden multiplicar per tres o per quatre en funció de l’especialitat. Atès que els graus tenen més alumnes i són més generalistes, els costos es poden repartir millor, segons manifesta encertadament el Sr. Antoni Castellà i Clavé (1970) des de la Secretaria d’Universitats i Recerca. Tanmateix, no passa el mateix amb els màsters, on hi ha més especialització, menys alumnes i es requereixen més dotacions de materials o d’excel·lència, i en conseqüència els costos es disparen. L’actual model de 4+1 (o fins i tot, de 5+2) homogeneïtza els costos entre els diferents nivells formatius, i per això és més assumible per a les economies domèstiques dels estudiants o de les seves famílies.

Ara per ara, llevat d’una eficient política de beques, la supervivència per a molts estudiants passarà per haver de demanar un crèdit bancari o préstec d’alguna mena. En aquest sentit, el Consell Interuniversitari de Catalunya podria jugar-hi un paper molt actiu, ja que en l’accés a la universitat el component econòmic cada dia tindrà més importància. De fet, indirectament pot acabar millorant el sistema universitari públic, ja que els estudiants que es plantegen l’accés universitari malden per obtenir les millors qualificacions a fi de poder entrar en una universitat pública, sempre més barata.

Les privades, presencials o a distància, es forneixen d’alumnes amb capacitat econòmica però sense les millors qualitats acadèmiques. Si no canvien les coses, i per a la majoria d’estudiants, als 22 anys hauran de signar contractes de crèdit, normalment a retornar a 5 o 10 anys, des de la seva subscripció, fet que a la pràctica es tradueix en un termini de devolució, amb sucosos interessos per a les entitats financeres, de 3 a 8 anys. I tot plegat, suposant que hom tingui feina a l’acabar el màster, i la feina estigui remunerada amb un sou suficient… La realitat és que el recent titulat universitari de màster amb un deute considerable a les espatlles s’haurà d’agafar al que sigui per a poder atendre les seves obligacions. En molts casos, de forma excessivament precària, qui sap si fins a l’extorsió.

A Catalunya, mitjançant l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris només es donen ajuts parcials de postgrau dins del programa de cooperació amb el Québec. Certament, costa d’entendre que es doti tota una agència per tant poca cosa. Algú diria, potser encertadament, que és una “menjadora” més, a la mida d’algú, quan tant estudiants brillants, que tots coneixem, abandonaran una prometedora carrera per fer de taxista o de caixer, ja que necessiten tenir ingressos. Per més sorpresa, cal tenir present, d’acord amb la lletra petita dels préstecs vinculats a taxes universitàries, que la seva manca de devolució bloquejarà per sempre més, “in etérnum”, la possibilitat de tornar al sistema públic universitari. Aquesta situació no admet cap excepció, fins i tot en el cas dels préstecs vinculats a ajuts públics.

vplansperiodista.webnode.cat

La importància dels mapes cartogràfics catalans en la navegació del període final de l’època medieval

L’adquisició pel Museu d’Història de Barcelona d’un fragment de carta portolana del jueu mallorquí, Guillem Soler, del 1375, l’únic testimoni d’aquest segle que es pot trobar a la Península Ibèrica, torna a posar sobre la taula la gran importància que va tenir la cartografia catalana per a tot el món occidental en el període final epoca medieval.

Les cartes portolanes, que aparegueren al segle XIII, són les primeres cartes nàutiques medievals fetes a escala que permeten veure, encara que de forma molt primària, la costa mediterrània. Malgrat l’alta producció que van tenir, al ser d’us comú i no quedar protegides en palaus com objectes de luxe, gairebé no s’han conservat, per això la seva importància.

La carta ara adquirida pel museu barceloní mostra la part meridional de la península ibèrica i el Nord d’Àfrica, amb els topònims de la zona, que relacionats amb la forma geogràfica eren la base de la navegació de l’època, magnificant els elements importants (ports de refugi, etc.) més necessaris per als navegants. Sempre pintaven sobre la capseta la rosa dels vents que indicava la direcció d’acord amb el nord que marcava la brúixola, i així es solien comprar ambdues al mateix obrador.

