Una vírgula per confirmar la catalanitat de Colom

Signatura original de Colom

Una petita barreta inclinada coneguda com vírgula similar a la que s’usa actualment a les adreces d’Internet, i que Colom utilitzava en els seus escrits per assenyalar les pauses, pot ser una de les proves més contundents de la seva catalanitat.

Aquesta és la conclusió a la que va arribar Estelle Irizarry, natural de Costa Rica, professora emèrita de literatura hispànica a la Universitat de Georgetown, i autora de més 40 llibres i múltiples articles en revistes internacionals.

Després d’examinar els diaris, cartes manuscrites, i documents de Colom, Irizarry va publicar el seu llibre “l’ADN dels Escrits de Cristòfor Colom” que va presentar a Madrid l’any 2009.

Possible retrat de Colom atribuït a Antonio del Rincón

El llibre conclou que Colom era un catalanoparlant del Regne d’Aragó i que va aprendre posteriorment l’espanyol. Per la prestigiosa professora la puntuació de Colom amb una elevada freqüència d´us de la vírgula o barra diagonal, juntament amb la doble diagonal i combinacions de punt i vírgula, mostren sense dubtes la seva catalanitat. Segons Irizarry, la vírgula no apareix mai en escrits castellans, ni de cap altre país, i només es troba en escrits originals dels territoris on es parlava català, sobretot la Catalunya actual i les Illes Balears.

Les vírgules funcionen com l’ADN de Colom, era un hàbit seu puntuar i era un dels pocs d’aquella època que ho feia, explica Irizarry.

La professora de Georgetown diu que, per exemple, a Eivissa, en un 75 per cent dels centenars de documents de l’època que ha analitzat apareixen vírgules com les de Colom, que les col·locava soles o en parelles i usava espais per assenyalar al lector una pausa per respirar.

El seu llibre no fa més que confirmar les tesis d’historiadors catalans com Jordi Bilbeny, i també de l’Institut de Nova Història i d’altres, que han aportat múltiples proves de la catalanitat de Colom, com que era un noble català amb casa a Barcelona o que la primera expedició va salpar de Pals.

A Irizarry li va sorprendre la diferència en la puntuació en els diferents escrits atribuïts a Colom, la qual va ser afegida en transcripcions posteriors. Per ella el que no porti vírgules no és de Colom, i també creu que es podria conèixer, amb més estudis, en quin lloc específic de les terres de parla catalana es va criar.

D’altres historiadors de fora de l’estat ja han defensat la catalanitat de Colom, com l’historiador peruà Luis Ulloa Cisneros, que el ja llunyà 1927, en una conferència a la Société d’Americanistes de París, va sostenir que l’almirall va néixer i es va criar a Catalunya, o més recentement l’historiador Charles J. Merrill, professor de llengües europees i expert en el període medieval, que l’any 2008 va publicar el llibre: “Colom of Catalonia: Origins of Christopher Columbus Revealed.

The New Yorker, duríssim: Espanya utilitza a Cervantes, quan era un escriptor antiespanyol que es burlava de Castella

Revisíó: Josep Maria Bellmunt

La que és possiblement la més prestigiosa revista cultural dels Estats Units, The New Yorker, de referència no només a tota Amèrica del Nord, sinó també a molts llocs de tot el món, fa una duríssima i àcida critica de la recerca dels ossos de Cervantes, i de la manipulació de la seva figura, de la seva obra i del seu pensament.

Per començar afirma que una broma habitual sobre el Premi Cervantes, el premi literari establert pel Ministeri de Cultura d’Espanya l’any 1976, és que el mateix Cervantes no l’hagués rebut mai. El motiu és que en el seu cor, Cervantes era el més anti-espanyol dels escriptors espanyols, i perquè, com a escriptor, no se’l tenia en gran estima. Recorda que en la seva obra mestra, “Don Quixot”, es burla de gairebé tots els aspectes de la vida a Castella del segle XVII, des de la Inquisició, fins al llenguatge i la literatura mateixa, i que el seu sentit de l’humor va mostrar tot el país com a miserable

Però la famosa revista novaiorquesa diu que tot això no ha dissuadit Espanya, que està disposada a estimar-lo, sense importar el motiu, i que ara un grup d’espanyols format per un historiador, un geofísic, i els experts forenses sembla haver desenterrat els ossos i de Cervantes i els de la seva esposa, Catalina de Salazar, i que encara que la caixa que suposadament conté algunes de les restes, té les inicials MC, és molt dubtosa la seva veracitat, perquè “francament, l’ortografia espanyola no va aconseguir estandarditzar-se fins a molt més tard”.

