Descomptes per socis i adherits d’Ara o Mai al concert Catalunya vol viure en Llibertat a Girona

Els socis i adherits d’Ara o Mai podeu obtenir un 33% de descompte en el preu de l’entrada per la tercera edició del Festival Catalunya vol viure en Llibertat i Dignitat, que es celebrarà dema dissabte, dia 3 d’agost, al Parc de La Devesa a Girona.

Per aconseguir-ho cal anar a la web del concert, i a l’apartat comprar entrades hi ha l’opció de seleccionar una de les entitats col·laborades al Festival. S’ha de clicar el logo d’Ara o Mai i introduir el codi 5aom a la casella corresponent i obtindreu el descompte.

Ara o Mai i la plataforma Catalunya Diu Prou també disposarem d’una parada on informarem sobre sobirania fiscal, i on podreu comprar material independentista. Us recordem que si heu de comprar material i ho feu a les parades de qualsevol de les entitats, col·laboreu amb la nostra feina.

Aquest any El Punt Avui ha decidit repetir el festival que l’any passat ja va aplegar 15.000, amb un marcat to reivindicatiu, però també lúdic. A partir de les 17:00 h estan previstes les actuacions entre d’altres de: La Porta dels Somnis, Le Croupier, Pere Tàpies, Quim Vila, Glaucs, Lax’n’Busto, Deskarats, així com l’arribada del rei Albà.
Trobareu tota la informació del Festival clicant aquí.

Roda de premsa i presentació “Impostos d’una Catalunya independent”

Conferència a càrrec de les doctores Núria Bosch i Marta Espasa de la Universitat de Barcelona, acompanyades per Josep Maria Bellmunt d’Ara o Mai, i Daniel Laspra, secretari del CADCI

Consulteu aquí la presentació de power point.

Espanya té 143 anys i ha tingut només 4 reis. El que no explicaran els llibres del Sr.Wert

Interessant cerca bibliogràfica de Marcel Mañé: Espanya va ser des de temps dels romans la denominació geogràfica dels territoris de la península ibèrica, malgrat això, el primer Rei que es va autoanomenar “Rey de España” va ser l’italià Amadeo I el 1870.Tots els anteriors s’ anomenaven a si mateixos reis de Castella més una llarga llista de territoris que anaven guanyant o perdent.

Fins al rei Fernando VII, les numeracions són les de Castella. La reina Isabel II s’apropià de la numeració del regne de Castella, pretenent que el regne de les Espanyes era l’únic regne continuador del regne de Castella. El rei Alfonso XII i el rei Alfonso XIII s’apropiaren de la numeració del regne de Castella, pretenent que el regne d’Espanya era l’únic regne continuador del regne de Castella.

No hi ha cap dubte de que la mentalitat política actual no ha canviat i segueix essent castellana. En un Estat de nova constitució, segons els entesos en el tema, l’hipotètic futur Rei Felipe s’ hauria d’ anomenar Felipe I de España i no Felipe VI, o sigui el sisè Rei Felipe de Castella i tristament successor de Felipe V.

En el seu estudi Mañé conclou que s’anomenen reis (o reines) de Castella fins a 14 monarques ( des d’Isabel la Catòlica fins a Fernado Vll). Ells mateixos trien el seus propis títols lliurament en documents oficials que mostra.

S’anomena rei de les Espanyes i de les Índies només José I ( el germà de Napoleó). S’anomena reina de les Espanyes Isabel II.

I finalment només 4 s’anomenen reis d’Espanya (Amadeo I, Alfonso XII, Alfonso XIII i Juan Carlos I)

Espanya com entitat política només té 143 anys ( molt menys que els Estats Units de Nord-America o la majoria de països sud-americans com Argentina, Xile, Perú…)

Sobirania fiscal. L’opinió dels experts

Jordi Capelleras

Advocat Fiscalista

Tot i que les comunitats autònomes són responsables de més d’una tercera part de les despeses públiques, els tributs que recapten –el principal, l’impost sobre transmissions– són residuals. La major part del pressupost procedeix de tributs gestionats per l’Estat. Per exemple, en el període 2004-2011, la recaptació dels impostos cedits a la Generalitat de Catalunya no arriba mai al 13% del pressupost, amb tendència fortament decreixent (6% al 2011). En aquest context, parlar de control del dèficit és un eufemisme, ja que el govern autonòmic té molt poc marge d’actuació en el cantó dels ingressos i, per tant, el que es pretén és, simplement, la reducció de la despesa que es decideix des de Catalunya, amb objectius polítics i no pas econòmics.