Aquesta cartografia artesanal va néixer al nord d’Itàlia, i es va difondre entre els mariners de de la Mediterrània, però al ser transmesa de mestre a deixeble, les cartes eren costoses de produir. A l’arribar un d’aquests mestres a Mallorca, Angelino Ducceti, es va adaptar la tècnica, i els autòctons que es van adonar que podia ser una font de negoci, les van traduir al català, afegir més detalls, van reinterpretar el model cartogràfic, i amb mestres com Abraham Cresques al capdavant, s’introduïren molts elements d’exotisme, que aportaven els mercaders que navegaven per tot el món. La cultura catalana en va produir i exportar milers, amb la llengua i la cultura catalanes.

Una de les peces estrella de la Biblioteca Nacional de França (París), és l’anomenat Àtles Català, un mapa cartogràfic, considerat el més important de l’edat mitjana, i atribuït al jueu mallorquí Abraham Cresques. Encara que no està datat, és considera del 1375 pel registre que figura al calendari que l’acompanya.

És també el primer atles conegut que incorpora una rosa dels vents. El príncep En Joan, futur rei d’Aragó Joan I, desitjava una carta nàutica i la va encarregar a Abraham i Jafuda Cresques, de Palma de Mallorca, que va cobrar 150 florins d’or d’Aragó i 60 lliures mallorquines, respectivament. El príncep va regalar el mapa al seu cosí Carles VI, Rei de França.En aquest cas el seu grau de conservació es degut a que havia estat restringit al Palau Reial francès.

Nuvol tòxic a Igualada

Vídeo penjat a YouTube per David Orta

(ACN) Protecció Civil ha aixecat l’ordre de confinament a nens, gent gran, embarassades i ciutadans amb problemes respiratoris arran de l’explosió a l’empresa química Simar SA d’Igualada a tots els municipis afectats. Segons ha informat, el producte, àcid nítric i clorur fèrric, és corrosiu i tòxic però que la concentració actual només el fa irritant després de les anàlisis de la Direcció General de Qualitat Ambiental. El núvol tòxic ha obligat a confinar Igualada, Santa Margarida de Montbui i Vilanova del Camí, Òdena i Jorba. L’explosió s’ha produït a tres quarts de deu de matí al pati exterior de l’empresa Simar, al polígon industrial de Les Comes d’Igualada.

L’explosió també ha obligat a tallar part de la R6 de Ferrocarrils preventivament, entre Igualada i La Pobla de Claramunt; les sortides de l’A2 de la capital de l’Anoia, en els dos sentits de la circulació, i s’ha tancat l’accés al polígon industrial de Les Comes des de la C-37. Mentre ha durat el confinament, Protecció Civil ha demanat a la població que es refugiés a casa o en un edifici més proper, que tanqués portes i finestres i que aturessin els sistemes de ventilació, a més d’especificar que els vehicles no eren un lloc segur.

La inversió tèrmica que s’ha produït a la zona i la manca de vent dificulta que el núvol es dilueixi. Arran de l’explosió, tres persones -un treballador i dos transportistes- han resultat ferits lleus i han estat traslladats a l’Hospital d’Igualada.

Fins al lloc s’hi han desplaçat 11 dotacions dels Bombers i 4 ambulàncies del SEM. A més, tant els Bombers de la Generalitat com els Mossos d’Esquadra han revisat les clavegueres i han controlat que es compleixi el confinament. També han demanat als pares que no vagin a buscar els seus fills a l’escola.

Barcelona primera ciutat de platja mundial segons National Geographic

Si fa poc Forbes situava Barcelona entre les 10 ciutats mes prestigioses del món, o Google entre tres ciutats més fotografiades del món, ara, National Gographic, la prestigiosa publicació nordamericana de referència en viatges, i òrgan d’expressió oficial de la National Geographic Society, situa a Barcelona en el primer lloc de les ciutats de platja de tot el món.

En la seva classificació la capital catalana supera ciutats emblemàtiques com Niça, Santa Mònica, Honolulu o Rio de Janeiro.