Ilan Stavans, l’autor de l’article, que porta el títol de “The Downside to Digging Up Cervantes” ( La inconveniència de desenterrar a Cervantes), diu que quan Cervantes va escriure la novel·la estava perdent la paciència, amb ell mateix, i molt probablement, amb Espanya.

Però el més interessant potser arriba quan diu que, en temps de crisis Espanya recorre a Cervantes. Així va ser al 1898 quan les restes de l’imperi espanyol es van ensorrar, amb la pèrdua de les seves colònies d’Ultramar, Cuba, Puerto Rico i Filipines. Llavors l’elit intel·lectual coneguda com la Generació del 98, amb l’ultracatòlic Miguel de Unamuno, al capdavant va intentar trobar sentit religiós i anima espanyola en l’obra de Cervantes, sense importar-li com Cervantes ridiculitzava i era contrari tot això.

El mateix explica que va passar durant la dictadura franquista, quan l’obra mestra de Cervantes era la cola que mantenia enganxats les decadents estructures de l’estat en el seu conjunt, i que ara, amb la crisi actual (abdicació de Juan Carlos, alta taxa atur i col·lapse fiscal) que situen Espanya com el pròxim país a caure després de Grècia, està succeint el mateix.

Conclou que amb un Cervantes que no tenia domicili fix a Espanya, sense llocs amb que es conegués relació directa, com el cas de Shakespeare amb Stratford-upon-Avon i el Globe Theatre de Londres, que atrauen milers de visitants, el circ que envolta el treball forense està posant la primera pedra d’una naixent indústria del turisme Cervantes. Clarament, els ossos de Cervantes són bons per als negocis, sentencia Stavans

La pressió social obliga al MACBA a fer marxa enrere i obrir l’exposició amb l’obra censurada

La pressió social, sobretot des de les xarxes, ha fet que el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) hagi hagut de rectificar la seva decisió de censurar l’exposició “La bèstia i el sobirà”, per la presència d’una obra de l’artista, Ines Doujak”, que mostrava un gos penetrant a la líder feminista de Bolívia, Domitila Barrios de Chúngara, que a la vegada sodomitzava un home amb clares semblances amb el rei Juan Carlos.

La força de la protesta ha estat tant forta que el director del museu, Bartomeu Marí, ha hagut de fer marxa enrere, i obrir l’exposició amb l’obra censurada. Cal recordar que el MACBA), és un consorci format per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, i també per Fundació Museu d’Art Contemporani, de caràcter privat, que té entre els seus membres a la ex reina Sofia o a unionistes com Leopoldo Rodes o Javier Godo.

No només això, sinó que Bartomeu Marí ha emès un comunicat en el que posa el seu càrrec a disposició del Consorci. Marí afirma que encara que inicialment va pensar que la no-inclusió de l’obra d’Ines Doujak, protegiria el Macba com a institució cultural dedicada al servei públic, les conseqüències han estat les contràries a les desitjades, perquè la publicitat donada a l’obra i les opinions de sectors socials, polítics, de mitjan informatius o del món de l’art i la cultura fins l’han fet reconsiderar la decisió inicial, i que mai havia cregut que fos una censura.

L’espoli de l’art català. Meravelles que haurien de retornar a Catalunya i que l’estat espanyol mai ha reclamat

Josep Maria Bellmunt Bardas

L’espoli de peces d’art durant conflictes bèl·lics, la venda de patrimoni artístic de forma il·legal per condicionants econòmics, o simplement el robatori en períodes d’inestabilitat política, és un tema recurrent en la història de l’art, però la majoria de països lluiten pel retorn de les peces d’art espoliades.

