Josep Maria Bellmunt

L’estat espanyol porta 300 anys ocupant i governant a Catalunya i coneix i controla els mecanismes per seguir fent-ho. Com hem arribat a l’atzucac independentista actual té en gran part a veure amb l’estratègia que ha seguit aquest estat, des de fora i des de dins de Catalunya, per anar tombant una a una totes les peces del tauler independentista, moltes vegades amb l’inestimable ajut que els ha ofert la ingenuïtat i la manca d’estratègia a mig termini dels dirigents dels partits i organitzacions del nostre país, i en d’altres la seva manca de coratge i els seus dubtes constants.

Quan van aparèixer les primeres consultes populars l’estat espanyol les va menystenir, aviat es van donar compte del seu error, però si va aconseguir anul·lar que el seu immens valor tingués una traducció política significativa en vots, en part gràcies a les lluites internes dels propis partits catalans, els nous ( Solidaritat i Reagrupament) i també a l’actitud de sempre (CDC/ ERC i en menor mesura la CUP), i l’estat es va tranquil·litzar temporalment.

De nou l’estat va patir un gran ensurt quanla primera gran manifestació de l’Assemblea i les paraules de Mas reclamant una consulta sota pressió popular. L’estat va entrar en pànic però de nou es van poder reorganitzar quan el procés es va eternitzar amb declaracions d’intencions, anades i tornades a Madrid i converses estèrils, pactes pel dret a  decidir sense cap eficàcia i altres eines que no van donar cap resultat pràctic per avançar de forma real, o intentant sumar al procés partits que no eren independentistes ( ICV, Unió), i cedint a les seves pretensions i retardant el procés.

I l’independentisme va deixar perdre de nou la possibilitat de tombar a la lona a Madrid ( noquejar seria dir massa), quan partits i Assemblea i Òmnium van entrar en una dinàmica continuada de performance anual, i van foragitar part de les bases socials reals dels dirigents de l’assemblea per substituir-los per d’altres més afins als partits politics, i es va decidir no fer cap campanya sense el vist i plau dels polítics ( el cas de la sobirania fiscal es paradigmàtic), perdent així l’essència real del moviment social, que va passar a actuar amb connivència amb l’estatus quo català.

Mentre Madrid va argumentar que una cosa és manifestar-se i l’altra votar. Però de nou van quedar fora de joc quan la pressió popular va aconseguir que el President Mas fixes data per un referèndum unilateral per decidir la voluntat dels catalans. Aquest va ser un punt d’inflexió, perquè un referèndum és incontestable internacionalment, però quan els partits, inicialment CiU amb el suport de la CUP, i després també ERC, que es van fer enrere després del seu no inicial, davant la pressió mediàtica i d’ANC i Òmnium, van acceptar fer una nova edició de les consultes populars a l’engròs, sense cap efecte legal ni vinculant ni garanties jurídiques que poguessin ser acceptades internacionalment, llavors Madrid va intuir que ara sí que estava guanyant la partida, però quedava un darrer escull, les eleccions al Parlament.

Madrid sabia que cap partit unionista tenia la més mínima oportunitat de guanyar aquestes eleccions, que es van vendre com plebiscitàries, per això es va centrar de nou en el seu impacte internacional, i va entendre que l’única carta que tenien possibilitats de guanyar era que els partits independentistes no arribessin al 50%. Les múltiples amenaces a tothom, sobretot als més febles, pensionistes, etc.., la presencia de Ribera i en menor mesura d’Iglesias a tots els canals de televisió, les trampes posades pel vot dels catalans de l’exterior….., i mentre els partits catalans més preocupats a decidir qui anava a les llistes no van treballar, en silenci, el tema del 50%, i per poc no s’hi va arribar.

Però l’independentisme va guanyar i per molt, d’una forma aclaparadora, i no era un referèndum, eren unes eleccions, però immediatament i des del primer moment tots els poders de l’estat espanyol van començar a repetir com un mantra, no sou majoria, no sou majoria, i el pitjor va venir després quan de forma inexplicable els partits catalans van comprar el discurs i el van fer seu. Hem d’eixamplar la base, falta gent, etc…

I ara ha arribat l’estratègia final de l’estat, que ja venien preparant fa temps amb l’aparició de Podemos, no podem dir de moment si amb la seva complicitat, i actuar sobre la base més sòlida del procés i que fins ara no havien aconseguit trencar, la transversalitat dreta-esquerra.

Per això han afavorit a Catalunya, el creixement d’un espai d’esquerres és a dir Podemos i confluències municipals, que ocupi bàsicament el lloc de la CUP, per o bé prendre-li l’espai o bé atraure’ls com un iman, i amb això aïllar CDC i ERC d’aquest espai.

Ara el següent pas es trencar l’entesa ERC-CDC, deixant els convergents sense cap tipus d’aliats, el que afavorirà que els sectors de CDC que mai han vist amb bons ulls el viratge independentista, facin retornar el partit a posicions com les de demanar un referèndum pactat o lapetició d’un pacte fiscal, argumentant la pèrdua de suport que ha suposat per CDC el seu pas a l’ independentisme, i pugui retornar a pactes, al menys amb el PSC. I finalment el darrer punt pot ser deixar ERC com guanyadora de les properes eleccions, però per pocs escons, i amb el dilema de pactar amb una CDC afeblida i amb un Mas, ase dels cops i estigmatitzat per l’esquerra, i sense majoria, o virar a l’entesa amb la CUP i l’espai Podemos-Colau, cap a un nou tripartit,  i mat final al procés.

I ara hem arribat de nou a una situació límit. Fins ara tota la història dels darrers 6-7 anys ens mostra que hem fallat per dues raons importants. La primera es no aprofitar les oportunitats de feblesa i desconcert de l’estat ( la primera gran manifestació de l’Assemblea, no fer el 9-N vinculant i no aprofitar la victòria electoral del 27-S) i la segona per ser massa previsibles i no sorprendre mai amb un cop amagat. Serà ara en la situació més difícil quan trobarem el  moment per fer-ho?