Les meravelles arquitectòniques, la cuina d’avantguarda o l’ambient nocturn, són alguns dels arguments que amb els seus 1,6 quilòmetres de platja, fan que Barcelona sigui considerada una ciutat de classe mundial, fins i tot sense tenir cap de les vuit platges de sorra blanca que voregen la costa mediterrània, s’explica al top 10 de la secció Travel de National Geographic.

Per darrera Barcelona hi trobem, per aquest ordre:

2. Ciutat del Cap, Sud-àfrica

3. Honolulu, Hawaii (EUA)

4. Niça, França

5. Miami Beach, Florida (EUA)

6. Rio de Janeiro, Brasil

7. Santa Mònica, Califòrnia (EUA)

8. Sydney, Austràlia

9. Tel Aviv, Israel

10.Vancouver, Columbia Britànica, al Canada

Trobada a Aiguablava una àmfora romana única al món

Una tinta que resisteix 2.000 anys sota l’aigua

La cala d’Aiguablava, a Begur, un dels paratges preferits per Josep Pla per a molts dels seus relats, ha donat un regal excepcional al món. Els arqueòlegs han trobat una àmfora única al Mediterrani, que data de finals del segle II dC. Però el que té d’excepcional és que és la primera del seu tipus que conserva la inscripció sobre el producte què s’hi guardava al seu interior.

Una tinta que ha resistit el pas de gairebé 2.000 anys, i a sota l’aigua, ha conservat les paraules “Oleum dulce” (un determinat tipus d’oli que servia per cuinar), escrita a la part alta del recipient. La troballa té molta importància a nivell científic internacional, perquè fins ara s’havien trobat moltes àmfores d’aquesta mena, però no se sabia amb quin producte s’omplien, perquè no s’hi havia trobat cap inscripció.

La campanya a la cala de Begur, l’última que s’hi ha fet, també ha tret a la llum una copa de vidre decorada de finals del segle II, la primera que es troba submergida a Catalunya.

Vuit anys després de començar-hi a excavar, els arqueòlegs han tancat aquest 2014 les campanyes al fondejador d’Aiguablava. Aquesta cala de Begur (Baix Empordà) s’ha revelat com un jaciment prolífic: s’hi han arribat a trobar les restes de tres vaixells romans (d’entre els segles II aC i IIdC), un de medieval i un cinquè de modern (dels segles XVIII-XIX).

La darrera de les campanyes, la que ha tancat el cercle, s’ha centrat en el darrer derelicte romà que es va descobrir. Batejat com a “Aiguablava VI”, es va enfonsar durant un temporal a finals del segle II dC, a tan sols 3 metres de fondària. La violència de l’onatge va fer que s’enfonsés cap per avall, i que el seu carregament quedés a redós dels segles.

Carregament heterogeni

A diferència dels altres dos derelictes romans trobats a Aiguablava, que només transportaven vi, aquest vaixell duia un carregament del tot heterogeni. Portava àmfores de vi (africanes, gregues i del sud de França), àmfores d’oli i salaons i també teules de construcció.

L’excavació feta durant el 2014 ha permès fer una troballa excepcional. Els arqueòlegs han tret del fons del mar una àmfora única al Mediterrani. És la primera del seu tipus, coneguda amb el nom científic de ‘Dressel 20 parva’, que conserva la inscripció sobre què contenia.

Escrit en tinta a la part superior, s’hi poden llegir les paraules en llatí “Oleum dulce”. “Sabíem pels textos sobre receptes que aquest era un oli que servia per cuinar, però desconeixíem quin tipus d’àmfora el transportava”, explica l’arqueòleg i director del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), Gustau Vivar.

Ara, gràcies a la troballa feta a Aiguablava, s’ha pogut resoldre aquest misteri de l’antiguitat. De fet, des del CASC ja s’ha posat la descoberta en coneixement de la comunitat científica internacional. I és que a Roma s’han trobat nombroses àmfores d’aquest tipus, però com que cap conservava la inscripció, no se sabia què contenien. “Ara podem dir que, per entendre Roma, haurem de passar per Aiguablava”, bromeja Vivar.