Els Marbres d’Elgin, procedents del Partenó d’Atenes, la pedra de Rosetta egípcia o la màscara de la reina Idia de Nigèria, que es troben al Museu Britànic de Londres, el bust de Nefertiti al Museu de Berlín, la col·lecció de Machu Picchu emmagatzemada al Museu Peabody de la Universitat de Yale, als Estats Units, o l’anomenat zodíac de Dendera egipci, són algunes de les moltíssimes meravelles en litigi. Però a Catalunya també en tenim de peces espoliades, algunes gairebé del nivell de les citades, i que van sosrtir del nostre país davant de la desídia (a vegades la impotència) de les autoritats de l’època. Repassem quatre casos.

Les Bíblies de Rodes i Ripoll (segle XI)s

Són dues de les grans peces que haurien de retornar a Catalunya i que el govern mai ha reclamat oficialment, sí que ho ha fet l’Ajuntament de Ripoll. Considerades entre els còdex més rics produïts a l’Edat Mitjana, en total eren 3 exemplars creats al Monestir de Ripoll. En queden 2.

Escenes de la vida de Salomó de la Biblia de Rodes ( Biblioteca Nacional de França, a París)

La Bíblia de Rodes, va ser un regal de l’abat Oliba a la comunitat benedictina del monestir de Sant Pere de Rodes al segle XI, quan es va consagrar la seva església. És bessona de la de Ripoll, i ambdues són volums de gran format que a més de les Escriptures, pròpies de totes les bíblies, també contenen comentaris, pròlegs, sumaris, el que segons els experts augmenten el seu valor, a part de l’artístic, per contenir informació de l’època medieval, i també per considerar-se escriptura carolíngia pura.

La Bíblia va ser espoliada per les tropes franceses , a finals del segle XVII, concretament pel duc Anne-Jules de Noailles, mariscal de l’exèrcit de Lluís XIV, o potser el seu fill. El cas és que es van vendre al rei Lluís XV amb molts d’altres documents catalans (uns 200). Actualment es troba a la seu Richelieu de la Biblioteca Nacional de França, a París.

La Bíblia de Ripoll, era una còpia de la primera original, que va desaparèixer a l’incendi del 1835. Feta pels monjos del Monestir de Sant Víctor quan les dues abadies es van unir l’any 1070. Al segle XVII, el manuscrit va anar a parar al Vaticà a través d’un nebot del papa Pau V. Ara és troba a la Biblioteca Apostòlica Vaticana, on només pot ser consultada per investigadors o estudiants de doctorat.

Pintures DE l’absis de Santa Maria del Mur (Museu de Boston)

Santa Maria del Mur i el romànic català.

Una de les moltes obres d’art romàniques espoliades.

L’any 1919, les pintures murals de Santa Maria de Mur (Pallars Jussà), van ser adquirides als capellans i alcaldes dels pobles a preu de saldo per uns col·leccionistes nord-americans, sense el coneixement de les llavors migrades institucions catalanes. Aquests, amb l’ajut de l’antiquari Ignasi Pollak, i de l’industrial i traficant d’art català, Lluís Plandiura, posteriorment influent en el regim franquista, les van fer arrencar immediatament per tècnic italians, i van acabar al Museum of Fines Arts de Boston.

Sembla que el desencadenant va ser la divulgació internacional del romànic català, quan al 1911 Josep Pijoan va publicar el tercer fascicle de “Les pintures murals catalanes”, el que va atraure l’avidesa de col·leccionistes internacionals.

La Junta de Museus de Catalunya, llavors en mans de la Mancomunitat, va iniciar una lluita legal per tal de recuperar aquesta i d’altres col·leccions, sense practicament cap suport estatal, i va haver d’acabar negociant amb els mateixos traficants, però no es va poder evitar la marxa de les pintures de Santa Maria del Mur.

A partir d’aquets fets es va accelerar la decisió d’arrencar i traslladar a Barcelona tot el que es va poder, per salvar el patrimoni romànic català (Taüll, etc), que sinó hagués desaparegut absolutament del nostre país.

Els sepulcres dels Comtes d’Urgell (1303)

Sepulcre Ermengol IX, Comte d’Urgell (Closter Museum, New York)

El Monestir de Santa Maria de BellPuig de les Avellanes (terme d’Os de Balaguer a La Noguera), fou fundat pels Comtes d’Urgell, Ermengol VII i la seua muller Dolça de Foix l’any 1166. Contenia els seus sepulcres i els de molts dels comtes i familars.