Que els perjudicats per aquesta actuació –els ciutadans de Catalunya– deixin de pagar els impostos promovent campanyes com el tancament de caixes de 1899, pot ser comprensible i fins i tot legítim, però les conseqüències que cal preveure són francament adverses: tot i que el doctor Robert té carrers i places dedicats a la seva memòria a la majoria dels municipis de Catalunya, alguns dels protagonistes van arribar a ser detinguts.

El moviment a favor de la insubmissió fiscal endegat a Catalunya per plataformes com Catalunya Diu Prou té un caire molt diferent al tancament de caixes. No es tracta de deixar de pagar els impostos, sinó de pagar-los a qui –a parer de l’insubmís– ho necessita, en aquest cas la Generalitat de Catalunya. És legal aquesta opció?

Si se segueixen els procediments que l’esmentada plataforma recomana, la resposta és contundent: es tracta d’una acció perfectament legal, que no pot comportar per part de l’Estat ni l’exigència del deute tributari ingressat a la Generalitat de Catalunya, ni la imposició de sancions. El procediment es basa en la figura de la consignació, que ja es preveia a la llei general tributària de 1963. Aquest procediment permet l’ingrés del deute tributari als organismes públics amb servei de caixa, amb els efectes alliberadors del pagament. D’altra banda, el procediment es completa emplenant l’imprès i un escrit explicatiu, que permeten que l’obligació d’informació –que forma part, igual que el pagament, de les obligacions tributàries– quedi acomplert.

En realitat, l’expressió insubmissió fiscal és imprecisa –els mateixos membres de la plataforma no parlen d’insubmissió, sinó d’exercici de la sobirania fiscal–, perquè qui la practica compleix la llei escrupolosament, per molt que faci servir un procediment atípic.

Es podria al·legar que la finalitat de la figura de la consignació no era donar ocasió a una reivindicació política, i que l’insubmís força la seva utilització. Aquest argument, a banda de ser insuficient per predicar la il·legalitat de la conducta, oblidaria que hi ha una llei orgànica teòricament en vigor (la llei 6/2006) que preveu la gestió dels tributs recaptats a Catalunya per part de l’Agència Tributària de Catalunya, amb la finalitat de facilitar el compliment de les obligacions tributàries. En l’ordenament jurídic espanyol hi ha moltes normes que no es compleixen i, el que és més greu, que el seu incompliment no implica cap conseqüència per a ningú, i aquest n’és un cas evident. La llei orgànica 6/2006 és l’Estatut de Catalunya, i encara que ningú no sembli cridat a complir el seu article 204.3, el cert és que la conducta de l’insubmís, ingressant el seu deute a la Generalitat de Catalunya, no pot considerar-se contrària a l’esperit de l’ordenament jurídic que ja havia previst aquesta actuació.

Passant de la teoria a la pràctica, els primers a practicar la insubmissió fiscal, ara fa més d’un any, temien que la màquina burocràtica de l’Agència Tributària, amb procediments tributaris fortament automatitzats, pogués implicar conseqüències adverses sense necessitat d’una actuació voluntària per part dels seus responsables. Passat un any, es pot afirmar que aquest temor era infundat perquè, pel que s’ha sabut, cap insubmís no ha estat notificat.

A més, el delegat de l’Agència Estatal a Barcelona, preguntat sobre la qüestió –les seves declaracions poden trobar-se fàcilment a la xarxa–, en cap moment no va manifestar que l’actuació fos il·legal, i es va limitar a afirmar que l’acció endegada era inútil perquè la Generalitat de Catalunya acabava transferint els fons obtinguts a l’Estat.

Font: El Punt Avui

La Coronela a l’Hospitalet

Nota de premsa de La Coronela

El proper 19 de Juny, a les 20:00 h. la Coronela de Barcelona assistirà a la commemoració del 300 aniversari del Conveni de l’Hospitalet, que deixava a la nostra Nació en mans del Duc d’Anjou, el qual va ocupar el nostre país i va anorrear totes les nostres llibertats, constitucions, prerrogatives etc, i que va sotmetre a Catalunya a l’estat d’ocupació que encara avui en dia patim.

