Vicenç Plans

periodistavplans@gmail.com

Tot i la recent estabilització del preu del petroli, la seva baixada ha deixat molt preocupats als responsables ambientals de les diferents administracions. Al govern català, sigui des de la perspectiva de la qualitat de l’aire o sigui per combatre el canvi climàtic, un escenari d’increment de les emissions derivades d’un cru barat podria alterar l’agenda cap a modes més sostenibles de creixement.

La Sra. Assumpta Farran, Directora General de Qualitat Ambiental, així ho ha expressat després del darrer episodi crític de contaminació atmosfèrica (anticicló de 9 de gener de 2015), tot i les distàncies també expressades pels portaveus de l’Ajuntament de Barcelona. Sigui com sigui, en forma de carboni, partícules o  contaminants diversos (NOx,…), el repte col·lectiu sobre aquestes qüestions sempre queda postergat per temes més urgents.

Les mesures adoptades fins ara o les que es puguin adoptar passen per la fiscalització, és dir, pagar per contaminar, i no per resoldre els problemes de fons. Si bé entre tots, a nivell internacional, es va aturar la proliferació nuclear o la destrucció de la cap d’ozó, amb prou èxit, sobre aquests temes no s’ha plantejat clarament cap solució. I per això, els governs nacionals han d’actuar des la fiscalitat (creant tributs directes o indirectes que gravin activitats perjudicials pel medi ambient) ja que per la via del foment, l’ajust del dèficit pressupostari no ho permet (per exemple pagant amb fons públics la substitució de calderes de calefacció de baix rendiment). Doncs bé, atacar un problema amb fiscalitat afegida, per entendre que els impostos vigents no cobreixen les necessitats en aquest camp, és un engany col·lectiu de gran profunditat.

Mitjançant el pagament d’impostos hom espera poder obtenir uns adequats serveis públics, però en cap cas adoptar una decisió en funció de la càrrega impositiva, tot i que a la pràctica sigui així. Almenys des de les autoritats ambientals catalanes, ja que estan disposades a trobar algun nou supòsit de gravamen per poder introduir aquest element indirecta en la decisió de compra dels consumidors. Per exemple, es preveu gravar la mera titularitat (no pas la circulació, que ja té un impost propi establert) d’un vehicle, tot essent més lleu la càrrega fiscal si és menys contaminant. Si bé semblaria lògic, no ho és quan les classes mitjanes ja estan suportant una important càrrega fiscal.

L’excusa mediambiental, ara, és el nou argument per eixugar els grans dèficits de gestió i productivitat que tenen les administracions públiques, tot ensorrant, encara més, les possibilitats d’estalvi o d’inversió de la ciutadania. La via no són els nous impostos sinó, en tot cas, atacar les bases del problema. Si el problema són els vehicles contaminants, aquests s’haurien de retirar de la circulació de forma gradual, i en tot cas, obligar a les noves matriculacions a complir determinats requisits (EURO VI o similars). La complexitat fiscal porta associat un desgast de medis per a la seva efectiva liquidació i recaptació, i en el millor dels casos, l’aparició de diversos i sofisticats mètodes d’evasió, que a la vegada fan que la complexitat torni a augmentar.

Tot plegat, de forma exponencial, per decepció i frustració dels ciutadans. Menys impostos, millor gestió i més serveis, és una màxima possible. Un lema que hauria de treure la son als nostres gestors, polítics i directius.

Poques normes, més claredat i tot anirà millor. No en tinguin dubte. Encara que el petroli baixi més són possibles polítiques mediambiental no impositives. Si no són així, ja es veu per a que serviran: per a tot menys per a millorar la vida al planeta.