L’any 1906 el banquer lleidatà Agustí Santesmasses i Pujol, que havia adquirit l’edifici, que fins llavors havia estat un convent de la Trapa, va vendre el sepulcres dels Comtes d’Urgell a un antiquari de Vitòria, pel preu de quinze mil pessetes, i aquests van acabar al Cloisters Museum, la part de Museu Metropolità d’Art de Nova York, dedicat a l’època medieval.

Sepulcre d’Àlvar Rodrigo i Cecilia de Foix, Comtes d’Urgell (Closter Museum, New York)

El ressò va ser important, i el bisbe d’Urgell que n’era el propietari legítim en va reclamar el retorn, i fins i tot Francesc Macià que llavors era diputat a Corts, va maniobrar per poder recuperar els sepulcres, però no es va aconseguir.

Les restes dels comtes van ser retornats l’any 1967 en unes petites urnes de pedra

L’any 2010 hi va haver una iniciativa del diputat de Convergència i Unió (CiU) i alcalde de Sort, Agustí López, i es va presentar al Parlament de Catalunya una proposta de resolució en què s’instava a la Generalitat a negociar el retorn dels sepulcres, però sembla que no ha reeixit.

El retaule de Sant Jordi de la Generalitat pintat per Bernat Martorell ( 1435)

Reconstrucció del Retaule a partir de les taules conservades als diferents museus; falta el Calvari que hi hauria a la part superior, sobre la taula central, i la predel·la, tots dos desapareguts

El retaule de 7 peces de Sant Jordi va ser pintat per Bernat Martorell, el gran mestre del gòtic català, per encàrrec de la Generalitat de Catalunya per a la capella dedicada al sant a Palau. Esta datada cap al 1435 (1434-1437).

El 1499 l’obra encara era a la capella, perquè consta en un inventari, però posteriorment (no es coneix quan) va desaparèixer de la Generalitat, per reaparèixer uns 350 anys després, el 1867, com a part de la col·lecció de Francesc de Rocabruna, baró de l’Albi.

L’antiquari francès Dupont va adquirir-ne les quatre peces laterals, que tres anys més tard hauria venut a Théophile Beline, per passar després a mans de la Societé des Amis du Louvre, que al seu torn les va donar al museu parisenc l’any 1905. La peça central va ser adquirida per a la col·lecció del Marquesat de Ferrer-Vidal, el 1906, i posteriorment va acabar venuda al filantrop nord-americà Charles Deering, que va residir un temps a Catalunya, i va acabar al Museu de Chicago el 1917. La peça superior del retaule formà part de la col·lecció de John G. Johnson i va ser cedida l’any 1917 al Museu d’Art de Filadèlfia.

Sembla ser que les peces va ser venudes com a pintura francesa, fins que es va demostrar que eren catalanes i que formava part del retaule de la Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat.

Bibliografia:

Ainaud de Lasarte, J. 1973. Guia del Museu D’Art Romànic. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

Borràs, Mª L. 1985a. “Lluís Plandiura”. Coleccionistas de arte en Catalunya. Barcelona: Biblioteca de La Vanguardia. 21-40. (Col·leccionable)

Campillo Quintana, Jordi. 2006. L’Espoli del patrimoni arqueològic i històric-artístic. L’Alt Pirineu català al segle XX: Universitat de Barcelona. Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia.

https://www.vatlib.it/home.php?pag=cataloghi_online

http://www.bcn.cat/publicacions/bmm/pdf_historic/28_BCN_Metropolis_Mediterrania/absis_viatgers.pdf

http://www.abc.es/20100806/comunidad-catalunya/generalitat-tantea-compra-sepulcros-20100806.html

http://ca.wikipedia.org/wiki/Junta_de_Museus_de_Catalunya

http://ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_de_Santa_Maria_de_Bellpuig_de_les_Avellanes

https://monestiravellanes.wordpress.com/

http://www.metmuseum.org/visit/visit-the-cloisters

http://www.ccma.cat/324/titol/noticia/806286/

http://www.bnf.fr/fr/collections_et_services/dpt_cpl.html

http://www.georgeglazer.com/archives/maps/archive-world/catalan.html

http://www.world-mysteries.com/sar_10.htm

http://www.ara.cat/cultura/Retaule_de_Sant_Jordi-MNAC_0_671333011.html

http://www.ccma.cat/324/El-retaule-de-sant-Jordi-torna-a-Catalunya-a-traves-duna-mostra-de-gotic-al-MNAC/noticia/1667572/