Com bé sabeu, l’Ajuntament de l’Hospitalet, esta governat pel PSC, i aquest ajuntament, s’ha posicionat en contra que el nostre poble pugui decidir lliurement el seu destí, amb l’afegit que també farà campanya pel No.

Es per això que la Coronela demana la col·laboració de tothom , per intentar combregar el màxim de patriotes possibles per aquesta data i lloc, amb Estelades i creus de Sant Jordi perquè vegin que l’Hospitalet també pertany a Catalunya.

Ens agradaria moltíssim que es veies la determinació del poble de Catalunya, en un territori governat per persones hostils al nostre procés d’alliberament nacional, i que la Coronela de Barcelona està totalment recolzant, el procés de llibertat de la nostre Nació.

Que primer quedi la noticia i després la crida !!!

El Conveni signat a l’Hospitalet de Llobregat el 22 juny 1713 entre el comte de Königsegg, representant del mariscal Starhemberg, cap de l’exèrcit de l’arxiduc Carles d’Àustria, i el marquès de Ceva Grimaldi, representant del duc de Pòpuli, cap de l’exèrcit de Felip V, acordava finalitzar les hostilitats de la Guerra de Successió. L’acord estipulava l’evacuació de les tropes aliades de Catalunya, Mallorca i Eivissa, així com el lliurament de Barcelona, o de Tarragona a les tropes de Felip V com a garantia.

Les autoritats austriacistes de Barcelona ocultaren els acords d’evacuació del Principat (conveni de l’Hospitalet) coneguts aviat per la població catalana, i que feren que la junta general de braços de Catalunya decidís seguir la resistència a Felip V, mentre s’intentava, per la via diplomàtica, la intervenció de l’emperador i de la reina d’Anglaterra en la defensa de les constitucions catalanes. Però la Gran Bretanya deixà d’interessar-se pel problema i l’emperador acabà signant també la pau a Rastatt.

Independència i entitats veïnals

Josep Arranz i Romeu

Coordinador de Veïns per la Independència

El debat sobre la sobirania, el seu exercici, la construcció d’un estat propi, no és ni abstracte ni allunyat de la realitat quotidiana. Tenir o no tenir sobirania, exercir-la o no exercir-la i, sobretot, qui l’exerceix i com. Aquest és el debat que cal afrontar amb determinació i valentia. Sense eufemismes. Ens hi va en gran part la solució a molts dels problemes (no tots) que tenim com a veïns i veïns de les nostres viles i ciutats.

Perquè exercir la sobirania, poder esdevenir col·lectivament iguals entre els iguals i poder triar si volem constituir-nos en un nou estat independent és la base que pot fer que puguem disposar dels nostres recursos, de poder decidir les nostres prioritats. De poder projectar-nos al món, però també de solucionar els problemes que dia a dia ens trobem en la gestió del nostre entorn més immediat.

Les entitats veïnals, els veïns i veïnes dels barris de la plana i de la muntanya, del litoral o de l’interior, de la capital, tots, estem patint de manera cada cop més crua la manca de sobirania de les nostres institucions i la seva a voltes manca de valentia per plantar-hi cara. No hi ha recursos, tot i que els generem. No tenim poder, tot i que és nostre. Som ciutadans subordinats a les arbitrarietats d’un estat que ens és hostil i al qual ja hem suportat molt, massa i tot. És l’hora de trobar camins propis que sens dubte, seran millors.

L’ANC està fent una tasca important de dinamització i pressió als nostres representants polítics que cal mantenir i augmentar. Veïns per la Independència, amb la voluntat d’agrupar el màxim nombre d’entitats veïnals i de veïns i veïnes a títol personal serà una de les peces determinants que culminaran en l’èxit d’esdevenir un nou estat d’Europa.

Perquè és precisament a les entitats veïnals on ens trobem els ciutadans més sensibilitzats per la realitat més propera, que volem solucions, que exigim respostes, que reclamem millores, que oferim alternatives. És on ens trobem els veïns i veïnes amb tota la nostra diversitat, cultural, lingüística, nacional, social… de tota mena, però també és on el debat de la manca d’eines per fer front als problemes és més fàcil d’argumentar. Al costat de la lluita contra l’especulació urbanística, també ens trobem la lluita contra l’especulació política. Al costat de la pobresa, també ens trobem l’espoli dels recursos que podríem dedicar a polítiques socials… si poguéssim decidir i en poguéssim disposar. On podríem desenvolupar polítiques d’acollida… si ho poguéssim decidir. Als barris i als pobles on podríem fer i decidir sobre tot allò que ens afectés sense haver de tenir l’encotillament forçat que provoca el robatori dels nostres recursos i l’assetjament d’una legalitat estatal hostil.