Vidre del segle II dC

L’última campanya al fondejador també ha permès extreure més peces excepcionals del vaixell ‘Aiguablava VI’. Els arqueòlegs hi han trobat una copa de vidre, de finals del segle II dC, que és la primera d’època romana que s’ha conservat enfonsada arreu de Catalunya. “És de vidre bufat, conserva la part de dalt i fins i tot el peu, i té filigranes incloses”, explica Vivar. El director del CASC explica que, precisament, el fet que el vaixell donés la volta en enfonsar-se és el que ha permès preservar-la durant segles. “La mateixa càrrega va fer espais buits, la copa va quedar en un d’ells i això és el que ha fet que la peça no patís les inclemències del mar durant 2.000 anys”, diu.

A més, durant l’excavació també s’ha trobat un cistell romà de la mateixa època en excepcional estat de conservació. Conserva el mànec de fusta i, segurament, serviria per treure l’aigua que pogués entrar a l’embarcació. És un dels pocs que s’ha localitzat arreu del Mediterrani d’aquesta cronologia.

Per últim, al derelicte s’hi ha trobat una moneda (un dupondi del 166 dC) amb el cap llorejat de l’emperador Marc Aureli. I un anell decorat amb pasta de vidre que conté la silueta d’una figura humana. És de dimensions reduïdes i, segons precisa Vivar, “segurament es faria servir com un segell de lacre per tancar contractes o estampar altres documents”.

Vaixell ibèric

Al voltant de l’última dècada del segle I aC, durant el regnat d’August, una embarcació construïda probablement amb la tècnica dels ibers va rebre una càrrega d’unes 200 àmfores a Baetulo, l’actual Badalona. Les àmfores havien estat produïdes en una terrisseria de la mateixa Baetulo i contenien milers de litres de vi de la zona. Probablement va posar rumb a Narbona, al sud-est de França però un temporal va impedir l’avanç de la nau . Els mariners van llençar l’àncora per no estavellar-se contra les roques, però l’aigua va penetrar a l’interior del vaixell i es va enfonsar lentament. Durant més de 2.000 anys ha estat encallat en el fons sorrenc, a uns 25 metres de profunditat i prop del Port de la Selva, a la província de Girona.

Els arqueòlegs també han acabat d’estudiar el vaixell, el primer que s’ha trobat d’aquestes característiques. S’ha acabat de fer la planimetria del jaciment, se n’ha documentat una part del timó i s’han tret de l’aigua elements com ara àmfores, ceràmica de cuina o les correderes de les veles.

Barcelona entre les tres ciutats més fotografiades del món

Pujar les nostres imatges a les plataformes virtuals permet conèixer quins són els llocs del món més fotografiats, o almenys així ho ha intentat conèixer Google. I Barcelona és una de les ciutats més fotografiades del món, concretament la tercera.

Segons SightsMaps, que fa servir dades de la plataforma de Google Panaramio, Wikipedia i FourSquare, aquestes són les 10 ciutats més fotografiades del món, set d’elles són europees, totes elles capital d’un estat, excepte Barcelona i Floreència. En el podi i per aquest ordre, Nova York, Roma i Barcelona. La ciutat comtal ocupa la tercera posició, i hem d’esperar al lloc 12è per trobar-hi una altar ciutat de l’estat: Madrid

El rànquing de ciutats més visitades del món queda així:

1. Nova York

2. Roma

3. Barcelona

4. París

5. Istanbul

6. Venècia

7. Monte Carlo

8. Florència

9. Buenos Aires

10. Budapest

Forbes situa Barcelona entre les 10 ciutats més prestigioses del món

La revista nord-americana Forbes, especialitzada en negocis i finances internacionals, que publica diferents llistes amb les millors empreses, o els països amb les 500 empreses més globals, etc, situa a Barcelona entre les 10 ciutats més prestigioses del món, el 2014 (The World’s Most Reputable Cities, 2014). Les llistes de Forbes són de referència en els cerles financers de tot el món, i tenen una gran repercussió mediàtica.

Concretament en la posició número 9 per davant de Montreal i al darrera de Londres. La llista l’encapçalen Viena, Munic i Sydney. Ni Madrid ni cap altre ciutat de l’estat apareix a la llista.