http://metode.cat/Noticies/Sant-Jordi-i-el-drac

La bogeria del preu de l’art. Les 10 pintures més cares de la història

La pintura de Paul Gauguin ‘Nafea Faa Ipoipo‘ (¿Quan et casaràs?) podria haver-se convertit ‘ha convertit en l’obra d’art més cara mai venuda de la història, després que un col·leccionista privat suís l’hagi venut per 262 milions d’euros, segons informa ‘The New York Times, en una venda confirmada per un executiu retirat de la casa de subhastes Sotheby’s, Rudolf Staechelin. Nafea Faa Ipoipo’ (¿Quan et casaràs?) va estar exposada durant prop de 50 anys al Museu de belles arts de Basilea, i algunes fonts apunten que el comprador de l’obra podria ser de Qatar. El preu pagat supera l’obra ‘Els jugadors de cartes’, de Paul Cézanne, que es va vendre el 2011 prop de 220 milions d’euros ( 250 milions de dòlars)

Aquestes són la resta de 10 pintures més cares i posades en venda de la història, després de la de Gauguin.

2/”Les Joueurs de cartes”, de Paul Cézanne, pintada al 1895 i venuda el 2011.

Pintura a l’oli de l’artista postimpressionista francès, Paul Cézanne. Formava part d’una sèrie de pintures a l’oli de l’artista postimpressionista francès, hi ha cinc obres a la sèrie. Els models per a les pintures eren peons locals, alguns dels quals treballaven a la finca de la família Cézanne, el Jas de Bouffan.

3/ La Rêve (El somni), de Pablo Picasso , pintada al 1932 i venuda el 2013 per 155 milions de dòlars. Hi podem veure Marie-Thérèse Walter parella del pintor, asseguda en una butaca vermell amb els ulls tancats.

4/”Three Studies of Lucian Freud”, del pintor irlandès, Francis Bacon, pintada al 1969, i venuda el 2013 per 142.4 milions de dòlars. És la pintura més cara que mai s’hagi subhastat.

5/ “No.5”, de l’artista nord-americà i referent de l’expressionisme abstracte, Jackson Pollock, pintada el 1948,i venuda el 2006, per 140 milions de dòlars. El New York Times va apuntar que va ser venuda per David Geffen (de Geffen Records) a David Martínez (soci gerent de Fintech Advisory), però Martínez afirma que en realitat no va comprar la pintura. El preu no s’ha confirmat.

6/”Woman III”, del pintor neerlandès nacionalitzat nord-americà Willem de Kooning, pintat el 1953 i venut el 2006 per 137.5 milions de dòlars. Forma part d’una col·lecció de 6 quadres pintats per de Kooning en el període de 1951 a 1953 al voltant de la figura de la dona.

7/El “Retrat d’Adele Bloch-Bauer I, del pintor simbolista austríac, Gustav Klimt, pintada el 1907, i venuda el 2006 per 135 milions de dòlars. La pintura va ser comprada per Ronald Lauder per a la seva “Neue Galerie de Nova York, per ser la peça central d’una col·lecció d’art robada pels nazis durant la II Guerra Mundial. Després de la guerra, i d’un llarg procés legal, va ser adjudicada, com a legítima propietària, a Maria Altmann, que la va vendre a Lauder.

8/Una de les quatre versions de la pintura “El crit”, del pintor i gravador expressionista noruec ,Edward Munch. Pintada el 1895 i venuda el 2012 per 119.9 milions de dòlars. Era la pintura més cara mai venuda en una subhasta, fins que va ser superada per “Three Studies of Lucian Freud” de Bacon.

9/ Amb el títol de “Flag” ( bandera) aquesta obra del nord-americà, Jasper Johns, pintada el 1958, es va vendre el 2010 per 110 milions de dòlars. L’obra s’exhibeix actualment al MoMA de Nova York

10/ “Nu, fulles verdes i bust”, pintada per Picasso el 1932, i venuda el 2010. L’obra més cara de Picasso mai venuda en una subhasta. Procedia de de la col·lecció Sidney F. Brody.