Al si de les entitats veïnals, en tota la seva enorme pluralitat i diversitat, també és on podem explicar i contrastar tant els posicionaments favorables com els contraris a la independència, tots serem cridats a dir la nostra i és essencial que tothom pugui sentir-se respectat sigui quina sigui la seva opinió.

L’entorn veïnal pot ser un dels dics de contenció contra les pors i això vol dir tornar a explicar les vegades que calgui els avantatges que suposa l’estat propi en camps com les pensions, la sanitat, l’educació, la cultura, el benestar social, l’urbanisme, la cohesió social, la sortida de la crisi… Als nostres veïns i veïnes, de mil-i-una procedències, llengües i cultures cal explicar-los i compartir entre tots el procés cap a l’estat propi, cap a la independència. També hem de reclamar, tornar-hi, reconquerir, el protagonisme veïnal.

El nostre futur col·lectiu ha de ser, i serà, aquell que els ciutadans, els veïns i les veïnes, decidim que sigui.

correu: veins@assemblea.cat

web: http://veinsperlaindependencia.wordpress.com/

facebook: https://www.facebook.com/pages/Veins-per-la-independència/526498164056933

Teatre de Resistència (Oportú, No Oportunista)

Jordi Blesa Montoliu.

El present és la conseqüència del passat, i en ell s’ha d’engendrar el futur llançant a la terra bona llavor.

Salvador Seguí (1923) Escola de Rebel·lia

Quan em va caure a les mans el text “Barcelona”, d’en Pere Riera, la primera sensació que vaig tenir va ser una gran alegria i emoció que m’inundava els porus, perquè per primer cop en molt de temps, un dramaturg dels nostres dies no es prenia la paraula “ENCÀRREC” com un pur tràmit que es duu a terme únicament perquè és una feina ben pagada, que a més et donarà prestigi sigui quin sigui el resultat final, sinó com el que realment significa, que algú, persona o institució, et concedeix l’honor de dipositar en tu, només en tu i en les teves mans, una greu responsabilitat.

En Pere Riera no només ha estat conscient des del primer moment del repte que tenia entre mans, sinó que, a més de superar totes les expectatives que en un principi uns i altres hi tenien posades en ell i el seu projecte, s’ha mostrat inesperadament, no només com un brillantíssim director d’actors que coneix l’ofici i, conscient del valor del material que té a les mans n’extreu fins l’última gota de la seva essència, sinó també com un dramaturg compromès amb un temps i un país, obrint sense pensar-s’ho un nou front en el teatre actual i tenint en compte el marc polític que tots plegats estem vivint i que persones com un servidor trobàvem tan a faltar i que, si m’ho permeteu, anomenaré, perquè ho mereix, “Teatre de resistència”, un teatre que no es veia a Barcelona d’ençà de la desaparició del malaguanyat Manuel de Pedrolo.

El teatre sempre ha estat un moviment de masses, l’art que, sens dubte s’ha convertit en més d’una ocasió en la veu de tants pobles en moments difícils, com ho ha estat també la cançó, la poesia, la prosa, la pintura, etc, i en un moment com l’actual, en el que s’estan perdent valors fonamentals i tendim tots plegats a un individualisme cada cop més radical per tal de sobreviure, en el que els grans magnats de la indústria artística-literària d’arreu pretenen convertir l’art en un mitjà inofensiu, lúdic i lleuger per distreure el personal amb l’única finalitat d’adormir-lo mentalment per evitar que pensi massa, doncs ja se sap que quan el poble pensa sempre és perillós, ara més que mai hem de rebre amb els braços oberts un text que per fi remou consciències i parla d’uns fets que encara avui ens couen a l’ànima amb una ferida fonda, sagnant i dolorosa que no s’ha tancat perquè encara avui, hi ha sectors de la dreta més radical massa interessats en fer que la ferida continuï oberta: La guerra civil.

