Luís María Linde, Governador del Banc d’Espanya, i Mario Draghi, president del BCE.

El Banc Central Europeu (BCE) ha exclòs els bons de la Generalitat de Catalunya del seu programa de compra d’actius financers per estimular l’economia europea.

D’aquesta manera, Catalunya s’ha convertit en l’única comunitat autònoma espanyola sense dret a poder col·locar el seu deute al BCE.

La raó que argumenta el BCE és que els bons de la Generalitat no reuneixen els requisits mínims de qualificació de solvència, perquè puguin ser adquirits, després que les principals agències de ràting hagin col·locat el bo català a nivell de bo escombraries, i segons diu el BCE, això li impedeix invertir en bons d’emissors que tinguin aquesta qualificació, llevat de Grècia, que està sotmesa a un programa de rescat financer amb condicions.

 

Com es finança el BCE

El capital del BCE surt de les aportacions dels bancs centrals dels estats membres de la UE, és a dir de tots els membres de la zona Euro, es a dir és nodreix d’aportacions dels impostos dels ciutadans, també, i sobretot a l’estat espanyol, dels impostos dels catalans. El seu capital social és de 10.6 bilions d’euros, dels quals Alemanya aporta el 20% i els altres 17 països membres aporten la resta.

Les aportacions  de cada estat es fan en funció de la seva població i del seu pes econòmic. Tenint en compte això  s’adjudica una “clau de capital”, que en el cas del Banc d’Espanya és del 8,3%. A aquests països, també en funció de la seva clau, se’ls assignen les pèrdues i guanys del BCE. Però quan el BCE ha de fer operacions a gran escala, com el cas de l’enorme préstec de 489.000 milions d’euros per rescatar 523 entitats bancàries europees, el 2011, recorre a la creació de diners  nous.

El BCE presta diners a la banca privada a un baix interès ( sobre un 1%), però després aquestes bancs presten aquesta diners a l’estat a un interès molt més elevat ( 6 o 7%) o bé inverteixen els diners del BCE en comprar deute públic dels estats, a un interès també elevat (entre el 6% i el 7%), el que suposa una part significativa dels seus interessos i dels seus ingressos. No cal dir massa més.

 

Per què el BCE no deixa els seus diners directament als estats?

Segons l’article 104 del Tractat de Maastricht, el  BCE no pot prestar directament als estats ni comprar el seu deute, de manera que quan aquests necessiten diners ho han de demanar als bancs privats o emetre deute públic. La diferència és que obtenir els diners directament del BCE tindria un interès baixíssim mentre que obtenir-lo de la banca privada suposa pagar interessos molt més elevats (com a contrast als  EUA la Reserva Federal sí que pot prestar diners a les administracions públiques).

En el cas de l’estat espanyol la diferencia entre els interessos que han vingut pagant les administracions públiques als bancs, i el que haurien hagut de pagar si els préstecs haguessin arribat amb el tipus d’interès oficial amb què el BCE presta els diners, es calcula amb uns  100.000 milions d ‘€, durant el període 2008-2013, que els contribuents hem pagat de les nostres butxaques, amb els nostres impostos.

De fet si el BCE hagués prestat directament a l’estat, es calcula que el deute espanyol seria d’un 18-20% % del PIB en lloc del 99% com és ara.

 

Per què a Catalunya no?

És clar que hi ha“altres economies insolvents a l’estat espanyol”, però no estan qualificades com a bo escombraries per les tres principals agències de ràting de referència de la banca financera dels EUA. A Andalusia i a València, per exemple, el BCE els hi comprarà bons. El que no es diu és que el president del Banc d’Espanya, Jesús Maria Linde, forma part de la Junta de govern del BCE, i que això juntament amb la declaració rupturista del Parlament del novembre, sembla que ha tingut una influència decisiva, per a que els obedients buròcrates europeus hagin pres aquesta decisió, per intentar ofegar les finances del govern català.

Per altra banda no es troba explicació plausible, i és del to inexplicable i sense sentit, que un país com Catalunya que produeix un 20% del PIB espanyol, que significa el 25% del total d’exportacions de tot l’estat, que és la quarta regió europea en captació d’inversió estrangera (la inversió estrangera va créixer un 57,8% mentre queia a Madrid) o que concentra més de la meitat de totes les empreses estrangeres de l’estat, per donar només algunes dades, tingui aquesta qualificació. És una qualificació política, no econòmica.

Cal recordar una notícia que vam publicar el 30 de maig del 2014, on recollint una informació del diairi econòmic Bloomberg, es deia que la política de Mario Draghi, el president del BCE de comprar bons dels governs de l’euro-regió està permetent el moviment independentista de Catalunya, avançar sense enfrontar-se a la resistència per part dels inversors.
Sembla que Espanya ja ha corregit la situació.