Jordi Blesa Montoliu.
El present és la conseqüència del passat, i en ell s’ha d’engendrar el futur llançant a la terra bona llavor.
Salvador Seguí (1923) Escola de Rebel·lia
Quan em va caure a les mans el text “Barcelona”, d’en Pere Riera, la primera sensació que vaig tenir va ser una gran alegria i emoció que m’inundava els porus, perquè per primer cop en molt de temps, un dramaturg dels nostres dies no es prenia la paraula “ENCÀRREC” com un pur tràmit que es duu a terme únicament perquè és una feina ben pagada, que a més et donarà prestigi sigui quin sigui el resultat final, sinó com el que realment significa, que algú, persona o institució, et concedeix l’honor de dipositar en tu, només en tu i en les teves mans, una greu responsabilitat.
En Pere Riera no només ha estat conscient des del primer moment del repte que tenia entre mans, sinó que, a més de superar totes les expectatives que en un principi uns i altres hi tenien posades en ell i el seu projecte, s’ha mostrat inesperadament, no només com un brillantíssim director d’actors que coneix l’ofici i, conscient del valor del material que té a les mans n’extreu fins l’última gota de la seva essència, sinó també com un dramaturg compromès amb un temps i un país, obrint sense pensar-s’ho un nou front en el teatre actual i tenint en compte el marc polític que tots plegats estem vivint i que persones com un servidor trobàvem tan a faltar i que, si m’ho permeteu, anomenaré, perquè ho mereix, “Teatre de resistència”, un teatre que no es veia a Barcelona d’ençà de la desaparició del malaguanyat Manuel de Pedrolo.
El teatre sempre ha estat un moviment de masses, l’art que, sens dubte s’ha convertit en més d’una ocasió en la veu de tants pobles en moments difícils, com ho ha estat també la cançó, la poesia, la prosa, la pintura, etc, i en un moment com l’actual, en el que s’estan perdent valors fonamentals i tendim tots plegats a un individualisme cada cop més radical per tal de sobreviure, en el que els grans magnats de la indústria artística-literària d’arreu pretenen convertir l’art en un mitjà inofensiu, lúdic i lleuger per distreure el personal amb l’única finalitat d’adormir-lo mentalment per evitar que pensi massa, doncs ja se sap que quan el poble pensa sempre és perillós, ara més que mai hem de rebre amb els braços oberts un text que per fi remou consciències i parla d’uns fets que encara avui ens couen a l’ànima amb una ferida fonda, sagnant i dolorosa que no s’ha tancat perquè encara avui, hi ha sectors de la dreta més radical massa interessats en fer que la ferida continuï oberta: La guerra civil.
Tot en aquesta vida s’ha de dur a terme en el moment precís i de la manera més adequada, i això mateix ha passat amb “Barcelona”, un drama urbà, o tal volta fóra millor dir un drama de guerra, protagonitzat per uns personatges que, malgrat pertànyer a l’alta burgesia catalana, a tots ens són molt propers, doncs tots hem sentit milers d’històries semblants a la de la família Vila explicades per avis, besavis, tiets, padrins i padrines, històries que ens traslladaven a un moment terrible i màgic a l’hora, un drama que se’ns serveix a nosaltres, els espectadors, amb una senzillesa i humilitat que trenca el cor, la mateixa senzillesa, humilitat i humanitat que destil•la el seu autor i director, i per arrodonir la carambola, l’estrena d’aquest espectacle ha coincidit justament amb un dels moments més decisius de la història del nostre poble, en el qual, s’està jugant la seva plena sobirania nacional, per tot això doncs, després de llegir el text i assistir posteriorment a una de les seves representacions, i veure amb els meus propis ulls tot el públic de la sala gran emocionat i aplaudint d’en peus al final de la primera part de l’obra, quan tota la família Vila reunida al saló de la seva mansió canta “La Santa Espina” mentre les bombes llançades per l’aviació per una banda i les flotes italianes ancorades al port per l’altra, bombes que cauen a plom i indiscriminadament damunt de la ciutat, puc dir ben alt que aquesta brasa més al foc, aquest mirar enrere i fer per manera que els qui afortunadament no ho hem viscut, tinguem més presents que mai uns fets i unes víctimes d’una guerra i posterior dictadura de la qual encara avui un no en pot parlar sense sortir-ne esquitxat, aquell tenir present la màxima del president Companys en el seu discurs de retorn a Catalunya després dels fets del sis d’octubre de 1934: “Res de venjances, però sí un esperit de justícia i reparació”, fan que en aquests moments de greus tensions entre un poble que incansablement i dia rere dia reclama el dret de decidir el seu futur i la seva independència, i un govern d’Espanya que, com ho van fer els seus avantpassats insurrectes 77 anys enrere per la força de les armes, ofega Catalunya amb tots els mitjans possibles per tal de desgastar-la anímica i econòmicament, la darrera obra de l’autor de “Lluny de Muuk” no només sigui oportuna, sinó necessària.
Els vuit actors que conformen el repartiment de “Barcelona”, sota la batuta de Pere Riera, no ens ofereixen un treball convencional, sinó una interpretació on hi podem apreciar dues coses vitals: la implicació i l’afany de superació. Des del primer moment d’alçar-se el teló fins al darrer instant d’espectacle, podem veure damunt de l’escenari de la sala gran del T N C una companyia realment unida, motivada i compromesa que no ens ofereix una comedieta banal i anticrisi per passar l’estona i fer-nos oblidar el present, sinó un treball excepcional que, de ben segur, deixarà empremta en la història del teatre català d’enguany. Es tracta doncs, d’un conjunt coral on tothom pesa igual, i on tots els que han aixecat aquest espectacle, des del director fins el darrer maquinista, són més conscients que mai que ara no és moment de quedar-nos a mig camí, sinó d’arribar fins el final, i és precisament aquest compromís i implicació inusuals en els temps que corren, que fan d’una obra humil un espectacle gran, i que el públic surti de la sala feliç perquè ha vist quelcom diferent, emocionat perquè el que se’ls ha explicat no són contes a la vora del foc, sinó una realitat viscuda que malauradament pot repetir-se en qualsevol moment, i reflexionant sobre moltes coses que, potser abans d’alçar-se el teló, no s’haurien ni tan sols plantejat. Gràcies a tots, per aquest meravellós regal.
araomai.home.blog 