Tot en aquesta vida s’ha de dur a terme en el moment precís i de la manera més adequada, i això mateix ha passat amb “Barcelona”, un drama urbà, o tal volta fóra millor dir un drama de guerra, protagonitzat per uns personatges que, malgrat pertànyer a l’alta burgesia catalana, a tots ens són molt propers, doncs tots hem sentit milers d’històries semblants a la de la família Vila explicades per avis, besavis, tiets, padrins i padrines, històries que ens traslladaven a un moment terrible i màgic a l’hora, un drama que se’ns serveix a nosaltres, els espectadors, amb una senzillesa i humilitat que trenca el cor, la mateixa senzillesa, humilitat i humanitat que destil•la el seu autor i director, i per arrodonir la carambola, l’estrena d’aquest espectacle ha coincidit justament amb un dels moments més decisius de la història del nostre poble, en el qual, s’està jugant la seva plena sobirania nacional, per tot això doncs, després de llegir el text i assistir posteriorment a una de les seves representacions, i veure amb els meus propis ulls tot el públic de la sala gran emocionat i aplaudint d’en peus al final de la primera part de l’obra, quan tota la família Vila reunida al saló de la seva mansió canta “La Santa Espina” mentre les bombes llançades per l’aviació per una banda i les flotes italianes ancorades al port per l’altra, bombes que cauen a plom i indiscriminadament damunt de la ciutat, puc dir ben alt que aquesta brasa més al foc, aquest mirar enrere i fer per manera que els qui afortunadament no ho hem viscut, tinguem més presents que mai uns fets i unes víctimes d’una guerra i posterior dictadura de la qual encara avui un no en pot parlar sense sortir-ne esquitxat, aquell tenir present la màxima del president Companys en el seu discurs de retorn a Catalunya després dels fets del sis d’octubre de 1934: “Res de venjances, però sí un esperit de justícia i reparació”, fan que en aquests moments de greus tensions entre un poble que incansablement i dia rere dia reclama el dret de decidir el seu futur i la seva independència, i un govern d’Espanya que, com ho van fer els seus avantpassats insurrectes 77 anys enrere per la força de les armes, ofega Catalunya amb tots els mitjans possibles per tal de desgastar-la anímica i econòmicament, la darrera obra de l’autor de “Lluny de Muuk” no només sigui oportuna, sinó necessària.

Els vuit actors que conformen el repartiment de “Barcelona”, sota la batuta de Pere Riera, no ens ofereixen un treball convencional, sinó una interpretació on hi podem apreciar dues coses vitals: la implicació i l’afany de superació. Des del primer moment d’alçar-se el teló fins al darrer instant d’espectacle, podem veure damunt de l’escenari de la sala gran del T N C una companyia realment unida, motivada i compromesa que no ens ofereix una comedieta banal i anticrisi per passar l’estona i fer-nos oblidar el present, sinó un treball excepcional que, de ben segur, deixarà empremta en la història del teatre català d’enguany. Es tracta doncs, d’un conjunt coral on tothom pesa igual, i on tots els que han aixecat aquest espectacle, des del director fins el darrer maquinista, són més conscients que mai que ara no és moment de quedar-nos a mig camí, sinó d’arribar fins el final, i és precisament aquest compromís i implicació inusuals en els temps que corren, que fan d’una obra humil un espectacle gran, i que el públic surti de la sala feliç perquè ha vist quelcom diferent, emocionat perquè el que se’ls ha explicat no són contes a la vora del foc, sinó una realitat viscuda que malauradament pot repetir-se en qualsevol moment, i reflexionant sobre moltes coses que, potser abans d’alçar-se el teló, no s’haurien ni tan sols plantejat. Gràcies a tots, per aquest meravellós regal.

Vidal-Quadras vol fer caure Catalunya per asfixia econòmica

A que esperem per fer massivament sobirania fiscal i pagar els nostres impostos a Catalunya?

Descarregueu tota la informació de Catalunya Diu Prou de com fer-ho a: Díptics per descarregar : Com pagar els impostos a Catalunya

Per més informació contactar a comunicacio@catalunyadiuprou.cat

En una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio, el dirigent del PP, Alejo Vidal-Quadras, ha instat al govern de Rajoy a deixar que la Generalitat faci fallida, per després intervenir-hi, si es convoca un referèndum d’autodeterminació.

Segons el dirigent popular com que Catalunya està en situació de dependència de la ajuda econòmica de l’Executiu central, així s’acabarà aquesta broma separatista, i si segueix en la “línia de desafiament de la llei Madrid hauria negar-li el suport i els Mossos hauran de posar ordre”, ha sentenciat.

Per Vidal-Quadras això és el que faria un govern seriós, amb les idees clares, encara que ha afegit que no creu que l’Executiu de Mariano Rajoy prengui aquesta determinació
Oblidant el deute que l’estat té amb Catalunya per llei, a banda de l’espoli fiscal, l’eurodiputat del PP veu delirant que l’estat pagui a la Generalitat perquè amb els diners del conjunt dels espanyols tiri endavant el seu procés sobiranista.

El dirigent popular s’ha alineat amb Aznar al dir que entenia les seves crítiques a la gestió de Rajoy, en considerar que la seva política està causant malestar entre les bases electorals i la militància. Vidal-Quadras ha retret a Rajoy la seva feblesa amb els nacionalismes, i la seva línia continuista amb la política antiterrorista de José Luis Rodríguez Zapatero i la pujada d’impostos.

Podria Gibraltar enfrontar-se a Espanya després de la seva entrada a la UEFA ?

La UEFA va aprovar aquest divendres la inclusió de Gibraltar com a membre de ple dret durant el congrés que celebrà a Londres.

La selecció gibraltarenya podrà participar en la classificació per a l’Eurocopa de França 2016, si bé l’organisme ha establert una norma perquè no pugui enfrontar-se amb Espanya, encara que si Gibraltar avances en les eliminatòries, cas improbable, podria acabar enfrontant-se als espanyols.
La Federació de Gibraltar (GFA) iniciarà ara els tràmits perquè la seva selecció de futbol disputi la fase classificatòria.

El congrés de l’organisme internacional a Londres va admetre per majoria absoluta a Gibraltar, malgrat l’oposició d’Espanya, després que el Tribunal d’Arbitratge Esportiu (TAS) dictés una sentència a l’agost de 2011 que obligava a l’organisme a incloure com a membre al territori de sobirania britànica.

Totes les federacions esportives espanyoles tenen ordres del Consejo Superior de Deportes de bloquejar qualsevol sol·licitud d’ingrés en les federacions internacionals per part de Gibraltar.

La UEFA es regeix des de 2001 per una norma que estableix que només s’accepta com a membres a països reconeguts com a Estats de l’ONU, però el TAS, va argumentar que Gibraltar va iniciar els tràmits per a constar com a federació associada abans d’aquesta data, el 1997, pel que no se li pot aplicar la norma.

La ultradreta ha pres el control del moviment del 15-M.

Durant l’acampada de Barcelona ja es va advertir que membres d’organitzacions feixistes estaven infiltrats en llocs claus de l’organització, i per aquest motiu es va boicotejar i dificultar reiteradament l’aprovació del dret d’autodeterminació de Catalunya.

Ara la plataforma Democràcia Real Ya! adverteix en un comunicat a la seva web del frau que suposa la “Asociación DRY”, que aquest cap de setmana ha celebrat un congrés a Madrid, on entre d’altres hi ha participat l’ex-militant del PP i tertulià habitual de programes de televisió, Manuel Milian Mestre.

Segons explica la web del moviment inicial Democracia Real, aquesta associació porta un any suplantant la identitat del col•lectiu. En el mateix comunicat es redirigeix a un informe on es pot llegir que el president de la “Asociación DRY”, Pablo E. Jaén Garrido, es membre de l’Opus Dei. També s’afirma que l’actual portaveu de l`associació, Miguel Ángel Jiménez pertany al cercle d`afins d`Ignacio Toledano Martínez, que pertany a La Falange, i un dels principals teòrics del neo-falangisme.

L`Associació “Democràcia Real Ya” (DRY) és el resultat de l`escissió que va patir el col•lectiu impulsor de la manifestació que va desembocar en l`acampada de la madrilenya Puerta del Sol i l`eclosió del Moviment 15-M.
La plataforma original denuncia que aquesta Associació va robar la pàgina de Facebook estatal de Democràcia Real Ya! i el compte de Twitter de l`15M, que va reanomenar com @dry_org, posteriorment cancel•lat per usurpació de marca.
Segons la plataforma original aquesta associació presenta un missatge tecnocràtic i totalitari, i denuncien els suposats vincles de l`associació amb grups feixistes per, com diuen ells, “sumar “.

Un d`aquests col•ectius d`extrema dreta amb qui va contactar l`Associació va ser el Nudo Patriota Espanyol, que va fer públic a la seva web el contacte amb l’associació DRY, i les cartes intercanviades entre les dues organitzacions.